Ruta Cultural Combinada del Cementiri de Montjuic

La zona on es va construir era un espai de la muntanya de Montjuïc quasi bé deshabitat, només ocupat per alguns terrenys agrícoles, i es va pensar que seria ideal per dissenyar un projecte culturalment ambiciós. Per fer-ho, Albareda va seguir els models d’altres cementiris europeus, com el Père Lachaise de Paris. El seu objectiu era construir-hi un cementiri que, en la seva totalitat, expressés el poder de la ciutat de Barcelona amb un disseny racional i ornamental, i amb unes sepultures monumentals, que en certa manera contrarestaven la crisi financera de 1881 que tant va afectar a la societat. Volia projectar un monument de monuments.

Al mateix temps, va creure que havia de ser un cementiri on s’hi pogués recollir a tothom. Aquells eren temps difícils i les tensions socials entre les diferents classes socials es feien cada cop més paleses per la gran diversitat i jerarquització social que existia. No obstant això, Leandre Albareda va projectar un cementiri coherent i reconciliador. Tothom hi tenia el seu lloc, la burgesia disposava de panteons, les classes mitges tenien tombes i nínxols de tota mena, i les classes populars eren enterrades en fosses comunes que intentaven no ser-ho. També es va reservar un espai al marge del cementiri per adaptar un recinte pels cristians d’altres confessions i un altre recinte pels lliurepensadors (espiritistes, maçons, ateus, etc).

Així doncs, el 17 de març de 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc, i dos dies més tard s’hi va enterrar el primer difunt, Josep Fontrodona i Vila, mort a Matanzas, Cuba. Cal dir que el cementiri va anar evolucionant segons les conviccions i els interessos de cada moment, per la qual cosa el projecte de Leandre Albareda es va veure modificat, igual que l’Eixample de Cerdà. No obstant això, les classes dirigents barcelonines, fent-se seu el concepte de cultura com a forma de prestigi i distinció social, van encarregar obres als millors arquitectes, escultors i artistes del moment. És per aquest fet que el cementiri de Montjuïc s’ha convertit en un museu a l’aire lliure i està considerat com un dels més significatius d’Europa.

1- SEPULTURA RAMÓN BLANCO DE ERENAS_Via Sta. Eulàlia, Agr. 2a, núm. 14 Bis

Realitzada el 1908 per l’arquitecte Juli Maria Fossas, la sepultura destaca per un àngel assegut amb els ulls fixos al cel, obra de Josep Campeny, que guarda la sepultura del militar Ramón Blanco de Erenas (1833-1906), capità general de Cuba, Filipinas i Catalunya. Un altre àngel en corona el retrat on hi apareix un epitafi que proclama amb orgull “Siempre cumplí con mi deber”, una mostra que la relació de la ciutat amb els representants militars del govern de la Restauració era conflictiva i sovint violenta. Els alts comandaments militars van donar suport a la política colonial i a la repressió dels moviments socials i polítics que anaven en contra del projecte de la Restauració borbònica: el sindicalisme i, a voltes, el catalanisme.

2 – PANTEÓ ÀNGELA BRUTAU, VDA. TERRADAS_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 11 Bis

Projectat pel prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch l’any 1905, amb treballs escultòrics del destacat escultor Eusebi Arnau, el panteó es va realitzar amb pedres de Montjuïc, disposades de manera esglaonada i tallades rústicament, i coronat amb una columna de bronze esculturada amb alts relleus que acaba en una creu. Al fust i a la base de la columna hi apareixen un gran nombre de figures humanes, animals i objectes que, separats per motius vegetals, semblen seguir una línia ascendent i envoltant. Puig i Cadafalch havia projectat també l’any 1905 la Casa Terradas, coneguda popularment com la Casa de les Punxes, residència d’una família d’industrials del tèxtil que va ser coneguda sobretot per Bartomeu Terradas i Brutau (1874-1948), jugador i President del Futbol Club Barcelona.

3 – SEPULTURA DEL DR. FARRERAS FRAMIS_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, núm. 6

La sepultura de Jaume Farreras Framis (1845-1907), doctor en medicina i cirurgia, i catedràtic d’anatomia, va ser projectada per l’arquitecte Emili Cortés l’any 1888 i presidida per una escultura de gran realisme, obra de l’artista Rossend Nobas. Monument de planta quadrada, sobre el sepulcre i en decúbit supí hi ha la figura d’un esquelet de marbre embolcallat en un sudari del mateix material, que el cobreix en tota la seva llargada, deixant únicament al descobert el crani i les mans. Aquest assumpte té un doble missatge: d’una banda fer referència a la mort en sí mateixa, i de l’altra, fer referència explícita a la professió del difunt. Nobas ha estat un home representatiu del moment i un dels pilars de l’escultura catalana.

4. PANTEÓ DE LLUÏSA DENÍS I SANTIAGO RUSIÑOL_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, núm. 10

El panteó propietat de Lluïsa Denís i Reverter (1862-1946), autora teatral, compositora i pintora, va ser construït l’any 1887. Lluïsa Denís es va casar amb Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931), artista polifacètic que va esdevenir un dels líders del modernisme a Catalunya, tant per les seves obres pictòriques, literàries i també pels seus escrits, sent decisiu en les idees estètiques del seu temps. La sepultura d’estil eclèctic destaca pel gran àngel amb les ales plegades i una actitud hieràtica fet pel reconegut escultor Enric Clarasó. L’enterrament de Rusiñol és recordat per ser un dels més emotius i multitudinaris de la història de Barcelona.

