Ruta Cultural Cementiri de Sant Gervasi

El cementiri de Sant Gervasi va ser fundat a l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, el qual havia format part al segle XI del terme de Sarrià, fins que al 1714 va ser declarat municipi autònom. La seva situació geogràfica entre rieres i turons feia que es mantingués sempre amb una escassa població. Es creu que el topònim de “Cassoles” prové de les paraules “cases soles”.

A partir de mitjan segle XIX, la demografia a Sant Gervasi de Cassoles va iniciar un fort creixement. Fins al moment, la població era d’uns 370 habitants, datat l’any 1833, però barcelonins de classes burgeses van començar a urbanitzar la zona i a construir-hi cases d’estiueig i d’esbarjo. Al 1860 es va construir el tren de Sarrià, el qual unia la població amb Barcelona, i a mesura que les comunicacions anaven millorant, molts barcelonins s’hi instal·laven per viure-hi tot l’any. L’entorn i l’aire que s’hi respirava era més net i sa que el de la industrialitzada i atapeïda ciutat de Barcelona, la qual encara restava emmurallada sota condicions poc higièniques. En poc més de 50 anys va deixar de ser un petit poble de camperols i es va convertir en una zona residencial amb antigues cases pairals, vil·les d’estiueig, cases menestrals, convents religiosos, artesans i petits rendistes, donant el caràcter que encara avui en dia té el barri de Sant Gervasi. L’any 1861 la població era de 2.512 habitants, l’any 1878 de 5.148 habitants i al 1893 ja n’eren 9.174.

El cementiri de Sant Gervasi no va ser creat fins l’any 1853, quan encara era una vila independent (Sant Gervasi de Cassoles no es va annexionar a Barcelona fins al 1897). Aquest va ser creat perquè el cementiri parroquial ja no podia cobrir més les defuncions dels seus habitants i, per raons principalment higièniques, es va clausurà. És per aquesta raó que es va crear un nou recinte funerari a les afores del poble, just a la vessant de la muntanya Collserola.

El cementiri de Sant Gervasi està dividit en dues parts per una gran escalinata que va des de l’entrada principal fins a la capella, situada a la part més alta. Aquesta escalinata és un dels elements més característics del cementiri, la qual representa les 14 estacions de Viacrucis amb uns bonics mosaics. A banda i banda es distribueixen blocs de nínxols i nombroses tombes i panteons monumentals que recorden les torres que es van edificar en aquella època a la zona, i que reflexa la vida de les persones que hi són enterrades, moltes de les quals pertanyents a la burgesia i a l’aristocràcia del moment.

Seguidament, veurem algunes de les sepultures més rellevants del cementiri i coneixerem alguns dels personatges il·lustres de Barcelona que decidiren ser enterrats aquí, on la opulència i el gust per l’art hi ha deixat una gran empremta.

1. Panteó Bosch Figueroa_ panteó 1 St. Gervasi P.

El panteó de les famílies Bosch i Figueroa va ser realitzat l’any 1883 per encàrrec de Rafael Bosch i Figueroa, qui fou tinent alcalde de l’antic municipi de Sarrià.

Rafael Bosch era fill de Rafael Bosch i Carbonell, qui també està enterrat en aquest panteó. Aquest era originari d’una família d’industrials i indians del cotó que es van enriquir a Cuba.

Rafael Bosch també era conegut per ser el germà de Clotilde Bosch, la qual fou pintora i esposa d’Ildefons Cerdà, urbanista creador de l’Eixample de Barcelona.

Rafael Bosch Carbonell va morir al 1905 i va ser enterrat aquí, on hi descansaven els seus pares i la seva dona Dolors Figueroa, qui morí pocs anys abans, i tots els seus descendents.

Aquest panteó d’estil neoclàssic sorprèn per les seves grans dimensions, amb un ampli accés flanquejat per dos pebeters i amb dos bancs de pedra on poder seure i recordar la memòria dels difunts. Els tres graons porten a la tomba, la qual està coberta per un temple de dues columnes i on hi destaquen les parets interiors pintades de color blau. Al frontó de forja hi destaca un àngel, i just darrere el nom de les famílies fundadores Bosch i Figueroa.

2. Eduard Grenzner i Fellner_panteó 17 St. Gervasi P.

 Eduard Grenzner va ser un reconegut pintor dins dels moviments del romanticisme, el realisme i el natzarenisme.

Nascut a Barcelona l’any 1833 i de família benestant, el seu pare era un representant de vidre i porcellana originari de l’antiga Bohèmia alemanya, va estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts. Les seves obres tenien una bona acceptació entre la burgesia catalana, i això li va permetre viatjar per tot el món, on va enriquir el seu estil artístic. A Cuba és on va conèixer la seva dona Manuela Gronher.

Grenzner va destacar sobretot pel retrat i per ser sobretot un pintor realista. Va realitzar un gran nombre de retrats per encàrrec a particulars i també per a molts membres de la seva família, participant en nombroses exposicions juntament amb altres artistes.

Va morir l’any 1908 i va ser enterrat en aquest panteó adquirit per ell mateix l’any 1881 per enterrar-hi la seva dona.

3. Rudolf Grewe_panteó 2 St. Gervasi P.

En aquest panteó, propietat de la família Esteva, hi està enterrat un especialista en gastronomia, gran entès de la cuina catalana i escriptor de diferents llibres d’alimentació, Rudolf Grewe.

Rudolf Grewe va ser un filòsof, matemàtic i historiador que amb la seva indagació ha ajudat a mantenir viva la memòria de la cuina catalana que tant agrada arreu del món per la seva rica varietat i per ser un cuina molt saludable.

L’any 1979 Rudolf Grewe va publicar el Llibre de Sent Soví, un receptari medieval escrit en català, que data de 1324 i d’autor anònim, mitjançant la reconstrucció de dos manuscrits antics trobats a València i a Barcelona.

Gràcies al seu treball, actualment la Universitat de Barcelona disposa d’un gran fons de llibres de cuina, el qual consta de 129 llibres antics, des del segle XVI al 1820, i gairebé 1000 llibres moderns que va entregar com a donació.

