Ruta Cultural Cementiri de Sant Andreu. Un passeig de dones

1. Maria Eulàlia Bota 1953-2002 (n.36, 4t)

Eulàlia Bota fou mestra i pedagoga defensora de l’escola inclusiva, pública i democràtica que va morir jove, l’any 2002 amb només 49 anys, de càncer.

Des dels seus inicis, en la darrera etapa del franquisme, fins a aconseguir que la Generalitat reconegués la importància de l’Escola Pública i acollís aquells centres que en temps difícils i malgrat les prohibicions, Maria Eulàlia Bota va estar treballant a favor d’una educació democràtica i catalana. Va ser mestra de l’antiga Escola Icària, de la Sagrera, creada l’any 1968 com escola activa, laica, mixta, progressista, no discriminatòria i centrada en l’ensenyament en català. Formava part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana i l’any 1983 aquesta escola passa a la xarxa pública amb el nom El Sagrer. Inauguren una escola nova i hi incorporen una altra línia tot doblant el nombre de mestres i alumnes. Eulàlia Bota va continuar formant part de l’equip de mestres i en va ser la primera directora després d’aquesta fusió.

L’any 1999 i a petició de Marta Mata -pedagoga, diputada i senadora socialista i presidenta del Consell Escolar de l’Estat-, va entrar a formar part de la Comissió Executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. L’Associació de Mestres Rosa Sensat és una associació catalana de mestres i educadors que busquen la qualitat de l’ensenyament i de l’educació en general. Es tracta d’una associació de base, no lucrativa i no governamental. Té ofertes de formació per als mestres (en destaquen les escoles d’estiu), acull diversos grups de treball, organitza jornades de debats i té diverses publicacions. En resum, és un moviment de renovació pedagògica. Des d’aquesta institució es va vetllar per la defensa de l’escola inclusiva, pública i democràtica, amb un gran respecte per als infants i els joves i per la seva formació com a persones lliures.

Tot i que la seva principal activitat va ser de mestre, també va ser militant de l’organització d’esquerres Bandera Roja i del PSUC durant el franquisme. També va formar part de l’Associació de Veïns de Sant Andreu del Palomar i fou molt activa en la lluita per la recuperació de drets i llibertats d’aquest país.

Va ser per molts un model de treball positiu en favor de l’educació, tant en la relació de respecte, estimació i exigència amb els seus alumnes com pels pares i les famílies, i des de l’activitat cívica quan ho feia com a ciutadana o representant de les entitats. Per això mateix diverses entitats van demanar al districte que la primera escola que es fes a Sant Andreu portés el seu nom. L’any 2008 es va inaugurar l’escola Eulàlia Bota construïda al solar de les antigues casernes de l’exèrcit espanyol.

2. M. Antonia de Blas i Barrabés 1943-1996 (n.138, 2n)

Maria Antonia de Blas visqué una vida molt vinculada al barri de Sant Andreu. La seva infantesa girà al voltant de la Rambla de Fabra i Puig, i arran de la seva desaparició va participar amb fermesa en les campanyes de reivindicació per la seva recuperació.

La tradició cristiana de la família va fer que la seva joventut es desenvolupés al voltant de la parròquia de Sant Pacià, dels desapareguts Lluïsos i l’Orfeó Lluís Millet. El teatre d’aficionats i el grup de joves que visitaven els malalts als hospitals els dies de festa al matí foren activitats en les quals va començar a desenvolupar el seu tarannà de participació i entrega als altres.

Es va casar el 1967 i es va establir als Països Baixos on va formar la seva família i on va descobrir els valors de la democràcia i d’una societat preocupada pel benestar dels seus ciutadans.

El 1976 va retornar i va retrobar la catalanitat dels seus avantpassats i s’adonà de la necessitat de treballar per la reconstrucció nacional de Catalunya. Aquesta convicció la portà a afiliar-se a mitjan anys vuitanta a Convergència Democràtica de Catalunya, on va formar part dels successius comitès executius i on va exercir de consellera municipal al Districte. També va participar activament en diverses entitats, destacant a l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar sent membre de la junta de govern, i que la va fer sòcia d’honor a títol pòstum el 30 de novembre de 1996. Va participar en l’organització del 1r Congrés de la gent de Sant Andreu de Palomar, que es va celebrar entre 1989 i 1992, sent membre de la junta directiva i també va ser sòcia del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, el Club Natació Sant Andreu i Xarxa Cultural, una entitat que promou la cultura catalana.

En l’àmbit professional, el 1987 va formar part de l’equip fundador del Festival de Cinema de Barcelona, desaparegut el 1990.

