Ruta Cultural de l’Esport

1- JOAQUIM BLUME CARRERAS (1933-1959)

Esportista. Gimnasta, nascut a Barcelona i mort en accident aeri a Valdemeca (Conca).

Joaquim Blume, guanyador de sis medalles d’or i una medalla de bronze als Jocs Mediterranis de Barcelona de l’any 1955, va ser l’esportista que revolucionà la pràctica de la gimnàstica artística al nostre país. La seva llegenda començà gràcies al seu pare, Armand Blume, professor de gimnàstica d’origen alemany, el qual tornà a Barcelona un cop finalitzada la Guerra Civil Espanyola i obrí un gimnàs al carrer Pàdua de Barcelona, anomenat Gimnàs Blume. Des de 1949, any que Blume va guanyar el primer Campionat d’Espanya de Gimnàstica, va retenir el títol de campió durant deu anys consecutius, fins l’any de la seva mort. Als Campionats d’Europa celebrats a París l’any 1957, Blume guanyà en quatre disciplines diferents: paral·leles, cavall, barra fixa i anelles. En aquesta competició va ser quan executà amb molta perfecció el moviment artístic del “Crist”, consistent a romandre estàtic amb els braços en creu. L’única participació olímpica de Joaquim Blume va ser als Jocs Olímpics d’Hèlsinki de 1952. Als següents Jocs Olímpics de Melbourne de 1956, tot i que Blume era un dels favorits, la delegació espanyola no hi va participar com a protesta del règim franquista a la invasió de l’URSS a territori hongarès. El 29 d’abril de 1959, un tràgic accident d’avió a la serra de Conca va posar fi a la vida de Joaquim Blume, juntament amb la seva dona i la resta de l’equip espanyol. Com a curiositat, la Federació Catalana de Gimnàstica organitza des de l’any 1969, i en record seu, el Memorial Joaquim Blume, la competició internacional de gimnàstica més antiga d’Espanya.

Inhumat el 2 de maig de 1959 al cementiri de Montjuïc, via Santíssima Trinitat, Agrupació 12a, nínxol 1568, pis 1r. La sepultura era propietat del seu pare, Armand Blume, i adquirida per enterrar-hi el seu fill i posteriorment altres familiars descendents.

Per a més informació, podeu contactar al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch (@ceosamaranch@fbolimpica.es).

2 – HANS-MAX GAMPER HAESSIG (1877-1930)

Esportista i dirigent esportiu. Fundador i President del FC Barcelona i d’altres entitats esportives.

Hans-Max Gamper Haessig, nascut a Winterthur (Suïssa), és conegut popularment com a Joan Gamper. Va ser esportista i col·laborador periodístic, però sobretot destacà com a dirigent esportiu.

Seguint una tendència molt habitual a l’època dels anomenats sportmen, al tombant del segle XIX al XX, Hans Gamper practicà diverses disciplines esportives com la natació, l’atletisme, el tennis i el rugbi (hi entrà en contacte durant la seva estada a Lió, França), però on veritablement destacà va ser en la pràctica del ciclisme i del futbol, en què va ser considerat un dels millors davanters suïssos d’aquells moments.

Com a dirigent esportiu, és reconegut per ser el fundador de dos importants clubs: el FC Zuric (1896) i el FC Barcelona (1899), del qual va ser jugador i president.

L’any 1899, Hans Gamper arribà a Barcelona, on ràpidament va relacionar-se amb la colònia estrangera que vivia a la Ciutat Comtal.

El 22 d’octubre de 1899, va promoure la pràctica esportiva del futbol mitjançant un petit anunci a la revista esportiva Los Deportes, en què convidava totes aquelles persones que volguessin practicar futbol a reunir-se. Un mes després, concretament el 29 de novembre de 1899, Hans Gamper va fundar l’anomenat Foot-ball Club Barcelona (actual FC Barcelona), a l’històric Gimnàs Solé.

Des de la fundació dels primers cementiris, les persones que no congregaven amb l’Església catòlica no podien ser enterrades en terreny sagrat, sinó que ho havien de fer al marge. El cementiri de Montjuïc disposava d’un indret conegut com el cementiri protestant, on hi descansa Hans Gamper. La crisi econòmica del 1929, que va afectar greument els seus negocis, i el seu allunyament forçat del FC Barcelona, van ser probablement els motius del seu suicidi. Hans Gamper va morir el 30 de juliol de 1930. Inicialment va ser enterrat al nínxol arquejat 790 de la Via Sant Josep del cementiri de Montjuïc, i posteriorment la seva esposa, Emma Pilloud, va adquirir la tomba 156 de l’antic Recinte Protestant, on el dia 20 d’octubre de 1932 hi van traslladar les seves despulles.

Per a més informació, podeu contactar al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch (@ceosamaranch@fbolimpica.es)

3 – NARCÍS MASFERRER SALA (1867-1941)

Periodista i dirigent esportiu.