Actualment, podem dir que la seva obra i el seu gust per la cuina ha tingut continuïtat dins la seva família gràcies a la seva neboda, Rosa Maria Esteva Grewe, la qual és la fundadora, juntament amb el seu fill, del reconegut grup de restaurants barcelonins Grupo Tragaluz.

Rudolf Grewe va morir l’any 1994 i va ser enterrat al panteó familiar d’estil neoclàssic que va ser construït l’any 1888.

4. Josep Rosés i Padrosa_panteó 16 St. Gervasi P.

En aquest panteó hi reposa Josep Rosés, qui va ser alcalde de l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles. El seu pare, Pau Rosés i Calvet, el primer difunt enterrat aquí, va ser un important comerciant de palla, fins al punt que proveïa a l’exèrcit d’Isabel II. Segons diuen, va rebutjar el títol nobiliari que li volia atribuir com a agraïment. També se’l recorda per viure a la masia Can Rosés, coneguda com a Can Rosés de la Palla, ubicada al Carrer Muntaner amb Travessera de Gràcia. Just davant tenia la Casa Llorach de Puig i Cadafalch. Posteriorment es va enderrocar i es va construir una casa neoclàssica on va viure Josep Roses, també enderrocada als anys 60.

A Josep Rosés se’l recorda, entre d’altres coses, per inaugurar el Velòdrom de la Bonanova l’any 1893 (ubicat antigament per sobre dels terrenys del futur Turó Parc), on s’hi disputaven diverses curses ciclistes, algunes d’internacionals. Al cap de poc temps va anar caient en desús, fins que a partir del 1899 aquest velòdrom va esdevenir el primer camp on va jugar el Futbol Club Barcelona, el qual el va llogar durant 9 mesos per disputar-hi els seus partits com a local.

Josep Rosés va morir al 1914 i va ser enterrat al panteó de la seva propietat, construït l’any 1881, on hi reposen també els seus descendents.

5. Josep Costa i Faura_panteó 4 St. Gervasi P.

 Al panteó de la família Costa hi està enterrat Josep Costa i Faura, qui va ser jugador del Futbol Club Barcelona entre els anys 1912 i el 1920.

Va ser un destacat migcampista i defensor, recordat sobretot per la tripleta que formava en defensa juntament amb Lluís Bru i Eduard Reguera. Tots tres es van fer molt populars.

Va ser campió de Catalunya en quatre ocasions (1913, 1916, 1919 i 1920), una d’Espanya (1920) i jugà amb la selecció catalana tres vegades.

Josep Costa va morir a Madrid l’any 1968 i va ser traslladat a Barcelona per ser enterrat al panteó familiar. Aquest panteó construït l’any 1910 segueix la línia neoclàssica habitual de les sepultures del voltant, ja que sovint es copiaven els estils.

6. Família Echevarne_panteó 2 St. Sever

El panteó de la família Echevarne és propietat actual de Fernando Echevarne Florence, propietari dels laboratoris d’anàlisis clínics que fundà l’any 1958 a Barcelona. Molts barcelonins segurament hauran passat en algun moment pels seus laboratoris.

Anteriorment, aquest panteó havia tingut altres propietaris. En primer lloc, Enric Ferrer i Portals, un ric apotecari barceloní que havia estat vicepresident del Club de Tenis Barcino i del posterior Reial Club de Tenis, president de la Federació Catalana de Tenis i del Club Marítim.

Posteriorment a Enric Ferrer, qui va ser titular del panteó va ser Joan Ignasi Pons Casademunt, descendent d’una família d’industrials originària de Manresa, propietaris de la Colònia Pons, la qual era la més important de Catalunya per la seva arquitectura i urbanisme. A més, eren també fundadors de la Caixa de Manresa i foren els qui impulsaren principalment la línia de ferrocarril de Manresa a Berga. La família Pons segueix sent molt benestant, perquè a l’actualitat són propietaris de extensos terrenys de la ciutat de Barcelona.

El panteó de la família Echevarne destaca principalment per l’àngel de marbre que presideix la sepultura i que llença flors sobre la sepultura en memòria del difunt.

7. Josep Bosch i Grau_panteó 3 St. Sever

 Aquest panteó va ser encarregat l’any 1889  per Josep Bosch, el qual és recordat per ser el fundador del mundialment conegut licor “Anís del Mono”, juntament amb el seu germà Vicenç Bosch.

Els germans Bosch fundaren la fàbrica “José Bosch y Hermano” a Badalona l’any 1868. Gràcies als atractius dissenys de les etiquetes dels seus licors, sent pioners de la publicitat, es van fer molts famosos i l’anisat que feien, anomenat “Anisado Refinado Vicente Bosch” va rebre popularment el nom de “Anís del Mono”, ja que a l’etiqueta hi apareixia un mico. Es creu que el mico feia referència a les teories evolucionistes de Darwin, per mostrar que la seva marca era la més evolucionada.

Josep Bosch va morir de malaltia l’any 1897 i va ser enterrat en aquest panteó. El seu germà va adquirir tota la seva part per seguir amb el negoci tan fructífer. Aquest també va ser una figura molt popular a Badalona i va esdevenir tinent alcalde de la ciutat.

El panteó destaca per la participació de l’escultor Josep Campeny en el bust de Josep Bosch i en el magnífic àngel que apunta al cel. L’escultura destaca pel seu treball en els plecs de les robes i en l’expressivitat, però també en la originalitat de la posició, pensada perquè el visitant se senti interpel·lat per la mirada de l’àngel que, mentre ofereix la corona de flors al difunt, ens indica que aquest està al cel. Josep Campeny va ser un reconegut artista igualadí que participà en diferents exposicions arreu d’Europa i que va guanyar diverses medalles d’or. A Barcelona té algunes fonts molt populars com la Font de la Granota, davant del Palau Robert, la Font del Noi dels càntirs, a la Pl. Universitat, o la Font del Trinxa, ubicada a la Ronda Universitat- Pelai. El panteó va ser fet per l’arquitecte Ubald Iranzo, arquitecte modernista que va ser el director de la secció d’urbanisme de Barcelona de 1900 fins a 1921, va treballar a l’Ajuntament de Berga i va destacar, entre d’altres treballs, per les obres a la Casa de la Vila de Sant Sadurní d’Anoia

8. Tomàs Rosés Ibbotson_panteó 1 St. Josep

Tomàs Rosés, nascut a Liverpool l’any 1883, era el primer fill d’una família d’industrials del tèxtil de llarga tradició (1837) i que destacaren per convertir la fàbrica en una important colònia industrial a Cornellà de Llobregat amb el nom de “Rosés i Companyia”.

