Ruta Cultural del Cementiri d'Horta

Història del Cementiri d'Horta

A mesura que la població d'Horta va anar creixent, el cementiri parroquial es quedà sense espai per donar sepultura. La cessió del terreny per a la construcció d'aquesta nova necròpoli se sol atribuir al Marquès de la Vall de Ribes, però molt poblament va ser Don Mariano de Oriola i de Cortada qui va tenir aquest gest, com es pot llegir en les actes del municipi.El nou cementiri d'Horta va ser inaugurat l'any 1867. Aquest cementiri té una planta rectangular i queda dividit per dos eixos -un longitudinal i un altre transversal- que el creuen completament formant quatre illes. En aquestes illes es troba la part monumental amb tombes i panteons. Com succeeix en la majoria de cementiris, una filera de nínxols envolten la necròpolis exercint la funció de mur perimetral. Els vèrtexs del cementiri s'han destinat a les instal·lacions logístiques i administratives com ara un magatzem, un edifici per serveis i un accés pels cotxes.

En un inici, la porta d'entrada al recinte es va disposar pel costat de muntanya prop de cal Notari. En aquest indret es situava un burot, estructura generalment formada per una barraqueta de fusta i instal·lada en els accessos de les poblacions on uns funcionaris anomenats «panots» s'encarregaven de recaptar «l'impost de pas». El burot feia funcions de duana i control de mercaderies. En el llibre Gent Popular d’Horta, Mingo Borràs descriu la situació que es produïa en alguns enterraments quan el carretó que carregava el difunt arribava al burot. Atès que la llei marcava que havia de pagar el dret de transport, per estalviar-se l'impost es descarregava el fèretre i es duia sobre les espatlles o es transportava en un petita carreta que empentava el propi personal del sepeli fúnebre.

A mitjans del segle XX, l'accés es canvià a la banda contrària del cementiri. Atès que l'atri de l'antiga entrada ja no s'utilitzava, en aquell punt s'hi instal·là la capella. Amb el pas dels anys el recinte funerari es convertí en un espai integrat en la comunitat. Ciutadans vinculats amb la història d'Horta (polítics, intel·lectuals, artistes o industrials) hi tingueren la seva última morada, mentre que famílies benestants decidiren reposar eternament en el bucòlic cementiri i encarregaren la construcció de notables i elaborats monuments funeraris. Un passeig entre les sepultures més antigues significa realitzar un viatge de més de cent cinquanta anys descobrint una part de la història d'Horta.

Segons les actes del Ple de Sant Joan d'Horta de l'any 1867, data de la construcció de l'actual cementiri, s'esmenta que el mestre d'obres del municipi era Josep Maria Folch i Brossa. També es menciona que començaria a treballar conjuntament amb el mestre d'obres Federico Farreras. Podem deduir doncs que com va succeir en altres cementiris catalans molt probablement els mestres d'obres municipals mencionats foren els encarregats de dur a terme aquesta empresa. Tot i que la hipòtesi te consistència, no hi ha cap plànol ni document amb informació addicional que la verifiqui.

L'actual porta del cementeri d'Horta va ser construïda molt probablement al voltant de l'any 1958, quan es va canviar l'accés a la part oposada d'on havia estat situat fins aquell moment, al costat de l'antic camí. En aquest espai es va aprofitar per construir-hi una petita capella.

S'accedeix al cementiri per mitjà d'una porta d'estil neoclàssic realitzada amb el sistema arquitectònic d'arquitravat. Dues pilastres situades en els seus extrems i recolzades sobre uns pedestals exerceixen la funció d'element de suport del conjunt. Un petit mur format per una filera horitzontal de carreus amb les juntes alineades, les separa de dues pilastres més. Aquestes dues pilastres interiors, de dimensions més reduïdes, són d'estil toscà i reposen sobre un pedestal mentre flanquegen la porta central de ferro. Pel que fa als elements suportats, l'entaulament està format per un arquitrau i un fris no ornamentat sobre el qual descansa un frontó. En els extrems del frontó, hi ha dos pinacles que imiten la forma d'una urna funerària. El frontó esta coronat per una creu llatina enquadrada. 
 

Col·laboració d'Andrés Paredes Úbeda i Montserrat Oliva Andrés pel projecte Art Funerari de l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat de Barcelona i Cementiris de Barcelona S.A per al web artfunerari.cat, 2020.

1- Creu del poble d'Horta

En el centre del cementiri, on s'entrecreuen els dos eixos, es va erigir una creu llatina de pedra, gravada en la seva base pels quatre costats amb la següent inscripció: “Lo dedica al pueblo de S. Juan de Horta, Septiembre de 1880. M. Y. S. D. Hermenegildo de Llauder y de Bransí. Marqués del valle de Ribas”.

Es podria deduir a partir d'aquesta inscripció que Hermenegildo de Llauder, Marquès de la Vall de Ribas, va ser el patrocinador del cementiri d’Horta, ja que ocasionalment es col·locava un monument o una placa en els cementiris en honor dels benfactors que cedien les terres o finançaven la seva construcció, però sembla que aquest no és el cas. L'any d'inauguració del cementiri, els terrenys eren propietat de Marià d’Oriola-Cortada i d’Ibañez-Cuevas (Comte de la Vall de Merlès) qui els van cedir per què s'hi construís la necròpolis, mentre que Llauder només va patrocinar la creu.

El valor patrimonial d'aquesta creu és significatiu donat que es tracta d'un element monumental que recorda el passat d'un municipi independent: el del poble d'Horta.

