Ruta de la Botànica Funerària al Cementiri de Montjuïc

1. Accés al cementiri

Els cementiris, també anomenats necròpolis, camps sagrats o jardins de pau, sovint els han provocat una sensació de rebuig a la societat. Veure sepultures ens recorda el destí inevitable que tots tard o d’hora haurem de fer front, però un jardí monumental i paisatgístic com és el de Montjuïc convida a passejar-nos-hi deixant enrere les nostres pors.

En temps antics s’enterrava la gent als boscos. Segons paraules de Barallat: “Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna formes d’esperança i de consol.”

En Celestí  Barallat defensa la idea que per aconseguir el sentiment de pau i tranquil·litat necessari en un recinte funerari, els colors predominants han de ser el blanc del marbre i el verd dels vegetals. El blanc representant la puresa i el verd, la regeneració de la vida, simbolitzant la immortalitat de l’ànima.  És per això que en botànica funerària ha de predominar les fulles sobre les flors. Caldrà plantar als recintes funeraris aquells arbres en els què la verdor és permanent, que conserven el fullatge a l’hivern .

A simple vista es poden veure, com a guardians de l’entrada del cementiri, uns magnífics exemplars d’eucaliptus i xiprers. El xiprer (Cupressus sempervirens) de forma cònica assenyalant cap al cel amb la seva punta, té una llarga tradició funerària. Es diu que serveix de guia a les ànimes per elevar-se cap al cel, a la regió de la llum, simbolitzant l’eternitat. El seu fullatge de color verd fosc i perenne, el fa molt adient en cementiris, i des de l’antiguitat s’ha usat en recintes funeraris. A més, és un arbre de llarga vida, se sap de xiprers que han viscut fins a 1300 anys.

L’Eucaliptus (Eucaliptus globulus) és d’entre els arbres de simbologia curativa un dels més adequats per formar part dels parcs funeraris. Tot i la seva procedència llunyana, és d’origen australià, les seves qualitats febrífugues i altres propietats curatives, a més a més de la seva robustesa, la seva forma i tonalitat de verd, fa que fàcilment es pugui combinar amb els exemplars clàssics de la nostra botànica funerària. De fet, a Austràlia tradicionalment sempre s’havia plantat Eucaliptus allà on hi havia enterraments.

2. Placa commemorativa

Un cop dins del recinte, a ma esquerre hi ha la placa commemorativa del cementiri, on es troba gravat el nom de Celestí Barallat, un dels nou integrants de la Junta de Cementiris que va tirar endavant la construcció de la necròpolis de Montjuïc. Està emmarcada entre dos magnífics exemplars de casuarina (Casuarina cunninghiama) o pi australià. De copa piramidal i amb una alçada d’entre 25 i 30 metres, forma unes falses pinyes globoses d’entre 5 i 8 mil·límetres de diàmetre. El fet de produir un fruit tan petit i no comestible el fan adequat en botànica funerària, doncs una de les principals premisses de gran importància és l’absència de fruits en els arbres plantats a un cementiri. De fet, segons Barallat, en les espècies vegetals dioiques, és a dir, aquelles que presenten individus masculins i femenins, quan un exemplar femení es trobi plantat a un cementiri caldria tallar i retirar els fruits que hagi produït. Tot això es fonamenta en una raó ètica i de respecte als difunts, ja que aquests fruits s’haurien alimentat de les despulles humanes. És per tot això que dins un recinte funerari mai hi trobarem ni pomers, albercoquers i altres arbres fruiters anàlegs, i en el cas que s’arribés a admetre algun vegetal que presenti fruits comestibles caldria retirar-los.

A part dels xiprers, hi ha altres arbres que emmarquen l’avinguda del cementiri. El pebrer bord (Schinus molle), o “falso pimentero”. Aquest arbre, tot i fer els seus petits fruits vermells (d’olor i gust molt semblant al pebre, d’aquí el seu nom comú) és adequat en botànica funerària per la seva forma de branques caigudes que recorda al desmai o salze (Salix babylonica), però amb moltes menys necessitats hídriques. En el salze, arbre clàssic en botànica funerària, les branques es corben pel seu propi pes i es dobleguen fins a tocar a terra. Representa, segons Barallat, el dolor dels vius que ocasiona el record dels difunts. No ha de ser, però, l’arbre majoritari en els recintes funeraris. Caldrà no abusar-ne i combinar-lo amb altres espècies d’arbres amb un caràcter menys sentimental. L’anomenat també salze dels rius va tenir caràcter funerari des dels inicis de la civilització hel·lènica. En el cas d’usar-se el pebrer bord com a substitut del salze, caldria tenir cura de treure-li les baies sempre que sigui possible.

