Ruta Cultural Cementiri de Poblenou. Un passeig de dones

1. Amèlia de Vilanova_ Departament 1, Illa 4, interior, panteó 22

Amèlia de Vilanova va encarregar aquest panteó per enterrar-hi el seu difunt marit, Antoni Bruguera i Martí. Era un matrimoni habitual entre l’alta societat, tots dos provenien de famílies benestants, i entre burgesos, sovint l’amor quedava en un segon pla, perquè el que realment importava era la prosperitat econòmica. Habitualment es feien pactes entre famílies, perquè un patrimoni s’unís amb un altre i així entrar dins d’un cercle exclusiu de riquesa i poder. No obstant això, el seu cas va ser l’excepció que confirma la norma. Va ser un enllaç per conveniència dels seus pares, però el matrimoni anava acompanyat de passió amorosa i de moltes il·lusions de joventut. Això últim, molts ho veien amb mals ulls, perquè creien que la passió era inconstant i la joventut massa inestable com per confiar-hi el futur d’una família i el seu patrimoni.

En aquella època, les aspiracions d’una dona es centraven només en el matrimoni i la maternitat, per tant la seva felicitat dependria totalment de l’encert o no del casament. Sembla ser que en aquest cas van encertar. Van tenir una filla, l’Anna, però el que havia de ser una vida plena es va estroncar aviat per un accident. L’Antoni Bruguera va morir a Cadis quan només tenia 24 anys.

Aquest panteó és un reflex de l’estima que es tenien. L’Amèlia de Vilanova va fer erigir un templet neoclàssic construït l’any 1850 per inhumar les restes del seu marit. L’arquitecte de la reparació feta a principis del segle XX va ser Joaquim Bassegoda i Amigó, un reputat arquitecte per les cases que feia a Barcelona, com les cases Rocamora del Passeig de Gràcia. La nostàlgia i el culte que li tenia al seu marit van quedar gravades a la part superior del panteó amb la següent frase: “La muerte que todo lo destruye, no podrà borrar, ¡oh sombra querida!, el recuerdo del cariño de una esposa que te idolatraba”.

Barcelona era una ciutat on es feien grans fortunes i els diners buscaven els diners. És per això que es va tornar a casar, i aquesta vegada, com era habitual, l’amor va quedar en un segon pla. Amèlia era una senyora romàntica i creia que les grans passions només existien un cop a la vida. Així que es va casar amb l’Ignasi Girona, germà del conegut banquer i Alcalde de Barcelona, Manel Girona, una de les famílies més riques de la ciutat. Li va dedicar el nom de Vil·la Amèlia als jardins de la finca d’estiueig de Sarrià, però ella mai va oblidar el seu primer amor, i és per aquest fet que abans de morir, va ordenar que l’enterressin al seu costat per poder estar amb ell tota l’eternitat.

2. Lola Anglada_ Dep. 1, Illa 3, interior, nínxol preferència 28, 1r pis

Dolors Anglada i Sarriera, més coneguda com a Lola Anglada. Els seus orígens eren benestants, va néixer a Barcelona i la família estiuejava a Tiana, localitat amb la qual va fer molts lligams.

La seva vocació des de ben jove va ser el dibuix. Va entrar a estudiar a l’Escola de la Llotja, i allà va perfeccionar les seves habilitats. A l’escola va aprendre de molts mestres, però va ser Joan Llaverias, dibuixant i pintor, qui es va fixar amb el seu traç i la va voler promocionar. Gràcies a ell va fer la seva primera exposició a la Sala Parés i la popular revista “Cu-Cut!” va publicar un dibuix l’any 1905. Des d’aquell moment va col·laborar en la majoria de revistes infantils, i els seus dibuixos sortien a diferents llibres.