2- Panteó de Gaietà Maria d'Amat i d'Amat

Gaietà Maria d'Amat i d'Amat, baró de Maldà, Catellar i marqués de Castellbell, es va casar amb Maria Antònia Gras de Viladomar qui sembla que va encarregar al mestre d'obres Federico Farreras aquest monument en record seu l'any 1872. Sobre un pedestal s'erigeix una creu llatina. En el pedestal hi ha una placa on s'hi gravà en llatí un epitafi en honor seu que diu:  “D.D CAJETANI DE AMAT ET DE AMAT. MARCJOPMOS CASTELLBELL, OPTIMI VIRI. MUNIFICENTIA IN PAUPERES. NEC NON. MAXIMA IN DEUM PIETATE PRAEDITI. FATO FUNCTI DIE 28 MARTII 1868 EXUVIAS TENET SEPULCHRUM. R.I.P”. (cat: D.D CAJETANI DE AMAT ET DE AMAT. MARQUÈS DE CASTELLBELL, EL MILLOR DE L'HOME. MUNIFICACIÓ ALS POBRES. NI NO. GRANMENT PROVEÏT EN LA PIETAT DE DÉU. VA MORIR EL 28 DE MARÇ DE 1868, LES SEVES EXUVIES LLOCUEIXEN LA SEVA TOMBA. D.E.P.”.

Gaietà Maria d'Amat i d'Amat, el Marquès de Castellbell, juntament amb els seus familiars eren un dels grans terratinents nobles de la zona i propietaris de moltes de les grans masies, com Can Peguera (desapareguda, actual Turó de la Peira), Can Don Joan (desapareguda, actual barri de la Clota) o Can Sitjar (desapareguda, actual barri de Vilapiscina).

Gaietà Maria d’Amat va ser descendent de Rafael d'Amat i de Cortada, conegut com a baró de Maldà, que va escriure durant 50 anys un dietari en el qual descrivia minuciosament tot el que succeïa al seu voltant: Calaix de Sastre. Gràcies a aquest document històric coneixem molts detalls de gran interès de la Barcelona del segle XVIII i XIX relatats de primera mà. Rafael d’Amat va ser enterrat a la cripta dels Josepets de Gràcia.

3- Panteó de Francesc Mitjans i Miró

Francesc Mitjans i Miró (Barcelona, 15 de juliol de 1909 - Barcelona, 20 de novembre de 2006) fou un arquitecte i urbanista català, autor de construccions com el Camp Nou (1957) o el gratacel del Banc Sabadell Atlántico, o l’Edifici Estel, antiga seu de Telefònica, reobert el 2025.

Mitjans va néixer l’any 1909 a Barcelona. Durant el seu aprenentatge d'arquitectura va haver d'interrompre els seus estudis a causa de la Guerra Civil espanyola. La seva primera obra, la Casa Oller (1943), va ser la seva pròpia casa, al carrer d'Amigó, i on hi va viure fins a la seva mort. Aquesta casa que ha estat considerada pionera a Barcelona d'un nou tipus d'habitatge d'arrel racionalista molt difós posteriorment. Mitjans va destacar per una reflexió al voltant de l’arquitectura residencial. Inicialment, construeix habitatges alternatius als de la burgesia de l’Eixample, però a mesura que la zona alta es densifica, els seus projectes es tornen més compactes, i els habitatges van perdent superfície. El problema de l’habitatge el va portar a reflexionar sobre l’escala i la construcció de la ciutat.

Trenca amb el llenguatge neoclàssic que el règim havia imposat. Influenciat principalment per l’arquitecte Mies van der Rohe, la seva arquitectura seria racionalista i moderna. Els seus habitatges es caracteritzen per grans terrasses, expressió de llibertat arquitectònica. Segons el propi Mitjans, volia portar al capdavant del carrer la transició entre ciutat i habitatge, i que en els habitatges de l’Eixample es limitava als interiors de les illes (Edifici la Colmena de General Mitre, Edifici Tokio a l’Av. Pedralbes, etc.).

L’ús del formigó armat era també una de les seves marques d’identitat, com per exemple en una de les seves obres més reconegudes, el Camp Nou, considerat en el moment com l’estadi més funcional i modern del món.

Els seus últims habitatges plurifamiliars els va realitzar a la Vila Olímpica de Barcelona durant l’any 1992. Posteriorment, va ser convidat a ingressar de professor a l’escola d’arquitectura.

Fou membre d'honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Morí el 20 de novembre de 2006 a la seva ciutat natal, als 97 anys, i va ser inhumat a la sepultura que havia adquirit ell mateix per enterrar-hi a la seva esposa Àngela Perelló.

4- Panteó de Rafael Sabadell

El panteó de la família de Rafael Sabadell va ser construït l’any 1868, essent el panteó monumental més antic del cementiri. Va projectar-lo l’arquitecte Andrés Bosch conjuntament amb el mestre d’obres José Folch i Brossa qui s’encarregà de supervisar l’obra. Es tracta d’un panteó d’estil eclèctic amb un clar predomini del neoclàssic. Consta d’una planta rectangular amb una nau central coronada amb una volta. En l’extrem oposat a la porta, hi ha un altar amb un Crist crucificat policromat. El mur es va construir amb carreus pseudoisòdoms, és a dir amb fileres regulars però alternant els carreus de diferents alçades.

Rafael Sabadell va ser un comerciant i propietari de terres a Horta i Sant Andreu, el qual tenia negocis immobiliaris arreu de Barcelona, sent un dels 30 majors contribuents de la ciutat. A més, era membre del Consell d’Administració de la Societat Anònima “Telefonía, fuerza y luz eléctrica, compañía general de electricidad”. L'any 1881 es té constància que va dur a terme l'explotació de telefonia, llum elèctrica i altres aplicacions de l’electricita. Al mateix temps, era el vocal del Banco Ibérico.

Casat amb Maria del Pilar Sagnier Villavechia, germana del destacat arquitecte Enric Sagnier. En el panteó estan enterrades persones d'altres branques familiars casades amb la família Sabadell, com els Moxó i els Quer.

Un altre personatge destacat enterrat al panteó va ser Montserrat Sabadell Moxó, cantant força reconeguda a la premsa als anys 30 del segle XX. Sovint, l’acompanyava el destacat pianista Joaquim Salvat, i omplia teatres com el Goya, i l’antiga Sala Mozart (C/ Canuda amb Bertrellans), un dels principals auditoris de la Barcelona de l'època.

