Ruta Cultural Artística del Cementiri de Montjuïc

1. Sepultura del Dr. Farreras Framis_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, núm 6

La sepultura de Jaume Farreras Framis (1845-1907), doctor en medicina i cirurgia, i catedràtic d’anatomia, va ser projectada per l’arquitecte Emili Cortés l’any 1888 i presidida per una escultura de gran realisme, obra de l’artista Rossend Nobas. Monument de planta quadrada, sobre el sepulcre i en decúbit supí hi ha la figura d’un esquelet de marbre embolcallat en un sudari del mateix material, que el cobreix en tota la seva llargada, deixant únicament al descobert el crani i les mans. Aquest assumpte té un doble missatge: d’una banda fer referència a la mort en sí mateixa, i de l’altra, fer referència explícita a la professió del difunt. Nobas ha estat un home representatiu del moment i un dels pilars de l’escultura catalana.

2. Panteó Àngela Brutau, Vda. Terradas_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 11 Bis

Projectat pel prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch l’any 1905, amb treballs escultòrics del destacat escultor Eusebi Arnau, el panteó es va realitzar amb pedres de Montjuïc, disposades de manera esglaonada i tallades rústicament, i coronat amb una columna de bronze esculturada amb alts relleus que acaba en una creu. Al fust i a la base de la columna hi apareixen un gran nombre de figures humanes, animals i objectes que, separats per motius vegetals, semblen seguir una línia ascendent i envoltant. Puig i Cadafalch havia projectat també l’any 1905 la Casa Terradas, coneguda popularment com la Casa de les Punxes, residència d’una família d’industrials del tèxtil que va ser coneguda sobretot per Bartomeu Terradas i Brutau (1874-1948), jugador i President del Futbol Club Barcelona.

3. Sepultura de Silvia Pérez, Vda. Leal da Rosa_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, Lletra I

Tomba senzilla projectada el 1903 per Leandre Albareda, arquitecte autor dels plànols i director de les obres del cementiri, en memòria d’Antonio Leal da Rosa, un indià portuguès i accionista del Banc Hispano Colonial, el qual s’encarregava de finançar el costós domini de les possessions colonials espanyoles. Destaca pel treball escultòric de caire simbòlic que va realitzar Enric Clarasó i on hi apareix una figura exempta de cos sencer que representa una dona jove, esvelta i fràgil, d’ulls aclucats, cabells llargs i robes envoltants que ajuden a produir una sensació d’enlairament. L’obra modernista de formes sinuoses i suaus, i d’expressió espiritual i profunda, demostra la secularització del segle XIX i l’evolució de les al·legories cristianes, les quals perdien el relleu que havien tingut en l’art. La tendresa, el confort, associats a la dona, a la mare, esdevenen fonamentals en el moment de la mort, i també després de la mort. A més, la dona també és símbol de valors socials i morals fonamentals, com la saviesa, la generositat i l’amor o la caritat. Es tracta també de la bellesa i la sensualitat contra la mort.

4. Panteó de Mercè Casas de Vilanova_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 25 Bis

El panteó està dedicat a la memòria de Mercè Casas de Vilanova, i va ser construït el 1903 per enterrar-hi les seves despulles. Filla de Joaquim Casas, un indià enriquit a Cuba, formava part d’una família burgesa que va ser molt coneguda gràcies al pintor Ramon Casas, cosí de la difunta i un dels màxims representants de la pintura modernista. Projectat per Isidre Reventós, el seu constructor va ser Pere Vidal i l’encarregat de fer el grup escultòric de caire modernista va ser el reconegut escultor Josep Llimona, qui el va titular “El Dolor i Resignació”. La sepultura, feta amb pedra de Montjuïc, destaca per dues figures femenines amb actituds diferents. La figura asseguda sobre el banc es mostra serena, meditativa i trista, però resignada, i l’altra expressa abatiment i desesperació. Aquesta última és un precedent de l’obra “Desconsol”, un referent en la trajectòria de l’escultor i amb la qual el 1907 va obtenir el Premi d’Honor a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona.

5. Panteó Batlló i Batlló_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 8

El Panteó Arc-Cova de la família d’industrials de la filatura i el teixit Batlló i Batlló, una de les empreses tèxtils més grans i modernes de la seva època. El projecte, de 1886, obra de Josep Vilaseca, és un monument en pedra de Montjuïc situat al replà de l’escala. Fou excavat a la roca -com els hipogeus egipcis- i es va finalitzar el 1889. En ella intervingueren els escultors Manuel Fuxà a la façana, realitzant els dos gran àngels i Enric Clarasó a l’interior, a la cambra funerària, que té marbres de colors,  on hi va esculturar unes cariàtides. A més, compta amb treballs dels marbristes Padró i Sento, i altres de forja de Pere M. Sancristòfol, aplicacions de qualitat, particularment notables a la porta d’accés. Les al·lusions a l’art egipci són evidents: la forma de la façana de pedra, el disc solar alat col·locat damunt la porta, les columnes papiriformes adossades a banda i banda, que tenen a manera de capitell dos mussols del mateix caire; als laterals hi ha en relleu rams de flors de cascall, uns i altres símbols del son i de la mort. Amb els dos àngels perfectament abillats, portadors d’una creu alada al tocat, es forma un conjunt molt unitari, que no és comú. Josep Vilaseca fou l’autor de l’Arc de Triomf de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de diferents cases per a la mateixa família; és un important representant del pre-modernisme català.