Després de la Primera Guerra Mundial va marxar a París, llavors el bressol de la cultura. Allà va conèixer a moltes personalitats, va  fer diverses il·lustracions per a llibres de tota mena, sobretot infantils. Aquella estada li va ser molt productiva per aprendre d’altres artistes de tot el món, però també li va servir per conèixer a un referent polític, Francesc Macià, qui seria el primer President de la Generalitat de Catalunya restaurada i amb el qual tenia afinitat ideològica.

Al tornar a Barcelona va començar a posar textos propis als seus dibuixos, i ella mateixa se’ls finançava. Va tenir una gran rebuda i molt bones crítiques. Va col·laborar amb revistes molt conegudes com “En Jordi” i “El Patufet”, i l’any 1925 va fundar la seva pròpia revista titulada “La Nuri”. Va ser a partir d’aquesta època que va ser més reconeguda, sobretot amb els llibres “En Peret”, “Margarida”, “Monsenyor Llangardaix” i “Narcís”. Aquests quatre llibres comenten els crítics que són el nucli essencial de la seva creació.

La Guerra Civil espanyola va trastocar la seva carrera professional, però els seus ideals la van impulsar a participar activament en el conflicte mitjançant el seu art. Davant del que significaria la victòria del feixisme, sobretot en l’educació dels nens, va optar per ajudar a la Generalitat Republicana amb l’edició del llibre titulat “El més petit de tots”. Es tractava d’un dibuix d’un nen vestit amb una granota d’obrer, típica vestimenta dels milicians, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerra alçat, que crida a lluitar contra el feixisme. Aquest havia de servir com a propaganda per defensar una nova societat catalana justa i cívica, erigida sobre els ideals republicans d’igualtat i llibertat, de respecte a la naturalesa i al patrimoni. El Comissionat de propaganda de la Generalitat de Catalunya en va vendre unes 60.000 representacions.

La seva última etapa com a dibuixant la va passar pràcticament a Tiana, a la casa d’estiueig de la família. Era allà on dedicava moltes hores a dibuixar litografies de la Barcelona de l’època. No obstant això, sovint li prohibien fer exposicions, ja que va ser etiquetada pel règim com a una dona perillosa, roja i separatista.

El dia 12 de setembre de 1984 va morir a Tiana, allà li van fer un homenatge i la van fer filla adoptiva. Posteriorment, va ser enterrada al nínxol de preferència de la família Anglada.

3. Mary Santpere_ Dep 1, Illa 3, interior, tomba menor 6

Maria Santpere Hernáez, més coneguda com a Mary Santpere, va ser una coneguda i polifacètica actriu que va destacar sobretot en la comèdia.

Nascuda dins d’un tren de camí a Barcelona, era filla d’una família d’artistes. La seva mare, Rosa Hernáez, o més coneguda com a Rosita, era ballarina i cantant, la qual va destacar com a membre del cos de ball de Pauleta Pàmies, també enterrada en aquest cementiri. El seu pare, Josep Santpere, va ser un famós actor i empresari teatral de Barcelona i qui va introduir el teatre còmic al Paral·lel. Tots dos van formar una parella artística molt popular fins a la mort de Josep Santpere.

Mary Santpere va ser batejada com la “Reina del Paral·lel”, perquè era una de les actius més populars de l’Avinguda Paral·lel, el carrer on es concentraven tots els teatres de l’època. Va actuar amb actors molt coneguts com Paco Martínez Soria, Àngel Andrés i Joan Capri, entre d’altres. A més, va tenir una llarga trajectòria com a actriu, realitzant fins a 38 pel·lícules des del 1938 fins al 1991. La seva activitat també la va portar a la televisió i a la ràdio, on hi tenia un programa titulat “La hora de Mary Santpere”.

Mary Santpere era una dona diferent, sortia de totes les convencions socials de l’època i físicament s’allunyava molt del cànon de bellesa de les vedettes. Aquest aspecte no la va frenar en la seva carrera artística, al contrari, li va saber treure partit i gràcies al seu sentit de l’humor va destacar més que cap altre dona en els escenaris. Ella va demostrar que les dones també podien fer comèdia, tot i la repressió social del franquisme sobre la dona, i es va convertir amb un referent per a les posteriors generacions d’humoristes.