5- Nínxol de Frederic Farreras i Vilallonga

Frederic Farreras i Vilallonga va néixer el 1837 a Horta, i va esdevenir agrimensor i posteriorment mestre d’obres municipal d’Horta durant els anys 70 del segle XIX. Per aquest motiu, ha estat un dels personatges destacats en la construcció de cases d’habitatges d’Horta, de vies de comunicació i en la construcció del cementiri. Fora del municipi també va treballar a Sant Gervasi de Cassoles, a Gràcia i Barcelona, on hi va col·laborar amb molts projectes. Dins del cementiri ha realitzat diversos panteons, com el del Marquès de Castellbell, i de la família Crehuet, avui en rehabilitació. La seva sepultura al cementiri fa molt evident la seva gran vinculació amb la vila d’Horta. 

La curiositat és que no està inhumat al nínxol (nº 125), tot i que a la làpida hi figui el seu nom. La titularitat tampoc era seva, sinó de Narcisa Soler i Garriga, qui es té constància que era la propietària de la casa nº 6 de la Plaça de la Constitució, la qual va transformar en centre social. Seria aquí on l’Ateneu Hortenc es va instal·lar, a la planta baixa, més tard conegut com a Cercle Hortenc. Posteriorment, l’entitat es va traslladar al Carrer d’Horta i finalment al Carrer de Pere Pau.

6- Nínxol del Rector Joan Ycart

La primera església de Sant Joan d’Horta, d’estil romànic, datava del segle X i estava sota sufragi de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. L’estructura era senzilla i destacava per un campanar quadrangular amb merlets que semblava una torre de defensa. Estava ubicada a prop de Can Cortada, en terres propietat de la família Orta, nom del qual deriva el topònim de la població. Al costat de l’església hi havia el cementiri parroquial, el qual es va abandonar amb la inauguració l’any 1867 del nou cementiri. L’any 1909 l’església va ser destruïda durant la Setmana Tràgica, i poc després es va enderrocar el campanar. Actualment, els terrenys l’ocupa el Club de Tennis Horta, al Carrer Campoamor, 66.

L’any 1905, com que l’església es quedava petita pel creixement demogràfic de la població, es va engegar el projecte d’una de nova. Joan Ycart, el rector d’Horta, va impulsar la construcció de la nova església d’Horta. L’acte es va celebrar el 24 de juny, dia de Sant Joan (l’església es dedica a Sant Joan Baptista), i també es comptava amb l’assistència del Bisbe de Barcelona Salvador Casañas i de la Comtessa de la Vall de Merlès, terratinents d’Horta (recordem que van cedir els terrenys per fer el cementiri). El director de l’obra va ser inicialment Ramon Maria Riudor, qui va fer els plànols originals, però per desavinences i manca de pressupost, l’obra es va haver de modificar, l’arquitecte va plegar i se’n va fer càrrec Enric Sagnier. La inauguració es va fer el 1917, però l’església es va incendiar durant la guerra civil espanyola, es va haver de restaurar i fins al 24 de juny de 1980 no es van donar oficialment les obres per acabades.

Joan Ycart va adquirir l’any 1908 el nínxol nº 94, però no hi està enterrat.

7- Panteó Gimeno Pelegrí

Honorio Gimeno Pérez va ser un metge naturista expert en hidroteràpia. Nascut a Espadella, País Valencià, va estudiar medicina a Barcelona i es va fer un ferm seguidor del naturisme i el vegetarianisme. El seu aspecte era molt diferent a la resta d’estudiants, anava amb barba llarga i sandàlies. Honorio Gimeno va ser un dels alumnes més brillants de la seva promoció, fet que el va portar a seguir els estudis a Alemanya, on es va especialitzar en hidroteràpia. Dins de la fisioteràpia, es defineix com l’art i la ciència del tractament de malalties i lesions mitjançant l’aigua. Honorio se’l va conèixer com el Doctor Hidròfil. Durant els anys trenta, Honorio es va convertir en un referent del naturisme a l’estat, organitzant diversos congressos i participant de diverses revistes, moltes de les quals de tendència anarquista. Durant la guerra civil espanyola va servir com a tinent mèdic provisional de l’Exèrcit popular de la II República espanyola. Posteriorment, cal destacar que el 1949 va fundar a Sant Just Desvern la primera clínica naturista de l’estat. Honorio Gimeno va morir el 26 de febrer de 1991.

Un altre personatge destacat del panteó va ser Maria Teresa Pelegrí i Marimon, esposa d’Honorio Gimeno i amb qui van tenir una filla que va morir de petita, raó per la qual Honorio Gimeno va adquirir aquesta sepultura. Maria Teresa Pelegrí va néixer a Barcelona el 1907 i de ben petita va tenir molt interès per la música. Tot i començar els seus estudis musicals, al casar-se, es va dedicar als fills i a ajudar al seu marit a la clínica. Posteriorment, al cap de vint anys, va refer la seva carrera musical i va dedicar-se professionalment a la música. Es va convertir en una compositora destacada d’obres per a orquestra, banda, orquestra de cambra, piano, veu, i música religiosa. El 1977 va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de música per l’obra les Tres peces per a orquestra i va entrar com a membre de l’Associació Catalana de Compositors fins a la seva mort, el 18 de març de 1995.

8- Panteó dels consorts Marcet- Planàs

Monument funerari, construït l'any 1902, projectat per l'arquitecte Enric Sagnier Villavecchia (1858-1931), qui va projectar edificis civils, religiosos i socials, i també força obra funerària en els cementiris de Sitges, Poblenou, Montjuïc, Arenys de Mar, Masnou i Cabrils.

L'obra te dos cossos ben diferenciats. En primer terme, hi havia dues làpides, avui desaparegudes, inclinades i decorades amb relleus florals. En la part central de cadascuna d'elles s'hi va gravar el nom dels difunts -“Dolores Planas de Marcet” i “Federico Marcet Vidal”- encerclats per una corona de semprevives. Emblema de la vida eterna que simbolitza el record dels nostres difunts, fruit de la durabilitat de les seves flors seques. Flanquegen aquestes corones dos frisos on es representen flors i fulles de pensament (Viola tricolor), planta que simbolitza la transformació de l'ànima. 