A més a més, la seva germana Teresa de Blas Barrabes 1937 – 2022 també va tenir un paper important al barri. Era una activista feminista que fa fundar l’associació de Dones Pal·làs Atenea i que va presidir durant molts anys, fins que va marxar la ciutat de Barcelona. Aquesta associació està oberta a totes les dones que estiguin d’acord en aconseguir una societat justa, sense desigualtats de gènere ni qualsevol altra.

3. Antonia Pich Santasusana 1910 – 1990 (n.3082, 3r)

Antonia Pich fou pianista, violinista i professora de música que també tingué una faceta com a escriptora durant els anys de la Segona República Espanyola, quan col·laborà assíduament a les revistes: L’Andreuenc, Flames Noves i La Dona Catalana.

Es va iniciar en la música ja des de ben petita i als nou anys començà els estudis oficials a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. L’abril de l’any 1935 ingressà com a violinista al quartet de corda de l’Institut Orquestral de l’Associació Obrera de Concerts i també fou professora de solfeig i teoria musical de l’Associació Musical del districte novè de Barcelona i a l’escola de música de l’Orfeó L’Eco de Catalunya, conservatori musical del que va ser una de les creadores juntament amb el seu germà Joan, també músic, i el Mestre Martí Milà.

Com a pianista debutà el diumenge 20 de novembre de 1938 al Palau de la Música Catalana obtenint un gran èxit. La seva tasca com a pianista seguí una trajectòria ascendent participant en diversos concerts amb les orquestres Simfònica i Filharmònica de Barcelona. Més tard s’especialitzà en l’acompanyament pianístic d’artistes de renom, tant vocals, sopranos i tenors, com instrumentals, violinistes i violoncel·listes.

L’any 1954, de retorn d’un dels seus viatges d’Amèrica, el violinista Joan Manén li demanà que fos la seva pianista acompanyant oficial per als seus recitals. Junts feren diverses gires per Catalunya, l’Estat espanyol i l’estranger amb un gran èxit, tal com reflecteixen les crítiques de l’època.

4. Francesca Vergès Escofet 1898 – 1976 (n.867, 1r)

Francesca Vergès Escofet fou política defensora dels drets de les dones, drets socials i del divorci. Una activista republicana i catalanista arrelada al barri barceloní de Sant Andreu.

Militant d’ERC i Estat Català, fou una excel·lent oradora i propagandista. Formà part de la comissió política de l’Avenç Obrer Català, conegut popularment al barri com Casinet, i fou membre destacat de la secció femenina de l’entitat, organitzant i participant en xerrades sobre feminisme i organitzant cursos d’història i gramàtica de la llengua catalana amb la voluntat d’instruir i ampliar la cultura general de les dones. El diari La Humanitat del 17 de juny del 1933 ressaltava la seva brillant oratòria i li dedicava una extensa entrevista en la qual feia una ferma defensa de la llei del divorci. Fou precursora de la major implicació de les dones en la vida política i social del país.

El novembre de 1933 participà activament en els actes de campanya d’ERC a les eleccions generals juntament amb Francesc Macià. Francesc Macià li proposa anar en les llistes per ERC a les segones eleccions generals de la República, fet que rebutjà; el seu lloc l’ocuparà Aurora Bertrana.

Segons consta en la documentació del sumari militar dictat contra ella i el seu marit, ambdós participaran activament en els Fets del 6 d’octubre de 1934 a Sant Andreu de Palomar, el dia que Lluís Companys proclamà l’Estat català de la república Federal Espanyola. Durant la Guerra Civil el seu compromís polític serà menys actiu, però amb la derrota del bàndol republicà fou condemnada, per «auxili a la rebel·lió», a 12 anys de presó el 1939 juntament amb el seu marit. Francesca va obtenir la llibertat condicional el 2 d’agost de 1941 i l’indult el 1947.  Es feu càrrec del negoci familiar Cafès Cuba, amb seu al carrer Aribau, on treballà fins a la jubilació. Era aficionada al futbol i sòcia del FCB i de la unió Esportiva Sant Andreu. Va morir apartada de la política l’any 1976 als 78 anys.

El març passat l’Ajuntament de Barcelona, en el marc del seu projecte de feminització del nomenclàtor, va confirmar que aquí al barri de Sant Andreu se li dedicaria una plaça que, de fet, es va inaugurar aquest passat dissabte dia 4.

5. Dolors Aleu Riera 1857 – 1913 (panteó 66)

Dolors Aleu, especialitzada en ginecologia i pediatria, fou la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona que va assolir el títol de doctora. El panteó on es torba enterrada és de la família Cuyàs, la família del seu marit, qui era agent de borsa i d’origen burges, ja que la família tenia una empresa tèxtil.