6. Panteó de Marià de Regordosa_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 20

Panteó de caire modernista que va projectar l’any 1895 Miquel Pascual, qui fou arquitecte municipal de Sant Feliu de Llobregat, Vic, Sabadell, Gràcia i Barcelona. Autor del pla topogràfic de Gràcia, projectà també la casa de la Vila i el Mercat de la Llibertat (1888), així com el santuari de Sant Josep de la Muntanya (1894). El monument amb treballs escultòrics de Vives, de marbre blanc, de grans proporcions i amb molta exornació, destaquen els treballs escultòrics ornamentals duts a terme amb un modelat molt fos. Darrera de l’àngel hi ha un sarcòfag que recolza en una base gran, decorat amb una sèrie de caps d’angelets d’influència barroca i de creus, juxtaposats. Van ser molt lloats ja en la seva construcció els canelobres de ferro forjat de 3,70 m d’alçada de la part posterior. La làpida expressa el desig amb què es va realitzar aquest monument: el record per part de la seva esposa i l’exaltació de la memòria del difunt Marià de Regordosa, industrial tèxtil i fundador d’una de les primeres colònies industrials de Catalunya ubicada al Pont de Vilomara.

7. Hipogeu de Josep Maria Valls i Vicens_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 1

La lauda sepulcral de l’hipogeu de la família de Josep Maria Valls i Vicenç la va realitzar Lluís Domènech i Montaner, sent l’única obra funerària que va fer el famós arquitecte a Barcelona. La seva execució la va realitzar en bronze la prestigiosa foneria Frederic Masriera, l’any 1895, la qual va esdevenir capdavantera en la fosa a cera perduda a Catalunya i, a més, va aconseguir un gran renom internacional a l’Exposició Universal de París de 1900. Josep Maria Valls i Vicenç va ser un novel·lista de finals del segle XIX, a part d’advocat i polític, vinculat a la Lliga Regionalista, de la qual l’arquitecte en va ser un dels fundadors. La sepultura és d’estil egipci pel símbol del disc solar alat que significa el renaixement dels reis en aquesta civilització i que ornamenta, en pedra, la part superior del sepulcre. La làpida, molt ornamentada, conté fulles d’olivera que s’enfilen per la base de la creu, que està flanquejada per dos versicles de la Bíblia, el de l’Antic Testament a l’esquerra i el del Nou a la dreta, escrits en català i en lletra gòtica. A dalt, una inscripció amb el nom de la família en forma d’arc de mig punt emmarca una corona funerària de flors, a l’interior de la qual es mostra un relleu fi amb tres capolls de cascall, la planta que s’associa al son etern, ja que d’aquesta se li extreu opi, la droga que et fa adormir.

8. Panteó de Salvador Bonaplata_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 19

El panteó va ser construït el 1886 per Antoni Serra i Pujals, el qual va fer un monument eclèctic, amb elements clàssics i també egipcis. Té diversos elements decoratius a destacar, com són les finestres laterals ornamentades amb vitralls emplomats i els bronzes de la prestigiosa casa Masriera. Destaca un relleu en marbre a manera de medalló que representa la faç de Crist, i la part superior del panteó acaba en un pedestal on és suportada una estàtua amb indumentària clàssica que representa la Religió, executada en marbre per Josep Reynés. La figura porta una estrella al front, i amb el braç dret aixecat cap al cel, subjecta una creu amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté una palma de bronze. Reynés, artista creador de figures distingides de bellesa austera, format a París, va fer escultures importants perquè s’incorporessin a l’arquitectura. La família Bonaplata va portar la màquina de vapor a les indústries, sent pioner a tot l’Estat amb la inauguració l’any 1833 de la Fàbrica Bonaplata al carrer Tallers de Barcelona.

9. Panteó de la Riva_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 15

Per tal d’erigir un artístic panteó, la família de la Riva va convocar un concurs de projectes, el qual el va guanyar l’arquitecte Antoni Maria Gallissà. Projectat l’any 1892 en estil neogòtic, la part escultòrica va córrer a càrrec d’Eusebi Arnau i dels germans Juyol. Francesc Tiestos va treballar els ferros repussats i Esteve Andorrà els de forja. Monument de planta octogonal construït en pedra de Montjuïc, molt ornamentat, fa palès els coneixements de les arts aplicades obtinguts per Gallissà al Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, junt a Domènech i Montaner, i Puig i Cadafalch. Els diaris comentaven l’any 1895 que cridava extraordinàriament l’atenció. L’interior del panteó era digne de veure per la riquesa dels marbres i ferros forjats i repussats, així com per la novetat introduïda a la tomba, a la qual es descendia per mitjà d’un ascensor.

10. Panteó de Manuel Malagrida i Fontanet_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 91

Panteó capella de caire eclèctic, projectat l’any 1910 i acabat el 1914 per l’arquitecte Lluís Callén i Corzán, ocupa 33 m2 de superfície. Comptà amb l’escultor Eduard Baptista Alentorn, molt reconegut a l’època, per a la figura de marbre situada al coronament exterior, que representa la Religió, i també per peces de l’interior del panteó. Manuel Malagrida i Fontanet (1864-1946), qui va ser un indià, originari d’Olot i fill d’un dels notaris més prestigiosos d’aquesta ciutat, va emigrar a l’Argentina per fundar la fàbrica “Cigarrillos París”, després d’un aprenentatge en una indústria de tabac parisenca. A l’Argentina hi va fer una gran fortuna, i així ho va demostrar construint-se en vida aquest monumental panteó, igual com també ho havia fet a la ciutat construint-se l’any 1908 el Palau Malagrida, ubicat al Passeig de Gràcia, 27.

11. Panteó Alomar i Estrany_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 67

El panteó Alomar i Estrany va ser realitzat l’any 1893 per l’arquitecte Frederic Aymamí amb elements propis de l’art clàssic. Destaca principalment una de les millors obres funeràries del reconegut escultor Josep Llimona. La figura perfectament modelada, amb un bon tractament de les robes, és una anunciament del modernisme. Llimona, deixeble durat els primers anys de Rossend Nobas, va abandonar l’estatisme de les seves obres, i va ser capaç de plasmar la profunditat dels sentiments. Amb aquesta obra, l’encara jove escultor va guanyar un gran prestigi que posteriorment demostrà amb un ventall d’obres que l’han posicionat com el màxim representant del modernisme en l’art de l’escultura. El panteó de la família Alomar i Estrany va ser encarregat per la Sra. Francesca Estrany per enterrar-hi les despulles del seu difunt marit el Dr. Alomar. Joaquim Alomar i Font, farmacèutic de professió, va ser conegut per liderar, juntament amb Joan Uriach, els laboratoris Alomar i Uriach, l’any 1864. Es tractava d’un projecte innovador en aquell temps, perquè la tradicional drogueria va ser transformada en una farmàcia central, la qual seria capaç de vendre productes medicinals estrangers, però sense deixar-ne de fer d’elaboració pròpia.