Per damunt de la base hi trobem una nova estructura octogonal decorada amb una inscripció en llatí de l'oració per les ànimes dels difunts on s'hi llegeix: “Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis” (cat: El repòs etern els dóna, Senyor, i que la llum perpètua els brilli). En el centre dels seus costats, hi ha un relleu adossat de forma quadrada que conté un crismó i els símbols de l'alfa i l'omega. A continuació, trobem tres estructures octogonals més que simulen l'estilobat de la columna. La darrera d'elles te una decoració en relleu de fulles d'acant, motiu que es repeteix en tot el monument, tot i que en aquest cas les fulles pansides li atorguen un caire de tempus fugit. 

A la part superior podem observar un conjunt format per una estructura amb una columna trucada que simbolitza una vida que ha acabat. Com a estructura vertical és un símbol ascensional que connecta la terra amb el cel.  

Frederic Marcet i Vidal (1827-1898) va ser un empresari immobiliari i polític conegut a l’època. Se’l recorda també dins del sector ferroviari i en el sector bancari, sent soci fundador del Banc Hispano Colonial. En termes polítics va esdevenir diputat a Barcelona i vicepresident de la Diputació, i a Horta el seu nom era conegut per Can Marcet, una antiga masia ubicada al barri de la Vall d’Hebron que ell havia comprat el 1872. Avui ubicada a l’Avinguda de Can Marcet, forma part del Monestir de la Visitació, ja que els descendents la van vendre a les saleses, i els jardins de la masia són avui una zona verda del barri, els quals porten el seu nom. 

A més, la seva persona es va fer popular per la seva residència del Passeig de Gràcia, coneguda com el Palau Marcet. Inicialment, va comprar una antiga casa ubicada a la cantonada amb la Gran Via, la va reformar i la va convertir en un palau amb jardí. Posteriorment, el jardí se’l va vendre i s’hi va instal·lar un cinema, i finalment, l’any 1934 els seus descendents van vendre el palau familiar i es va reconvertir en el Teatre Comèdia. L’any 2024 va tancar, el va comprar un fons d’inversió i l’Ajuntament de Barcelona ha arribat a un acord perquè es converteixi en el Museu Carme Thyssen.

9- Capella

L'any 1957, Santiago Udina, responsable dels cementiris de Barcelona, va ordenar que en els cementiris de la ciutat que no tinguessin capella se n'hi construís una. A la banda oposada a la porta d'accés i en posició simètrica a aquesta, trobem la capella d'estil eclèctic formada per un parament llis de carreus regulars. Construïda l'any 1958, fou situada en el mateix emplaçament on abans hi havia un antic accés.

S'accedeix a la capella a través d'una porta de ferro emmarcada per un arc, de punt rodó, que descansa sobre un sòcol sobresortit. La clau de l'arc te forma de trapezi isòsceles invertit i està decorada amb el relleu d'un crismó: un monograma de Crist realitzat amb les dues primeres lletres del seu nom en grec. La coberta és plana amb un frontó format per una cornisa motllurada amb formes sinuoses d'inspiració barroca. En el seu interior, hi ha un altar d'influència clàssica realitzat en marbre.

10- Panteó Família Crehuet

Monument funerari realitzat pel mestre d’obres Federico Farreras l’any 1875 inspirat en l’art de l’Antic Egipte. Sobre el centre d’un basament quadrat, s’erigeix un obelisc que descansa sobre un pedestal. En la seva cara frontal hi ha la inscripció “Panteón de la família Crehuet”. Un tancament amb barana de barrots lanceolats de ferro envolta el basament. La recurrència de l’estil egipci en l’art funerari és sovint fruit de la seva estreta vinculació amb la mort, ja sigui pels seus rituals o per la seva creença en la vida més enllà del traspàs.

La torre de la família Crehuet estava situada en un racó molt antic d’Horta, davant del que havia estat el palau Cruïlles, conegut popularment com Can Don Joan a la Riera d’Horta. L’actual carrer Crehuet també va ser conegut com el del Soldat, ja que Francesc Crehuet i Barceló era tinent coronel de cavalleria. Francesc Crehuet Barceló va ser enterrat el 8 de maig de 1893 i es té constància que el seu seguici funerari va anar acompanyat per dos esquadrons del regiment de cavalleria de Mallorca, amb música del regiment d’infanteria d’Àsia i amb honors d’ordenança.

11- Panteó Matas Currubí

Presideix la tomba de la família Matas Currubí l’escultura exempta d’un àngel de marbre en actitud desconsolada. Amb les ales plegades, l’àngel es porta la mà dreta a la cara expressant el seu dolor interior per la pèrdua, mentre que la mà esquerra subjecta un ramillet de roses, símbol de l’amor universal.

L'actitud desconsolada que presenten aquests àngels és fruit de l’evolució artística d’aquestes figures al llarg de la història. Ens recorden a aquesta figura els àngels funeraris que al llarg dels segles XIX i XX s'humanitzen i comencen a adoptar actituds pensants, introspectives i de resignació. Els àngels dolguts, una altra variant d'aquests àngels, evolucionen especialment en l'època del Modernisme i el Simbolisme transmetent sentiments abstractes com la desolació, la i el plor.

Maria Currubí Badals de Matas va adquirir els solars número 17 i 18 del cementiri d’Horta l’any 1941 per construir el seu panteó familiar. Encarregà el projecte a l’arquitecte Pedro Ricart Biot, especialitzat en la realització de teatres i cinemes com per exemple el Frontón Principal Palacio, el Palacio Balaña o el Teatro Borràs. També va fer una construcció funerària per a la família de Concepción Monrás Mayor al cementiri de Montjuïc.