L’any 1992 durant un vol d’avió de Barcelona a Madrid es va adormir i no va tornar a despertar. Va ser enterrada en aquesta tomba al costat de la seva família.

4. Núria Llimona i Raymat_ Departament 1, Illa 3a, interior, nínxol 1070, pis 1

Núria Llimona va ser una pintora de paisatges que va destacar durant la segona meitat del segle XX.

Filla d’una família burgesa intel·lectual, el seu pare, Joan Llimona, era un destacat pintor i el seu oncle Josep Llimona un dels màxims representats de l’escultura modernista catalana. Al costat de la seva germana Mercè, van heretar la vocació artística de la família i va esdevenir una gran pintora. Formada a l’Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, en va ser professora durant quinze anys, va ser reconeguda com a paisatgista, especialitzada en pintar el paisatge urbà de Barcelona. Les seves obres, d’estil naïf, la van portar a exposar a les millor galeries del moment, com la Galeria Syra, la Sala Nonell o la Sala Parés. A més, les seves obres estan exposades als museus d’art modern de Barcelona i Madrid.

Al mateix temps, ha escrit textos i ha fet dibuixos de crítica social que han estat acompanyats per textos d’escriptors com Carme Alcalde, Federico Garcia Lorca o Manuel Azaña.

Per la seva trajectòria professional va obtenir la Creu de Sant Jordi (2000) i la Medalla d’Honor de Barcelona (2006).

L’any 2011 va ser enterrada a la sepultura familiar, adquirida pel seu avi, Josep Llimona i Bonafont, un industrial destacat i músic professional.

5. Maria Josepa Massanés i Dalmau_ Dep. 1, Illa 2 exterior, nínxol 210, pis 2

Nascuda el 1811 a Tarragona, Maria Josepa Massanés és recordada per ser una escriptora i poeta distingida, i una figura molt important pels inicis del feminisme.

Josepa Massanés va néixer en una família benestant. Era filla de Josep Massanés i Mestres, arquitecte i enginyer militar conegut entre d’altres obres per traçar la divisió de Catalunya en quatre províncies, per encàrrec de la Diputació de Barcelona. Tot i rebre l’educació típica de les dones de classe burgesa de la seva època, tenia una gran base cultural i dominava el català, castellà, francès, italià i llatí.

Josepa Massanés escrivia textos romàntics i també tractava temes socials i feministes, per aquesta raó se la considera feminista en una època en què aquest moviment era pràcticament inexistent. La seva lluita va ser pel dret d’escriure de les dones. En la societat del moment, i en els seus cercles, la idea de “l’emancipació intel·lectual” de la dona era una reivindicació revolucionària. Les seves reflexions sobre la importància de l’accés a l’educació i la seva oposició al discurs de gènere de l’època la van portar a fundar una escola l’any 1869. Les seves publicacions als diaris, escrites en castellà, li van donar una gran popularitat. Sobretot quan va escriure el poema “El beso maternal” (1837), on tracta l’amor matern.

Felices los que han sentido 
Su tierno rostro oprimido 
Por el labio maternal! 
Dichosos los que han oído, 
Y al canto se han adormido 
De aquella voz celestial! 
Tú no puedes comprender 
La dicha de poseer 
Lo que tienes, niño, ahora; 
Lo que vale esa mujer 
Que ríe con tu placer 
Y que si tú lloras, llora; 
Que vela siempre a tu lado 
Con solicito cuidado, 
Y tu querer adivina, 
Su amor desinteresado 
Tan dulce, tan sosegado 
Como el aura matutina. 
Niño, cuando la razón 
Alumbre tu corazón, 
Y veas cómo es debido, 
Recuerda con que ilusión 
Con que delirio y pasión 
Esta mujer te ha querido. 
Beso el polvo que piso 
Y la cuna que meció 
Con una afán tan prolijo; 
Respeta lo que toco 
Lo que te dijo y mando; 
¡Mucho debe hacer un hijo! 
Alza su lánguido brazo, 
Forma con el tuyo un lazo, 
Y no le sueltes jamás. 
Dirige su tardo paso, 
No andes en amarla escaso, 
Nunca cual ella amarás.