Ja de jove, Tomà Rosés va viatjar a Anglaterra per treballar i aprendre de les noves maquinàries que treballaven el cotó. Va arribar a dirigir una gran filatura. Al retornà, va dirigir l’empresa familiar al costat del seu pare fins que aquest va morir, i ell va comprar totes les accions als seus germans. L’any 1921 la indústria era batejada amb el nom de “Algodonera Tomàs Rosés S.A.”. Durant molts anys, el tèxtil català va tenir un gran fama, i els industrials tingueren molt d’èxit. La cotonera, però, va tancar l’any 1958.

Paral·lelament, Tomàs Rosés va expandir el negoci familiar al sector financer, i l’any 1930 va constituir la Banca Rosés, i ell n’era el gerent. Posteriorment, aquesta banca va ser comprada a l’any 1957  per un grup d’empresaris i va esdevenir el Banco Condal, el qual es va expandir per tot l’estat. Finalment, l’any 1984 va tancar, després que fos comprada 10 anys abans per José María Ruiz Mateos, popular sobretot en el món del futbol, i unida al grup de bancs Rumasa, els quals van haver de tancar per irregularitats.

Si per una cosa és conegut Tomàs Rosés va ser per la seva activitat esportiva. L’any 1929 va esdevenir president del Futbol Club Barcelona i només tres mesos després el club es va proclamar campió de la primera edició de la Lliga espanyola. L’any següent, però, va haver de deixar el càrrec segons els estatus del club i després de diverses tensions amb els jugadors de la plantilla.

Tomàs Rosés va morir l’any 1948 i va ser enterrat al monumental panteó familiar que havia adquirit el seu pare l’any 1901. Aquest panteó va ser projectat per Leandre Albareda, un gran arquitecte d’estil eclèctic i d’inspiració modernista contemporani a Antoni Gaudí, amb el qual va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Leandre Albareda arribà a ser l’arquitecte municipal de Barcelona, i una de les seves principals obres va ser el disseny i la construcció del monumental Cementiri de Montjuïc, i d’alguns dels panteons més rellevants d’aquest recinte funerari. En aquest panteó hi destaca per sobre de tot una escultura d’un gran àngel obra de Josep Reynés, fet de marbre que assenyala amb actitud seriosa un llibre. Sabem que és la Bíblia perquè es pot llegir en llatí un verset de la primera carta als Corintis de Sant Pau on fa referència a la transformació dels cossos a la vida eterna “Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat”. L’àngel té les ales desplegades, com si estigués a punt d’emprendre el vol. Cal destacar el treball de forja realitzat per la foneria Masriera i Campins, la més prestigiosa del moment. La simbologia del cascall que es troba a la barana que rodeja el panteó, el qual és una de les simbologies funeràries més recurrents dels cementiris. Del cascall se li pot extreure opi, i aquest com a droga molt forta que et fa adormir, es relaciona amb el son etern, amb la mort.

8 Bis- Família Craywinckel_ panteó 1, Sta. Cecília

Els orígens de la família Craywinckel es remunten a la noblesa belga, la qual estava al servei de la monarquia hispànica durant el regnat de Felip V i ocupaven càrrecs destacats a les colònies americanes, on hi posseïen grans extensions de terres. Al segle XVIII es van establir a Barcelona i la seva residència la tenien on actualment hi ha els Jardins de la Tamarita.

La família Craywinckel eren terratinents de Sant Gervasi i dona nom a un carrer que uneix el Passeig de Sant Gervasi amb l’Avinguda de la República Argentina. L’any 1870 Joan de Craywinckel va iniciar la urbanització dels terrenys de la seva propietat, els més extensos de la zona i on hi vivia la família, concretament a la casa coneguda com el Frare Negre (actual Plaça Kennedy).

El panteó va ser construït l’any 1888 per encàrrec de Manuel de Craywinckel, terratinent que l’any 1889 també va impulsar la urbanització de la zona sota el nom de Mercedes, en honor a la seva esposa Mercedes Hurtado de Mendoza. La nova sepultura familiar d’estil neoclàssic va acollir les despulles de familiars procedents del mateix cementiri, entre elles les de la seva esposa, i l’any 1916 van inhumar-hi les de Manuel de Craywinckel.

9. Família Buscarons_panteó 5 Sta Cecília

Aquest monumental panteó és propietat de la família Buscarons, de la qual hi va destacar Francesc Buscarons Villamide per la seva tasca de químic a la Universitat de Barcelona, i per Francesc Buscarons Úbeda, qui va ser rector de la mateixa universitat l’any 1951.

Tots dos, juntament amb altres membres de la seva família, estan enterrats en aquest magnífic panteó neogòtic, un estil molt comú en l’art funerari. Les formes gòtiques conferien prestigi i s’associaven a la religiositat ben fonamentada. A més, al llarg del segle XIX a Europa hi predominava el romanticisme, aplicat també en l’arquitectura i estretament vinculat amb l’art neogòtic, com es demostra amb moltes de les catedrals Europees i també als cementiris. La part alta composta de pinacles tenen una gran semblança als de la Catedral de Barcelona. Es desconeix l’autoria.

10. Família Rodríguez_panteó 5 St. Sever

Aquest panteó el va fer construir Rafael Rodríguez Méndez, destacat metge andalús que es va instal·lar a Barcelona després d’obtenir la càtedra d’higiene a la UB, de la qual en fou el rector des del 1902 al 1905.

Rafael Rodríguez també tingué una faceta política activa, vinculat al Partit Radical d’Alejandro Lerroux, va ser diputat per Barcelona.