5. SEPULTURA DE SILVIA PÉREZ, VDA. LEAL DA ROSA_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, Lletra I

Tomba senzilla projectada el 1903 per Leandre Albareda, arquitecte autor dels plànols i director de les obres del cementiri, en memòria d’Antonio Leal da Rosa, un indià portuguès i accionista del Banc Hispano Colonial, el qual s’encarregava de finançar el costós domini de les possessions colonials espanyoles. Destaca pel treball escultòric de caire simbòlic que va realitzar Enric Clarasó i on hi apareix una figura exempta de cos sencer que representa una dona jove, esvelta i fràgil, d’ulls aclucats, cabells llargs i robes envoltants que ajuden a produir una sensació d’enlairament. L’obra modernista de formes sinuoses i suaus, i d’expressió espiritual i profunda, demostra la secularització del segle XIX i l’evolució de les al·legories cristianes, les quals perdien el relleu que havien tingut en l’art. La tendresa, el confort, associats a la dona, a la mare, esdevenen fonamentals en el moment de la mort, i també després de la mort. A més, la dona també és símbol de valors socials i morals fonamentals, com la saviesa, la generositat i l’amor o la caritat. Es tracta també de la bellesa i la sensualitat contra la mort.

6. SEPULTURA D’ÀNGEL GUIMERÀ_ Via St. Josep, Agr. 3a, núm. A-9

L’hipogeu va ser adquirit l’any 1884 per Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), dramaturg, poeta i polític considerat un dels màxims representants de la Renaixença catalana. L’obra “Mar i Cel”, estrenada al Teatre Romea el 1888, el va projectar internacionalment i, posteriorment, va consolidar la seva carrera amb d’altres tan populars com “Maria Rosa”, “Terra Baixa” o “ La filla del mar”, entre d’altres. Al costat de Valentí Almirall i com a President de la Lliga de Catalunya va impulsar les institucions catalanes, esdevenint ponent de les Bases de Manresa, el primer document que recollia les bases per constituir un autogovern a Catalunya. Va ser nomenat President de l’Ateneu Barcelonès, des del qual va donar un valor a la llengua i a la cultura catalana amb l’objectiu de normalitzar-la. Com a mostra d’això va fer el discurs inaugural en català, fet que no s’havia produït mai abans. Juntament amb Àngel Guimerà es va enterrar Pere Aldavert (1850-1932), periodista i polític referent pels inicis del moviment catalanista, amb el qual li va unir una relació personal.

7. SEPULTURA DE JOSEP F. FONRODONA I VILA_ Via St. Josep, Agr. 3a, núm. A-14

En aquest hipogeu s’hi va enterrar el primer difunt del cementiri, Josep F. Fonrodona i Vila, pocs dies després de la inauguració del recinte. Com indica l’epitafi, va ser un indià que va marxar a Cuba per provar fortuna, i en el seu cas ho va aconseguir, convertint-se en l’alcalde de la ciutat de Matanzas. No és un fet sense importància que el primer enterrat en el cementiri fos un català establert a Cuba, al contrari, és molt indicatiu del paper fonamental dels indians i el capital que repatriaven en la Barcelona d’aquells anys, sobretot en l’impuls industrial, en el modernisme i, també, en la creació del nou cementiri de Montjuïc.

8 – PANTEÓ BATLLÓ I BATLLÓ_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 8

El Panteó Arc-Cova de la família d’industrials de la filatura i el teixit Batlló i Batlló, una de les empreses tèxtils més grans i modernes de la seva època. El projecte, de 1886, obra de Josep Vilaseca, és un monument en pedra de Montjuïc situat al replà de l’escala. Fou excavat a la roca -com els hipogeus egipcis- i es va finalitzar el 1889. En ella intervingueren els escultors Manuel Fuxà a la façana, realitzant els dos gran àngels i Enric Clarasó a l’interior, a la cambra funerària, que té marbres de colors,  on hi va esculturar unes cariàtides. A més, compta amb treballs dels marbristes Padró i Sento, i altres de forja de Pere M. Sancristòfol, aplicacions de qualitat, particularment notables a la porta d’accés. Les al·lusions a l’art egipci són evidents: la forma de la façana de pedra, el disc solar alat col·locat damunt la porta, les columnes papiriformes adossades a banda i banda, que tenen a manera de capitell dos mussols del mateix caire; als laterals hi ha en relleu rams de flors de cascall, uns i altres símbols del son i de la mort. Amb els dos àngels perfectament abillats, portadors d’una creu alada al tocat, es forma un conjunt molt unitari, que no és comú. Josep Vilaseca fou l’autor de l’Arc de Triomf de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de diferents cases per a la mateixa família; és un important representant del pre-modernisme català.

9. PANTEÓ DE MARIÀ DE REGORDOSA_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 20

Panteó de caire modernista que va projectar l’any 1895 Miquel Pascual, qui fou arquitecte municipal de Sant Feliu de Llobregat, Vic, Sabadell, Gràcia i Barcelona. Autor del pla topogràfic de Gràcia, projectà també la casa de la Vila i el Mercat de la Llibertat (1888), així com el santuari de Sant Josep de la Muntanya (1894). El monument amb treballs escultòrics de Vives, de marbre blanc, de grans proporcions i amb molta exornació, destaquen els treballs escultòrics ornamentals duts a terme amb un modelat molt fos. Darrera de l’àngel hi ha un sarcòfag que recolza en una base gran, decorat amb una sèrie de caps d’angelets d’influència barroca i de creus, juxtaposats. Van ser molt lloats ja en la seva construcció els canelobres de ferro forjat de 3,70 m d’alçada de la part posterior. La làpida expressa el desig amb què es va realitzar aquest monument: el record per part de la seva esposa i l’exaltació de la memòria del difunt Marià de Regordosa, industrial tèxtil i fundador d’una de les primeres colònies industrials de Catalunya ubicada al Pont de Vilomara.