Narcís Masferrer va ser un destacat periodista, dirigent esportiu i promotor de l’esport en general. Una personalitat clau en el desenvolupament esportiu durant el final del segle XIX i principis del segle XX.

Durant la seva adolescència va viatjar a França i Alemanya, on practicà gimnàstica, rem, ciclisme i patinatge sobre gel, sense destacar en cap de les disciplines com a professional.

Considerat un dels principals forjadors de l’esport català, ferm defensor del moviment olímpic i un dels principals referents del periodisme esportiu, Narcís Masferrer va fundar diverses publicacions esportives, destacant El Gimnasta (1888), Los Deportes (1897), Vida Deportiva (1902), El Mundo Deportivo (1906) i Stadium (1911). També va ser cap d’esports de La Vanguardia des de 1912 fins a 1929.

Com a gestor i promotor esportiu, Narcís Masferrer va fundar la Societat Gimnàstica Espanyola (1887), degana de les entitats esportives espanyoles. També va ser fundador de la Unió Velocipèdica Espanyola (1899), l’actual Federació Espanyola de Ciclisme; president del Sindicat de Periodistes Esportius (1911); promotor de la Federació de Societats Esportives, de la Federació Atlètica Catalana (1915) i de l’Estadi Català (1921), actual Estadi de la Foixarda de Montjuïc, i va ser nomenat conseller del Consejo Nacional de Deportes i membre del Comitè Olímpic Espanyol (1939).

Narcís Masferrer va ser un gran difusor de les activitats esportives que es celebraven a Barcelona, en una època en què aquestes activitats eren practicades per un nombre minoritari de persones.

Inhumat l’11 d’abril de 1941 al nínxol 1312 de la Via Sant Jaume, segon pis, Agrupació 10. La sepultura l’havia adquirit ell mateix l’any 1901 per enterrar el seu pare Tomàs Masferrer i Bataller, joier de professió, i posteriorment a altres familiars descendents.

Per a més informació, podeu contactar al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch (@ceosamaranch@fbolimpica.es)

4 – RICARD ZAMORA MARTÍNEZ (1901 – 1978)

Esportista. Jugador i entrenador de futbol.

Ricard Zamora, conegut popularment com el Diví, va ser un destacat porter i entrenador de futbol, considerat un dels millors jugadors de les dècades dels vint i dels trenta.

Començà a jugar a l’Universitary Sport Club, un equip del barri de l’Eixample de la ciutat de Barcelona que jugava els seus partits a l’antic camp de l’Hospital Clínic. L’any 1916, fitxà pel RCD Espanyol, on es convertí en un dels seus grans mites; altres clubs amb els quals jugà foren el FC Barcelona i el Reial Madrid (a l’equip blanc va coincidir amb Josep Samitier). Quan esclatà la Guerra Civil Espanyola s’exilià a França, on disputà els seus últims partits a l’OGC Niça, on novament va compartir equip amb Josep Samitier.

Zamora guanyà títols amb diferents equips, destacant les copes del Rei, lligues espanyoles i campionats de Catalunya.

Pel que fa a les seleccions, jugà tant a la selecció espanyola com a la catalana. Com anècdota, va disputar  dos partits defensant els colors de la selecció catalana davant la selecció espanyola. Zamora participà als Jocs Olímpics d’Anvers de 1920, en els quals la selecció espanyola guanyà la medalla d’argent; als Jocs Olímpics de París de 1924, i a la Copa del Món d’Itàlia de 1934.

Un cop acabada la seva tasca com a futbolista, va dedicar-se a entrenar. Inicià la seva carrera a l’OGC Niça, últim equip on va jugar com a futbolista, i més tard entrenaria destacats equips com l’Atlético Aviación, el Celta de Vigo, el Màlaga o el RCD Espanyol. També va ser seleccionador d’Espanya i de Veneçuela.

Inventor de la zamorana, una tècnica que consistia a rebutjar la pilota amb l’avantbraç, el diari Marca, des de 1959, creà el “Trofeu Zamora”, donat al porter menys golejat de la Primera Divisió de la Lliga de Futbol Espanyola, un reconeixement a la seva figura.

Inhumat el 9 de setembre de 1978 al nínxol 1111, primer pis, de la Via Sant Jaume, Agrupació 10. La sepultura havia estat adquirida el 1907 per Miquel Baldó Lloret per enterrar-hi a Amparo Zamora Martínez. L’any 1965 la titularitat va passar a Ricard Zamora fins a la seva mort.

Per a més informació, podeu contactar al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch (@ceosamaranch@fbolimpica.es)

5 – LLUÍS MELÉNDEZ GARDEÑAS (1900 – 1971)

Esportista, entrenador, periodista i dirigent esportiu.

Lluís Meléndez, va ser un esportista multidisciplinari, periodista, entrenador, dirigent esportiu i l’impulsor de la marxa atlètica a l’Estat espanyol. Practicà futbol i hoquei al FC Barcelona, rugbi al CD Universitari i al FC Barcelona i rem al Reial Club Marítim de Barcelona, però on veritablement va destacar va ser com a marxador. Campió de Catalunya als anys 1918 (3 kilòmetres), 1920 i 1923 (5 kilòmetres), i campió d’Espanya el 1919 i 1923 (5 kilòmetres).