Miguel Matas Currubí se'l recorda per formar part del partit polític UCD i ser candidat al Congrés a les primeres eleccions espanyoles per Catalunya.

12- Tomba d'Antoni Massó i Casañas

En la senzilla làpida que presideix la tomba d’Antoni Massó hi ha gravada en lletres de gran mida la inscripció “VAS DE ANTONI MASSÓ CASAÑAS Y ELS SEUS, Any 1912”. Tot i constar-hi aquesta data, segons La Vanguardia, la sepultura fou construïda l’any 1915.

A la part de dalt hi ha gravat un crismó, monograma de Crist format per les dues primeres lletres del nom “Xristos”. A sota hi ha un caduceu, emblema del deu Hermes, format per una ancora on s’entrellacen dos serps amb un elm alat. La presencia del caduceu en l’art funerari s’ha d’interpretar com un símbol del deu exercint la seva funció de conductor d'ànimes. En aquest cas també estaria relacionat amb l'activitat professional del difunt, ja que Hermes també és el déu del comerç i de tots aquells oficis que impliquin un intercanvi.

L'arquitecte de la tomba va ser Ubald Iranzo i Eiras (Barcelona, 1854 -1923). Una de les seves obres més destacades és la construcció de la Casa de la Vila de Sant Sadurní d'Anoia. També va col·laborar amb el prestigiós escultor Josep Campeny en la creació d'obres funeràries, com per exemple en el panteó de la família Palay-Gaudier del cementiri de Sant Gervasi o la sepultura d’Aurèlia Joseph i el panteó de Baltasar Fortuño, ambdós en el cementiri de Montjuïc.

Antoni Massó i Casañas, fou consultor del rei Alfons XIII. Considerat un dels pioners de l’excursionisme, formà part de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora d’aquest moviment, i que més endavant, l’any 1891, canvià de nom per passar-se a dir Centre Excursionista de Catalunya. Antoni Massó consta en el llibre de socis amb el número 14. Entre altres càrrecs fou president del Casino Mercantil de Barcelona (1915) i director del Banc de Préstecs i Descomptes de Barcelona, situat a la Plaça de Catalunya 14 (actualment ocupat pel Corte Inglés).

13- Panteó Família Dexeus

Membres de la Família Dexeus han estat destacats metges de Barcelona:

Santiago Dexeus i Font va ser metge especialitzat en Ginecologia i Obstetrícia, sent un dels grans renovadors de l’especialitat. L’any 1935, participa en la creació de l’Institut de la Dona que Treballa, després Clínica Santa Madrona, la primera obra catalana de protecció medicosocial per a la dona embarassada. Dexeus és el codirector des del principi. Guanya la plaça de metge numerari de la Maternitat Provincial de Barcelona l’any 1934 i de la Casa Municipal de Maternologia de Barcelona el 1946 tot i que l’abandona l’any següent en ser nomenat director de la Maternitat Provincial, càrrec que exerceix fins a la seva jubilació el 1967. En aquesta institució, inicia reformes profundes dirigides al benestar de les pacients. A més, crea el Servei de Ginecologia i diversos serveis centrals que milloren l’atenció mèdica de les dones ingressades. L’any 1956, introdueix el mètode psicoprofilàctic per la preparació del part i cinc anys després crea un centre de lluita contra el càncer. L’any 1958, separa les seccions de Maternitat i de Pediatria alhora que obté l’autorització per crear una Escola Oficial de Llevadores adscrita a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

El 1935, funda la Clínica Mater, la primera clínica maternal privada d’Espanya. Tancada durant la Guerra Civil, és reoberta l’any 1939, ja com a Clínica Dexeus. Aquest centre està actiu fins a la seva transformació en l’Institut Dexeus, construïda pels seus fills Josep Maria i Santiago Trias de Bes l’any 1973. Pocs dies abans de la seva mort, Dexeus assisteix a la inauguració de la nova seu.

Entre les seves fites, destaca la tècnica del fòrceps baix i millora la de versió. S’oposa a l’assistència domiciliària del part i defèn l’atenció hospitalària. Sempre va tenir una gran preocupació pel benestar de les seves pacients i és un dels introductors de l’analgèsia obstètrica. Amb la col·laboració de l’anestesiòleg Joan Oliveras, és iniciador de l’aplicació de l’anestèsia peridural, que va constituir una gran novetat a l’època.

Josep Maria Dexeus Trias de Bes va seguir les passes del seu pare, sent un ginecòleg reconegut internacionalment, pioner de la salut integral de la dona. Nomenat director de l’Institut Municipal de Maternologia, popularment conegut com 'La lactància'. 

A més, durant més de 20 anys, Josep Maria Dexeus exerceix una activitat professional privada a la Clínica Dexeus de l’Avinguda del Tibidabo, fundada pel pare l’any 1935 i coneguda també com a Clínica Màter, centre que va ser la primera maternitat privada a Espanya. Alhora, col·labora a la Clínica de Santa Madrona i al Dispensari de Ginecologia de la Caixa de Jubilacions. I, en aquesta mateixa època entre 1959 i 1969, encara té temps per treballar com a professor a l’Escola d’Infermeres de l’Institut de Santa Madrona a més de col·laborar als cursos d’especialització que s’imparteixen a l’Institut Provincial de Maternitat.

Santiago Dexeus Trias de Bes no hi està inhumat, va morir el 12 d'abril de 2024, va ser incinerat, però no enterrat a BCN.

14- Panteó dels Consorts Sans-Bernet

Aquest panteó va ser construït l'any 1913 per l'arquitecte Joan Bruguera i Roget, qui va treballar amb moltes residències clarament modernistes sobretot a Barcelona, com per exemple les Cases dels germans Sans Grau del Carrer d'Aribau, o també la Torre familiar de l’Av. República Argentina. Sobre un basament quadrangular reposa un sarcòfag d'estil neogòtic sostingut per la representació de quatre urpes de lleó, símbol perenne de protecció, força i justícia. Està decorat amb relleus que imiten l’arquitectura de les catedrals gòtiques cristianes. Podem veure arcs ogivals entrecreuats i traceria que simulen formes vegetals. Dins les traceries, hi ha representats els símbols de l’alfa i la omega que signifiquen el principi i la fi de la vida.