10 – PANTEÓ DE SALVADOR BONAPLATA_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 19

El panteó va ser construït el 1886 per Antoni Serra i Pujals, el qual va fer un monument eclèctic, amb elements clàssics i també egipcis. Té diversos elements decoratius a destacar, com són les finestres laterals ornamentades amb vitralls emplomats i els bronzes de la prestigiosa casa Masriera. Destaca un relleu en marbre a manera de medalló que representa la faç de Crist, i la part superior del panteó acaba en un pedestal on és suportada una estàtua amb indumentària clàssica que representa la Religió, executada en marbre per Josep Reynés. La figura porta una estrella al front, i amb el braç dret aixecat cap al cel, subjecta una creu amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté una palma de bronze. Reynés, artista creador de figures distingides de bellesa austera, format a París, va fer escultures importants perquè s’incorporessin a l’arquitectura. La família Bonaplata va portar la màquina de vapor a les indústries, sent pioner a tot l’Estat amb la inauguració l’any 1833 de la Fàbrica Bonaplata al carrer Tallers de Barcelona.

11- PANTEÓ DE LA RIVA_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 15

Per tal d’erigir un artístic panteó, la família de la Riva va convocar un concurs de projectes, el qual el va guanyar l’arquitecte Antoni Maria Gallissà. Projectat l’any 1892 en estil neogòtic, la part escultòrica va córrer a càrrec d’Eusebi Arnau i dels germans Juyol. Francesc Tiestos va treballar els ferros repussats i Esteve Andorrà els de forja. Monument de planta octogonal construït en pedra de Montjuïc, molt ornamentat, fa palès els coneixements de les arts aplicades obtinguts per Gallissà al Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, junt a Domènech i Montaner, i Puig i Cadafalch. Els diaris comentaven l’any 1895 que cridava extraordinàriament l’atenció. L’interior del panteó era digne de veure per la riquesa dels marbres i ferros forjats i repussats, així com per la novetat introduïda a la tomba, a la qual es descendia per mitjà d’un ascensor.

12 – PANTEÓ GENER_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 71

Panteó capella d’estil neogòtic que va projectar l’arquitecte Josep Majó l’any 1902, amb treballs escultòrics en marbre de Josep Reynés, va ser construït en pedra de Múrcia, possiblement per J. Tarrach, i amb una superfície de 64m2. Les obres van concloure el 1906. La quantia de pressupost, la sumptuositat de l’obra i la ubicació van ser motius molt estimats per la categoria que podria donar al recinte. En aquest panteó hi ha severitat i sumptuositat alhora. Hi dominen els trets propis de l’estil gòtic, però els detalls ornamentals tenen alguna cosa de l’estil modern de l’època. És de planta quadrada, d’execució sòbria, bon tractament de robes i el sentiment al rostre. Del mateix escultor Reynés és el relleu inscrit en el timpà de la porta amb el tema de la Sagrada Família. A l’interior, Reynés plasmà la imtage de Sant Josep amb el nen i dos àngels en oració damunt de l’altar. La llum hi entra per les vidrieres de colors dels finestrals. La reixa de la porta d’entrada conté un paviment de marbres de colors i plaques de bronze. El monument va ser encarregat per Francisca de Seycher en honor a la memòria del seu marit Josep Gener i Batet (1831-1900), destacat fabricant de tabac a Cuba.

13 – PANTEÓ VIAL I SOLSONA_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 72

Sepultura projectada per l’arquitecte Josep Balet el 1901 i acabada el 1902, hi destaca una escultura ben modelada, de marbre blanc, de caire realista; bon estudi anatòmic obra d’Enric Clarasó. Consisteix en una estàtua que representa a un home jove, gairebé nu, que es cobreix únicament la part inferior de l’abdomen amb una desgavellada roba, que du un pic entre les mans, en actitud de cavar la seva fosa. Amb aquesta escultura, Clarasó va obtenir la primera medalla a l’Exposició Internacional de París de l’any 1900. A la part inferior de l’escultura hi ha un bloc de pedra amb la inscripció “Memento Homo”. L’escultor comentava al seu llibre “Notes Viscudes” de 1931: “Penso que és l’obra fins avui que he fet més trobada de pensament i més construïda de conjunt i detalls una de les més endevinades de la nostra època”. “Memento Homo, recorda’t home que vens de la terra i a la terra tornaràs”. Clarasó amb aquesta obra transmetia la nova visió de la vida, una visió terrenal i allunyada de divinitats. Una nova visió sorgida de la revolució mèdica i científica que es vivia a l’època i que tractava l’ésser humà com a una criatura més de la natura i, per tant, sotmesa a les lleis naturals com qualsevol altra.

14 – PANTEÓ FORTUÑO I FERRÚS_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 74

Un àngel majestuós davant un sarcòfag presideix el panteó de l’indiano, Baltasar Fortuño Ferrús, originari de Benissanet (Ribera d’Ebre), que exercí de metge cirurgià a Puerto Rico des de 1850. En tornà d’Amèrica va encarregar a l’arquitecte Ubaldo Iranzo el projecte funerari, amb col·laboració del reconegut escultor Josep Campeny l’any 1902. L’àngel custodia el sarcòfag que es troba darrere seu i vetlla l’ànima del difunt. Porta una túnica llarga de tall clàssic i mostra uns braços musculosos. També flexiona lleugerament la cama esquerra, cosa que, mitjançant la caiguda dels plecs de la roba, confereix a la figura ritme i moviment. Malgrat que no mostra cap expressió de consol, dirigeix la mirada cap al cel per acomplir la missió d’àngel que guia les ànimes. Sosté amb la mà esquerra un pom de flors i fulles de cascall que simbolitzen el somni etern, mentre que amb l’altra mà subjecta la palma, considerada universalment símbol de la victòria i d’immortalitat.