3. La zona monumental

Un dels panteons més destacats del cementiri és el de la família Batlló i Batlló, coneguts per haver estat un dels principals fabricants de teixits de l’època. Aquí els xiprers compleixen a la perfecció la funció escenogràfica emmarcant la monumental sepultura. Excavat directament a la roca, el panteó, que data de 1888, té un aire egipci amb dues columnes laterals que presenten mussols als capitells. És freqüent veure aquestes aus als conjunts funeraris a causa de la seva capacitat de veure en la foscor, útil en el trànsit de les ànimes, també relacionat amb la saviesa d’aquell que pot veure en la foscor d’allò desconegut. Just al costat d’aquests mussol apareix la planta del cascall. De nom científic papaver somniferum, que significa rosella que fa dormir, és una planta d’on s’obté l’opi, la morfina i l’heroïna. Les seves qualitats hipnòtiques s’han relacionat tradicionalment amb el somni etern, per la qual cosa és una de les simbologies botàniques més utilitzades en el cementiris

Un cop hem pujat les escales pel cantó esquerre, destaquen dues sepultures entre una palmera: el panteó de la família Pascual Pons, construït el 1886 per acollir les despulles de Ramon Pascual i Carreras, el qual té esculpida una fulla al lateral, i el panteó de Lluís Ribas, industrial recordat per fundar el Patronat Ribas, un orfenat pels fills dels obrers a Horta. La fulla de palmera en les escultures funeràries simbolitza pels cristians el sacrifici i el triomf de la vida sobre la mort. A l’Imperi Romà, era entregada als gladiadors que guanyaven un combat a vida o mort, com a senyal de victòria. També és el símbol de la resurrecció, tal i com s’utilitza a la festivitat del Diumenge de Rams. Es tracta d’una de les simbologies vegetals més utilitzades, els seus orígens es troben a l’Antic Egipte.

La renovació primaveral de la saba simbolitza també, segons Barallat, la vida eterna. La palmera, gènere Phoenix, és de les espècies més representatives d’aquesta renovació. El fet d’elevar-se a més alçada que la resta de vegetals i l’elegància del seu aspecte la fa propícia per els recintes funeraris, juntament amb la manera constant d’anar fent nous brots i de deixar anar parcialment els antics. De la família de les palmeres del gènere Phoenix, seria la Phoenix dactylifera, la palmera  datilera,  l’espècie escollida en botànica funerària. És una espècie dioica, originaria del nord d’Àfrica i conreada des de temps antics a l’Orient Pròxim. Pot fer entre 25 i 30 metres d’alçada, i la seva corona produeix fulles d’entre 3 i 5 metres de llargada. Els exemplars femenins, els que produeixen els dàtils no serien els més adequats per a plantar en un cementiri, però si es fa caldria retirar, com hem comentat abans, els fruits.

Per à tot això explicat la palmera és, apart del  xiprer, l’arbre que sempre trobarem à un cementiri modern. Tampoc no s’ha d’abusar ja que ha de predominar el greu verd del xiprer. La palmera sempre ha simbolitzat la resurrecció. El mateix nom antic, fènix ja ho diu tot. Els màrtirs sostenien fulles de palma i per això per Setmana Santa el full de palmera juga un paper tan protagonista. Les connotacions de la flora són de vegades compartides entre diferents cultures, mentre que altres vegades la simbologia d’arbres i plantes és diferent. Per als xinesos el presseguer és el símbol de l’eternitat, mentre que, com hem comentat abans, els arbres fruiters són pràcticament absents en els cementiris cristians.

4. El Passeig de Gràcia del cementiri

Aquesta zona monumental es coneix popularment com el Passeig de Gràcia del cementiri, perquè moltes de les sepultures que configuren aquesta zona del recinte eren propietat de persones d’una gran influència social que també vivien al nou carrer de moda del moment, o a la vora del nou centre vital de Barcelona, com per exemple la família Batlló comentada anteriorment.

En aquesta part de camí es poden veure herbes entapissants que recobreixen les tombes. Així com la severitat i la solemnitat en botànica funerària és representada per arbres i plantacions de certa elevació i especialment amb formes rectilínies (coníferes, boixos, etc.), la humilitat es representa per mitjà d’herbes i floretes (allò que és petit, és humil). Sempre que sigui possible, la gespa i en general totes les herbetes de verd simpàtic i permanent, i que no presenten flors ni fruits, haurien de predominar allà on es pugui del recinte funerari o camp sagrat. En sentit religiós, representen “l’eterna verdor del Paradís”. À més, aquestes herbetes que cobreixen el terra contribueixen a fer reposar l’òrgan de la vista. Segons Barallat, entre l’herbatge del cementiri caldrà evitar verds massa cridaners, plantes lletoses, herbes de fulla comestible i cards i plantes baixes que tenen una aparença poc agradable i harmoniosa La molsa és molt benvinguda en cementiris, en tombes, roques i troncs d’arbres, aportant un gran sentit estètic.