Sempre va tenir el suport del seu pare, que era un polític influent, i li pagava dos escortes perquè l’acompanyessin a classe. Havia de demanar un permís especial i s’enfrontava a les mirades i xiuxiuejos dels seus companys. Ens situem en un context en què el fet que les dones accedissin a estudis superiors era més aviat un fet excepcional. En veiem com a exemple el diari El Liberal, que va publicar el 1882 la següent nota de premsa: “Felicitamos por adelantado a los enfermeros que fien la curación de sus dolències al nuevo doctor con faldas”.

Amb tot, Dolors Aleu acabà els estudis el 1879, però no tingué permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril de 1882, tres anys més tard, i finalment s’examinà a Madrid el 19 de juny d’aquell any. Aprovà amb excel·lent i es convertí en la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol. Es doctorà a Madrid el 8 d’octubre de 1882, 4 dies després que ho fes Martina Castells i Ballespí.

A la seva tesi doctoral assenyalava que les dones no eren inferiors als homes i que les diferències entre nenes i nens responien a les diferències en l’educació, i que s’hauria de procurar que “los colegios para señoritas estén a nivel de los mejores que hay para señoritos”. També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. A més a més, també advocà perquè s’abandonés la cotilla, que oprimia el tòrax i afinava la cintura de les dones, perquè dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.

D’entre les 3 primeres dones doctores, només ella va exercir la professió amb consulta pròpia a Barcelona durant 25 anys. Va obtenir una àmplia acceptació entre tots els sectors socials, i comptava entre les seves pacients femenines des de membres de la burgesia, passant per artistes, dones acollides en institucions benèfiques i infants de la Casa de la Caritat de Barcelona. En els inicis de la seva professió va escriure en una ocasió: “En els pocs mesos que porto de pràctica, he visitat malaltes que feia més de 6 anys que tenien una dolença, i que em van declarar que haurien deixat que en passessin molts més, si no haguessin tingut ocasió de consultar amb una senyora”.

Amb el fi de poder pagar l’educació dels seus fills va invertir en el sector immobiliari adquirint diverses cases. Encara avui, al carrer Tiradors, 3, podem veure a sobre l’arc de la porta la inscripció D.A., les seves inicials. El fill gran, en Camil, va seguir els seus passos i estudià medicina, decisió de gran orgull per Dolors Aleu, ja que seguia l’exemple de la mare i no pas el del pare. L’any 1905 en Camil mor per tuberculosi i Dolors Aleu cau en depressió: tancarà les seves consultes i es retirarà a la residència d’estiu dels seus pares, la Torre Aleu situada a l’actual barri de la Salut.

6. Pilar Espuña Domènech 1928 – 2010 (n.9350, 5è)

Amb implicació vital, situada des de la perspectiva del compromís amb la realitat que ens envolta, va lluitar en tres àmbits d’actuació vinculants: en la millora de les condicions de treball, la millora de les condicions de vida i la vinculació al moviment feminista.

El 1966 va ingressar en la militància de l’HOAC, la Hermandad Obrera de Acción Catòlica, que veié com el lloc adient per desenvolupar amb més plenitud la seva identitat cristiana i també la seva dimensió social i obrera. Allà descobrí un vessant de la religió més compromesa amb la justícia i els pobres, conscient de l’existència de classes i de l’explotació que patia el món obrer i, com ella mateixa deia, va passar de donar catequesi a la parròquia de Santa Eulàlia a llençar fulletons pel carrer. El 1967 va assumir la responsabilitat diocesana de difusió de l’HOAC i el 1969 va ser la primera dona elegida presidenta de l’HOAC de Barcelona.

Paral·lelament, entrà a les aleshores clandestines Comisiones Obreras i va ser escollida pels seus companys de treball com a enllaç sindical de banca. A partir d’aquest moment sempre va romandre compromesa amb la classe treballadora militant i amb la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores de la seva empresa. La seva negativa a fer hores extres, la consciència de la discriminació de les dones en el món laboral i la seva tasca reivindicativa li van generar molts problemes en el seu centre de treball.

El mateix any 1966 va ingressar en el moviment feminista i, juntament amb altres companyes de Nou Barris, va reivindicar la igualtat de drets entre homes i dones.

Durant els últims anys del règim franquista, va exercir una rellevant activitat política i sindical d’oposició i l’any 1987 va fundar i presidir el grup “Dona i Presó”, del “Moviment Feminista a Ca la Dona”, al mateix temps que es va vincular en la lluita a favor de millorar les condicions de vida de les dones a les presons.