15 – PANTEÓ CAMPASSOL / BORRELL_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 75

El panteó de les famílies Campassol i Borrell el va projectar l’arquitecte Miquel Bertran de Quintana l’any 1902. Monument format per un basament ampli, voltat de pilons de pedra units per una barana de ferro d’ornamentació floral i formes sinuoses properes al modernisme. Hi destaca un pedestal que té a la part anterior una orla de flors i d’acant i lletres gòtiques, i a la part posterior la inscripció en llatí “Beati mortui qui in domino moriuntur”. Sobre aquesta base hi ha una columna amb un capitell abans format per flors grans i rematat en forma octogonal, i servia de base a la creu esculturada que concloïa l’estructura. Al seu costat es conserva una figura espectacular d’un àngel de marbre, obra del destacat escultor Josep Llimona, que porta al braç esquerra una espassa de ferro que ha desaparegut. De modelat fos i formes suaus, té una expressió d’altivesa i expectació, la mirada fixa i els llavis oprimits.

16 – SEPULTURA JOSEP CLARÀ I AYATS_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 50

L’obra funerària la va realitzar el mateix artista un any abans de la seva mort. Josep Clarà i Ayats (1878-1958) és considerat un dels escultors més destacats del Noucentisme. Format a Olot i posteriorment a Tolosa i París, on va tenir una gran influència d’artistes francesos com Auguste Rodin, considerat el pare de l’escultura moderna, o Aristide Maillol, Clarà va desenvolupar el seu propi model clàssic, sovint depurat i auster, com demostra la seva sepultura, un relleu femení ajagut amb expressió de tristesa.

17 – PANTEÓ ALOMAR I ESTRANY_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 67

El panteó Alomar i Estrany va ser realitzat l’any 1893 per l’arquitecte Frederic Aymamí amb elements propis de l’art clàssic. Destaca principalment una de les millors obres funeràries del reconegut escultor Josep Llimona. La figura perfectament modelada, amb un bon tractament de les robes, és una anunciament del modernisme. Llimona, deixeble durat els primers anys de Rossend Nobas, va abandonar l’estatisme de les seves obres, i va ser capaç de plasmar la profunditat dels sentiments. Amb aquesta obra, l’encara jove escultor va guanyar un gran prestigi que posteriorment demostrà amb un ventall d’obres que l’han posicionat com el màxim representant del modernisme en l’art de l’escultura. El panteó de la família Alomar i Estrany va ser encarregat per la Sra. Francesca Estrany per enterrar-hi les despulles del seu difunt marit el Dr. Alomar. Joaquim Alomar i Font, farmacèutic de professió, va ser conegut per liderar, juntament amb Joan Uriach, els laboratoris Alomar i Uriach, l’any 1864. Es tractava d’un projecte innovador en aquell temps, perquè la tradicional drogueria va ser transformada en una farmàcia central, la qual seria capaç de vendre productes medicinals estrangers, però sense deixar-ne de fer d’elaboració pròpia.

18 – SEPULTURA D’ADELA DOMÈNECH I SERRA, VDA. LLINÀS_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 98

Panteó realitzat pel mestre d’obres Joan Bruguera i Díaz l’any 1903 i els Germans Ventura, escultors marbristes dedicats fonamentalment a l’escultura funerària, que tenien el taller al carrer Muntaner, número 6 de Barcelona. A tots els cementiris barcelonins hi ha sepultures diverses projectades i executades per ells, o fins i tot fetes directament en el seu taller. La Sra. Adela Domènech va fer traslladar en aquest panteó les despulles del seu marit Josep Llinàs i dels seus avantpassats enterrats al cementiri de Poblenou, entre ells el seu pare Jacint Feliu Domènech i Sastre (1802-1863), polític progressista que va esdevenir Alcalde de Barcelona, de Madrid, Diputat, Senador i tres vegades Ministre d’Isabel II.

19 – PANTEÓ PILAR SOLER, VDA. SERRA_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 65

El panteó va ser encarregat per la senyora Pilar Soler i qui el va projectar va ser l’arquitecte d’estil eclèctic Rafael Puig i Puig, l’any 1894, amb la col·laboració de Pau Deulofeu, un escultor decorador especialitzat en art funerari i recordat principalment per formar l’equip d’escultors que van col·laborar amb Elies Rogent en la construcció de la Universitat de Barcelona. El panteó destaca sobretot per la seva inspiració en les construccions funeràries faraòniques, com es pot veure amb la gran piràmide de 12 metres d’alçada feta de pedra de Montjuïc. La motivació per fer un panteó d’aquestes característiques es deu al gran culte a la mort que tenia l’antiga civilització egípcia, és per aquesta raó que als cementiris és habitual veure sepultures neoegípcies. La piràmide conté un gran basament i seguidament un fris que envolta tot el perímetre amb relleus vegetals que fan una sanefa simètrica. La porta d’entrada, a l’estil dels antics hipogeus egipcis, està coronada per una esfera alada, símbol d’eternitat i reencarnació.