El seu fill, Angel Rodriguez Ruiz és recordat per ser el fundador i primer president del Reial Club Deportiu Espanyol, club que va néixer l’any 1900 amb el nom de Club Espanyol de Foot-ball i que l’any 1910 es canviaria pel nom actual, quan el Rei Alfons XIII li va concedir el títol de Reial, així com l’ús de la corona que encara es pot veure en el seu escut. Aquest nom respon a que era un equip format únicament per jugadors de l’estat espanyol, per diferenciar-se dels altres equips formats majoritàriament per jugadors anglesos. Angel Rodriguez en aquell temps era estudiant d’enginyeria i juntament amb dos amics de la universitat, van començar la història d’un club centenari. En honor seu, se li va dedicar una plaça de Barcelona just on hi havia hagut l’Estadi de Sarrià, en el qual l’Espanyol hi va jugar des del 1923 al 1997.

Tots dos van ser enterrats al panteó familiar construït l’any 1900, Rafael Rodríguez l’any 1919 i Angel Rodríguez l’any 1959.

11. Enric Cardona i Panella_panteó 6 St Esteve

Enric Cardona és recordat per ser President del Futbol Club Barcelona, el quinzè des de la fundació del club i escollit per l’assemblea de socis. Va tenir una presidència molt curta, però intensa, i marcada per la trajectòria de l’equip i del context polític.

El 29 de juliol de 1923 va agafar les rendes del club, succeint a Joan Gamper, fundador i primer president del Barça, després de la seva quarta etapa a la presidència. La temporada va tenir un bon inici, ja que el Barça va aconseguir el campionat de Catalunya amb autoritat, va guanyar els deu partits que va disputar. No obstant això, tot i l’eufòria inicial, la derrota per 6 a 1 contra el Reial Unión d’Irun i la conseqüent eliminació del campionat d’Espanya, va provocar un enfrontament entre la directiva i els jugadors. Això va portar a la dimissió del President Cardona el dia 1 de juny de 1924. Joan Gamper va ser qui va acceptar la presidència del club per cinquè i darrer cop.

Enric Cardona també li va tocar viure un context polític molt complicat. Pocs mesos després de proclamar-se president, va començar la dictadura del General Primo de Rivera. El Barça, com a defensor del catalanisme, es va convertir en un club perseguit, dins i fora del terreny de joc. Exemple d’això va ser la tradicional ofrena flora que fa cada 11 de setembre al monument de Rafael de Casanova, quan la policia va reprimir l’acte i van ferir els manifestant, entre els quals estava Cardona i altres directius del club.

Enric Cardona va morir l’any 1966 i va ser enterrat al panteó familiar, el qual havia estat traspassat al seu nom l’any 1943.

12. Josep Bertran i Musitu_panteó 7 St Esteve

 Josep Bertran i Musitu, nascut el 1875, era fill d’una família aristocràtica barcelonina. El seu pare, Felip Bertran, era un reconegut jurista i polític conservador, i el seu avi, Josep Bertran i Ros havia estat alcalde de Barcelona i rector de la Universitat de Barcelona. Josep Bertran i Musitu es va casar amb Maria Cristina Güell, filla del Comte Güell, una de les cases familiars més influents de tot l’estat durant els segles XIX i XX. Josep Bertran construïa així un llinatge familiar encara més potent.

Josep Bertran, seguint la mateixa línia familiar, va esdevenir advocat i polític, sent un dels fundadors de la Lliga Regionalista i un dels col·laboradors més fidels de Francesc Cambó, president d’aquest partit conservador.

A Josep Bertran li va tocar viure un context marcat per les tensions socials i polítiques que van esdevenir en dictadures militars i greus conflictes bèl·lics amb ressò internacional. Durant els anys previs a la dictadura del General Primo de Rivera, a Barcelona es vivia un gran clima de violència a la ciutat entre classes socials, patrons i obrers. Josep Bertran va ser un dels organitzadors del pistolerisme, una sèrie d’actes violents promoguts per la patronal catalana per lluitar contra el moviment obrer. Posteriorment, durant la dictadura del general Primo de Rivera, es retirà temporalment de la política i de manera definitiva quan es va proclamar la Segona República Espanyola.

L’any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, va emigrar a França i va ser a partir d’aquest any quan la seva figura va agafar un gran renom. El General Francisco Franco, líder del cop d’estat contra el govern de la Segona República Espanyola, el va destinar a Berlin, on els serveis secrets alemanys el van entrenar en tècniques d’espionatge. Al tornar, Josep Bertran va ser l’encarregat d’organitzar un servei d’informació que va ser la base del “Servicio de Información Político-Militar” de les forces del general Franco, i juntament amb el general Mola va crear el Servicio de Información de la Frontera Norte de España”, un organisme d’intel·ligència i espionatge que va tenir un paper molt important en el curs de la Guerra Civil espanyola.

Un cop acabada la Guerra Civil espanyola, tornà a Barcelona i pel seu valuós paper en el bàndol franquista, sent probablement el català més influent en la guerra, va ser designat, per les autoritats franquistes, president de grans empreses com la cimentera Asland, encarregada de la reconstrucció d’infraestructura i l’aixecament de pantans arreu de l’estat. Es va convertir en una de les persones més riques i influents de la ciutat.

Josep Bertran va morir l’any 1958, després de patir una caiguda al seu domicili del Passeig de Gràcia, i va ser enterrat al magnífic panteó familiar construït pel reconegut escultor Frederic Marès, sent una de les obres funeràries més valuoses del cementiri. Frederic Marès, qui fou també un gran col·leccionista d’art i un docent i director destacat de l’Escola de Belles Arts i de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, va obtenir el Premi Creu de Sant Jordi pel seu llegat cultural, sobretot en l’escultura. Frederic Marès en aquest panteó realitzat el 1927 va tenir la innovadora idea de fer un conjunt funerari de forma semicircular que són com dos braços que acullen els familiars del difunt, i un banc per poder descansar i estar amb les despulles. En el relleu central hi podem observar la representació de Crist mort en una posició estranya, està nu i assegut sense que ningú el sostingui. Està acompanyat de dos àngels en relleu i policromats en daurat.

13. Joan Maragall_panteó 8

El disseny del panteó de la família Maragall va córrer a càrrec de Josep Pijoan, amic íntim del poeta Joan Maragall, arquitecte i escriptor. Hi va col·laborar Francesc de Paula i Nebot, arquitecte noucentista i qui signa els plànols el 1914, i el mestre d’obres Joan Masdeu. El panteó és quadrangular i té un banc on poder seure al voltant de la sepultura. De gran sobrietat, només apareix el nom del difunt i una anecdòtica decoració amb uns frisos a la part superior amb sanefes, una creu i algun element animal. Destaca la presència de dos paons simètrics a banda i banda de la creu, símbol persa que expressa la dualitat de la vida, però adaptat per occident i el cristianisme com a símbol d’immortalitat i de l’ànima incorruptible.