El poema va tenir un gran ressò internacional i va ser traduït a l’anglès, ja que se’n va arribar a fer ús escolar en alguns estats nord-americans.

Casada amb un capità d’infanteria, va canviar sovint de residència i això li va permetre conèixer a molts referents intel·lectuals. A Madrid es va relacionar amb l’ambient literari de l’època i es va fer gran amiga de Carolina Coronado, musa del romanticisme espanyol. Quan retorna a Catalunya, entra en contacte amb personalitats de la cultura catalana com Manuel Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Joaquim Rubió i Ors. És en aquest moment que comença a escriure en català, convertint-se en la primera dona de la Renaixença que escrivia poesia en català. Va participar dels Jocs Florals de Barcelona i va ser nomenada reina dels Jocs Florals l’any 1862.

L’any 1887 mor a Barcelona i va ser enterrada a la sepultura que havia adquirit ella mateixa el 1873. Posteriorment a la seva mort, s’hi va enterrar l’any 1932 Inés Rubió i Lluch, filla de l’escriptor Joaquim Rubió i Ors, el qual també està enterrat en aquest cementiri. La làpida destaca per la inscripció “Poetissa tan insigne en saber com en virtuts”. L’any 1915 Dolors Monserdà, destacada escriptora també d’obres feministes i bona amiga seva, li va escriure una biografia en ocasió que el seu retrat fos penjat a la Galeria de Catalans Il·lustres

.

6. Fanny Ricot_ Dep. 2, panteó 90 Bis

Francoise o Francesca Ricot i Ruet, vídua de Rouviere, més coneguda com a Fanny Ricot. Nascuda a Lió el 1853, de professió modista, es va instal·lar a Barcelona, juntament amb el seu marit Ezequiel Rouviere.

Durant el segle XIX i fins ben entrat el s. XX, l’ofici de modista va servir a moltes dones per emancipar-se laboralment i demostrar que també eren creatives. No sempre se’ls hi ha reconegut la seva tasca, la majoria de modistes han quedat en l’anonimat o en el record de cada família, però la memòria d’una societat no només són les grans fites, sinó també ho són les coses quotidianes, com ho és el vestir.

Eren temps de canvis, la Industrialització, les millores en la comunicació, les noves estructures socials i també la figura de la dona va evolucionar molt. El feminisme començava a fer-se lloc en la societat, despertant un cert esperit crític entre les dones, que fins al moment estaven relegades al món domèstic. Moltes dones de classe obrera van trobar en la moda una manera de desenvolupar una feina. I al mateix temps, les dones burgeses van veure en la moda una manera de reflectir riquesa i èxit familiar.

Entre les milers de modistes que hi havia a Catalunya, algunes van destacar una mica més. Al costat d’altres modistes com la Joana Valls i Madame Renaud, la Francesca Ricot va ser considerada una de les millors, sent anomenades les modistes del modernisme. El disseny dels seus vestits eren d’una gran modernitat, sovint amb molts estampats, i utilitzava sempre les millors teles. El seu nom artístic va ser Fanny Ricot, i l’èxit de la seva marca li va permetre traslladar el seu taller del Carrer Avinyó al Carrer Ferran, una de les vies més concorregudes i prestigioses del moment. La seva clientela era molt nombrosa i refinada, i el seu nom era un dels més cotitzats. Posteriorment, amb l’aparició dels grans magatzems, com per exemple l’anomenat “El Siglo”, on produïen en sèrie i la mà d’obra era barata, la seva roba també va anar dirigida a les classes mitges i baixes de la societat, amb teles de menys qualitat.