20 – SEPULTURA NICOLAU JUNCOSA_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 32

Nicolau Juncosa i Sabaté (1865-1932) va encarregar l’any 1913 una obra funerària a l’escultor Antoni Pujol i Panadès amb l’objectiu de representar-se a si mateix com si estigués viu, amb la indumentària de l’època. Aquest realisme escultòric va tenir el seu origen a mitjan segle XIX, quan els artistes deixaren de mostrar la mort com a tema grandiloqüent i la introduïren en la realitat quotidiana. L’obra escultòrica s’anomena “La Solució”, tal i com es pot veure al marge inferior esquerre, i està acompanyat d’uns punts suspensiu i un interrogant. En aquest cas la mort és vista com la solució a les dificultats per la fàbrica que està reproduïda en relleu al seu darrere. El més sorprenent d’aquesta sepultura és que fou encarregada pel mateix Nicolau Juncosa i que el rostre de la seva estàtua fou realitzat mitjançant la tècnica de la màscara de guix aplicada un cop mort, de manera que van poder reproduir fidelment la seva expressió facial. Juncosa va ser  un pròsper comerciant i exportador de vins, gerent de la casa de vins Vendrell i Companyia, i polític, esdevenint Tinent d’Alcalde de Barcelona entre el 1909 i el 1913, i posteriorment va encapçalar la candidatura Coalició Republicana, sortint elegit Diputat per Tarragona. El seu paper polític es va veure reforçat amb la proclamació de la Segona República Espanyola, convertint-se en un personatge destacat dins del Partit Republicà Radical, el segon amb més escons de tot l’Estat.

21 – PANTEÓ AMATLLER_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 35 al 43

Monumental panteó neoromànic ideat per mossèn Josep Gudiol i Cunill, i dut a terme per l’arquitecte Emili Sala i Cortés, que va signar el projecte el mes de març de 1911, acabant les obres el gener de 1915. Aquest mausoleu és un exemple notori de la importància que tenia per a la burgesia l’àmbit funerari, orientat com una continuïtat de la vida. Els Amatller ja gaudien d’una gran superfície al passeig de Gràcia. Teresa, la filla del fabricant de xocolata Antoni Amatller i Costa (1851-1910), va adquirir amb motiu de la mort del seu pare, diverses parcel·les que conformen una gran extensió per recrear en miniatura un entorn arquitectònic que porta al recolliment. Per dur a terme el panteó es van utilitzar 150 m3 de carreus de pedra dita del “raitx”, 2 m3 de marbre blanc d’Itàlia, destinats als dos sarcòfags –que va treballar Josep Tarrach- i a l’altar de l’interior. A més, s’hi van annexionar dos solars més destinats a la creu de terme. El model del timpà de la porta d’entrada duia l’anagrama EA a la part esquerra i la data, aquesta signatura, pròpia d’Eusebi Arnau, no es troba en el timpà realitzat en material definitiu i aplicat a l’obra. Els treballs de forja van ser encarregats a Ramon Collell Palanca “Picallimas”.

22 – PANTEÓ EDUARD SEVILLA I MONTOLIU/COROMINA_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 33

Panteó d’estil modernista que va projectar Leandre Albareda l’any 1906 i va acabar el 1907, i que va comptar amb la col·laboració de l’aparellador A. Godinas, l’escultor Rafael Atché, els marbristes Mas i Tarrach, la foneria Vda. Argelaguet, i Damians, i els vitrallers Rigalt Granell. Monument de marbre, de grans dimensions, té importants treballs de bronze. La part superior conforma una terrassa, a la qual s’accedeix per dues escalinates laterals. En aquest espai hi ha un sarcòfag custodiat per la figura d’un àngel que amb el braç aixecat apunta al cel amb la mà. La seva actitud infon consol i ens recorda que un dia ressuscitarem. Aquesta obra representa un model sumptuós d’arts aplicades dins les tendències més modernes d’aquella època. Originalment, el panteó va ser encarregat pel Capità General de la Marina, Eduard Sevilla i Montoliu, i posteriorment va ser adquirit per Lluís Coromina i Martorell, fabricant de productes carbònics.

23 – PANTEÓ BUHIGAS_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 139

Clara Tamareu Vídua de Buhigas, va adquirir aquest solar de 16 m2 per construir-hi un mausoleu el mes de desembre de 1903, i el 1905 s’iniciaren els treballs dirigits pel mestre d’obres Joan Bruguera i Díaz. Els marbristes Enric Serra i Joan Figueras van ser els constructors de la part artística i segons la revista Ilustració Catalana, Bechini realitzà la figura de l’àngel. S’utilitza la pedra a excepció de la figura que està realitzada en marbre blanc. Hi destaca un sarcòfag de grans dimensions, de línies sinuoses amb decoració floral; a la part anterior d’aquest, hi ha a terra, un coixí sobre una catifa – que cobreix parcialment els esglaons- on es llegeix el cognom de la família. La figura representa un àngel, i es recolza suplicant sobre el sarcòfag. La figura en posició molt forçada, és un bon treball escultòric, amb un bon estudi i tractament de robes.

24 – PANTEÓ AUGUST URRUTIA ROLDÁN_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 137

Panteó d’estil neoclàssic que va projectar l’any 1908 l’arquitecte Antoni Vila i Palmés, director i professor de l’Escola Municipal d’Arts Aplicades del districte VIII i Cap de la secció d’habitabilitat de l’Ajuntament de Barcelona. Els treballs escultòrics són del marbrista Martínez Fortuny. Monument de planta poligonal en el qual s’utilitza la pedra de Montjuic i el marbre blanc; consta d’un ample basament que suporta una doble filera de columnes, de fust llis a la part inferior i estriat a la superior. A aquest espai superior s’hi accedeix per mitjà de dues escalinates laterals. A la part central hi ha la figura d’un àngel de caire clàssic, excessivament efectista, que recolza sobre un sarcòfag profusament decorat, de les mateixes característiques estilístiques. Les obres es van acabar l’any 1911. August Urrutia i Roldán va ser un indià basc propietari de plantacions de cacau a Veneçuela, el qual es va casar amb Josefina Miró, cosina del famós artista Joan Miró.