12. Panteó Pilar Soler, Vda. Serra_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3ª, núm 65

El panteó va ser encarregat per la senyora Pilar Soler i qui el va projectar va ser l’arquitecte d’estil eclèctic Rafael Puig i Puig, l’any 1894, amb la col·laboració de Pau Deulofeu, un escultor decorador especialitzat en art funerari i recordat principalment per formar l’equip d’escultors que van col·laborar amb Elies Rogent en la construcció de la Universitat de Barcelona. El panteó destaca sobretot per la seva inspiració en les construccions funeràries faraòniques, com es pot veure amb la gran piràmide de 12 metres d’alçada feta de pedra de Montjuïc. La motivació per fer un panteó d’aquestes característiques es deu al gran culte a la mort que tenia l’antiga civilització egípcia, és per aquesta raó que als cementiris és habitual veure sepultures neoegípcies. La piràmide conté un gran basament i seguidament un fris que envolta tot el perímetre amb relleus vegetals que fan una sanefa simètrica. La porta d’entrada, a l’estil dels antics hipogeus egipcis, està coronada per una esfera alada, símbol d’eternitat i reencarnació.

13. Sepultura de Nicolau Juncosa_ Via St. Oleguer, Agr.4a, núm. 32

Nicolau Juncosa i Sabaté (1865-1932) va encarregar l’any 1913 una obra funerària a l’escultor Antoni Pujol i Panadès amb l’objectiu de representar-se a si mateix com si estigués viu, amb la indumentària de l’època. Aquest realisme escultòric va tenir el seu origen a mitjan segle XIX, quan els artistes deixaren de mostrar la mort com a tema grandiloqüent i la introduïren en la realitat quotidiana. L’obra escultòrica s’anomena “La Solució”, tal i com es pot veure al marge inferior esquerre, i està acompanyat d’uns punts suspensiu i un interrogant. En aquest cas la mort és vista com la solució a les dificultats per la fàbrica que està reproduïda en relleu al seu darrere. El més sorprenent d’aquesta sepultura és que fou encarregada pel mateix Nicolau Juncosa i que el rostre de la seva estàtua fou realitzat mitjançant la tècnica de la màscara de guix aplicada un cop mort, de manera que van poder reproduir fidelment la seva expressió facial. Juncosa va ser  un pròsper comerciant i exportador de vins, gerent de la casa de vins Vendrell i Companyia, i polític, esdevenint Tinent d’Alcalde de Barcelona entre el 1909 i el 1913, i posteriorment va encapçalar la candidatura Coalició Republicana, sortint elegit Diputat per Tarragona. El seu paper polític es va veure reforçat amb la proclamació de la Segona República Espanyola, convertint-se en un personatge destacat dins del Partit Republicà Radical, el segon amb més escons de tot l’Estat.

14. Panteó Amatller_ Via St. Oleguer, Agr. 4a, núm. 35

Monumental panteó neoromànic ideat per mossèn Josep Gudiol i Cunill, i dut a terme per l’arquitecte Emili Sala i Cortés, que va signar el projecte el mes de març de 1911, acabant les obres el gener de 1915. Aquest mausoleu és un exemple notori de la importància que tenia per a la burgesia l’àmbit funerari, orientat com una continuïtat de la vida. Els Amatller ja gaudien d’una gran superfície al passeig de Gràcia. Teresa, la filla del fabricant de xocolata Antoni Amatller i Costa (1851-1910), va adquirir amb motiu de la mort del seu pare, diverses parcel·les que conformen una gran extensió per recrear en miniatura un entorn arquitectònic que porta al recolliment. Per dur a terme el panteó es van utilitzar 150 m3 de carreus de pedra dita del “raitx”, 2 m3 de marbre blanc d’Itàlia, destinats als dos sarcòfags –que va treballar Josep Tarrach- i a l’altar de l’interior. A més, s’hi van annexionar dos solars més destinats a la creu de terme. El model del timpà de la porta d’entrada duia l’anagrama EA a la part esquerra i la data, aquesta signatura, pròpia d’Eusebi Arnau, no es troba en el timpà realitzat en material definitiu i aplicat a l’obra. Els treballs de forja van ser encarregats a Ramon Collell Palanca “Picallimas”.

15. Panteó Eduard Sevilla i Montoliu/ Coromina_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 33

Panteó d’estil modernista que va projectar Leandre Albareda l’any 1906 i va acabar el 1907, i que va comptar amb la col·laboració de l’aparellador A. Godinas, l’escultor Rafael Atché, els marbristes Mas i Tarrach, la foneria Vda. Argelaguet, i Damians, i els vitrallers Rigalt Granell. Monument de marbre, de grans dimensions, té importants treballs de bronze. La part superior conforma una terrassa, a la qual s’accedeix per dues escalinates laterals. En aquest espai hi ha un sarcòfag custodiat per la figura d’un àngel que amb el braç aixecat apunta al cel amb la mà. La seva actitud infon consol i ens recorda que un dia ressuscitarem. Aquesta obra representa un model sumptuós d’arts aplicades dins les tendències més modernes d’aquella època. Originalment, el panteó va ser encarregat pel Capità General de la Marina, Eduard Sevilla i Montoliu, i posteriorment va ser adquirit per Lluís Coromina i Martorell, fabricant de productes carbònics.