Respecte a les plantes espinoses, tot i que no s’han d’usar en els recintes funeraris com a criteri general, cal dir que puntualment si formen part d’alguna combinació es podran utilitzar, com és el cas de la rosa silvestre (Rosa canina, gavarrera o englantina).

5. Tomba d’Apel·les Mestres

Apel·les Mestres (1854-1936) va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, a la poesia, al teatre, a la música, a la il·lustració gràfica, a la traducció, era col·leccionista i un gran amant de la jardineria. A causa d’una fòbia, va viure 14 anys tancat a casa seva, al número 9 del passatge Permanyer de Barcelona, i en el terrat va fer un magnífic jardí gràcies a la seva imaginació i creativitat. Les seves flors preferides eren les hortènsies i en va cultivar de molt grans, fet que li va portar el sobrenom del “rei de les hortènsies”. Alguns dels seus amics artistes que l’anaven a visitar, com Joan Maragall, Ignasi Iglesias, Enric Granados o Pau Casals, van batejar el seu jardí com el Tibidabo.

Aquí es pot veure una tomba totalment enjardinada, on hi destaquen algunes herbes aromàtiques que creixen a recer de la sepultura. Farigola, romaní, espígol i altres herbes sempre van ser utilitzades en els enterraments per purificar l’ambient. Era una mesura de salubritat que també servia per allunyar els pensaments sobre la putrefacció. Les plantes oloroses, però, d’aroma desagradable haurien de quedar excloses del cementiri.

6. Panteó Albareda

Aquest punt és un mirador des del qual es contempla el Port de Barcelona i el creixement de la conurbació urbana cap al sud. Aquest turonet ens recorda un clar del bosc on els druides celtes celebraven les seves cerimònies rituals. La tomba s’alça en un punt que, en el moment de la seva construcció, convidava a la pau i al repòs. Un homenatge a un dels promotors del cementiri i el que fou el seu dissenyador. Sembla com si el mateix senyor Albareda contemplés satisfet la seva obra, controlant que tot segueixi en ordre a la ciutat dels morts.

7. El Fossar de la Pedrera

Baixant les escales per darrere el monument direcció al Fossar de la Pedrera, sovint es troben plantades herbes de color violaci, la Tredescantia. Aquest color és molt benvingut en botànica funerària, perquè és un  color fosc, però menys terrible que el negre, que l’ha fet adequada per a representar el dol en algunes cultures (per exemple, a la Xina). De camí al Fossar de la Pedrera trobem tamariu, fileres de palmeres washingtònies que delimiten el cementiri i baladres de flor rosa.

Al Fossar de la Pedrera hi ha una gran plantació de  gespa (Armeria plantaginea) cobrint aquesta fondalada del camp sagrat, representant “l’eterna verdor del Paradís”, alhora que ajuden a fer reposar l’òrgan de la vista. També à nivell de terra hi ha alguna paret amb heura (Hedera helix), molt adequada  en les plantacions funeràries, perquè simbolitza l’afecte, abraçant lloses i roques, estenent l’imperi del verd, abraçada entre la vida i la mort al recinte de la necròpoli.

En els cementiris nord-americans s’estilen els petits llacs amb flors de lotus. El llac del panteó del President Lluís Companys ens remet al tema de la navegació suprema, el trànsit d’aquesta a l’altra vida creuant el llac en una barca. Els grecs no descendien directament als cels sinó a través d’un llac subterrani. Les plantes aquàtiques vindrien a representar el vaixell que facilita el trànsit. De fet, la flor de lotus jugava un paper protagonista en la teologia egípcia i encara forma part de les religions hinduista i budista. El fet que aquesta flor neixi en el fang i s’obri impol·luta durant el dia dona molt de joc simbòlic. El seu aroma la va fer des de l’antiguitat molt adequada per a qualsevol enterrament, com a purificador de l’ambient. Dins del sarcòfag de Tutankamon es van trobar restes d’aquesta flor. Abans s’hi podia trobar un salze, amb la seva forma desmaiada, com plorosa, que representa les llàgrimes del que plora per la pèrdua del seu ésser estimat.