25 – SEPULTURA PEDRO DEL BALZO_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 133

Projectada per l’arquitecte Miquel Madorell i Rius l’any 1905, amb la participació de Víctor Masriera i de la Foneria Masriera Campins, és una mostra de l’alt nivell que van assolir les arts decoratives a Catalunya. L’arbre de la creu, original i refinat, presenta a l’estípit una tija de fulles delicades que és coronada per lliris, atribut de la Mare de Déu, símbol de la puresa i la innocència, però que també signifiquen l’abandó a la voluntat de Déu. A banda i banda de la creu hi ha artístics peveters, i formes sinuoses en pedra de Montjuïc emmarquen la làpida amb dues anelles i el nom del difunt en lletres de bronze. L’encàrrec el va realitzar Edelmira Rovira i Escofet en memòria del seu marit Pedro del Balzo, advocat de professió.

26 – PANTEÓ MARIA BUENO CARDIEL_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 45

Realitzat l’any 1911 per l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona i l’escultor Josep Rebarter i Gasulla, va ser un encàrrec de Maria Bueno Cardiel per tenir una sepultura familiar amb distincions. El luxe dels panteons del cementiri de Montjuïc recorda el de les cases de la burgesia, i ho fa pels mateixos motius. La casa i la sepultura eren els aparadors, els miralls que reflectien el poder i la respectabilitat de la família. La construcció d’un nou panteó era notícia comentada als diaris i, per Tots Sants, els barcelonins, després de visitar els seus difunts, s’acostaven encuriosits a veure la nova edificació. El panteó causava admiració i amb l’admiració augmentava la reputació de la família.

27 – SEPULTURA DE LA FAMÍLIA MAUCCI_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 34

La sepultura de la família Maucci, clarament realista, va ser creada l’any 1913 pel mestre d’obres Josep Masdeu i pel taller marbrista F. Graell. L’estil de la sepultura respon a una nova manera d’expressar els sentiments davant la mort d’un ésser estimat. A l’acomiadament de qui es moria, a la confessió i als sagraments, s’hi afegeix al s. XIX una sentimentalitat nova. La mort es converteix en el moment de l’afirmació dels grans afectes i dels grans amors. Aquesta idea romàntica de l’amor vencedor de la mort afectà el disseny de l’escultura funerària. La continuïtat que dona l’amor a la família i als amants més enllà de la mort es tradueix en el retrat escultòric dels difunts tal com eren abans de morir, que es col·loquen a les seves tombes. La idea general d’aquest estil que tan bé ens representa la sepultura de l’editor Manuel Maucci és que la trista realitat de la mort, del cadàver, és substituïda per una il·lusió, la d’aturar el temps, i així fixar la joventut eterna, la bellesa incorruptible, l’amor que no defalleix.

28 – PANTEÓ CARBÓ_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 36

El panteó Carbó el va encarregar Carme Juncadella i Olivé l’any 1904 per enterrar-hi les despulles del seu marit difunt Enric Carbó i Ferrer, juntament amb altres familiars. L’obra va ser dirigida per l’arquitecte Pere Garcia Faria, amb models escultòrics d’Eusebi Arnau. L’àngel el va reproduir Federico Bechini en marbre. El panteó destaca per una creu de grans dimensions, que té a la part central i de forma circular un relleu que representa la Santíssima Trinitat. El Pare i el Fill estan asseguts als extrems i l’Esperit Sant és a la part superior en forma de colom. A la part inferior s’hi pot llegir la paraula “miserere”. Un treball que recorda l’activitat d’Arnau com a medallista. L’àngel amb les ales desplegades es troba en actitud d’escriure amb la mà dreta, i a la mà esquerra hi du un rotlle. L’escultura, de tendència modernista, porta una túnica que el cobreix i referma l’efecte de lleugeresa pel fet de ser més llarga, creant la sensació que l’àngel està enlairat.

Enric Carbó era originari d’una família benestant de Vilanova i la Geltrú que, gràcies al capital fet amb el comerç de vi i aiguardent a Amèrica, van esdevenir uns grans impulsors de la indústria tèxtil catalana. A més, era conegut per ser l’oncle del destacat pintor modernista Ramon Casas i Carbó.

29 – PANTEÓ BARTOMEU ROBERT / EMERENCIÀ ROIG_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 22 i 22 Bis