Joan Maragall va ser una de les figures cabdals de la poesia catalana modernista de finals del segle XIX i principis del XX. La poesia de Maragall és la vessant més coneguda, però també té un gran llegat en prosa, amb més de 450 textos, el qual el van situar dins de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença.

Fill de la burgesia catalana, Joan Maragall va renunciar a la indústria tèxtil familiar per dedicar-se a la seva passió, la literatura. No renuncià mai als seus orígens, però menyspreava el conservadorisme i la manca de refinament de la seva família típica burgesa. Per reafirmar la seva opció de vida, va començar a escriure en castellà al “Diario de Barcelona” i es va casar amb Clara Noble, d’ascendència no catalana, era filla d’un comerciant anglès i d’una dama andalusa.

Va treballar de secretari de redacció del Diario de Barcelona, i li va servir per professionalitzar-se com a escriptor, i a través dels seus escrits, infiltrar idees modernistes a la burgesia. L’any 1893 va ser important per dos episodis. El van nombrar membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i va presenciar l’atemptat de la Bomba del Liceu, un episodi que va produir un canvi en la seva concepció del comportament humà.

En la vessant personal, Joan Maragall era un home d’arrels religioses i amb una forta implicació política. Després de viure diferents episodis negres de la història d’Espanya, els desastres colonials, els Fets del Cu-Cut, la Setmana Tràgica i la conseqüent execució del pedagog i líder de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, etc.,  Joan Maragall, tot i no pertànyer a cap partit polític, en els seus poemes i textos va començar a promoure el ”iberisme”, basat en la idea de construir una Federació Ibèrica entre les diverses pàtries o llengües naturals (Portugal, Castella, País Basc i Catalunya) com a única via possible per una millor entesa entre nacions lliures. No va tenir partidaris ni a Portugal ni a Espanya.

Joan Maragall va morir l’any 1911 a l’edat de 51 anys a causa d’una estranya malaltia i va ser enterrat en aquest panteó fet construir per la seva dona, Clara Noble, i on també hi està enterrada. Ella tenia la tomba familiar també en aquest cementiri, ja que provenia d’una família benestant de comerciants de Jerez, els quals es dedicaven a l’exportació de vi i botes de vi a Escòcia. Joan Maragall ha passat a ser Català Il·lustre per l’Ajuntament de Barcelona i cada any, al mes de febrer, es celebra en aquest panteó la festivitat de l’Ametller Florit, on es recorda la seva figura i la seva obra al costat de l’ametller. Aquest va ser plantat per un grup de seguidors seu anomenat “La Veu” i la Penya Solé de Sant Martí de Provençals, moguts per un article de l’escriptor Carles Soldevila el 1923 que deia trobar a faltar un a la seva tomba, fent referència al seu poema homònim. Normalment, aquest acte l’acompanya també Pasqual Maragall, nét del poeta i qui va ser President de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2006.

14. Família Cros_panteó 8 St. Gervasi P.

El titular original d’aquest panteó va ser Amadeu Cros, un empresari català amb arrels franceses. El seu avi, Francesc Cros havia introduït el mètode de la càmera de plom en la producció d’àcid sulfúric. Amadeu Cros va traslladar l’empresa familiar de Sants a Badalona, i passà de produir productes químics per a la indústria a produir adobs. A partir d’aquí, l’empresa es va expandir per tot l’estat i al 1904 ja es va convertir en una SA pel seu gran creixement.

Segons el que es diu a Badalona, Amadeu Cros va morir sense descendència i va deixar el seu llegat immoble a l’Ajuntament de la ciutat amb la condició que es destinés a usos socials.

El rellevant panteó de la família Cros va ser fet l’any 1894 pel reconegut arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, arquitecte barceloní d’estil eclèctic amb influències del modernisme. Va ser l’arquitecte municipal de les ciutats de Barcelona, Badalona i la Garriga, professor catedràtic de fusteria a l’Escola de Belles Arts i també treballà per a famílies que volien una residència particular amb distinció, com per exemple Pia Batlló (c/ Consell de Cent 305), de la segona generació dels Batlló. Del despatx de Pons i Trabal van sortir arquitectes de la talla de Domènec i Sugrañés, el qual va ser un gran col·laborador d’Antoni Gaudí en obres com la Casa Milà o la Torre Bellesguard, i qui el va succeir després de la seva mort com a arquitecte de la Sagrada Família durant els següents 10 anys.

Al panteó hi destaca una escultura realitzada pel prestigiós escultor Venanci Vallmitjana, qui juntament amb el seu germà Agapit, van ser renovadors de l’escultura catalana de finals del segle XIX i principis del XX. La imatge representa una Immaculada Concepció. Maria està representada com una noia jove, coronada, compungida amb la mirada baixa. Als seus peus hi apareix una serp, símbol del mal, que Maria trepitja. També cal destacar el gran treball de forja que envolta la sepultura com si d’una planta trepadora es tractés i on també hi estan gravats els noms d’altres familiars enterrats aquí. Altre cop hi està present la planta del cascall, símbol del son etern.

15. Dolors Lleonart i Casanovas_tomba 34 Sta Magdalena

Dolors Lleonart, filla d’una família de metges de llarga tradició, va ser la primera doctora de la vila de Gràcia, la qual va ser nomenada “Metge honorari”. Posteriorment, davant el talent que tenia per a la medicina, el seu pare li va obrir una consulta al Carrer Ferran, el carrer de més luxe de l’època. Posteriorment, es traslladà al Passeig de Gràcia, on va seguir exercint la professió fins poc abans de la seva mort.

Morí el 1936 i va ser enterrada a la tomba familiar. Anys després, se li ha dedicat un carrer en honor seu al barri de Gràcia per ser una metgessa pionera.

16. Xavier Montsalvatge i Bassols_nínxol 51 Sta Eulàlia

Xavier Montsalvatge va ser un reconegut compositor nascut a Girona l’any 1912, que va estudiar violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i que més tard es decantà definitivament per la composició. També era conegut com a crític musical al diari barceloní El Matí, del qual va ser el director des del 1968 al 1975.