Va ser també membre de l’associació de veïns i veïnes del Turó de la Peira, i responsable i coordinadora de la “Vocalia de Dones del Centre Cívic Can Basté”. Participà activament en les lluites veïnals de l’època i en tota mena de manifestacions a favor de causes obreres i populars i fent debats i xerrades per canviar la societat.

El juliol de 2022 i com a proposta de l’Associació de Veïns es va inaugurar a Nou Barris el Jardí de Pilar Espuña.

7. Maria Núria Flaquer Cucurella – 1976 (9208, 3r)

Fou mestre i fundadora de l’Acadèmia Núria i mare de l’actriu Teresa Gimpera. Juntament amb el seu marit, Perfete Gimpera, era professora republicana a l’Ateneu d’Igualada. Quan esclata la guerra s’ha d’exiliar, separada del seu marit i a càrrec dels seus 2 fills, Teresa i Joan Gimpera. Passen uns anys molt durs vivint amagats i en condicions molt dures. A més, d’una banda, mentre estaven a França tenia por de ser capturada pels nazis i retornada a Espanya mentre que també patia perquè si tronava hi havia moltes possibilitats que l’empresonessin. Finalment, tots tres tornen a Barcelona, on viuen a casa del seu pare. No és fins un temps més tard que el seu marit no retorna a la ciutat.

Un cop tots instal·lats a Barcelona viuen sense gaires recursos. Núria Flaquer, mestra, obre una escola sense gaires mitjans al barri de Sant Andreu que anomenen «l’acadèmia de les quatre taules». A poc a poc la situació econòmica familiar va millorant i li posen un nom oficial a l’escola, Acadèmia Núria. És també en aquesta escola que la seva filla Teresa Gimpera es va formar; fent ella de mare i mestra alhora.

Teresa Gimpera, artísticament coneguda com a Gim, fou una model i actriu de cinema, televisió i teatre. Va debutar amb la pel·lícula Fata Morgana, rodada a Barcelona, i després va participar en moltes pel·lícules rodades a Espanya, França i Itàlia. A final de la dècada del 1960 formà part de la Gauche Divine, un moviment d’intel·lectuals i artistes d’esquerra de Barcelona. Obtingué gran popularitat quan fou designada Lady Europa l’any 1969.

8. Montserrat Caballé Folch 1933 – 2018 (n.7010, 3r)

Montserrat Caballé i Folch és recordada per ser una de les millors sopranos i cantants d’òpera de la segona meitat del segle XX.

Nascuda l’any 1933 al barri de Gràcia, dins d’una família modesta, Montserrat Caballé de ben jove ja destacava per tenir una veu privilegiada. La seva mare li va fer una primera formació musical que la va ajudar a poder estudiar solfeig, piano i cant al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Fou aquí on Pere Vallribera, el director, li va adjudicar amb una beca, perquè pogués continuar els seus estudis. La seva família passava per moments complicats arran de la mala salut del seu pare i això l’obligava a treballar per tirar endavant l’economia familiar i poder estudiar.

El Gran Teatre del Liceu va ser sempre la seva casa, on va actuar més de 200 vegades des de l’any 1962. A partir de 1965 va ser coneguda també internacionalment gràcies a l’èxit que va tenir la seva substitució de Marilyn Horne en la representació del concert de Lucrezia Borgia al Carnegie Hall de Nova York. Durant la seva carrera musical va actuar per tot el món, compartint els millors escenaris amb els artistes més reconeguts del moment, com per exemple Pavarotti o Josep Carreras. Una de les actuacions més destacables va ser l’any 1988 al costat de Freddie Mercury amb la interpretació de “Barcelona” que representà els Jocs Olímpics de 1992.

Ha rebut distingits premis com la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu (1996), el Premi Grammy a la millor interpretació vocal solista de música clàssica en l’obra “Rossini: Rarities” (1968), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1982) o el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1991).

Els últims anys de la seva vida es van veure esquitxats per una pena de 6 mesos de presó per frau fiscal. Pels seus diversos problemes de salut, va realitzar la pena des de casa seva.

Morí l’any 2018 amb 85 anys i per petició de la família es va fer un acte íntim. No obstant això, el Liceu de Barcelona habilità un vestíbul per dipositar flors i on hi havia un llibre perquè tothom pogués escriure les seves condolences. Fou enterrada al nínxol familiar juntament amb els seus pares.

9. Eva Serra Puig 1942 – 2018 (n.1811, 5è)

Fou una historiadora i activista política catalana, militant en favor de l’independentisme català. Fou considerada una de les figures més destacades de la historiografia catalana del seu temps.