En un dels espais més rellevants del cementiri, destaca aquest panteó projectat per l’arquitecte Simó Cordomí Carrera, l’any 1903, per tal d’acollir les despulles d’Emerencià Roig i Bofill (1848-1901). Cordomí també va realitzar la sepultura que es troba adossada; es tracta del panteó del metge i polític Bartomeu Robert i Yarzábal (1842-1902). El panteó d’estil modernista que ressalta per l’ornamentació. El modernisme, la natura va esdevenir un element fonamental que ho emplenà tot com l’ornamentada creu de ferro que corona el panteó. Línies sinuoses i ondulats reprodueixen tiges i flors que, a la base de l’arbre de la creu, s’estenen com una planta enfiladissa per la coberta del monument funerari. Així mateix, la reixa que tanca la sepultura i que mostra el símbol del somni etern amb les flors de cascall, presenta uns elements ondulats i ritmes curvilinis. Bartomeu Robert va ser considerat un dels protagonistes del renaixement iniciat en la medecina espanyola durant l’últim terç del segle XIX, i es convertí amb un dels membres destacats de la coneguda “Generació Mèdica Catalana de 1888”. Metge titular de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau l’any 1869, va culminar la seva carrera en la política. L’any 1899, Bartomeu Robert fou designat batlle de la ciutat de Barcelona, des d’on va promoure el “Tancament de caixes”, una protesta en contra de l’augment d’impostos del govern espanyol a la societat catalana per fer front a la crisi colonial. Aquesta acció ciutadana és considera per a molts historiadors com l’inici del catalanisme polític. Va presidir la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d’aquell mateix any. Emerencià Roig fou redactor de la Gaceta Médica Catalana i de La Independència Mèdica (1877), dirigida pel prestigiós doctor i escriptor Joan Giné i Partagas, el qual era també rector de la Universitat de Barcelona. En aquestes revistes era on escrivia articles el doctor Bartomeu Robert, el qual era cunyat d’ell i guardaven una gran amistat. A més, fou president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques i de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

30 – SEPULTURA DE RODRIGO RUBERT I LAPORTA_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 104

Rodrigo Rubert i Laporta, fabricant de paraigües molt reconegut a la ciutat, va encarregar l’any 1907 un panteó a l’arquitecte Josep Plantada i Artigas, qui el va realitzar amb la col·laboració dels marbristes Enric Serra i Joan Figueras. L’objectiu era acollir els tres fills del matrimoni i, anys després, els seus progenitors. La mortalitat infantil era molt alta, també entre les classes benestants, arran de les epidèmies i la insalubritat de les ciutats industrialitzades. Una mostra commovedora del gest amorós dels pares, de les famílies: els joves germans es tornen a reunir sota l’empara dels pares. Un record per a sempre de l’amor que va unir i uneix a les famílies.

31 – PANTEÓ LEANDRE ALBAREDA_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 1

El panteó Albareda és una obra realitzada l’any 1889 pel mateix propietari Leandre Albareda i Petit (1852-1912) per enterrar-hi les despulles dels seus familiars. També seria la seva pròpia sepultura i posteriorment la de la seva dona l’any 1922, moment en el qual va quedar clausurada a perpetuïtat. Leandre Albareda, dissenyador del cementiri, va escollir un espai privilegiat per aixecar un monumental panteó. Elevat en una plaça, s’hi accedeix mitjançant unes escales que fan que ressalti per sobre de la resta. D’estil neoegipci, hi destaca un obelisc, símbol de resurrecció, i un gran àngel sedent que vetlla la porta de la tomba. Hi van col·laborar diferents artistes destacats del moment, com els escultors Josep Campeny, en l’escultura de l’àngel exterior i en el Sant Crist interior, i Manuel Fuxà en el baix relleu en bronze dels retrats dels difunts sobre les làpides dels sarcòfags ubicats a la cripta. També hi van participar els germans Juyol en les escultures d’ornament, Pijoan i Casals en els bronzes, els germans Ventura en els marbres, Vilaró Saumell en els daurats, Grau a la foneria i Rigalt a les vidrieres de colors.

32 – SEPULTURA EDUARD PUIG I VALLS_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 5

Panteó realitzat el 1889 per l’arquitecte Frederic Aymamí on hi destaca una obra escultòrica de Josep Campeny que expressa una sentimentalitat nova. La mort es converteix en el moment de l’afirmació dels grans afectes i dels grans amors. El cel es converteix en el refugi de l’amor que han malmès la crueltat de la mort o els interessos de la societat. El cel passa a ser l’espai on els amants es retroben i s’uneixen lliures finalment de tots els obstacles que els han separat. L’obra de Campeny expressa l’erotització que va experimentar aquests anys la representació tradicional cristiana de l’àngel que s’emporta l’ànima cap al cel. Campeny, que potser segueix el dibuix de Charles Kingsley, transforma l’àngel en el déu de l’amor, i l’ànima en Spyche, la seva esposa.

33 – SEPULTURA D’ERNEST NIQUET_ Via St. Oleguer, Agr. 4a, núm. 3

Sepultura que es va dur a terme l’any 1895, segons un projecte signat per l’arquitecte Josep Balet i el mestre d’obres Domènec Balet Nadal, en el qual es distingeix una escultura exempta, en marbre, realitzada per Enric Clarasó. L’escultor va plasmar una figura femenina en actitud d’abatiment que du el cap cobert; acompanya l’expressió de dolor l’acció de llençar unes flors a la tomba. És una escultura de molt de realisme, de caràcter, amb molta expressió de gest; simbolitza la promesa del record perdurable de la persona, resolta d’una manera humana i íntima. La superfície de la sepultura l’envoltava una barana de ferro que ha desaparegut. Enric Clarasó a Notes viscudes, la titula Meditació i la defineix com una dona asseguda sobre la tomba del qui ja no hi era, on deixa caure unes flors i plora pel cos que ja no podia ésser seu, amb el sentiment del que havia perdut i de no haver sentit el goig de quan el tenia.