L’any 1983 se li va entregar la Creu de Sant Jordi per la seva extensa obra musical que havia aconseguit una gran projecció internacional, convertint-se en una referència de la música contemporània.

Montsalvatge va morir l’any 2002 a l’edat de 90 anys i va ser enterrat al nínxol familiar.

17. Elena Francis_panteó 4 Meseta Superior

Aquest panteó el va adquirir Josep Fradera, membre d’una família benestant catalana i propietaris de la cimentera Fradera, fundada a finals del segle XIX a Sitges.

Josep Fradera es va casar amb Francesca Bes i Calvet, la qual és recordada per ser la ideòloga del “Consultorio para la mujer Elena Francis”, el programa radiofònic més famós de tota la història de les ones espanyoles. El programa es va començar a emetre des de Ràdio Barcelona per a tota Espanya l’any 1947 i es va allargar fins ben entrada la democràcia, l’any 1984. Al llarg d’aquests 37 anys, diverses locutores famoses van donar veu a una tal Elena Francis, una dona inexistent que va acabar convertint-se en una mena de “guru” espiritual per a diverses generacions de dones espanyoles, malgrat que havia començat donant consells de bellesa per fer propaganda de la línia de cosmètica i de l’institut de bellesa femenina del carrer Pelai de Barcelona que duia el seu nom.

Francesca Bes va tenir la idea, a partir d’altres exemples empresarials a França i als EUA, de fer un programa de ràdio que servís per fer publicitat de la seva marca, però la idea va anar molt més enllà que als altres països, probablement pel context social i polític que es vivia, on les dones no tenien cap altre lloc on anar per demanar consells i ajuda.

Francesca Bes va morir l’any 1985 i va ser enterrada juntament amb el seu marit Josep Fradera en aquest monumental panteó que va fer construir el propietari original Lorenzo Oliver Soler, qui fou un indià d’origen mallorquí que va fer fortunes a Mèxic. 

18. Elena D’Angri_panteó 1 Meseta Superior

 Elena d’Angri és considerada una de les millors cantants d’òpera europees del segle XIX, la qual va ser molt coneguda a Barcelona, tot i que el seu nom no ha transcendit a dia d’avui.

D’Angri era d’origen italià, però va néixer l’any 1821 a l’illa de Corfú, Grècia. De ben jove, ja va estudiar música a diferents ciutats italianes, Florència, Nàpols i a La Toscana, concretament a l’Òpera de Lucca (l’actual Teatro Communale del Giglio). Al poc temps, on realment es va fer un nom va ser a Milà quan només amb 20 anys va actuar al teatre Scala de Milà. Va ser tan brillant que fins i tot l’Emperador Ferdinand de Viena la va nombrar “cantante di camera” a la cort imperial. D’Angri es va convertir amb una mezzosoprano molt reconeguda.

La seva projecció la va fer cantar a la majoria dels millors teatres operístics d’Europa i posteriorment també dels Estats Units, concretament a Nova York, a la “New York Academy of Musics”.

A Barcelona també hi va actuar, al Gran Teatre del Liceu, ja quan estava a les acaballes de la seva carrera musical, i va ser a la ciutat comtal on es va acabar retirant, a l’edat de 40 anys. Aquí s’hi va instal·lar i va viure la resta de la seva vida juntament amb el seu marit, el pianista i compositor tarragoní Pere Abella, el qual va destacar per dirigir diverses òperes al Gran Teatre del Liceu.

L’any 1886 Elena d’Angri morí a Barcelona. Malauradament, no existeix cap enregistrament de les seves òperes, ja que els primers documents sonors es van fer a finals del segle XIX. Va ser enterrada, al costat el seu marit, del qual s’hi conserva el seu retrat a l’interior del panteó que es va fer construir l’any 1882 a la part alta del cementiri. L’any 2015 Cementiris de Barcelona el va rehabilitar pel seu valor patrimonial.

18bis – Claudi Alsina_tomba 3 , Meseta Superior

Claudi Alsina i Bonafont, nascut l’any 1859, va ser un contractista i mestre d’obres, el qual és recordat per col·laborar amb algunes de les obres més importants d’Antoni Gaudí.

Antoni Gaudí, per poder desenvolupar la seva variada obra arquitectònica, va haver de reunir un conjunt dels  millors col·laboradors, arquitectes, escultors, pintors, i també artesans, des de contractistes fins a decoradors, fonedors, fusters, etc. Sota l’atenta mirada de Gaudí, a tots els seus col·laboradors els hi permetia desenvolupar la seva pròpia capacitat creativa, i Claudi Alsina hi destacava com a Mestre d’Obres. Ell va ser per exemple l’encarregat de suplir a Gaudí quan no podia assistir a les visites d’obres de la Sagrada Família. Abans també havia participat en la construcció de la Casa Vicens, el primer projecte important d’Antoni Gaudí.

Claudi Alsina va morir l’any 1934 i va ser enterrat a la tomba familiar d’Antoni Soler i Padrós, titular original, i Josefa Gorchs i Jou.

19. Capella

La Capella del cementiri es va construir al mateix any que el recinte funerari i va ser ubicada a la part més alta, des d’on es tenen unes vistes magnífiques de la ciutat de Barcelona. Els documents indiquen que va ser construïda per Pere Falqués, arquitecte municipal de BCN, però d’altres diuen que va ser Gabriel Marimón.

L’edifici és de planta rodona i d’estil neoclàssic amb certes reminiscències a una de les obres cabdals de l’arquitectura del renaixement italià, el Tempietto in Montorio de Bramante de Roma. És la culminació de la via central i estructural del cementiri, i el punt final de l’escalinata i del Via Crucis que trobem al terra amb mosaics.