Va morir als 92 anys i va ser enterrada en aquest panteó que havia fet construir per enterrar-hi el seu marit. L’arquitecte que va escollir va ser l’Antoni Coll i Fort, el qual tenia un cert renom des que va ser premiat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1888. La sepultura la va finalitzar l’any 1908, a la qual hi destaca una gran creu amb el monograma de les dues primeres lletres de Crist en grec al centre.

7. Dolors Masferrer i Bosch_ Dep. 2, panteó 129

Dolors Masferrer i Bosch era filla de terratinents molt poderosos de la vila de les Corts, quan aquesta encara era independent de Barcelona. Va ser l’hereva de la propietat de la Masia de Can Sòl de Dalt, la qual tenia una gran extensió de terrenys agrícoles. Ella vivia a la masia Can Corts, o Mas Corts, antigament ubicada al Carrer de les Corts, la via principal del poble. La seva figura ha estat reconeguda perquè l’any 1882 va cedir part dels seus terrenys per a la construcció de l’Ajuntament de les Corts. A més, la donació tenia la condició de reservar un espai per a la futura construcció d’una escola municipal. L’actual Escola Ausiàs March, inaugurada el 1893, va ser la més antiga del barri i és per aquesta raó que la Dolors Masferrer dona nom a un carrer cèntric de les Corts. Posteriorment, va ser la principal promotora de la urbanització de les Corts, fins al moment una vila formada per masies. Un cop Barcelona va agregar la majoria de viles del Pla de Barcelona, va cedir part dels terrenys del seu mas a l’Ajuntament de Barcelona per donar resposta a l’expansió demogràfica de la ciutat i, al mateix temps, urbanitzar també totes les seves terres.

El panteó va ser adquirit per ella mateixa i l’arquitecte encarregat de l’obra va ser Josep Oriol Mestres, qui el va projectar l’any 1868, i qui el va construir va ser Vicente Estrada en pedra de Montjuïc. Inspirat en models gòtics, hi destaquen elements essencials com ara l’arc apuntat, les gàrgoles i els pinacles. Els treballs escultòrics els va realitzar Joan Roig i Solé, autor de “La senyoreta del paraigües del Parc de la Ciutadella”, entre d’altres obres. Mereix atenció la reixa amb peveters que envolta el panteó, projectada pel mateix Mestres i produïda per la Maquinista Terrestre i Marítima, la principal empresa de transformacions metal·lúrgiques del país.

Dolors Masferrer va morir l’any 1905 i va ser enterrada al seu panteó. Tres anys després també hi van enterrar el seu marit, Josep Comas, un reconegut industrial i polític, fundador el Cercle Liberal, President de la Diputació de Barcelona del 1894 al 1896 i Senador per Barcelona el 1899 i 1902, mèrits que van portar a posar el seu nom a la plaça de l’Ajuntament de Les Corts.

8. Paula Pàmies Serra_ Dep. 1, Illa 2 interior centre, nínxol 215, pis 2

Més coneguda com a Pauleta Pàmies, va ser ballarina de ballet i posteriorment també professora de gran renom.

Nascuda l’any 1850 a Barcelona, va debutar com a ballarina amb només 14 anys i l’any següent ja seria la primera ballarina del Teatre la Tertúlia. Aquest fet la va permetre entrar al cos de ballet del Gran Teatre del Liceu, on va participar de tres creacions que va tenir molt d’èxit: “Catalina, la hija del bandido, La cantinera y El genio de la luz”. Entre els anys 1871 i 1873 va esdevenir la primera ballarina del Teatre Principal de Barcelona i l’any 1880 va tocar sostre quan va interpretar “La redonda encantada”, el gran èxit de Ricard Moragas, un dels coreògrafs i directors escènics més destacats del moment.