34 – SEPULTURA DE JOSÉ M. FERNÁNDEZ COLAVIDA_ Via St. Carles, Agr. 2a, núm. 2

Dos de les figures més significatives de l’espiritisme de la Barcelona de voltant de l’any 1900 tenen la seva sepultura al “recinte lliure” del Cementiri de Montjuïc. Es tracta d’Amalia Domingo (nínxol 35) i de José María Fernàndez-Colavida. José María Fernández Colavida, mort o “desencarnat” l’any 1888, va ser president de l’Asociación de Amigos de los Pobres, fundador, propietari i director de la Revista de Estudios Psicológicos, i autor i traductor de nombroses obres sobre aquest tema. L’espiritisme va tenir molts seguidors. Ja el 9 d’octubre de 1861 el bisbe de Barcelona havia fet cremar tres-cents llibres i fulletons de tema espiritista propietat de José María Fernández Colavida en l’esplanada on s’executaven els criminals. L’oposició i persecució de l’església catòlica, i el descrèdit de l’espiritisme per part de la ciència, no va impedir que s’estengués per tota la ciutat. Encara a l’any 1934 es va celebrar a Barcelona un congrés internacional d’espiritistes.

35 – SEPULTURA DE FRANCESC LAYRET I FOIX_ Via St. Carles, Agr. 2a, núm 242.

La sepultura de Francesc Layret i Foix (1880-1920) és el reflex d’un període de lluita violenta entre la patronal i alguns sectors anarquistes. La patronal va organitzar el “Sindicato Libre”, des del qual es va dirigir la violència contra els treballadors i es va dur a terme l’estratègia d’intimidació i terror que es coneix com “pistolerisme”: l’assassinat de líders obrers per pistolers professionals sota l’empara dels governadors militar i civil. Layret, advocat laboralista, va ser víctima del pistolerisme. Igual que el seu company Salvador Seguí, conegut com el “Noi del Sucre”, també assassinat per la patronal, eren figures molt respectables i conegudes entre les classes populars barcelonines. Eren també dues veus moderades dins del moviment obrer i la seva capacitat d’unir diverses faccions sindicals i polítiques, i la seva capacitat de mediació amb sector burgesos (Layret era d’origen burgès), els van convertir en objectiu prioritari per a aquells sectors patronals que buscaven la radicalització del moviment obrer i, d’aquesta manera, la intensificació de la repressió policial contra els sindicats. Layret va ser assassinat a trets per un grup de pistolers quan sortia del seu domicili el 30 de novembre de 1920. Dos dies després es va organitzar una vaga general i el seu funeral es va convertir en un acte polític. La Guàrdia Civil i l’exèrcit van carregar i disparar contra la multitud.

36 – SEPULTURES DE FRANCESC FERRER I GUÀRDIA, BUENAVENTURA DURRUTI I FRANCISCO ASCASO_ Via St. Carles, Agr. 1a, núm. L-2

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), pedagog i fundador de l’Escola Moderna, va ser víctima de la repressió que va dur a terme el govern espanyol d’Antonio Maura. Denunciat pels representats de l’Església Catòlica a Barcelona, que no veien amb bons ulls el desenvolupament d’una escola laica i catalana, va ser acusat de ser un dels instigadors de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Ferrer i Guàrdia, maçó, lliurepensador i anarquista no va ser responsable de la insurrecció, però era un símbol d’allò que més odiaven les autoritats i els sectors conservadors de la ciutat. El 13 d’octubre de 1909 va ser declarat culpable per un tribunal militar i afusellat al castell de Montjuïc.

Buenaventura Durruti (1896-1936) i Francisco Ascaso (1901-1936) van ser dos líders anarquistes que van formar part de Los Solidarios, juntament amb Joan Garcia Oliver, per respondre a la violència patronal i del govern, coneguda com el pistolerisme, amb atemptats contra els industrials, polítics i eclesiàstics que finançaven els pistolers. Més tard, també esdevindrien líders antifeixistes que van lluitar contra la insurrecció militar liderada pel general Francisco Franco. Cap dels dos va escapar de la violència que va desfermar la Guerra Civíl espanyola. Durruti va morir el 19 de juliol de 1936 a la ciutat universitària de Madrid defensant la capital de l’atac feixista. La versió oficial de la seva mort és que va rebre un tret d’accident, però és possible que fos víctima d’un atemptat. El 22 de novembre de 1936 es va celebrar el seu enterrament i va ser un dels funerals més multitudinaris de la història de Barcelona. Ascaso va morir a Barcelona un dia després de Durruti en l’atac a les Drassanes, un dels punts on s’havien concentrat els militars que donaven suport a l’alçament feixista a Barcelona.

37 – SEPULTURA DE LLUÍS COMPANYS I JOVER – EL FOSSAR DE LA PEDRERA

Lluís Companys i Jover (1882-1940) va ser un advocat, periodista i polític català que va passar a la història per ser el líder i cofundador del partit Esquerra Republicana de Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya escollit democràticament pel poble català. Va exercir la seva presidència des del 1934 fins a la seva mort, el 1940. Catalanista i republicà, Companys va ser una persona dedicada al poble, amb una alta sensibilitat cap als problemes socials, actuant inclús com advocat dels treballadors. El 1939, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es va exiliar a França, on va ser detingut per la GESTAPO, que el va retornar al govern del general Franco. Fou jutjat per un tribunal militar sense garanties que el va condemnar a mort per afusellament. El dia 15 de setembre de 1940 el van executar al castell de Montjuïc. No va voler que li embenessin els ulls, i les seves últimes paraules, segons asseguren, van ser: Assassineu un home honrat. Per Catalunya!”.

La tomba de Lluís Companys està situada al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc (1984-1986), una tomba comú on els franquistes enterraren a més de 4000 anarquistes, republicans i catalanistes després de ser executats. Actualment, és un extraordinari monument resultat de la iniciativa de familiars de les víctimes, d’institucions públiques i d’organitzacions civils. Aquí es troben les restes del president Lluís Companys des del 1985, i cada 15 d’octubre es realitza en aquest lloc un acte d’homenatge a Companys i a tots els caiguts per la repressió franquista.