Dempeus sobre el sarcòfag trobem una escultura exempta de marbre, obra de l'escultor Enric Clarasó, que representa una figura femenina que hi diposita roses. Les roses són un símbol de l'amor suprem i transcendental. La seva vestimenta es fusiona amb el llençol que hi ha sobre el sarcòfag, una al·lusió al sudari de crist. L’escultura te una clara influència del Simbolisme que buscava, a través de l’art, expressar el món interior.

Enric Clarasó va ser un escultor molt prolífic amb obres en diferents cementiris catalans. Les seves produccions abasten des del Realisme, com es pot observar en el panteó Vilà i Solsona, fins el Modernisme i Simbolisme que podem veure en la sepultura de Silvia Pérez, viuda de Leal da Rosa, totes dues en el cementiri Montjuïc.

Francesc Sans i Grau es dedicava a la manufactura de cotó i, entre d'altres, a la fabricació de lona i tendals. L'empresa tenia una gran fàbrica al número 178 del carrer Diputació, construïda pel mateix arquitecte que va construir el panteó, Joan Bruguera i Roget (1914). Els consorts eren estimats i col·laboraven activament en la vida social d’Horta realitzant obres i aportacions per millorar la vida de la comunitat. És per aquesta raó que avui existeix un carrer a Horta anomenat Consorts Sans-Bernet.

Francesc Miró- Sans i Casacuberta, morí el 1989 i va ser enterrat en aquest panteó. Qui va ser recordat també per ser President del FCB, va ser traslladat el 2002 a la tomba especial nº 1.

15- Panteó d'Hermenegildo de Llauder i de Bransí

Hermenegildo de Llauder i de Bransí, Marqués del Vall de Ribas descansa molt a prop de la capella del cementiri, en una tomba que ell mateix encarregà l'1 de juliol del 1880. Es tracta d'un monument molt auster format per un petit edicle quadrangular amb frontó decorat amb arcs secs i cornisa que precedeix la làpida. Aquesta làpida destaca per un escut esculpit en baix relleu de marbre, ornamentat amb fulles d'acant i coronat per un elm heràldic corresponent al seu títol nobiliari de marquès on s'hi va gravar la següent inscripció: “Propiedad del M.Y.Tre Sor Dn Hermenegildo de Llauder y de Bransí. Marques de Valle de Ribas que mandó construir este panteón el dia 1 de Julio de 1880”. Rodejant el monument hi ha un tancament amb barana de barrots de ferro amb decoració floral.

Hermenegildo de Llauder va morir a Barcelona l'1 de juny del 1901. En vida va ser militar durant el regnat d'Isabel II on va desenvolupar càrrecs importants. Va ser fill de Manuel Llauder i Camin, Marqués de la Vall de Ribes, Capità General de l’Exèrcit (1832), Ministre de Guerra (1834-35) i Senador Vitalici (1845). La seva mare va ser Maria Buenaventura Bransí i Terrades hereva de l'antiga casa Bransí, documentada a Horta com una finca plena de vinyes i arbres fruiters amb una font abundant d'aigua i una significativa extensió de terreny. La finca va ser parcel·lada i l’Ajuntament de BCN en va comprar una per fer construir el Mercat d’Horta. La casa va desaparèixer el 1970.

16- Tomba de Francesc Miró-Sans Casacuberta

Una creu llatina sense cap decoració custodia una lauda amb la inscripció “Familia Miró-Sans Casacuberta”. La creu, símbol universal del cristianisme, és un símbol molt utilitzat en el món funerari ja que al·ludeix a la resurrecció de Crist. També fa referència a la vida i la mort perquè és la unió de dos contraris. Una heura natural rodeja la creu. Aquesta planta se sol usar en contexts funeraris, com a símbol d’afecte i per simbolitzar l’estreta abraçada entre la vida i la mort. Les heures van ser profusament representades en l’art clàssic perquè eren un dels ornaments més típics del deu Dionís i del deu Attis, aquest últim sovint associat amb el cicle indefinit de la mort, els renaixements i el mite de l’etern retorn.

Francesc Miró-Sans Casacuberta, nascut a Barcelona el 2 d’abril de 1916, fou l’hereu d’un imperi tèxtil que girava al voltant de la societat Francisco Sans, S.A. Es va casar amb Maria Vilà Casagualda, membre de l’empresa tèxtil Vilà, amb qui no tingué descendència. La família va afegir el “Sans” al “Miró” per tal de que el cognom fos més destacat, una actuació bastant habitual entre els burgesos de l’època. 

Francesc Miró-Sans se’l recorda també com a President del Barça. Inicialment, era membre de la junta del President Enric Martí, la qual va dimitir en bloc pel cas “Di Stéfano”. Posteriorment a unes eleccions, l’any 1953 Francesc Miró Sans va ser nomenat el nou President del Barça, sota el lema "a pel millor camp del món". Se’l recorda principalment per impulsar la construcció del Camp Nou, el qual es va inaugurar el 1957. Li va encomanar al seu cosí Francesc Mitjans i Miró, va portar un gran increment de la massa social del club, però els seus costos excessius van provocar una greu crisi econòmica. El 1958 va ser reelegit, però la greu situació financera no la va poder suportar i va dimitir el 1961.

17- Panteó Família Marsans- Peix

El panteó Marsans-Peix va ser construït l'any 1912 per l'arquitecte Juli Fossas i Martínez. És un panteó d'estil eclèctic coronat per una cúpula amb la figura d'un àngel que porta una palma com a símbol universal de la victòria, l'ascensió, la regeneració i la immortalitat. Gran part de les escultures d'aquest panteó, de profund caràcter religiós, mostren el respecte i admiració de la família per la figura de Crist.