16. Panteó Carbó_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, número 36

El panteó Carbó el va encarregar Carme Juncadella i Olivé l’any 1904 per enterrar-hi les despulles del seu marit difunt Enric Carbó i Ferrer, juntament amb altres familiars. L’obra va ser dirigida per l’arquitecte Pere Garcia Faria, amb models escultòrics d’Eusebi Arnau. L’àngel el va reproduir Federico Bechini en marbre. El panteó destaca per una creu de grans dimensions, que té a la part central i de forma circular un relleu que representa la Santíssima Trinitat. El Pare i el Fill estan asseguts als extrems i l’Esperit Sant és a la part superior en forma de colom. A la part inferior s’hi pot llegir la paraula “miserere”. Un treball que recorda l’activitat d’Arnau com a medallista. L’àngel amb les ales desplegades es troba en actitud d’escriure amb la mà dreta, i a la mà esquerra hi du un rotlle. L’escultura, de tendència modernista, porta una túnica que el cobreix i referma l’efecte de lleugeresa pel fet de ser més llarga, creant la sensació que l’àngel està enlairat. Enric Carbó era originari d’una família benestant de Vilanova i la Geltrú que, gràcies al capital fet amb el comerç de vi i aiguardent a Amèrica, van esdevenir uns grans impulsors de la indústria tèxtil catalana. A més, era conegut per ser l’oncle del destacat pintor modernista Ramon Casas i Carbó.

17. Panteó Bartomeu Robert/ Emerencià Roig_Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 22 Bis

En un dels espais més rellevants del cementiri, destaca aquest panteó projectat per l’arquitecte Simó Cordomí Carrera, l’any 1903, per tal d’acollir les despulles d’Emerencià Roig i Bofill (1848-1901). Cordomí també va realitzar la sepultura que es troba adossada; es tracta del panteó del metge i polític Bartomeu Robert i Yarzábal (1842-1902). El panteó d’estil modernista que ressalta per l’ornamentació. El modernisme, la natura va esdevenir un element fonamental que ho emplenà tot com l’ornamentada creu de ferro que corona el panteó. Línies sinuoses i ondulats reprodueixen tiges i flors que, a la base de l’arbre de la creu, s’estenen com una planta enfiladissa per la coberta del monument funerari. Així mateix, la reixa que tanca la sepultura i que mostra el símbol del somni etern amb les flors de cascall, presenta uns elements ondulats i ritmes curvilinis. Bartomeu Robert va ser considerat un dels protagonistes del renaixement iniciat en la medecina espanyola durant l’últim terç del segle XIX, i es convertí amb un dels membres destacats de la coneguda “Generació Mèdica Catalana de 1888”. Metge titular de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau l’any 1869, va culminar la seva carrera en la política. L’any 1899, Bartomeu Robert fou designat batlle de la ciutat de Barcelona, des d’on va promoure el “Tancament de caixes”, una protesta en contra de l’augment d’impostos del govern espanyol a la societat catalana per fer front a la crisi colonial.

18. Panteó Emili Juncadella_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 23

Aquesta acció ciutadana és considera per a molts historiadors com l’inici del catalanisme polític. Va presidir la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d’aquell mateix any. Emerencià Roig fou redactor de la Gaceta Médica Catalana i de La Independència Mèdica (1877), dirigida pel prestigiós doctor i escriptor Joan Giné i Partagas, el qual era també rector de la Universitat de Barcelona. En aquestes revistes era on escrivia articles el doctor Bartomeu Robert, el qual era cunyat d’ell i guardaven una gran amistat. A més, fou president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques i de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

19. Panteó Leandre Albareda_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 1

El panteó Albareda és una obra realitzada l’any 1889 pel mateix propietari Leandre Albareda i Petit (1852-1912) per enterrar-hi les despulles dels seus familiars. També seria la seva pròpia sepultura i posteriorment la de la seva dona l’any 1922, moment en el qual va quedar clausurada a perpetuïtat. Leandre Albareda, dissenyador del cementiri, va escollir un espai privilegiat per aixecar un monumental panteó. Elevat en una plaça, s’hi accedeix mitjançant unes escales que fan que ressalti per sobre de la resta. D’estil neoegipci, hi destaca un obelisc, símbol de resurrecció, i un gran àngel sedent que vetlla la porta de la tomba. Hi van col·laborar diferents artistes destacats del moment, com els escultors Josep Campeny, en l’escultura de l’àngel exterior i en el Sant Crist interior, i Manuel Fuxà en el baix relleu en bronze dels retrats dels difunts sobre les làpides dels sarcòfags ubicats a la cripta. També hi van participar els germans Juyol en les escultures d’ornament, Pijoan i Casals en els bronzes, els germans Ventura en els marbres, Vilaró Saumell en els daurats, Grau a la foneria i Rigalt a les vidrieres de colors.

20. Sepultura d’Ernest Niquet_ Via St. Oleguer, Agr. 4a, núm. 3

Sepultura que es va dur a terme l’any 1895, segons un projecte signat per l’arquitecte Josep Balet i el mestre d’obres Domènec Balet Nadal, en el qual es distingeix una escultura exempta, en marbre, realitzada per Enric Clarasó. L’escultor va plasmar una figura femenina en actitud d’abatiment que du el cap cobert; acompanya l’expressió de dolor l’acció de llençar unes flors a la tomba. És una escultura de molt de realisme, de caràcter, amb molta expressió de gest; simbolitza la promesa del record perdurable de la persona, resolta d’una manera humana i íntima. La superfície de la sepultura l’envoltava una barana de ferro que ha desaparegut. Enric Clarasó a Notes viscudes, la titula Meditació i la defineix com una dona asseguda sobre la tomba del qui ja no hi era, on deixa caure unes flors i plora pel cos que ja no podia ésser seu, amb el sentiment del que havia perdut i de no haver sentit el goig de quan el tenia.