Treballà en diverses universitats catalanes, principalment a la UB, i participà en  cursos d’estiu de Rosa Sensat i de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, i des de 2002 fins a la seva mort esdevingué membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Les seves principals línies de recerca foren la història agrària de Catalunya dels segles XVI i XVII i la història política i de les institucions catalanes d’aquests mateixos segles, en especial la seva vida parlamentària.

Molt compromesa amb l’independentisme català fou detinguda en diverses ocasions, juntament amb la seva germana, però sempre alliberada sense càrrecs.

10. Maria Mercè Sala Pessarodona 1956 – 2022 (2162, 6è)

Morí el gener del 2022 i fou una nadadora estretament lligada al club de Natació Sant Andreu, una entitat de pes d’aquí al barri. Sempre hi va estar vinculada: primer va començar com a esportista, com a nadadora; va ser entrenadora de natació, després va ser cap de la instal·lació Fabra del CN Sant Andreu i finalment es va jubilar sent la responsable del Centre Esportiu Municipal Sant Andreu – La Sagrera.

11. Emiliana Vinyes i Miquel – 1942 (esposa d’Ignasi Iglesias)

Emiliana Vinyes fou la dona d’Ignasi Iglesias, dramaturg andreuenc. Dins del corrent modernista, fou un escriptor compromès amb el país i en modernitzar la societat catalana. Com a dramaturg, va destacar per les seves obres dramàtiques i còmiques, algunes d’elles amb denúncia social. Dins dels cercles intel·lectuals de l’època, se’l coneixia com a un modernista radical. Era un ferm defensor de la llengua i la cultura catalana, vinculant el modernisme amb el catalanisme i convertint-se en una de les figures més destacables de la Renaixença.

El pare d’Emiliana Vinyes, al seu testament, a més d’una quantitat de diners, va deixar l’esparteria al seu fill petit Joaquim, a condició que cuidés la seva germana Emiliana. L’Emiliana cosia molt bé i va muntar una acadèmia de costura l’any 1898 enfocada a les joves obreres ubicada a l’actual c/ Gran de Sant Andreu. Va publicar un anunci per al seu negoci deia el següent: «Academia de Corte Parisense, dirigida por la Profesora Srta. Emiliana Viñas y Miguel. Con el fin de ilustrar á las jóvenes obreras de este pueblo en el nuevo Sistema de Corte Parisense (el más rápido y más comprensible de cuantos hoy dia están en uso), la Directora de esta Academia, creyendo interpretar los deseos de muchas familias ávidas de proporcionarse sus lecciones, ha decidido abrir desde el dia primero del próximo mes de Mayo, un curso de clases nocturnas á precios sumamente módicos y al alcance de las personas de más humilde posición.».

El germà petit de l’Emiliana Vinyes, en Joaquim, es va dedicar a la seva passió, el teatre. Gràcies a això va conèixer durant la joventut Ignasi Iglésias i junts van treballar en moltes obres. La seva relació d’amistat va fer que el poeta conegués l’Emiliana, amb qui durant un temps va establir una bona amistat que a poc a poc va anar a més. El 29 de juny de 1893, el poeta es va declarar a la jove Emiliana i la parella va començar un llarg i tèrbol festeig. A partir de la correspondència conservada, veiem sense cap mena de dubte que la majoria dels problemes de la parella van venir de l’entorn de les dues famílies. Aquests entrebancs derivaven de la preocupació dins de les dues famílies benestants pel futur laboral del dramaturg. L’Ignasi parlava molt amb en Joaquim i feien front comú contra el germà gran.

Ignasi Iglesias morí de manera sobtada l’any 1928, Emiliana va adquirir un nínxol del 3r departament per inhumar-lo l’endemà. L’any 1930, dos anys més tard, les seves restes es van traslladar a aquesta tomba.

Amb la mort del seu marit, ella era nomenada hereva dels seus béns a excepció d’unes pessetes que deixà als seus nebots. Feu donació de part del seu fons personal el novembre del 1930 a l’Arxiu on Iglésias treballà els darrers anys de la seva vida. Gràcies a aquest gest, s’han conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona nombroses obres impreses, manuscrites, retrats autografiats d’actors i actrius dedicats al poeta, fullets d’obres de directors també amb dedicatòries per al seu autor, cartes de condolença per la seva mort i correspondència personal, entre molts altres documents de gran valor per conèixer en profunditat la figura del «poeta dels pobres».

El 28 de setembre de 1942 moria Emiliana Vinyes i Miquel, i era enterrada juntament amb el seu difunt espòs. El 5 de desembre de 1946, la tomba va quedar clausurada a perpetuïtat.