El panteó capella té una planta rectangular formada per la unió de dos cossos quadrats amb un cos addicional a cada banda que sobresurt de la façana. Aquests quatre espais adossats acullen els nínxols, situats a cada costat de la nau principal. L'estructura que acull la primera filera de nínxols està realitzada amb una coberta semicircular, mentre que la segona amb una a dues aigües (inicialment també era semicircular, però una reforma posterior en canvià la seva forma). Al fons de la nau, hi destaca un absis semicircular, coronat per una volta estrellada, amb un altar que conté l'escultura d'un Crist crucificat.

Al mausoleu s'accedeix per mitjà d'unes escales de marbre que donen a una porta de ferro forjat amb vidriera policromada d'estil modernista i decorada amb passiflores, símbol de la passió de Crist. La porta està flanquejada per un arc ogival decorat amb un relleu de roselles i cascalls que simbolitzen la fugacitat de la vida i el descans etern. Amagats entre la vegetació podem observar llangardaixos, en al·lusió a l'ànima que busca la llum, i ratolins simbolitzant la malaltia, la mort i el dimoni. Per sobre de l'arc, trobem una garlanda de flors que envolta la inscripció “Família de Jose Marsans i Rof” i, tot just al damunt, tres finestres amb vidriera policromada amb forma d'arc de mig punt i emmarcades per unes motllures de forma esglaonada. Un frontó sense base corona la façana amb una cornisa rematada per una creu llatina, amb decoració floral i un crismó en el centre.

En els extrems de la façana, a l'esquerra, hi ha la representació de Josep de Natzaret que porta al nen Jesús en els seus braços i amb la mà esquerra subjecta una vara florida de lliris, símbol del seu matrimoni virginal amb la verge Maria. A la dreta, hi ha la representació de Sant Domenec de Guzman vestit amb una túnica i un manteu. A les mans porta un llibre i un rosari, també l'identifiquem pel gos que es troba als seus peus subjectant una torxa a la boca, en al·lusió a la llegenda de la seva mare. A la resta del panteó hi ha diverses escultures i relleus amb iconografia relacionada amb la mort, com les edats de la vida, el gos, símbol de la fidelitat cap a Deu, o  el mussol, vinculat a la mort pels egipcis.

Viatges Marsans va tenir la seva primera oficina  en els números 2 i 4 de la Rambla de Canaletes. El 1912 va introduir un sistema de pagaments inèdit fins llavors, els xecs de viatge, expedits per la Banca Marsans Rof, fundada l'any 1892 per Josep Marsans i Rof.

18- Tomba Torrescasana Rialp

Hermenegildo Torrescasana i de Rialp va ser l’hereu de la família, grans terratinents de la zona de l’Alt Penedès i propietaris de terres a Barcelona, com les de la muntanya del Tibidabo. Es va casar amb Vicenta Domènech Sagristà i van tenir dues filles, Pilar i Mercè, totes dues enterrades a la sepultura. La Pilar es va casar amb el dermatòleg Pau Umbert i Corderas, i la Mercè va viure soltera. Inicialment, volia ser monja, però per motius de salut no va ser així i va dedicar la vida a fer obres de caritat. La Mercè connecta amb la història d’Horta més recent.

Mercè Torrescasana va ser l’última propietària de la masia de Can Safont, a tocar de l’església de Sant Genís. La masia és una de les més antigues de la vall d’Horta i forma part del conjunt de Sant Genís des del segle XIII. El nom de la masia prové del primer propietari que es té referències, Jaume Safort, un alt funcionari de la Generalitat, escrivà i poeta. Al segle XVIII la masia era propietat de Joseph Rialp, i la família Rialp en va tenir la propietat fins l’última descendent, Mercè Torrescasana. La família Rialp tenia els origens al Penedès, es creu que es deurien emparentar amb els Safort. La masia va fer de Casa Municipal quan el terme era denominat Sant Genís d’Horta, però el creixement urbanístic a la zona propera a Vilapiscina va portar a canviar la seu municipal a la Plaça de Santes Creus d’Horta.

La família Brasó van ser els masovers de la masia des del 1799 fins a principis del segle XX (4 generacions). Hi controlaven les vinyes i hi tenien animals, i hi vivien en una casa adossada. Els propietaris només hi anaven a estiuejar o hi vivien en causes extraordinàries, quan a la ciutat hi havia brots epidèmics. Als anys 60 hi venien llet, disposaven de vaques i cabres i moltes persones hi venien a comprar-ne. Als anys 70 la propietat va recaure a Mercè Torrescasana i va cedir l’ús de la casa a l’ordre religiós de les Missioneres Auxiliars de l’Església. Al 1979, quan va morir i va ser enterrada a la tomba familiar nº 6, la propietat va passar al bisbat de Barcelona. Les monges hi van estar-hi més de 40 anys i es va desocupar. L’Ajuntament va llogar la planta baixa per a usos veïnals i està prevista una rehabilitació per a més usos veïnals.

19- Tomba de Joan Maluquer Wahl

La tomba número 24 va ser adquirida per Josep Maluquer i Nicolau (1883-1960), especialista en oceanografia i malacologia, i qui fou membre fundador, secretari, i president (1951) de la Institució Catalana d’Història Natural. El seu fill, Joan Maluquer Wahl és recordat per ser pilot de vol a vela. A principis de la dècada de 1930 promogué la "Agrupación de Vuelo sin Motor de la Escuela Central de Ingenieros Industriales de Madrid". Fou el segon pilot de tot l'estat a obtenir el títol de pilot C de vol sense motor. Els anys 1932 i 1933 assistí a les Jornades de Vol Sense Motor de Catalunya, i el 1934 dissenyà un veler que va batre el rècord estatal de permanència a l’aire. Formà part del club Falciots de Palestra i col·laborà amb els Serveis d’Aeronàutica de la Generalitat de Catalunya en el desenvolupament del vol sense motor a Catalunya. Entre el 1940 i el 1978 escrigué articles tècnics sobre aviació i astronàutica. Fou professor de l’Escola Elemental de l’Aire i rebé, entre altres guardons, la medalla d’or del premi Marial d’astronàutica (1970) i el guardó Perfil d’Or de la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya (1996).