Des d’aquí, tothom que s’orienti mirant la ciutat de Barcelona, a la part dreta es pot veure la punxa de la Torre Bellesguard, antic palau del rei Martí l’Humà, del qual només en quedaven dues torres medievals que Antoni Gaudí va començar a reformar l’any 1900. Cal destacar que el camí cap al cementiri de Sant Gervasi passava just per sota de les dues torres, així que, per conservar-les, Gaudí va haver de desviar el camí cap a un altre torrent. No obstant això, en períodes de pluja, l’aigua baixava amb molta força, i per garantir el pas de les persones, Gaudí va haver de dissenyar el conegut viaducte de Bellesguard. A partir de material trobat la mateixa zona, va construir un viaducte format per deu columnes en forma de potes d’elefant, molt similars a les del Parc Güell. Actualment, es pot veure just davant de la Torre Bellesguard gràcies a la restauració feta l’any 2006.

20. Juan Barbier-Bergeron i Retouret_panteó 9 Meseta Superior

El panteó número 9 va ser fet originalment per Juan Barbier-Bergeron, qui va ser un dentista molt reconegut en el món de l’odontologia, perquè va ser pioner a l’estat espanyol en el camp de l’anestesia. Va morir l’any 1898 i va ser enterrat en aquest panteó juntament amb els seus familiars. Aquí s’hi pot destacar un element comú també en altres tombes, que són les potes de lleó que suporten el monument. El lleó és un animal vist com el dipositari sagrat del coneixement, i en el món clàssic era molt utilitzat com a defensor de temples, fonts i portes d’accés, per aquest motiu és fàcil de veure en construccions clàssiques o neoclàssiques, com és en aquest cas.

Posteriorment, el panteó va ser adquirit per Pedro Esteban Altirriba, reconegut doctor en enginyeria industrial per la UPC.

El panteó 2, just darrera aquest, també pertanyia a Juan Barbier-Bergeron i a la seva família.

21. Família Vilaró i Jacint Torres i Reyató_panteó 5 Sta Magdalena

Aquest bonic panteó el va encarregar Pascual Vilaró i Piera, titular original i qui fou pintor i posteriorment fabricant de teixits de cotó, en els quals hi aplicava dibuixos. Amb el seu germà obriren una fàbrica al C/ Sant Pau, la qual es va ampliar ràpidament gràcies a l’èxit dels seus dibuixos estampats. La Junta de Comerç de Barcelona el nomenà el primer professor de dibuix de teixits de l’Acadèmia Sant Francisco. No obstant això, la conflictivitat social va fer que decidissin traspassar les fàbriques i dedicar-se exclusivament al comerç i a la importació de cotó i fusta, alhora que compraven accions de diferents societats.

Pasqual Vilaró va morir al 1870 i va ser enterrat en aquest panteó, un dels més rellevants del cementiri. Aquest és obra de Joaquim Bassegoda i Amigó, arquitecte modernista reconegut per realitzar moltes obres a Barcelona, entre elles les Cases Rocamora ubicades al Passeig de Gràcia amb Casp.

L’estructura robusta amb forma trapezoidal recorda els temples egipcis. La cultura egípcia sempre és present pel gran culte a la mort que tingueren i per la creença en la vida després de la mort. El panteó destaca per les seves formes, tant de la porta, flanquejada per dues calaveres, com dels vitralls, aquests seguint les línies de l’arc ogival format en la façana frontal i que es repeteixen en els altres tres costats. Els vitralls contenen el Crismó de Crist i les lletres Alfa i Omega, la primera i última lletra de l’alfabet grec, simbologia recurrent per indicar l’inici i el final del cicle de la vida. El coronament té una decoració amb estrelles de vuit puntes, un símbol que forma part de la geometria sagrada. Es pot anomenar l’estrella de Salomó i és símbol de bons auguris, però també és habitual en la cultura islàmica i representa el paradís.

Anys després, concretament el 1926 s’hi va enterrar aquí un poeta barceloní molt reconegut, Jacint Torres Reyató, el qual també era forjador i mestre d’obres. Jacint Torres era un assidu participant dels certàmens de poesia d’arreu de Catalunya amb poesia narrativa i lírica, i al 1890 va aconseguir ser mestre en gai saber als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou mantenidor en 5 ocasions més.

El panteó 4 de just davant era propietat del germà de Pascual Vilaró, Vicenç Vilaró.

22. Manuel Henrich i Girona_panteó 6 Sta Magdalena

Manuel Henrich va ser un industrial i polític barceloní. Es dedicava a la impremta, i va arribar a ser director de diferents diaris com “La Crónica de Cataluña” o “La Publicidad”.

La seva vessant política començà com a membre de la Diputació de Barcelona i posteriorment com a diputat per Figueres pel Partit Liberal. Manuel Henrich va ser Alcalde de Barcelona entre el 1893 i 1894, després de succeir a Camil Fabra, marquès d’Alella.

Manuel Henrich va morir a Caldes de Montbui l’any 1925 i les seves restes van ser traslladades en aquest panteó l’any 1931. El panteó era originalment propietat de les famílies Geli i Crehuet, famílies burgeses de destacats metges, cirurgians i advocats propietaris de diferents finques de Barcelona. Cal destacar la porta d’entrada a l’espai anterior al panteó, on hi figuren dues àncores, i la barana que el rodeja formada per un encadenat, segurament representatiu dels negocis familiars i la seva vinculació amb el comerç marítim.

23. Pedro Rodríguez Cervera_panteó 10 St Aleix

Pedro Rodríguez és considerat un dels mestres de l’alta costura espanyola del segle XX.

Nascut a València l’any 1895, es traslladà amb la família a Barcelona de molt jove, on es casà amb Anna Maria Marià, amb la qual va obrir una casa de costura l’any 1919, ubicada al c/ Consell de Cent, 332. No va ser fins al 1929 que amb l’Exposició Internacional de Barcelona va poder meravellar el públic amb les seves propostes d’estil art decó. Des d’aquest moment va començar el seu gran èxit, i va ubicar la botiga al Passeig de Gràcia. No obstant això, la Guerra Civil va fer que hagués d’emigrar a París, però li va servir per poder-se inspirar de la moda francesa. Un cop acabada la guerra, retornà a Barcelona i obrí dues botigues a dos punts geogràfics més realment principals de la moda del moment a tot l’estat, a Sant Sebastià i a Madrid.

L’arribada del Pret-a-porter durant els anys 60 va significar l’inici del declivi de l’alta costura, ja que tenia uns grans avantatges, eren preus més barats i et podies endur la roba immediatament, sense haver de passar les tres proves que l’alta costura exigia. Malgrat això, la botiga de Barcelona de Pedro Rodríguez no va tancar fins l’any 1979, 60 anys després de la seva obertura.