Participà als Jocs Olímpics d’Anvers de 1920, en què es classificà per a la final i es convertí en el primer atleta espanyol que ho feia a la prova dels 20 kilòmetres marxa. Malauradament, abandonà per una indisposició quan anava en el grup capdavanter.

Lluís Meléndez va ser entrenador de la Federació Atlètica Catalana, seleccionador de la Reial Confederació Espanyola d’Atletisme i entrenador del gran marxador Guerau Garcia.

A la dècada dels anys vint, compaginà la pràctica esportiva amb el periodisme. Va ser un periodista versàtil, treballà com a redactor de La Jornada Deportiva (1921-1925), va ser fundador de la revista Sports (1923-1924), formà part de la redacció del diari El Mundo Deportivo (1918-1968) i col·laborà amb altres diaris com Vida Deportiva, El Noticiero Universal, Dicen, Sport Català, Grafic-Sport i La Voz Deportiva.

Als últims anys de la seva carrera periodística, s’especialitzà en el moviment olímpic i va ser enviat especial del diari El Mundo Deportivo als Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952), Roma (1960) i Tòquio (1964).

Com a dirigent esportiu, participà a la fundació del Catalunya Atlètic Club (1917); promocionà l’any 1920 la cursa Jean Bouin i la I Volta a Barcelona de Marxa Atlètica, i va estar implicat al naixement de les seccions d’atletisme del RCD Espanyol (1918), de l’Agrupació Atlètica Excursionista (1919) i de la secció d’hoquei del FC Barcelona (1923). Lluís Meléndez va col·laborar a l’organització dels Campionats del Món de Patinatge Artístic i Dansa (1949); als Campionats del Món d’Hoquei sobre Patins (1951 i 1954); als Jocs Mediterranis de 1955, en què formà part de la Comissió de Premsa, i a la primera arribada del Tour de França a Barcelona (1957).

Inhumat el 4 de març de 1971 al nínxol 6181, primer pis, de la Via Sant Manel, Agrupació 12. La sepultura va ser adquirida per la seva filla Núria Meléndez Fernández per enterrar-hi el difunt Lluís Meléndez i posterioment altres familiars descendents.

Per a més informació, podeu contactar al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch (@ceosamaranch@fbolimpica.es)

6 – JOAN ANTONI SAMARANCH TORELLÓ (1920 – 2010)

Dirigent esportiu. Va ser el president del Comitè Olímpic Internacional (1980-2001)

Joan Antoni Samaranch Torelló, I marquès de Samaranch, va ser un dirigent esportiu que va dirigir durant 21 anys el Comitè Olímpic Internacional (1980-2001), transformant el Moviment Olímpic en el moment més crític de la seva història. Samaranch va ser elegit com a president del Comitè Olímpic Internacional a Moscou, la mateixa ciutat on ell era ambaixador espanyol a la Unió Soviètica des de 1977. La seva presidència del Comitè Olímpic Internacional va estar marcada per la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, deixant un record inoblidable per als ciutadans barcelonins.

La seva carrera política es va iniciar com a regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1954-1962), passant a ser Delegat Nacional d’Educació Física i Esports al 1967 i president del Comitè Olímpic Espanyol fins al 1970 (encara que va ser nomenat membre del Comitè Olímpic Espanyol al 1956). Al juliol de 1972 va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona fins al 1977.

Dins de la vessant esportiva, a part de la seva presidència al Comitè Olímpic Internacional, va ser un dels impulsors dels Jocs Mediterranis de Barcelona de 1955. Lligat estretament a l’hoquei patins, va ser el màxim responsable dels Campionats del Món celebrats a Barcelona al 1951 i 1954. També va ser impulsor del Saló Nàutic de Barcelona. El seu llegat a la ciutat de Barcelona es reflecteix al Museu Olímpic i de l’Esport i el Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport que porten el seu nom, ambdues entitats gestionades per la Fundació Barcelona Olímpica.

Inhumat el 21 d’abril de 2010 al cementiri de Montjuïc, Via St. Jordi, Agrupació 7a, panteó 99. La sepultura va ser adquirida pel seu pare Francesc Samaranch Castro l’any 1942. Despres de la mort de la seva mare Joana Torelló Malvehy l’any 1962, la sepultura va ser adquirida per ell, sent el titular fins a la seva mort. El primer difunt enterrat al panteó familiar va ser l’any 1954 el seu germà August Samaranch Torelló, fundador de la secció d’hoquei patins del RCDE i posteriorment directiu de la secció d’hoquei patins del RCDE i de la Federació Espanyola de Patinatge.

Per a més informació, podeu contactar al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch (@ceosamaranch@fbolimpica.es)

Amb la col·laboració de: