Ruta Cultural del Cementiri de Sants

Història del Cementiri de Sants

El cementiri s’inaugurà l’any 1880 sota el projecte arquitectònic de Jaume Gustà i Bondia (1853-1932), l’arquitecte de l’actual seu del districte de Sants-Montjuïc, col·laborador de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i un dels noms lligats a les millores higièniques de la ciutat, entre d’altres produccions. L’espai que ocupa el cementiri es divideix en tres departaments, un de central on trobem la capella, i dos laterals. El recinte està emmurallat i a la façana principal trobem la porta d’accés flanquejada per dobles pilastres sobre pedestals amb capitells simples que aguanten la llinda amb la inscripció “Cementiri de Sants” i un frontó triangular. Quan entrem al recinte, accedim a un primer espai d’oficines marcat pels arrambadors de ceràmica amb motius florals modernistes. Tot seguit, ja trobem el primer departament que consta de quatre trams a diferents nivells salvats per escales. A banda i banda d’aquest primer departament, s’ha ampliat l’espai d’inhumacions, sobretot amb nínxols, amb els departaments segon i tercer. El sistema constructiu utilitza pedra creant l’efecte natural per la seva disposició que s’acompanya de la vegetació que ofereix ombra i espais de recolliment. L’estil de la capella central i del conjunt és l’eclecticisme i l’historicisme de finals del segle XIX. Del conjunt, destaquen algunes sepultures modernistes i noucentistes, així com realitzacions contemporànies a mesura que s’ha desenvolupat el projecte al llarg dels anys.

El que crida l’atenció d’aquest espai funerari és la seva localització a l’actual terme de L’Hospitalet de Llobregat però la seva història i gestió és barcelonina. En origen, el cementiri parroquial es trobava al costat de l’església de Santa Maria de Sants, on actualment trobem les Cotxeres de Sants. Amb l’impuls higienista del segle XIX i l’augment demogràfic, es va decidir allunyar de la població la necròpolis i es van adquirir uns terrenys anomenats “la Coveta” que pertanyien a L’Hospitalet de Llobregat però que estaven al terme parroquial de Santa Maria de Sants. Les obres van començar el 16 d’agost de 1878 i les gestions les va a portar a terme el regidor Francesc Carné i Font qui malauradament morirà al mes de desembre del mateix any i serà inhumat al projecte que va aconseguir realitzar. Amb el posterior decret d’annexions de 1897, que unia els antics municipis del pla a Barcelona, la vinculació del cementiri santsenc quedarà lligat a la ciutat comtal encara que es trobi situat al bell mig de L’Hospitalet.

Col·laboració de José A. Ortiz (fitxes artístiques) i Pedro Alcarria (fotografies) pel projecte Art Funerari de l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat de Barcelona i Cementiris de Barcelona S.A per al web artfunerari.cat, 2020.

1- Nínxol Família Pidelaserra_ nínxol 900

Aquesta làpida de marbre és una de les obres més destacades del Cementiri de Sants. Realitzada per Pau Gargallo i Catalán (1881-1934) és una obra que podem posar en relació amb les versions en bronze posteriors conservades al Museo Pablo Gargallo de Saragossa (núm. inv. 017) o al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona (núm. inv. 202181-000). Aquest Àngel resant ens mostra els camins de l’escultura de Gargallo format en l’àmbit acadèmic amb Venanci Vallmitjana (1830-1919) i al taller modernista d’Eusebi Arnau (1863- 1933). 

A Paris va entrar en contacte amb la modernitat que el portarà a realitzar obres noucentistes, com la que ens ocupa, que deriven vers una concepció avantguardista marcada per la desintegració de l’espai i les recerques en materials d’obres posteriors. Destaca la dolçor dels trets de l’àngel d’aquest baix relleu així com l’estilització de les mans amb uns dits allargats que marquen l’acte de la pregària. Una geometrització de les formes ens allunya del realisme per entrar en un àmbit de la subjectivitat de la mirada de l’artista. Les influències del primitivisme i del cubisme es poden trobar en la solució plàstica del nas i les parpelles del personatge, així com en el pentinat i en el coll llarg que crea una línia continua amb les espatlles, molt lluny de l’anatomia i la proporció clàssica del cos humà aplicada a l’escultura. 

L’encàrrec de la peça hauria estat fet pel seu amic, també artista, el pintor Marià Pidelaserra (1877-1946) lligat familiarment al barri de Sants. De Gargallo també es conserva al cementiri de Sants l’escultura exempta de la sepultura de Teresa Brias de Pidelaserra, mare del pintor (Departament 1, tram 2, sepultura núm. 36).

Pau Gargallo hauria treballat en altres projectes funeraris amb l’arquitecte modernista Lluís Doménech i Montaner (1850-1923) al cementiri de Canet de Mar amb els quatre evangelistes a les cantonades del panteó de Font Montaner-Montells.

2- Panteó Família Arisó_ panteó 2

El panteó de la família Arisó va ser impulsat l’any 1941 per Enric Arisó i Riqué i els seus fills, Josep i Maria Arisó i Moix.

La família Arisó va fundar l’any 1860 l’empresa E. Arisó i Cia SA, ubicada al Carrer de Sants, 12. Antoni Arisó i Milan en va ser el fundador, un jove ferrer que feia somiers. Els seus fills li van donar una gran empenta al negoci, especialitzant-se sobretot en la fabricació de bàscules, balances i arques de cabals que van adquirir un gran prestigi. Aquest fet els va portar a construir una gran fàbrica a tocar del taller, al Carrer Muntadas, 20-28, dissenyada per l’arquitecte modernista de referència a Sants, Modest Feu i Estrada. La construcció va significar l’obra industrial més destacable de l’arquitecte. Es recorden la fabricació de models de caixes fortes de màxima seguretat que van ser referents a nivell mundial. L’any 1929 van ser present a l’Exposició Universal de Barcelona per mostrar els models de caixes fortes de més èxit, i també bàscules pont per pesar camions i vagons de tren. Posteriorment, els germans van fer camins per separat per discrepàncies internes. Enric Arisó i Riqué, titular original del panteó, es va quedar amb la marca Arisó i amb el despatx original al Carrer de Sants, 12. Els seus fills van continuar al capdavant del negoci, fins que l’any 1983 l’empresa Arisó Moix va fer fallida. Poc després la fàbrica va ser enderrocada per construir-hi habitatges. Al llarg de tres generacions, Ca l’Arisó es va convertir en una de les empreses familiars més importants de Catalunya i amb delegacions a la majoria de províncies espanyoles.

3- Tomba d’Antoni Pujol_ tomba 135

Aquesta sepultura presenta una sèrie d’elements decoratius que acostumem a trobar en els cementiris. La làpida, feta amb pedra de Girona, amb la inscripció “AS” conté decoració vegetal i el crismó, el monograma de Crist. En alçada trobem una fornícula que incorpora un peveter amb flames i una garlanda pètria de flors en marbre blanc que contrasta amb la pedra grisa. A banda i banda, als muntants de l’obertura, trobem la primera i l’última lletra de l’alfabet grec, l’alfa i l’omega, record de la frase de l’Apocalipsi: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” (Apocalipsi, 22:13). 

Aquests elements ja els trobàvem en els primers espais funeraris del cristianisme, les catacumbes de període romà abans de la cristianització de l’imperi. L’elecció d’aquests elements marquen un coneixement de la història religiosa i una tradició en la creació d’art funerari com és el cas de la casa “Vídua Pujol” que signa l’obra i que relacionem amb la continuació del taller de l’Antoni Pujol situat al Cementiri de Poblenou.

Antoni Pujol i Panadès va ser un marbrista escultor molt destacat en l’àmbit funerari, sobretot en panteons del cementiri de Montjuïc. Algunes de les seves obres més destacades són el panteó de Nicolau Juncosa i el panteó de Josep Domingo i Foix. Les lletres AS situades a la làpida són la unió de les inicials dels noms del matrimoni format per Antoni Pujol i Sabina Olaria.

4- Panteó de Marià Breton_ panteó 13

El panteó de la família Pera i Font va ser adquirit l’any 1887 pel matrimoni entre Joan Pera i Bertran, i Teresa Font i Riera, i els seus descendents es van unir amb membres de les famílies Breton i Figarola.

Marià Breton i Plandiura (1892-1955) és considerat un dels primers especialistes catalans en malalties de les vies urinàries. Especialitzat en urologia i cirurgia, va iniciar la seva carrera laboral a l’Hospital de la Santa Creu, i més tard esdevindria el director del Servei de les Vies Urinàries de l’Hospital del Sagrat Cor. Al mateix temps, va dirigir la seva pròpia clínica al carrer Muntaner, 474, on exercia pràctica privada, i simultàniament col·laborava amb la Mútua General de Seguros. També va participar en diversos congressos mèdics catalans presentant casos clínics i aportacions en l’àmbit de la cirurgia i la urologia. Després de la Guerra Civil va assumir un paper actiu dins el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, formant part de la seva junta i de comissions internes. La seva trajectòria reflecteix la d’un professional compromès amb el progrés mèdic i amb la vida corporativa del col·lectiu sanitari català, com demostra el seu paper com a fundador de la revista “Archivos Medico Quirúrgicos y del Trabajo”, des d’on va fer una gran divulgació mèdica. Fills i nets de Marià Breton han seguit les seves passes i s’han dedicat a la medicina, també a la urologia com va ser el cas del seu fill Marià Breton i Figarola (1929-2013), també enterrat al panteó.

5- Tomba de Joan Bosch i Palau_ tomba 110

La sepultura comprèn la làpida profusament decorada i un templet d’arquitectura neogòtica. El material de la làpida és pedra de Girona i els motius decoratius són la creu grega acompanyada d’un perfil de decoracions vegetals que l’emmarquen junt un cap alat a la part inferior i els quatre evangelistes, dos a cada lateral, amb la tradicional iconografia del tetramorf: l’home alat s’associa a Mateu, el lleó s’identifica amb Marc, el bou seria Lluc i l’àliga seria Joan. L’estructura arquitectònica neogòtica té una obertura amb arc ogival que emula una porta on hi ha un Crucificat. En alçada destaquen els pinacles i la forma de cimbori que culmina el conjunt reprenent els elements habituals de l’estil gòtic recuperat en les produccions historicistes de finals del segle XIX. 

Joan Bosch i Palau (1925–2015) va ser un director i guionista nascut a Valls i format professionalment a Barcelona, on va començar la seva carrera com a ajudant de direcció abans de passar a dirigir els seus propis films. El 1958 va debutar com a director amb Sendas marcadas i, a partir d’aquí, es va convertir en un dels cineastes més prolífics del cinema comercial espanyol de la segona meitat del segle XX. Va destacar per la seva versatilitat, treballant en gèneres molt diversos com el cine policíac, el thriller, la comèdia popular, el western europeu i el terror. Títols com A sangre fría (1959), La viudita ye-yé (1968) o Un Rolls para Hipólito (1983) reflecteixen el seu estil narratiu directe i la seva capacitat per connectar amb el gran públic. Membre supernumerari de l’Acadèmia de Cine, Bosch és recordat com una figura sòlida i constant dins la indústria cinematogràfica, representant destacat del cinema de gènere produït a Catalunya i Espanya. Va morir a Barcelona el 2015, deixant un llegat ampli i representatiu de diverses etapes del cinema popular del país.

6- Nínxol de Josep Grañé i Artigas_ nínxol 53

Josep Grañé i Artigas (1860–1934) va ser polític i activista social amb un paper molt destacat en la vida pública de Sants a finals del segle XIX i principis del XX. Procedent d’una família humil, va començar treballant en una fàbrica propietat del Comte Güell, on ascendí a càrrecs de responsabilitat. Posteriorment, va fer de carnisser, al mateix moment que va començar la seva carrera política. Ben aviat es va implicar en el teixit associatiu local i en els moviments liberals i progressistes del barri. Es va casar amb Dolors Munné i Baster, filla de Sebastià Munné i Valls, qui va ser alcalde de Sants i una persona important perquè Josep Grañé arribés a ser l’últim alcalde del municipi de Sants. La seva alcaldia va ser important en un context on el poble vivia tensions urbanístiques i administratives prèvies a la seva agregació a Barcelona. 

Després de la desaparició del municipi, Josep Grañé va continuar vinculat a la política i a l’administració, exercint de regidor a Barcelona i també de diputat a la Diputació de Barcelona, on defensà els interessos del districte. Paral·lelament, va participar activament en entitats culturals i cíviques com l’Ateneu de Sants, del qual en va ser el president, espais que per a la població eren molt importants perquè significaven centres de debat i cohesió social.

El nínxol nº 53 pertanyia a la família Munné, familiars de la seva esposa, raó per la qual va ser enterrat aquí. L’any 1910 les despulles del seu sogre Sebastià Munné van ser traslladades a la tomba nº 9 del Departament primer. També cal destacar que Josep Grañé va ser l’oncle del sindicalista de la CNT i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, Isidre Grañé i Castanera, afusellat al Camp de la Bota el novembre de 1939 i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

7- Panteó de Pere Balañà i Bonvehí_ panteó 1

La família Balañà és coneguda pel Grup Balañà, una empresa dedicada al cinema i als espectacles fundada el 1943 per Pere Balañà i Espinós, oncle de Pere Balañà i Bonvehí (1925-1995). En aquest entorn familiar, Pere Balañà i Bonvehí va iniciar la seva trajectòria en el teatre com a actor i director, i més tard es va dedicar al cinema, formant part del col·lectiu La gente joven del cine amateur i rodant diversos curtmetratges i mediometratges. La seva obra més destacada és el llargmetratge El último sábado (1966), un film de tall social que reflecteix les tensions de la immigració i els canvis socials del moment, i que constitueix un testimoni de la Barcelona de finals dels anys 60. A més de la seva tasca cinematogràfica, Pere Balañà va treballar com a realitzador a Televisió Espanyola fins a principis dels anys 70 i també va promoure estudis i una productora cinematogràfica a Sants, com els estudis Kine i la productora Pro Filme. La seva obra i trajectòria han estat recordades com un exemple d’un cineasta amb preocupació social i sensibilitat artística a Catalunya en el context del cinema de la seva època.

8- Tomba de Josep Maria Vaqué i Vidal- Família Comas Serra_ tomba 5

La sepultura consta de la làpida amb tipografia modernista i una creu llatina que es completa amb l’escultura exempta. El conjunt manté el caràcter del cementiri amb la creació dels espais de sepultura amb un assemblatge de pedres que creen l’efecte de muntanya natural. L’escultura és una figura femenina alada dempeus amb garlanda de flors. Destaca la indumentària amb mànigues abullonades i la caiguda natural dels plecs sobre el cos, adaptant-se a la corba del moviment de la cama avançada amb un lleuger contrapposto. L’obra és de bona factura i s’adapta al cànon del gust modernista d’inicis del segle XX, amb l’acostumada dolçor i sensibilitat en l’expressió dels sentiments. 

A la tomba de la família Comas Serra hi va ser enterrat Josep Maria Vaqué i Vidal (1952-2022), qui va ser una figura molt vinculada al barri de Sants, on va desenvolupar gran part de la seva activitat veïnal, cultural i política. Veí de tota la vida del barri, Josep Maria Vaqué va participar activament en el teixit associatiu santsenc, implicant-se en iniciatives comunitàries i en la defensa dels drets socials i culturals dels residents. Va ser conseller del Districte de Sants-Montjuïc durant diverses etapes als anys noranta, des d’on impulsà projectes i accions per millorar la vida dels barris del districte. Com a músic professional i professor de guitarra al Conservatori Superior de Música de Barcelona, també va contribuir a la dinamització cultural, promovent activitats i participant en entitats relacionades amb la música i la cultura catalana. El seu compromís amb Sants va ser constant: des de l’activisme de base fins a la representació institucional, Josep Maria Vaqué és recordat com un referent veïnal, una persona molt present en la vida social del barri i un defensor incansable de la participació ciutadana i de la identitat cultural de Sants.

9- Tomba del Dr. Antoni Llauradó i Tomàs_ tomba 7

En aquesta obra no trobem la presència de figures esculpides. En aquest cas, es tracta d’una creu celta: una creu llatina amb un anell que envolta la intersecció dels braços i la tija vinculada a Irlanda. Els estudiosos han debatut els seus orígens exactes, però es relacionen amb creus anteriors amb anells com la creu solar present en jaciments prehistòrics. Aquesta forma va obtenir una nova popularitat durant el renaixement cèltic del segle XIX i l’historicisme. El nom "creu celta" és una convenció que data d'aquesta època i la forma, generalment decorada amb nusos i altres motius geomètrics, es popularitzà pels monuments funeraris a finals del segle XIX i inicis del segle XX. La que aquí tenim manté la decoració de nusos celtes en la superfície i l’ús de la pedra de Girona la fa exemple de l’adaptació local d’aquesta tipologia funerària. La làpida presenta el nom de la família i el crismó.

La família Llauradó ha estat una saga de metges que es remunta a principis del segle XVIII. Un dels més destacats va ser Antoni Llauradó i Tomàs (1909-1997), recordat per ser un dels cirurgians digestius més brillants de la segona meitat del segle XX. Fill del també cirurgià de Sants Francesc Llauradó i Clavé, titular original de la tomba familiar, va iniciar la seva carrera professional a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, al costat de Manuel Corachan. Durant la Guerra Civil espanyola va participar activament com a cirurgià al front, una experiència que va marcar profundament la seva pràctica professional i el va enfrontar a situacions quirúrgiques de gran complexitat.

Especialista en cirurgia de l’aparell digestiu, el Dr. Llauradó Tomàs va introduir i perfeccionar diverses tècniques quirúrgiques innovadores, especialment en el camp de la cirurgia intestinal i gàstrica, contribuint de manera decisiva a la modernització d’aquesta especialitat a Catalunya i a Espanya. A més de la seva tasca clínica, va destacar com a docent i formador, influenciant diverses generacions de cirurgians mitjançant l’ensenyament i la publicació de nombrosos treballs científics. El seu prestigi professional va ser reconegut amb diversos honors, com el Premi Virgili i el seu ingrés com a acadèmic a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

10- Tomba de Josep Maria Sala i Gumara_ tomba 15

Mantenint l’estructura del cementiri, la sepultura es composa de la làpida en horitzontal, la llosa, i de l’escultura en vertical, la testera. En aquesta, la diferència de materials ens parla dels canvis que s’han pogut produir al llarg del temps a mesura que noves inhumacions de la família s’han anat produint entre els anys 1941 i 2016, tal i com indiquen les dates de defunció. Per un dels noms no s’especifica les dates, fet que ens fa pensar que l’escultura hauria estat realitzada abans de la primera data marcada, 1941. L’escultura i la làpida serien, doncs, del període modernista, per la correspondència de la tipografia i l’estil de l’obra amb aquest període. 

L’escultura és una figura femenina alada exempta dempeus amb un gest de reflexió amb la mà dreta i el cap baixat sobre aquesta. El recollit del cabell amb una cinta i la túnica amb medalló al pit del que cauen els plecs del teixit esculpit són molt elegants, així com les mànigues àmplies a mig camí entre els models grecoromans i de gust medieval de la indumentària modernista. Signada “F. Graell”, podem relacionar-la amb el taller d’escultura a càrrec de la sepultura de Manuel Maucci Battistini, sota la direcció arquitectònica de J. Masdeu, datada l’any 1913 i conservada al cementiri de Montjïc.

Josep Maria Sala i Gumara era constructor a Barcelona. A la dècada dels anys 20 es va encarregar de la construcció d’edificis municipals, alguns per a serveis del port de Barcelona. A Sants se’l recorda també per ser el President de la Unió Esportiva de Sants entre els anys 1932 i 1934. La UE Sants és un dels clubs de futbol històrics de Barcelona, fundat l’any 1908 al barri de Sants, en un context de fort creixement industrial i associatiu. Des dels seus inicis va estar estretament lligada a la classe treballadora i al moviment social i cultural del barri, convertint-se en un element d’identitat col·lectiva. Al llarg del segle XX el club va viure diverses etapes esportives, amb presència a categories estatals com la Segona Divisió B i la Tercera Divisió, especialment en les dècades centrals del segle. La Guerra Civil i la postguerra van marcar profundament la seva trajectòria, amb dificultats econòmiques i esportives, però el club ha sobreviscut gràcies al suport popular.

11- Tomba de la Dra. Maria Oliveras i Collellmir_ tomba 14

Maria Oliveras i Collellmir (1910- 2009) és considerada la primera anestesiòloga catalana i una figura fonamental per a l’evolució d’aquesta especialitat mèdica al país. Va néixer en una família pagesa humil de la Garrotxa i va superar grans obstacles socials i personals per estudiar Medicina, una carrera que va completar el 1938 a la Universitat Autònoma de Barcelona, en plena Guerra Civil. Les autoritats franquistes no li van reconèixer inicialment el títol, i el va haver de revalidar posteriorment. 

Després de treballar en diferents centres, la Dra. Oliveras va introduir-se en l’anestesiologia sota la tutela del neurocirurgià Adolfo Ley a l’Hospital Clínic de Barcelona. Amb una beca va ampliar els seus estudis a Oxford i Londres amb el professor Robert Macintosh, una autoritat mundial en anestesiologia, i al seu retorn va introduir tecnologies i tècniques modernes que van transformar l’ús de l’anestèsia a Catalunya i van fer imprescindible el rol de l’anestesiòleg als quiròfans. 

Entre 1948 i 1963 va exercir com a anestesiòloga a l’Hospital Clínic i altres centres, introduint avanços importants a l’àmbit clínic. Després va treballar en tasques de laboratori fins a la seva jubilació el 1980. Per la seva trajectòria pionera, la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor li va concedir a títol pòstum la Medalla d’Or.

12- Tomba Família Balañà_ tombes 55 i 56

Aquestes dues sepultures de marbre gris pertanyen a la mateixa família, els Balañà. La decoració escultòrica és un infant alat amb flors a la mà esquerra que deixa anar amb la seva dreta sobre la tomba. Per aquesta sepultura, podem observar una gran sobrietat en les solucions artístiques lligada a una de les famílies barcelonines més importants en el món de l’oci. La nissaga comença amb Pere Balañà i Espinós (1883-1965), empresari de cinema i d’espectacles taurins. Va estar vinculat estretament a Sants i fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1915 i el 1963, element que explica la selecció del seu lloc de repòs etern. El seu fill, Pere Balañà i Forts (1924-2018), n’heretà els negocis i continuà amb l’expansió de les activitats empresarials familiars en el camp dels cinemes i dels teatres. 

Dels Balañà també tenim en el cementiri de Sants i en aquest mateix tram del departament primer el panteó número 1, de línies molt contemporànies, amb la inscripció “Família Joan Balañà i Bonvehí”.

13- Tomba de Jaume Padrós de Gaona_ tomba 57

L’any 1928 Mercè Vendrell i Sala va adquirir la tomba per inhumar el seu marit Pere Tobella i Munné, avantpassats del metge Jaume Padrós.

Jaume Padrós de Gaona va ser un metge oftalmòleg nascut a Cadis, població originària de la seva mare, a finals del segle XIX. On va ser més actiu va ser sobretot a Barcelona i Manresa a principis del segle XX. Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1907, i va formar-se com a oftalmòleg amb Josep Antoni Barraquer Roviralta. Després d’un període exercint a Amèrica del Sud (Montevideo, Uruguai; Livramento i Curitiba al Brasil; Buenos Aires a l’Argentina), va tornar a Barcelona on va obrir consulta com a metge i oculista, i també atenia pacients a la comarca del Bages. Va participar en la vida social i cultural de Manresa, col·laborant en diverses entitats i publicant articles i conferències científiques i divulgatives. A més, va ser l’iniciador d’una nissaga mèdica familiar que va incloure diversos fills, nets i besnets dedicats a la Medicina.

14- Nínxol de Modest Feu i Estrada_ nínxol 120

Modest Feu i Estrada (1870- 1933) va ser un arquitecte nascut a Sants que va destacar dins el Modernisme i, més tard, el Noucentisme. Es va titular com a arquitecte el 3 de febrer de 1893 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va dedicar la major part de la seva obra als barris de Sants, Hostafrancs i Les Corts, així com a poblacions pròximes com Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat i Molins de Rei. 

Durant la seva primera etapa, va desenvolupar una producció modernista notable, amb edificis d’habitatges i fàbriques caracteritzats per l’eclecticisme decoratiu i la integració d’elements artístics; entre les seves obres més conegudes hi ha la Casa Jaume Estrada (1906) o la Fàbrica Trinxet (en col·laboració amb Joan Alsina i Arús). També va dissenyar mosaics per a projectes del seu amic Antoni Gaudí. 

A partir dels anys vint va evolucionar cap al Noucentisme, construint habitatges i edificis industrials amb formes més serenes i clàssiques, com la Casa Joaquim Teixidó o la Fàbrica Germans Climent. 

A més de la seva activitat professional, va participar en la vida cultural del seu barri com a membre del cor de l’Orfeó de Sants i va ser soci fundador de la Lliga Regionalista del districte VI de Barcelona, reflectint les seves conviccions catalanistes. 

15- Tomba d’Antoni Pidelaserra i Suriñach_ tomba 36

Aquesta escultura exempta junt l’Àngel resant, conservat en el mateix cementiri, ens mostra els camins de l’escultura de Gargallo format en l’àmbit acadèmic amb Venanci Vallmitjana (1830-1919) i al taller modernista d’Eusebi Arnau (1863-1933). A Paris va entrar en contacte amb la modernitat que el portarà a realitzar obres noucentistes, com la que ens ocupa, que deriven vers una concepció avantguardista marcada per la desintegració de l’espai i les recerques en materials d’obres posteriors. 

L’encàrrec de la peça hauria estat fet per la família del seu amic, també artista, el pintor Marià Pidelaserra (1877-1946) lligat familiarment al barri de Sants. L’escultura que aquí es presenta és una figura femenina dempeus, el retrat de Teresa Brias de Pidelaserra, mare del seu amic pintor. El personatge porta el cabell recollit i vesteix un vestit de màniga llarga que cobreix la totalitat del cos. Una part del vestit el recull amb la mà esquerra creant unes diagonals amb els plecs i amb la dreta sosté un mocador. La sobrietat del gest denota el caràcter funerari de la peça, retrat de la mare del seu amic pintor. 

La data de defunció és el 1914 i s’ha datat l’escultura cap al 1918. Està signada al lateral dret però la signatura està molt desdibuixada. A la sepultura també es troba la inscripció d’Antoni Pidelaserra i Suriñach amb l’any 1924 com a any de defunció. 

Pau Gargallo hauria treballat en altres projectes funeraris amb l’arquitecte modernista Lluís Doménech i Montaner (1850-1923) al cementiri de Canet de Mar amb els quatre evangelistes a les cantonades del panteó de Font Montaner-Montells.

16- Capella

La capella realitzada l’any 1880 va ser obra de Jaume Gustà i Bondia. La distribució interior del cementiri, un cop superat l’espai d’entrada, ens porta a un camí principal amb xiprers que creen una línia recta al llarg del departament primer. Al centre trobem la capella que segueix els patrons modernistes que l’arquitecte desenvolupa en altres dels seus edificis, com l’actual seu del districte de Sants-Montjuïc. La planta de creu grega s’aixeca en alçat amb una coberta amb forma de volta amb estructura ogival i parament ceràmic fosc a l’exterior que crea un fort contrast amb les tonalites pàl·lides i crema de l’exterior. Els braços de la creu grega estan coberts a dues aigües i amb la mateixa ceràmica. Els arquitraus sobredimensionats donen un caràcter escultòric a l’edifici que continua present amb les mènsules i els pinacles en aquest nivell superior, ricament decorats. Els murs exteriors introdueixen medallons decoratius i les cantonades queden marcades per pilastres que evoquen l’ordre jònic barrejat amb creus i motius vegetals. La façana principal incorpora una portalada amb arcada cega gòtica i una romànica sobre columnes adossades al mur que donen pas a la porta d’accés, de fusta tallada. 

17- Panteó Família Santomà_ panteó 4

Aquest panteó modernista de la família santsenca Santomà ens crida l’atenció per l’ús de la pedra de Montjuïc i del bronze en el Crist Crucificat. L’escultura està signada “Clarasó”, obra d’Enric Clarasó Daudí (1857-1941). La llosa decorada amb elements metàl·lics ens porta a la testera formada per un pedestal rectangular sobre el que s’alça la base arrodonida de la creu celta que té la imatge del Crist Crucificat. El treball de la creu és profusament decorat, així com la base que presenta elements vegetals. 

L’autor, Enric Clarasó, és un dels noms més destacats de l’escultura modernista a les acaballes del segle XIX i XX. La seva presència en cementiris és prou coneguda amb exemples als cementiris de Montjuïc o d’Horta a Barcelona, al de Torrero a Saragossa, entre d’altres. El seu Memento Homo del panteó de la família Vial i Solsona al cementiri de Montjuïc de l’any 1902 és la seva obra més coneguda. En aquest cementiri santsenc ens presenta un Crist crucificat de trets suaus i delicats que enllacen amb les fórmules modernistes lligades a la subtilesa del simbolisme en l’expressió del rostre i de l’anatomia.

La família Santomà és una nissaga de terratinents del barri de Sants on destaquem a Josep Santomà Gelabert i el seu fill, Jaume Santomà Raventós, com dos dels noms d’aquesta família que van ser testimoni del creixement de l’antic municipi una vegada agregat a Barcelona. Propietaris de terres a tocar de Barcelona, Sants i L’Hospitalet, la família Santomà va patir les polèmiques de la urbanització de les seves terres i de l’agregació de Sants a Barcelona. Josep Santomà, des de l’alcaldia de Sants, va liderar la oposició, com també va succeir en molts altres pobles del Pla de Barcelona, però l’any 1897 es va fer efectiva. El seu fill, Jaume Santomà i Raventós, va contribuir activament al benestar dels seus veïns fundant una escola nocturna pels obrers i, fins i tot, un patronat per la fundació de futures escoles per a la formació religiosa i intel·lectual de treballadors i aprenents. L’any 1929 va morir i el seu enterrament va ser una de les mostres de dol més multitudinàries de la història de Sants. Un altre membre destacat de la família va ser Jaume Santomà i Casamor, arquitecte que va desenvolupar la seva feina també a Sants, on hi té obres destacades com la Casa Santomà, al Carrer de Sants, 127.

18- Panteó Família Muns_ panteó 1

Del conjunt de 12 panteons que envolten la capella central del cementiri, aquest és un dels més interessants. Una estructura arquitectònica esglaonada de marbre amb barana, murs i creu celta, queda completada amb l’escultura en pedra, una figura alada asseguda amb un llibre a les mans. No ha estat identificada l’autoria, però el treball minuciós i detallista apuntaria a un dels tallers modernistes barcelonins que podríem posar en relació a d’altres espais funeraris de la ciutat. El detall de la mà del personatge amb els seus dits entre les pàgines del llibre és una bona mostra de la qualitat del treball escultòric. La part arquitectònica està ricament decorada amb motius vegetals propis del modernisme.

Matias Muns Ballesteros era un propietari de terres i de conreus de vinya a Sants i a l’Hospitalet de Llobregat. L’any 1913 va ser uns dels propietaris que van cedir terres per a la canalització del riu Llobregat. La seva residència estava a la Plaça Salvador Anglada, però va ser enderrocada per fer l’ampliació de l’estació i la Plaça de Sants.

19- Panteó Família Prat_ panteó 2 

Un cop netejada la signatura es pot llegir “M. Feu Arquitecte” però desconeixem el nom de la família propietària, un “In Memoriam” és el que ens indica la llosa. L’estructura emula una muntanya amb una acumulació de pedres que creen una escalinata culminada per la figura femenina als peus de la creu. Aquesta aixeca el braç esquerre vers el cel i la seva mirada acompanya el gest d’expressió del dol. D’aquest conjunt de pedres que evoquen la natura, sorgeix la llosa emmarcada per una estructura arquitectònica amb columnes. El perímetre del panteó manté l’estructura amb pedres i l’accés hauria perdut l’element metàl·lic de tancament que si tenim en altres exemples. La decisió creativa ens evoca el Gòlgota i el camí de la Creu de Crist.

L’arquitecte, Modest Feu i Estrada (1870-1933), va treballar el modernisme i el noucentisme. Trobem producció seva als barris barcelonins de Sants, Hostafrancs i les Corts, però també a Cornellà de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Molins de Rei o Sant Andreu de la Barca. 

Un dels membres destacats de la família Prat va ser Josep Prat i Cereceda, cirurgià i membre de l’equip del prestigiós Dr. Joan A. Agustí Peipoch, director de l’Hospital del Sagrat Cor.

20- Tomba Família Salvat_ tomba 144

Per la sepultura de la família Salvat ens trobem amb una realització contemporània de l’escultor Josep Mundet i Tarrés (1931-1983) titulada Solidaritat. Un bloc de pedra rectangular és la base per la creació d’una testera fúnebre molt diferent a la resta de peces d’aquest cementiri. Del bloc sobresurten els peus a la part inferior i els dos rostres de la part superior. De línies geomètriques i amb el joc de volums, ens trobem amb una obra que emmarquem amb la producció d’un artista format a l’Escola Superior de les Arts de Barcelona amb mestres com Marés, Monjo, Labarta i Pérez-Dolç. Completà la seva formació a Itàlia i París esdevenint un dels noms de la renovació de les arts plàstiques i antiacadèmiques lluny de les formules clàssiques i governamentals del franquisme. La seva carrera escultòrica engloba retrats, obra religiosa i monuments públics. 

El valor donat a la matèria en escultura s’enllaça amb l’etapa com a pintor formalista del mateix Mundet i Tarrés: amb Solidaritat la pedra esdevé la gran protagonista amb la seva veta i les tonalitats càlides i grisoses. El treball escultòric basat en la geometria i en els volums ens recorda la tradició de Josep Maria Subirachs (1927-2014) que tants èxits i predicació tenia en el moment de la realització d’aquesta obra. Altres obres populars de Mundet i Tarrés les trobem, per exemple, a Torroella de Montgrí amb el seu Monument a la sardana de l’any 1975.

La llosa amb la inscripció “Familia Salvat” està signada “J. Alsina”.

21- Nínxol d’Assumpte González_ nínxol 3359

Aquesta sepultura no presenta cap element artístic que ens faci aturar-nos a contemplar-la. Però si presenta un interès històric per ser l’espai de sepultura de l’Assumpta González i Cubertorer (1917-2003), autora teatral i poetessa nascuda a Borriana. L’Enciclopèdia Catalana ens informa que: “Fundà l’Escola d’Art Dramàtic de l’Orfeó de Sants i, des del 1958, dirigí la del Centre Catòlic de Sants. Publicà i estrenà les obres De més verdes en maduren (1970), Arribaré a les set... mort! (1972), El crit del cel (1973), Adrià un torero català (1973), El passadís de la mort (1978), Tots en tenim una (1983), Nina i els altres (1986), El venedor de coca (1989), Enigma d’una mort (1991), En Narcís s’ha tornat boig! (1996), etc. Com a poetessa conreà una poesia intimista: Engrunes del cor (1973) i Records que parlen (1984).” Estretament lligat al barri de Sants i al seu context cultural i teatral, també va ser autor teatral el seu germà Josep M. González (1908-1979) director de la revista Sants i publicà, entre altres, Els milions del maletí (1959).

22- Nínxol de Joan López Ciurana_ nínxol 5167

Aquests nínxols monumentals ocupen cadascú d’ells dos, els 5178-5179 per la família Margaras-Batlle i els 5166-5167 per la família López-Miró. Formen un conjunt ja que han estat realitzats per part de F. Graell amb dues lloses de marbre blanc i un marc de marbre negre que les envolta. Els relleus ens presenten dos figures angèliques: una ens demana silenci i l’altra té les mans en posició de pregària. Les figures estilitzades i els trets facials ens aproximen a les fórmules noucentistes. Aquesta tipologia de nínxol monumental que uneix dos o més nínxols no és comuna al cementiri de Sants però si la podem trobar en d’altres exemples catalans, com al cementiri d’Arenys de Mar, el cementiri de Sinera que ens evoca la poesia de Salvador Espriu. En aquest cementiri mariner tenim nou nínxols monumentals datats entre 1918-1920. En absència de panteó o sepultura diferenciada, aquesta tipologia permet mostrar el poder i prestigi de les famílies amb un cost inferior als drets de sepultura dels grans formats monumentals.

Joan López Ciurana va ser el primer president i un dels fundadors de l’entitat esportiva Bàsquet Ateneu Montserrat de Barcelona. El BAM es va fundar l’any 1931 al barri de Sants–Hostafrancs, i des dels inicis el club va estar vinculat a l’entorn associatiu i educatiu de l’Ateneu Montserrat, amb l’objectiu de promoure el bàsquet com a esport formatiu, social i de barri. Al llarg de la seva història, el BAM s’ha caracteritzat per una clara aposta pel bàsquet de base, la formació de joves i els valors de convivència, arrelament i participació comunitària. Malgrat no ser un club professional, ha mantingut una continuïtat notable al llarg de dècades, convertint-se en una entitat esportiva històrica de Barcelona i un referent del bàsquet amateur català.

23- Nínxol de Josep Escolà i Segalés_ nínxol 1661

Josep Escolà i Segalés (1914–1998) va néixer a Sants i es va formar com a jugador de futbol a la Unió Esportiva Sants, el club del barri, que en aquella època era un dels grans vivers de talent del futbol català. A la UE Sants va començar a destacar per la seva qualitat i intel·ligència al camp, i des d’allà va fer el salt al FC Barcelona.

Josep Escolà va debutar amb el FC Barcelona el 1934 i hi va jugar en dues etapes, abans i després de la Guerra Civil, convertint-se en un dels golejadors importants de l’equip i guanyant un gran prestigi entre aficionats i companys. Durant la Guerra Civil, arran de la gira del Barça per Amèrica, va jugar a França, principalment al FC Sète, fet que li va comportar una sanció quan va tornar a l’Estat espanyol, ja que les autoritats esportives penalitzaven els jugadors que havien marxat a l’estranger. Tot i això, va poder reprendre la seva carrera al Barça a partir de 1940 i va ser internacional amb la selecció catalana i espanyola.

Conegut com el catedràtic del futbol, Josep Escolà va destacar no només pels gols, sinó també per la seva manera d’entendre el joc i de fer jugar l’equip. Després de retirar-se com a futbolista, va continuar vinculat al futbol com a entrenador de diversos clubs i com a formador, transmetent els seus coneixements a noves generacions. 

24- Josep Amigó i Pujadas_ nínxol 1651

El cant coral a Catalunya a final del segle XIX va tenir un paper fonamental en la vida cultural, social i nacional del país. Va ser molt més que una activitat musical, esdevingué una eina d’educació popular, cohesió social i afirmació identitària. Josep Anselm Clavé va ser una figura clau dins del cant coral. Fundador l’any 1850 del primer cor coral de tota la península, les seves cançons adreçades a les classes populars tenien l’objectiu d’apropar la música al poble, fomentar valors com la fraternitat, la solidaritat i el progrés, i oferir una alternativa cultural i educativa al temps lliure dels treballadors. 

En aquest context on el cant coral ja havia esdevingut un fenomen cultural, a Sants va aparèixer El Cor de la Trompeta, una entitat coral impulsada des de la Lleialtat Santsenca, la cooperativa de consum fundada el 1894, i un referent veïnal fins a dia d’avui. El Cor de la Trompeta va ser liderat des del 1880 fins al 1916 per Josep Amigó i Pujadas, el mestre que representava els valors de cooperativisme que moltes societats obreres de l’època transmetien. A més, les cançons tenien un contingut de crítica social i política, i reflectien la vida quotidiana, en aquest de les persones veïnes de Sants. 

Josep Amigó va morir el 1917 i va ser enterrat al nínxol que havia estat adquirit l’any 1908 per la seva mare i que acull els difunts de la família Amigó Pujadas fins a dia d’avui.

*Accés a les gravacions de les cançons dels Goigs de la Lleialtat, a càrrec de la Paquita Amigó i Roig, filla del Josep Amigó. Informació extreta del blog Memòria de Sants, Els Goigs de la Lleialtat. 

25- Nínxol de Pere Pujol i Amat_ nínxol 1534

Pere Pujol i Amat (1931-2013) va ser un metge endocrinòleg especialitzat en nutrició esportiva i ajuts ergogènics (els suplements i estratègies destinats a millorar el rendiment atlètic). Era doctor en Medicina i Cirurgia i va ser cap del Departament de Nutrició i Ajuts Ergogènics del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, on va treballar ajudant esportistes a optimitzar la seva alimentació i rendiment.