21. Sepultura Germans Montobbio_ Via St. Francesc, Agr. 6a, núm. 4 i 5

Sepultura d’estil neogòtic que va projectar l’any 1898 l’arquitecte Enric Sagnier, amb models escultòrics atribuïbles a Eusebi Arnau. El treball de foneria el va dur a terme l’empresa Masriera i Campins. En destaca la bellesa dels relleus i el bon treball de la fosa. Es compon d’un basament rectangular de pedra de Montjuïc, en el qual trobem, a banda i banda, dues laudes sepulcrals de bronze, i a la part central una creu de terme alçada sobre una columna de fust llis i arrodonit. El capitell consta de quatre costats, cadascun té una corona de motius vegetals. La creu mostra en la part central un relleu de la faç de Crist. A les laudes hi destaca, a la part central, una orla quatrilobulada que custodia un capet en actitud orant, voltada de fulles als quatre extrems. Les lloses són pràcticament iguals, només canvia, a la part superior, el nom dels germans que hi ha enterrats, Joan i Mariano. L’escultor Frederic Masriera i Manovens, deixeble de Rossend Nobas, va ser el fundador de la important foneria Masriera i Campins, establiment on es van fondre, a la cera perduda, una gran part de les estàtues e bronze dels escultors catalans més reconeguts de final segle XIX i principi del XX.

22. Panteó Dam i Montells_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 52

Panteó neogòtic edificat el 1897 sobre la cripta que set anys abans s’havia construït seguint les directius d’Antoni Rovira i Rabassa. Projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, va comptar amb la participació de l’escultor Eusebi Arnau, i de l’empresa Masriera i Campins en el treball de foneria artística. La premsa de l’època comentava que pel seu mèrit artístic era l’obra més destacada que s’havia portat a terme durant l’any al cementiri. Monument construït en pedra de Montjuïc, té el perfil de les antigues creus de terme, i consisteix en un pedestal que sosté una columna de 6,5 m d’alçada rematada amb una creu gòtica que reprodueix als extrems fulles de figuera. El capitell està profusament decorat amb relleus de figures humanes, vegetals, mussols i una calavera. A la meitat del fust hi ha esculpit en alt relleu un àngel en actitud d’orar. La lauda de bronze de la fosa conté una orla gòtica que transcriu en llatí Joan XIX-XXV i està decorada al centre amb una al·legoria de la mort, coronada i arrecerada sota un dosseret, que sosté amb les mans descarnades un llibre amb l’abecedari a la dreta, i una paleta amb pinzells a l’esquerra. La decoració continua de manera simètrica amb motius vegetals. Els pinzells i la paleta són atributs propis d’una de les persones que hi reposen: Josep Dam i Montells, pintor vuitcentista, que va morir molt jove a Barcelona el 1886.

23. Germans Collaso i Gil_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 48, 49, 50 i 51

Panteó capella d’estil neogòtic dels germans Josep i Enric Collaso i Gil. Projectat per l’arquitecte Josep Majó amb treballs de l’escultor Josep Reynés, de forja de Josep Basons i de vitralls d’Antoni Rigalt. Acabat el 1901, té una superfície de 64m2, en aquella data era el més gran del cementiri. En tots els elements té decoració vegetal molt variada, més intensament a la part superior. La reixa de la porta és de ferro forjat i s’hi ha fet un treball molt minusciós. A la part superior de la façana hi ha una escultura exempta de marbre que representa Sant Pere, protegida per un drosseret. La creu del coronament va ser destruïda per un llamp. Antoni Rigalt va revifar la tècnica del vitrall policromat i va aconseguir obres d’autèntica qualitat: associat amb Jeroni F. Granell van ser l’empresa catalana més important d’aquesta especialitat.

Josep Collaso i Gil (1857-1926) va ser polític i filàntrop, el qual va ser nomenat alcalde de Barcelona en quatre ocasions. És recordat per l’impuls del mètode Montessori en l’educació dels infants i en introduir les teories higienistes a les aules. Va morir el 1926 i va ser enterrat al panteó que va adquirir juntament amb el seu germà Enric, el qual havia estat inhumat el 1915.

24. Panteó Anselm Coma_ Via St. Francesc, Agr. 2a, núm. 56

Panteó modernista que va dirigir el 1904 ‘arquitecte Leandre Albareda, coronat per una bella escultura de Rafel Atché. Isolat en un dels extrems de la via de Sant Francesc es visualitza, monumental, des de l’inici oposat de la via. Construït en pedra de Montjuïc, està format per un basament alt i massís al qual s’accedeix a través d’unes escales centrals protegides per dos pilons amplis i sòlids de forma semicircular que acullen cadascun un medalló amb l’alfa i l’omega de tipografia modernista. La part superior la protegeix una barana austera de ferro forjat del mateix estil i un ampli pedestal que sosté la figura d’un àngel de marbre que subjecta entre les mans una palma, símbol del triomf de la vida eterna sobre la mort, i un ram de flors de diferents espècies. Els laterals del basament estan decorats amb elements florals. A la part superior hi trobem la porta d’accés a la cripta, de forma arrodonida, decorada amb una creu al centre i flors de la passió, i de ferro fos, que va realitzar la important empresa de treballs en metall Ballarín el 1885.

25. Panteó de Joan Rialp i Ventura_ Via St. Francesc, Agr. 8a, núm. 2

L’any 1905, tres marmessors van complir la voluntat de Joan Rialp de construir un panteó que guardés les seves despulles. Projectat i dirigit per l’arquitecte Jaume Bayó, en pedra de Montjuïc i en marbre blanc, acull una escultura que va realitzar Josep Llimona, de modelat suau i fos, situat dins del modernisme. El monument, que es va concloure el 1906, es caracteritza per elements senzills i austers, de formes arrodonides. La sepultura la compon una base sòlida d’una alçada reduïda, sobre la qual destaca una làpida amb la inscripció “de la Casa de Rialp” acompanyada de l’escut en relleu. Al costat de la creu, on se situa la creu, la figura Resignació, de característiques formals i estilístiques properes a altres obres del mateix Josep Llimona, l’escultor més representatiu del modernisme català. Joan de Rialp i de Ventura va deixar un gran llegat que va servir per a la construcció d’un grup de sepultures per als pobres al cementiri de Sant Andreu.