20- Panteó Torné

L'any 1971 Francesc Torné i Bargalló va impulsar la construcció del panteó familiar. Destaca per l'obra de l’escultor Ramon Cuello i Riera. Format a l’Escola Massana, és un escultor que va sobresortir a la dècada dels 70. L’any 1978 va fer una exposició individual a la Sala Parès. Les seves obres són de fang, ferro, marbre o fusta, i algunes són de mides monumentals en espais oberts. Les seves obres estan a museus, acadèmies, al Monestir de Montserrat, al Saló de Cent (busts dels comtes de Barcelona), a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a l’altar major de la Sagrada Família (escultures de la Mare de Déu i de Sant Josep), a altres ciutats com Sitges o Saragossa, entre d’altres. El 2011 se li va fer entrega de la Creu de Sant Jordi.

21- Panteó Puigfel Rosselló

Ramon Puigfel i Bach connecta amb el passat d'Horta. El 1947 va arrendar la bòbila Carmen, fundada el 1906, quan encara pertanyia a l’antic municipi de Sant Joan d’Horta i estava ubicada en els antics terrenys de la masia Can Besora. El 1958 la va comprar i la va rebatejar amb el nom de la seva filla. Ubicada al barri de la Teixonera, s’hi van fabricar la majoria de totxos amb què es van construir les cases del barri, inclòs l’Hospital de la Vall d’Hebrón (estaria just a l’altre cantó de la ronda). Va mantenir l’activitat fins al 2008 i es considera que ha estat l’última bòbila de la ciutat. El juny del 2025 s’han iniciat les obres per convertir la Bòbila en un centre cultural i associatiu, on la dansa hi tindrà un paper central.

22- Panteó Torrescassana Domènech

La titular original de la sepultura va ser Mercè Torrescassana i Domènech, qui la va fer constuir l'any 1967. L'any 1976 va ser inhumat Ramon Espinagosa i Cubiró, membre d'una família que es dedicava al vidre, sobretot a les vidrieres artístiques de colors que podien servir per a esglésies, galeries, cases, etc. A la mort del pare Joan Espinagosa, els tres germans van encarar el negoci cap a vidre industrial. Podem destacar que el taller Espinagosa ha deixat la seva empremta a la Casa Amatller, a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, a la Catedral de Girona i a negocis emblemàtics com la farmàcia Pradell (c/ Sant Pere Més Baix) o la sabateria El Buen Gusto barcelonès (C/ Canuda). 

L'any 1985 s'hi va inhumar un altre personatge destacat, Ricardo Grau i Escoda, periodista, editor i directiu de premsa esportiva. Conegut per ser el director del diari Mundo Deportivo, el primer diari esportiu fundat l’any 1906 per Jaume Grau Castella, el seu pare. Ricardo Grau en va ser el director el 1921 i després en diverses etapes fins l’any 1976. Per la seva trajectòria professional va rebre la medalla del mèrit del treball (1974), el premi Forjador de la Jean Bouin (1985, pòstum) i des del 1979 que es va instaurar el trofeu Ricard Grau Escoda de ciclisme.

23- Panteó Calvera Pi

El panteó nº 68 va ser adquirit l'any 1969 per Domingo Calvera i Closa. El seu fill, Antoni Calvera i Pi va destacar com a missioner combonià. Nascut a Barcelona el 1946, es va formar en arqueologia a la UB, i al mateix temps treballava a la parròquia de Sant Antoni de Pàdua com a animador i catequista. Als 24 anys va fer els seus vots com a religiós combonià i s’ordenà sacerdot el 1975. Daniel Comboni va ser un missioner italià del segle XIX que va dedicar la vida al servei de l’Església a l’Àfrica. Antoni Calvera, com a missioner, va estar 5 anys a Etiòpia i 12 a Sud-Àfrica, i el seu coneixement el va portar a ser el director del Museu Africà Mundo Negro de Madrid i del Museu Africà Comboni de Barcelona, ubicat a prop del cementiri (Carrer Feliu i Codina, annexe a la torre residència dels Missioners Combonians del Cor de Jesús). Fundat el 1992 compta amb 400 objectes procedents de 40 països africans que representen la diversitat cultural i antropològica d’Àfrica. A partir del 2011 i com a coordinador del servei d’animació missionera de la zona Catalunya-Aragó-Balears-València va ser destinat a València per treballar en l’animació missionera a les escoles i parròquies. Calvera organitzava campanyes de ventes de calendaris editats pels missioners, les feia tan bé que a les parròquies el coneixien com a “Mossèn calendari”. A València tenia un nou projecte per obrir un altre museu, però la pandèmia ho va frenar. Calvera va morir a València el 14 d’octubre de 2021 a l’edat de 75 i va ser enterrat juntament amb els seus pares. 

24- Nínxol Foment Hortenc

El nínxol 286 va ser adquirit l’any 1920 per la “Sociedad Fomento Hortense”, avui conegut com a Foment Hortenc. Tal i com es pot veure en l’escut de la làpida, va ser fundat el 1917, per membres del Casino d’Horta que volien una nova societat instructiva i recreativa. Es van ubicar des del primer moment al Carrer d’Alt Mariner, des d’on han promocionat principalment el teatre, fent representacions, acollint altres companyies teatrals, tenen escola de teatre per a joves i adults. A més, fan concerts, exposicions, ball, exposicions de fotografia, etc. El 2006 l’entitat va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

25- El Jardinet d’Horta

Nou espai per a inhumar-hi les cendres en un entorn més natural. Es tracten de 100 m2 amb un total de 67 plantes que permeten la vinculació amb les urnes cineràries. L'escultura central és el resultat del conveni de Cementiris de Barcelona amb l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, el qual promociona la restauració de diverses peces cada any als tallers de la universitat, perquè els seus alumnes aprenguin les tècniques sota supervisió del professorat.