Pere Pujol va tenir una gran trajectòria en l’àmbit de la medicina esportiva: va ser director mèdic de proves d’atletisme de gran prestigi, com la marató, el pentatló i la marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, i va formar part de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996. També va ser cap mèdic de maratons internacionals com la de Nova York i la de Barcelona durant molts anys, i va ser director mèdic de la Marató de Catalunya‑Barcelona durant dues dècades. A més, va ser impulsor de l’Associació Internacional de Maratons (AIMS) i un apassionat de l’atletisme popular, participant ell mateix en nombroses curses i maratons al llarg de la seva vida.

26- Nínxol de Jacint Laporta i Mercader_ nínxol 2647

Jacint Laporta i Mercader (1854–1938) va ser un metge i escriptor català nascut al barri de Sants de Barcelona i una figura cultural i social molt activa a finals del segle XIX i principis del XX. Va combinar la seva professió mèdica, sent el metge de capçalera del barri de Sants, amb una intensa tasca com a home de lletres, fundant, dirigint i col·laborant en diverses revistes com La Llar, Revista literària i La Il·lustració Catalana, i participant en publicacions com Lo Gai Saber. És recordat per promoure iniciatives culturals arreu, especialment al seu barri, com la instauració dels Jocs Florals de Sants i la presidència de l’Orfeó de Sants, i per ser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona en diverses ocasions. Va publicar obres com Apuntes históricos de Sants (1880), Els pastorets (1921) i Casolanes (1922), que reflecteixen el seu interès tant per la història com per la narrativa i la tradició popular catalana. 

Jacint Mercader també va ser un activista polític des del catalanisme. Militant d’Unió Catalanista i delegat, va ser un dels assistents a l’Assemblea de Manresa, des d’on es van elaborar les Bases de Manresa per a la futura constitució política de Catalunya. Posteriorment, va formar part de la Lliga Regionalista, i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona amb aquest partit. 

Un edifici al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants porta el seu nom com a homenatge a la seva contribució cultural al barri i a Catalunya.

Fotografia: Galeria de Metges Catalans

27- Nínxol de Fructuós Gelabert i Badiella_ nínxol 1995

Fructuós Gelabert i Badiella (1874 – 1955) va ser director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic, considerat una de les figures fundacionals del cinematografia per ser el primer en rodar pel·lícules a Catalunya i, juntament amb Segundo de Chomón, també a l’Estat. a  Nascut a la Vila de Gràcia, va créixer a Sants, on la seva família es va establir amb un taller d’ebenisteria  a la Carretera de Sants. Ben aviat va desenvolupar a Sants les seves primeres aptituds per la fotografia, la mecànica i el cinematògraf. 

Amic dels germans Napoleon, referents de la fotografia a Barcelona, va construir la seva pròpia càmera cinematogràfica i el 1897 va realitzar “Riña en un café”, considerat el primer film de ficció espanyol, així com diversos documentals que mostraven la vida quotidiana (“Salida de los trabajadores…” i “Salida del público…”). Durant la seva carrera va dirigir més de cent films, incloent obres documentals i dramatitzacions, com per exemple Terra Baixa i Maria Rosa, obres d’Àngel Guimerà, el qual va assistir a la projecció i va quedar meravellat. A més, va fundar els seus estudis cinematogràfics a Barcelona, la Manufactura Cinematogràfica Tricolor, ubicats a la Carretera de Sants, 77, on anteriorment hi havia el taller de fusteria del seu pare. Allà va inventar dispositius per millorar la projecció i la il·luminació de les imatges. El seu treball va influir de forma decisiva en l’evolució del cinema primerenc a l’estat i lligava la creativitat artística amb el desenvolupament tecnològic de la nova indústria. 

Malgrat el posteri­or oblit i les dificultats econòmiques cap al final de la seva vida, arran de la guerra civil i la postguerra, avui és recordat com un autor clau de la cinematografia, i part de la seva obra es conserva a la Filmoteca de Catalunya. A més, disposa de nombrosos records locals, incloent places i noms de carrer dedicats a ell, com és el carrer que uneix el Carrer de Sants amb la Plaça de Bonet i Moixí, on està la Parròquia de Santa Maria de Sants.

28- Nínxol de Josepa “Pepita” Llunell i Fèlix Martínez_ nínxol 1346

Josefa Llunell i Sanahuja (1926–2015), coneguda artísticament com Pepita Llunell, va ser una figura destacada i polifacètica de la cultura catalana del segle XX, amb una trajectòria que abasta el teatre, el cinema, la música i especialment la composició de sardanes. Nascuda a Barcelona, va mostrar des de molt jove una clara vocació artística i va rebre una formació sòlida en solfeig, piano i cant al Conservatori del Liceu, així com estudis d’interpretació a l’Institut del Teatre i a l’Escola Municipal de Música.

Pepita Llunell va desenvolupar una intensa carrera com a actriu i cantant, participant en nombroses obres teatrals i en produccions de cinema i televisió, incloent pel·lícules emblemàtiques del cinema català com La ciutat cremada i La plaça del Diamant. Paral·lelament, a partir dels anys vuitanta va iniciar una nova etapa creativa com a compositora de sardanes, àmbit en què va assolir un gran reconeixement. Va arribar a compondre més de setanta sardanes, moltes d’elles premiades, caracteritzades per una gran sensibilitat melòdica i un profund arrelament al país, a la memòria i a la vida quotidiana, amb obres com Aquell carrer de Sants, que reflecteixen el seu vincle emocional amb els barris i la cultura popular. El seu compromís amb la cultura catalana i la seva aportació artística sostinguda al llarg de dècades van ser reconeguts institucionalment amb la Creu de Sant Jordi l’any 2013. 

Pepita Llunell es va casar amb el músic Fèlix Martínez i Comín (1920-1995), també enterrat a la sepultura. Fèlix Martínez és recordat com a compositor, destacat en la música per a cobla, especialment dins del món de la sardana. Va contribuir a renovar aquest gènere a mitjan segle XX, ampliant-ne el llenguatge musical i explorant noves sonoritats, sobretot en l’ús de la percussió. La seva obra, interpretada habitualment per cobles i entitats sardanistes, el situa com una figura rellevant en l’evolució de la música tradicional catalana.

29- Nínxol de Jerònim Oller_ nínxol 768

La làpida en pedra amb la inscripció “Família Oller” presenta motius amb forma de creu grega i incorpora un medalló ceràmic policromat signat i datat “Nogué y Casanova 1891” amb l’efígie del finat, palma i flor de cascall. Destaca la bona conservació del detall ceràmic i la seva policromia. És habitual incorporar un retrat per conservar la memòria d’aquells que han traspassat. El simbolisme de la palma ens remet a la victòria davant la mort i la flor de cascall, per les seves propietats, ens parla del somni, el fet de morir entès com una dormició de l’ànima que espera una resurrecció.