26. Panteó Godó_ Via St. Francesc, Agr. 8a, núm. 6

Panteó capella d’estil neogòtic que va projectar l’arquitecte Josep Majó el 1899, compta amb escultures de Josep Reynés i amb treballs dels marbristes Mas i Tarrach i del forjador Josep Basons. Pel seu valor artístic, diferents diaris se’n van fer ressò, ja que consideraven que hi imperava l’estil gòtic propi del segle XIV i que hi dominava, en l’execució, una gran unitat en tots els detalls. La façana té a l’entrada del timpà un relleu amb la representació de l’Ascensió del Senyor. La façana la flanquegen dos contraforts que tenen adossades dues estàtues que simbolitzen la Fe -amb un calze entre les mans, i l’Esperança, que subjecta una àncora, -element que s’identifica amb la salvació-, cadascuna protegida per un dosseret. A les façanes laterals hi destaquen vidrieres policromades i la part posterior forma un absis poligonal amb contraforts que acaben en pinacles, entre els quals apareixen gàrgoles. La reixa d’entrada és un treball de forja admirable que forma un dibuix simètric i juxtaposat a base d’arcs apuntats molt estilitzats. A l’interior, sobre l’altar hi ha un crucifix de marbre i, a banda i banda, dos sarcòfags de pedra. Les vidrieres reprodueixen els sants tutelars i patrons de la família: Sant Carles i Sant Antoni, i Sant Ramon i Santa Rosa. Al terra, en marbre de color vermellós hi ha dibuixada una creu decorada amb relleus. Josep Majó va fer cases de pisos a Barcelona, entre les quals cal destacar l’edifici de la Vanguardia de l’any 1903.

27. Sepultura Josep Domingo i Foix_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 66

La sepultura destaca per una sensual escultura femenina que va realitzar l’escultor marbrista Antoni Pujol l’any 1932. Del mateix artífex que fou l’autor de la sepultura de Nicolau Juncosa, disposem de poca informació, tan sols sabem per un anunci publicitat a l’anuari de la Asociación de Arquitectos de Catalunña de 1920, que tenia el taller, especialitzat en art funerari en marbre i pedra, a Casa Antúnez (Can Tunis). Pel que fa a aquesta tomba observem que en l’espai que tradicionalment s’ha destinat el símbol religiós de la creu s’ubica una figura femenina, en marbre, que lluny de qualsevol reminiscència cristiana es mostra coberta tan sols per una tela que deixa el pit nu. Tant el tema com la composició d’aquesta obra recorden el Monument a Fabrizio Mossotti de Giovanni Dupré al Camposanto de Pisa.

28. Sepultura Germans Lizé_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 82

Tomba projectada per Josep Masdeu, amb la participació de l’escultor Josep Casan, deixeble de Pere Carbonell, i els marbristes Enric Serra i Joan Figueras. Es va erigir entre els anys 1918 i 1920, anys que el cementiri va anar perdent l’esplendor que havia manifestat en època modernista. De predomini escultòric, la tomba representa una figura femenina sedent amb el cos d’una jove desconsolada a la falda. Aquest tema ens recorda vagament el de la Pietat, on la Mare de Déu sosté a la falda el cos del seu fill mort, o també el de l’orant que prega Déu i que mostra els palmells de la mà amb els braços oberts. A la làpida de la tomba hi ha un pom de flors de la vida, o bé de les ofrenes dels vius als seus difunts en senyal d’homenatge.

29. Sepultura Jaume Puncernau i Pintó_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 85

Aquesta sepultura és fruit de la col·laboració entre dos artífexs de prestigi reconegut: l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i l’escultor Rafael Atché. Realitzat el 1919 en compliment del marmessor testamentari del difunt segons el que diu la llegenda de la lauda. Presideix el panteó l’escultura d’una dona sense consol que, reclinada sobre la tomba -tipologia freqüent en altres obres funeràries del mateix cementiri-, hi diposita unes flors. Signada per Rafael Atché, a la dreta de la base, cinc anys abans de la seva mort, la converteix en una de les seves darreres. Tanmateix, l’escultor és més conegut per realitzar l’escultura que corona el popular monument de Colom a Barcelona, inaugurat el 1888. En el panteó hi trobem molts dels símbols funeraris habituals als cementiris. A la part frontal hi apareix l’Ouroborus, la serp que es mossega la cua, símbol d’eternitat. Als pilons que sostenen la barana que tanca la tomba hi trobem corones de semprevives, i a la reixa, el símbol de la creu i flors de cascall. Així mateix, aquestes flors, juntament amb les roses i altres espècies, formen el pom que la figura sosté amb una mà, mentre que amb l’altra se n’apropa una als llavis per tal de fer-hi un petó. Per acabar, capolls de cascall ornamenten el crucifix, el qual presenta a la base el crani d’Adam, amb una clara referència a l’origen de la fusta de la creu on va morir Jesús.

Jaume Puncernau i Pintó (1839-1916), nascut a Massoteres, va morir a l’Habana i les seves despulles no van ser mai traslladades des de Cuba a Barcelona per ser-hi enterrades. La tomba també és un memorial d’estimació a la terra d’un emigrant català i un document que recorda el suport decisiu que els catalans d’Amèrica van donar a la lluita independentista. En la part posterior de la sepultura hi ha un escut amb les quatre barres.

30. Sepultura Germans Marnet i Sacco_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 86

La sepultura dels germans Dolors, Maria Lluïsa i Joan Marnet Sacco la va projectar l’arquitecte Antoni Bartra l’any 1930 (autor del Mercat Municipal del Prat de Llobregat), tot i que el final de l’obra el va signar el 1932 el director dels treballs Juan Ventura, L’escultura, en marbre, realitzada per J. Dalmau, presenta una dona desconsolada sobre la tomba amb una ofrena de roses al costat. La rosa, símbol fúnebre des de l’antiguitat, en la iconografia cristiana és atribut marià, però també es relaciona amb la sang que va vessar Jesús a la creu, aliment de la vida espiritual del creient. A Montjuïc aquesta obra va esdevenir un dels treballs més reeixits d’aquests anys, moment en què l’art del cementiri estava més lluny que mai dels estils i manifestacions artístiques que es desenvolupaven a la ciutat. També és un bon exemple de la feina dels marbristes, amb tallers especialitzats en escultura funerària, que van prendre el relleu a escultors de renom.

31. Panteó Dolors Monserdà_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 96

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), nascuda a Barcelona dins d’un entorn cultural influent, va esdevenir la primera novel·lista catalana, la qual va aconseguir un gran renom i va ser premiada en tres ocasions al Jocs Florals, els quals va presidir l’any 1909, sent la primera dona que ho fes. Al mateix temps, va ser pionera del feminisme, al costat d’escriptores com Maria Josepa Massanés i Carme Karr, i una gran defensora dels drets dels treballadors.

En un primer moment va ser enterrada al cementiri de Poblenou, al costat del seu marit difunt Eusebi Macià, conegut joier del Carrer Ferran. L’any 1932, les filles de Dolors Monserdà, Maria dels Àngels i Dolors Macià, van iniciar les obres del panteó familiar del cementiri de Montjuïc en uns terrenys que havia adquirit Enric Monserdà, germà de la difunta i conegut pintor i decorador artístic. Les obres les portaria a càrrec el prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch, marit de la Dolors Macià i gendre de la Dolors Monserdà. El panteó consisteix en una gran columna de granit, de fust llis, que s’aixeca sobre un pedestal cúbic. Destaca una corona ornamentada de bronze a la base, i a sobre el capitell hi llueix una creu grega, també de bronze, molt treballada. Una clara mostra de l’exaltació del símbol de la fe cristiana. El cert és que aquest panteó també recorda les creus de terme en les quals l’arquitecte ja s’havia inspirat per fer altres obres funeràries anteriors.

32. Sepultura Jaume Brutau_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 109

Sepultura projectada pel mestre d’obres Josep Masdeu amb la col·laboració del reconegut escultor Enric Clarasó. D’aquest mateix artista en el cementiri de Montjuïc cal destacar els panteons Tey, Monegal, ferrer, Serrat i sobretot el Memento Homo. Enric Clarasó es va formar a Barcelona i posteriorment va ampliar els seus coneixements a París, on va freqüentar al taller de Henri Chapu. També es va relacionar amb els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol, i tots tres van formar el grup modernista per excel·lència i van exposar sovint a la prestigiosa Sala Parés de Barcelona. Aquest monument funerari dedicat a Jaume Brutau i Manent es va executar el 1920. Presenta un estil que estava totalment superat a l’època i posa de relleu el desfasament cronològic que hi havia entre l’activitat artística de la ciutat i les obres del cementiri, aquestes darreres de caire més conservador. L’artista va plasmar la figura d’una dona, en marbre, que es va titular Resurrecció, la qual amb els ulls clucs s’apropa les mans al rostre, que dirigeix al cel, tot evocant el despertar a la vida eterna.

33. Panteó Joan Pich i Pon_ Plaça St. Rafael, Agr. 8a, núm. 18

El panteó de l’industrial, financer i polític Joan Pich i Pon (1878-1937), que també va ser alcalde de Barcelona, el va projectar l’arquitecte Salvador Soteras Taberner, i va intervenir en la realització dels elements decoratius l’escultor Alfons Juyol, l’any 1914. Les obres es van dilatar durant anys i finalment va ser l’arquitecte Josep Soteras Mauri qui les va signar el 1948. En aquest panteó, d’estil eclèctic, l’arquitecte va crear un monument de formes sòlides i robustes, format per dos cossos, i d’una gran austeritat visual tan sols ornamentat mitjançant uns artístics peveters en el remat del primer cos i amb creus en el segon. Tanca l’accés una porta amb una reixa decorada amb elements circulars. Soteras Taberner va realitzar el desaparegut Círculo Ecuestre del Passeig de Gràcia juntament amb Fèlix de Azúa, i com a arquitecte de la Companyia MZA va construir el baixador de Gràcia de Barcelona (1902), i a més va treballar com a contractista en l’obra del ferrocarril de Ripoll a Puigcerdà.

34. Sepultura Pedro del Balzo_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 133

Projectada per l’arquitecte Miquel Madorell i Rius l’any 1905, amb la participació de Víctor Masriera i de la Foneria Masriera Campins, és una mostra de l’alt nivell que van assolir les arts decoratives a Catalunya. L’arbre de la creu, original i refinat, presenta a l’estípit una tija de fulles delicades que és coronada per lliris, atribut de la Mare de Déu, símbol de la puresa i la innocència, però que també signifiquen l’abandó a la voluntat de Déu. A banda i banda de la creu hi ha artístics peveters, i formes sinuoses en pedra de Montjuïc emmarquen la làpida amb dues anelles i el nom del difunt en lletres de bronze. L’encàrrec el va realitzar Edelmira Rovira i Escofet en memòria del seu marit Pedro del Balzo, advocat de professió.

35. Panteó August Urrutia i Roldán_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 137

Panteó d’estil neoclàssic que va projectar l’any 1908 l’arquitecte Antoni Vila i Palmés, director i professor de l’Escola Municipal d’Arts Aplicades del districte VIII i Cap de la secció d’habitabilitat de l’Ajuntament de Barcelona. Els treballs escultòrics són del marbrista Martínez Fortuny. Monument de planta poligonal en el qual s’utilitza la pedra de Montjuic i el marbre blanc; consta d’un ample basament que suporta una doble filera de columnes, de fust llis a la part inferior i estriat a la superior. A aquest espai superior s’hi accedeix per mitjà de dues escalinates laterals. A la part central hi ha la figura d’un àngel de caire clàssic, excessivament efectista, que recolza sobre un sarcòfag profusament decorat, de les mateixes característiques estilístiques. Les obres es van acabar l’any 1911. August Urrutia i Roldán va ser un indià basc propietari de plantacions de cacau a Veneçuela, el qual es va casar amb Josefina Miró, cosina del famós artista Joan Miró.