Pauleta Pàmies es va retirar dels escenaris com a ballarina als 42 anys per dedicar-se a la coreografia, la direcció i formació de dansa, esdevenint mestra vitalícia del Liceu. Les seves classes només anaven dirigides a dones, sobretot a nenes de l’alta societat que volien adquirir elegància. A més, també va fer classes de dansa a nenes de classes humils, les quals podien ingressar a la Companyia de Dansa del Liceu. La seva carrera com a mestra va superar els seus anys com a ballarina, sent encara més transcendental per a la dansa. Ha format a altres ballarines destacables com Maria de Ávila i Trini Borrull, famoses durant els anys 1940, entre d’altres. En motiu dels 50 anys del seu debut en el ballet del Teatre del Liceu, l’any 1914 se li va dedicar un homenatge i se li va fer entrega de la corona d’or i plata. 

L’any 1937 va morir a Barcelona i va ser enterrada a la sepultura que havia adquirit ella mateixa el 1920. El seu fill, Enric Lafuente i Pàmies, va seguir el llegat artístic de la seva mare, sent Catedràtic de Declamació del Conservatori del Liceu durant més de 50 anys. També va ser enterrat en aquesta sepultura l’any 1956.

9. Carmen Tórtola Valencia_ Dep. 3, Illa Cerca, Panteó 12

Carmen Tórtola va ser considerada una de les ballarines més cèlebres de la primera meitat del segle XX a Europa.

Nascuda a Sevilla l’any 1882, dins d’una família humil, de pare català i de mare andalusa, va haver de marxar amb els pares a Londres. Al cap de pocs anys, aquests van emigrar a Mèxic i més tard van morir, quedant la jove Carmen sola a Anglaterra, però sota custòdia d’una família burgesa que li permetria una formació acadèmica molt bona. Carmen aprendria fins a sis llengües, feia classes de dibuix i va ser amb la dansa que va destacar per sobre de la resta d’alumnes.

El seu entorn familiar l’enfocava cap a una vida domèstica al costat d’un home ric, però el seu caràcter independent i feminista va xocar amb aquell estil de vida. Mitjançant la seva gran passió, la dansa, es va emancipar i l’any 1908 ja va omplir el Teatre Gaiety de Londres. Carmen Tórtola era una noia atractiva, esvelta i de cabells llargs, un físic que li va saber treure partit. Les seves danses orientals i els seus moviments sensuals, com el conegut moviment de “la Serp”, captivaven el públic. Era una artista exòtica i molt innovadora en el seu temps, fet que va provocar rebuig a una part de la població, però una gran admiració entre la intel·lectualitat europea del primer terç del segle XX. Es va convertir en un model de bellesa i va ser la musa de molts escriptors destacats com Rubén Darío, Gómez de la Serna o Pío Baroja, i també de pintors com Ignacio Zuloaga, qui va realitzar el seu famós retrat “La Maja” el 1912, mitjançant el qual el dibuixant Eduard Jener li va fer el cartell promocional dels populars sabons i perfums “La Maja” de la casa Myrurgia. Fins i tot Enric Granados li va dedicar una dansa, “La Gitana”, l’any 1915. Carmen Tórtola s’havia convertit en una de les ballarines més famoses d’Europa i la millor representant d’una època d’artistes que la va portar actuar arreu d’Europa, als EUA i a Sud-Amèrica, on hi va tenir un gran èxit.

Carmen Tórtola també aixecava molt rumors sobre els seus afers amorosos i dels seus nombrosos amants, com per exemple Alfons XIII o Josep de Baviera. No obstant això, la seva parella i amb qui va tenir una relació amorosa va ser Àngels Vila-Magret. Van viure juntes des del 1928, la va adoptar, convertint-la amb la seva filla legal, i la seva última etapa de la vida la van passar al barri de Sarrià, on hi tenien la seva residència. L’any 1955 va morir i va ser enterrada al panteó que havia adquirit ella mateixa l’any 1947. El 1963 s’hi enterraria també Àngels Vila-Magret i quedaria clausurat amb aquesta làpida fins a dia d’avui.