Jerònim Oller i Estefà va adquirir el nínxol 768 per inhumar-hi l’any 1891 el seu pare, Joaquim Oller. Jerònim Oller és recordat com a professor que impartia la matèria “Teoria i pràctica de teixits” a l’Escola d’Indústries Tèxtils, concretament a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona. És l’autor del manual tèxtil “Apuntes de teoria de Tejidos”, una obra de referència per a estudiants i professionals que va tenir diverses edicions i que recollia coneixements sobre l’ofici tèxtil. En una època en què la indústria tèxtil era clau a Catalunya i a l’estat espanyol, l’obra de Jerònim Oller va ser fonamental pel sector.

30- Nínxol de Francesc Comas “Paronas”_ nínxol 4469

Tornem a trobar-nos amb una sepultura sense interès artístic per la seva simplicitat, però si, històric. Aquí reposa Francesc Comas i Pagès (1896-1923), conegut com “Peronas”, assassinat l’any 1923. Santsenc, va viure al carrer Hartzenbusch 24, a tocar de Can Batlló, i va estar implicat en lluites laborals de l’època. Va participar entre d’altres al Congrés de Sants i va escriure fulletons sota el pseudònim “Peronas” i com molts va patir la repressió. 

La Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona així ens ho explica: “El 10 de març de 1923 els dirigents obrers Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Francesc Comas, el Paronas, van ser assassinats per pistolers de la patronal catalana a la confluència dels carrers de Sant Rafael i de la Cadena, en aquesta cantonada. Aquests assassinats es van produir en un context de gran violència social. Entre 1919 i 1922, Catalunya va viure sota l’estat d’excepció i les garanties constitucionals suspeses, però la lluita sindical s’havia incrementat i consolidat gràcies a noves formes d’organització i acció que havien contribuït a la victòria de la Vaga de la Canadenca i l’assoliment de les 8 hores laborals. Des de la Federació Patronal de Barcelona es va decidir aturar el sindicalisme per les pistoles i van utilitzar bandes de pistolers a sou per assassinar dirigents obrers, mentre alguns grups obrers responien també amb violència, assassinant als patrons i directors d’empresa”. 

El 10 de març després d’una trobada entre Salvador Seguí, Lluis Companys, Vicenç Botella i Francesc Comas, Seguí i Comas van anar cap al Sindicat del Ram de la Construcció. Tots dos van arribar fins al carrer de la Cadena, on Comas va entrar a l’estanc mentre Segui l’esperava al carrer i on van ser assassinats a trets de pistola per part de Carlos Baldrich, Manuel Simón i Amadeo Buch. L'enterrament de Salvador Seguí, davant la protesta general, es va celebrar a porta tancada a Montjuïc. L'enterrament de Francesc Comas, que va morir tres dies més tard, seria ben diferent amb l’assistència de més de 200.000 persones.

Jardí de cendres

El 2025 s’ha inaugurat un nou espai d’inhumació de cendres al cementiri de Sants per donar resposta a les noves maneres d’enterrar. El jardí està format per un conjunt de tombes de marbre blanc, on poder-hi realitzar la inscripció, i cadascuna té capacitat per una urna funerària.

Altres personatges destacats

Camillo Berneri

Camillo Berneri (1897–1937) va ser un filòsof, escriptor i pensador anarquista italià, una de les figures intel·lectuals més rellevants de l’anarquisme europeu del segle XX. Nascut a Lodi (Itàlia), es va destacar com a professor, periodista i teòric polític, i va haver d’exiliar-se diverses vegades a causa de la persecució del règim feixista de Benito Mussolini.

Durant la Guerra Civil espanyola, Berneri es va establir a Barcelona, on va donar suport actiu a la Revolució social i al moviment llibertari, tot mantenint una actitud crítica tant amb el feixisme com amb l’autoritarisme comunista, especialment el control exercit pels estalinistes dins del bàndol republicà. Va defensar un socialisme llibertari basat en l’autogestió, el federalisme i la llibertat individual.

El maig de 1937, durant els Fets de Maig de Barcelona, Camillo Berneri va ser detingut i assassinat, probablement per forces vinculades al comunisme estalinista, fet que el va convertir en un símbol de la repressió interna contra el moviment anarquista. El seu enterrament, juntament amb altres companys italians, va ser multitudinari. Les sepultures van ser adquirides per la secció italiana de la CNT, el cos de Camillo Berneri va ser sepultat al nínxol número 4034, però anys després va ser traslladat a l’ossera del cementiri.

Fèlix Vivet i Trabal

Fèlix Vivet Trabal (1911–1936) va ser un religiós salesià i màrtir cristià mort durant la persecució religiosa a l’Estat espanyol en els primers mesos de la Guerra Civil. Va néixer el 23 de gener de 1911 a Sant Feliu de Torelló i va entrar a la Societat Salesiana de Sant Joan Bosco com a jove, fent el seu noviciat i dedicant‑se a la vida religiosa i a l’estudi de teologia, que va cursar també a la Universitat Gregoriana de Roma. 

Quan va començar la guerra civil el 1936, tornà a Espanya per passar les vacances amb la seva família a Esplugues i, malgrat la persecució de religiosos, va mantenir la seva fe i va buscar rebre els sagraments de manera clandestina. Quan les milícies van arribar a detenir membres de la seva família, ell mateix es va presentar voluntàriament per ajudar‑los. Poc després, el 26 d’agost de 1936, va ser afusellat amb el seu pare i el seu germà per la seva fe i compromís religiós. Les seves despulles van ser enterrades al nínxol número 1662, però anys després van ser traslladades a l’ossera del cementiri.

Fèlix Vivet va ser beatificat pel papa Joan Pau II l’11 de març de 2001, reconeixent‑lo així com un beat de l’Església catòlica i incloent‑lo en el santoral amb festa el 26 d’agost.

Salvador Anglada i Llongueras

Salvador Anglada i Llongueras (1878-1936) va ser un empresari i polític carlista vinculat al barri de Sants. Salvador Anglada va treballar com a empresari químic en una fàbrica de tints i blanqueig al carrer Rei Martí de Sants i va fundar el Centre Carlista de Sants, reflectint la seva ideologia tradicionalista i catòlica. Va participar activament en la vida política i social de l’època: el 1919 va col·laborar en la creació del Sindicat Lliure, un sindicat obrer basat en la doctrina social de l’Església que s’oposava de forma violenta als sindicats anarcosindicalistes. També va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Junta Regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya. 

Durant els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, va ser detingut com a partidari dels revoltats i per la seva ideologia, i va ser executat a Can Tunis el 19 d’agost de 1936. Després de la guerra, durant la dictadura franquista, una plaça del barri de Sants va ser dedicada al seu nom, coneguda com Plaça de Salvador Anglada, tot i que aquest nom va ser retirat el 1980 i avui s’anomena Plaça de Sants.