36. Panteó Buhigas_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 139

Clara Tamareu Vídua de Buhigas, va adquirir aquest solar de 16 m2 per construir-hi un mausoleu el mes de desembre de 1903, i el 1905 s’iniciaren els treballs dirigits pel mestre d’obres Joan Bruguera i Díaz. Els marbristes Enric Serra i Joan Figueras van ser els constructors de la part artística i segons la revista Ilustració Catalana, Bechini realitzà la figura de l’àngel. S’utilitza la pedra a excepció de la figura que està realitzada en marbre blanc. Hi destaca un sarcòfag de grans dimensions, de línies sinuoses amb decoració floral; a la part anterior d’aquest, hi ha a terra, un coixí sobre una catifa – que cobreix parcialment els esglaons- on es llegeix el cognom de la família. La figura representa un àngel, i es recolza suplicant sobre el sarcòfag. La figura en posició molt forçada, és un bon treball escultòric, amb un bon estudi i tractament de robes.

37. Panteó Fortuño Ferrús_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 74

Un àngel majestuós davant un sarcòfag presideix el panteó de l’indiano, Baltasar Fortuño Ferrús, originari de Benissanet (Ribera d’Ebre), que exercí de metge cirurgià a Puerto Rico des de 1850. En tornà d’Amèrica va encarregar a l’arquitecte Ubaldo Iranzo el projecte funerari, amb col·laboració del reconegut escultor Josep Campeny l’any 1902. L’àngel custodia el sarcòfag que es troba darrere seu i vetlla l’ànima del difunt. Porta una túnica llarga de tall clàssic i mostra uns braços musculosos. També flexiona lleugerament la cama esquerra, cosa que, mitjançant la caiguda dels plecs de la roba, confereix a la figura ritme i moviment. Malgrat que no mostra cap expressió de consol, dirigeix la mirada cap al cel per acomplir la missió d’àngel que guia les ànimes. Sosté amb la mà esquerra un pom de flors i fulles de cascall que simbolitzen el somni etern, mentre que amb l’altra mà subjecta la palma, considerada universalment símbol de la victòria i d’immortalitat.

38. Panteó Campassol/ Borrell_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 75

El panteó de les famílies Campassol i Borrell el va projectar l’arquitecte Miquel Bertran de Quintana l’any 1902. Monument format per un basament ampli, voltat de pilons de pedra units per una barana de ferro d’ornamentació floral i formes sinuoses properes al modernisme. Hi destaca un pedestal que té a la part anterior una orla de flors i d’acant i lletres gòtiques, i a la part posterior la inscripció en llatí “Beati mortui qui in domino moriuntur”. Sobre aquesta base hi ha una columna amb un capitell abans format per flors grans i rematat en forma octogonal, i servia de base a la creu esculturada que concloïa l’estructura. Al seu costat es conserva una figura espectacular d’un àngel de marbre, obra del destacat escultor Josep Llimona, que porta al braç esquerra una espassa de ferro que ha desaparegut. De modelat fos i formes suaus, té una expressió d’altivesa i expectació, la mirada fixa i els llavis oprimits.

39. Panteó Vial i Solsona_ Via St. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 72

Sepultura projectada per l’arquitecte Josep Balet el 1901 i acabada el 1902, hi destaca una escultura ben modelada, de marbre blanc, de caire realista; bon estudi anatòmic obra d’Enric Clarasó. Consisteix en una estàtua que representa a un home jove, gairebé nu, que es cobreix únicament la part inferior de l’abdomen amb una desgavellada roba, que du un pic entre les mans, en actitud de cavar la seva fosa. Amb aquesta escultura, Clarasó va obtenir la primera medalla a l’Exposició Internacional de París de l’any 1900. A la part inferior de l’escultura hi ha un bloc de pedra amb la inscripció “Memento Homo”. L’escultor comentava al seu llibre “Notes Viscudes” de 1931: “Penso que és l’obra fins avui que he fet més trobada de pensament i més construïda de conjunt i detalls una de les més endevinades de la nostra època”. “Memento Homo, recorda’t home que vens de la terra i a la terra tornaràs”. Clarasó amb aquesta obra transmetia la nova visió de la vida, una visió terrenal i allunyada de divinitats. Una nova visió sorgida de la revolució mèdica i científica que es vivia a l’època i que tractava l’ésser humà com a una criatura més de la natura i, per tant, sotmesa a les lleis naturals com qualsevol altra.

40. Panteó Gener_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 71

Panteó capella d’estil neogòtic que va projectar l’arquitecte Josep Majó l’any 1902, amb treballs escultòrics en marbre de Josep Reynés, va ser construït en pedra de Múrcia, possiblement per J. Tarrach, i amb una superfície de 64m2. Les obres van concloure el 1906. La quantia de pressupost, la sumptuositat de l’obra i la ubicació van ser motius molt estimats per la categoria que podria donar al recinte. En aquest panteó hi ha severitat i sumptuositat alhora. Hi dominen els trets propis de l’estil gòtic, però els detalls ornamentals tenen alguna cosa de l’estil modern de l’època. És de planta quadrada, d’execució sòbria, bon tractament de robes i el sentiment al rostre. Del mateix escultor Reynés és el relleu inscrit en el timpà de la porta amb el tema de la Sagrada Família. A l’interior, Reynés plasmà la imtage de Sant Josep amb el nen i dos àngels en oració damunt de l’altar. La llum hi entra per les vidrieres de colors dels finestrals. La reixa de la porta d’entrada conté un paviment de marbres de colors i plaques de bronze. El monument va ser encarregat per Francisca de Seycher en honor a la memòria del seu marit Josep Gener i Batet (1831-1900), destacat fabricant de tabac a Cuba.