10. Dorotea de Chopitea i de Villota_ Dep. 1, Illa 1 exterior, panteó 2

Dorotea de Chopitea i de Villota, va néixer a Xile l’any 1816, quan era una antiga colònia espanyola. La seva família, però, provenia per part de pare de l’aristocràcia basca i la seva mare era una dama xilena. La família, molt benestant, va arribar a ser de 18 germans. El context polític xilè va fer que aquest país es declarés independent d’Espanya l’any 1818 i l’any següent, quan només tenia 3 anys, tota la família va emigrar a Barcelona.

Es van instal·lar al barri de la Ribera, molt a prop de l’església de Santa Maria del Mar, just al costat de la família Serra, amb qui la família tenia negocis a Xile. Les dues famílies es van unir mitjançant un matrimoni de conveniència i van casar la Dorotea amb Josep Maria Serra, qui va esdevenir un gran home de negocis. Entre d’altres coses, va ser un dels fundadors del Banc de Barcelona. Només tenia 16 anys, ell 22, però en aquella època aquests tipus de matrimonis eren molt habituals entre les classes altes. Van viure plegats 50 anys de matrimoni i van tenir 6 filles.

La mort del seu marit, l’any 1882, va fer que la Dorotea intensifiqués les seves obres caritatives. En aquella època, la Revolució Industrial va fer que les diferències socials provoquessin que moltes famílies es trobessin en condicions miserables i les classes populars patissin un gran abandonament social, és per això que al llarg de la seva vida va tenir una especial atenció als més pobres. Sovint és el que feien les dones d’industrials i financers de l’època, omplien la seva vida ociosa amb una gran devoció catòlica, feien activisme procatòlic i defensaven els interessos de l’església portant a terme una activitat piadosa. Popularment, alguns la coneixien com la “almoinera de Déu”. Tot i pertànyer a l’alta burgesia, ja era una persona que vivia de forma austera. Un cop va rebre l’herència del seu difunt marit, la va dedicar quasi tota a finançar escoles, tallers, hospitals i temples religiosos per donar servei a les classes populars, com per exemple les escoles dels jesuïtes de Casp o el Sagrat Cor de Diputació, el temple del Tibidabo, l’hospital de Sant Joan de Déu o residències com la de les Germanetes dels Pobres.

L’any 1891 va patir una pulmonia i va morir al seu domicili de la Gran Via de Barcelona acompanyada de la seva família. Posteriorment, va ser enterrada en aquest panteó familiar, al costat del seu marit. Les seves obres caritatives van ser reconegudes per l’Església catòlica i l’any 1927 es va iniciar un procés diocesà per a la seva beatificació. Un any després d’aquest fet, van creure oportú traslladar amb una carrossa fúnebre les seves restes amb la Carrossa Estufa, la més emblemàtica del moment, a la Casa de les Filles de Maria Auxiliadora, al carrer Sant Joan Bosco. Més tard, el Papa Joan Pau II la va declarar venerable l’any 1983.

El seu marit volia fer una sepultura per a la família com les que s’havien realitzat altres burgesos al Departament Segon, però en aquell recinte ja no hi quedava espai per fer-ne una de monumental. L’any 1881 va construir aquest panteó amb pedra de Montjuïc, d’estil neogòtic, fet pel mestre d’obres barceloní Jeroni Granell Mundet, qui va ser el director del trasllat de l’església de la Concepció i l’autor de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Els treballs escultòrics són de Joan Flotats i Lluís Puiggener, professionals especialitzats en imatgeria.

Actualment, qui es fa càrrec del panteó familiar és la família Gispert, descendents de la Dorotea. Una altra dona, la seva rebesnéta, és la Núria de Gispert i Català, qui va destacar en la vida política de la ciutat, havent estat la Presidenta del Parlament de Catalunya durant 5 anys, des de l’any 2010 fins al 2015.