El Museu del Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva el conjunt més important del món en vestits i complements que Pedro Rodríguez va donar, prèvia una selecció que va fer ell mateix. Aquest conjunt forma part del Patrimoni Cultural Català i del Patrimoni Històric Espanyol.

Pedro Rodríguez morí el 1990 a l’edat de 94 anys i va ser enterrat al panteó que va fer construir i on hi reposa també la seva dona i descendents.

24. Margarita Rivière i Martí_panteó 11 bis St Aleix

Margarita Rivière va ser una de les primeres dones a trepitjar una redacció, a principis dels anys 70, i des de llavors va treballar als principals diaris de la ciutat: El Periódico, La Vanguardia, El País i El Correo. Ha estat una prolífica assagista, autora d’una trentena de llibres de tots els gèneres. També va treballar a la ràdio i a la televisió, sent directora de l’Agència Efe. Va ser l’encarregada d’escriure els guions per a les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Els temes que tractava estaven relacionats principalment amb l’anàlisi de la cultura, la comunicació contemporània i els fenòmens de massa, com per exemple la moda. Margarita Revière era doctora en sociologia, i com a gran feminista, va escriure llibres, juntament amb Santiago Dexeus, sobre temes com la menstruació i la vellesa que han marcat a tota una generació de dones.

Entre molts reconeixements, va ser guardonada el 2007 amb el Premi Trajectòria Europeista i el 2010 amb el Premi a la trajectòria periodística de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

Margarita Rivière va morir l’any 2015 a l’edat de 70 anys a causa d’una malaltia pulmonar i va ser enterrada al panteó de la família del seu marit, Jorge de Cominges Trias, crític de cinema, redactor i novel·lista.

25. Enric Clarasó i Daudí_nínxol 279 St Joan

Enric Clarasó va ser un dels escultors modernistes més destacats de finals del segle XIX i principis del XX.

Nascut a Sant Feliu del Racó (Castellar del Vallès) l’any 1857, era fill d’una família de menestrals originària de Reus. Quan només tenia 2 anys es van traslladar tots a Barcelona. Clarasó va estudiar a diferents escoles fins que va entrar d’aprenent al taller de l’escultor Joan Roig i Solé, persona que tingué una gran influència sobre ell. També va estudiar dibuix i modelatge a la Llotja i al Cercle d’Aquarel·listes, on es va fer amic de Santiago Rusiñol i de Ramon Cases, que esdevingueren altres precursors del modernisme català i junts van fer diverses exposicions que posteriorment li van donar un gran renom.

Enric Clarasó tingué una etapa on concentrà el seu treball en fer diverses obres funeràries, algunes de les quals destaquen al cementiri de Montjuïc. Home de fortes conviccions religioses, l’any 1900 va guanyar la medalla d’or a l’Exposició Internacional de París amb l’escultura funerària anomenada Memento Homo, la qual llueix al cementiri de Montjuïc. També té obres funeràries al cementiri de Saragossa.

Enric Clarasó morí l’any 1941 a Barcelona i va ser enterrat al nínxol de la seva propietat, on hi destaca una làpida d’aires modernistes amb el nom Clarasó.

25 Bis- Cèsar Martinell i Brunet_nínxol 93, Sta. Tecla

César Martinell va ser un arquitecte a cavall del Modernisme i el Noucentisme que destacà sobretot en la construcció de cooperatives vinícoles.

César Martinell i Brunet va néixer a Valls l’any 1888 dins d’una família de tintorers i mestres d’obres, fet que el va influir decisivament en la seva carrera arquitectònica. Deixeble d’arquitectes com Lluís Domènech i Montaner o August Font, tots dos enterrats també en aquest cementiri, company de dibuix de Joan Miró a l’Escola de Francesc d’Assís Galí i Fabra i membre del cercle d’Antoni Gaudí, rebé una formació privilegiada que li va permetre ser un arquitecte molt prolífic, sobretot en l’arquitectura industrial.

De seguida fou nomenat arquitecte municipal de Valls, des d’on construí la Biblioteca Popular de Valls, objectiu compartit amb Eugeni d’Ors. Anys després i un cop instal·lat a Barcelona, el designaren degà del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i professor a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.

La seva extensa obra arquitectònica es va centrar en les cooperatives vinícoles, conegudes també com a “catedrals del vi”, recolzades per la Mancomunitat de Catalunya, la qual impulsava el cooperativisme i l’obra pública on hi destaquen diferents cellers com el de Cornudella de Montsant, el de Falset, Nulles, Barberà de la Conca, Rocafort de Queralt, Gandesa, Sant Cugat, Pinell de Brai i d’altres. Una característica dels seus cellers era l’arc parabòlic de maó i la volta catalana, influències de Gaudí, pel que fa a les solucions espacials, i de Domènec i Montaner pel que fa a les formes i materials, els quals eren econòmics i locals. Va aconseguir modernitzar la producció agrària adaptant-se als avenços tecnològics i a les noves necessitats socials i mercantils.

A més, va ser historiador de l’art, investigador i divulgador, pertanyent a la intel·lectualitat catalana que també volia culturitzar el país amb el suport imprescindible de la Mancomunitat de Catalunya.

26. Lluís Domenech i Montaner_nínxol 240 St Pere

Lluís Domènech i Montaner va ser un reconegut arquitecte, historiador i polític català. Nascut l’any 1850 a Barcelona, fill d’un editor i enquadernador i de família acomodada, va estudiar ciències fisicomatemàtiques i es va llicenciar més tard en arquitectura a Barcelona.

Principalment, és recordat per la seva vessant arquitectònica tan important sobretot a Barcelona, on va projectar edificis que han esdevingut Patrimoni de la Humanitat, com són el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. A més, també va dissenyar altres edificis no tan coneguts internacionalment, però que són molt rellevants, com per exemple la Casa Lleó Morera i la Casa Fuster, ubicades al Passeig de Gràcia, o la Torre Simón, la seva primera obra feta al 1878 i ubicada al barri de Gràcia per encàrrec de Francesc Simón, un important editor de l’època i fundador de l’Editorial Montaner i Simón. Domènech i Montaner va esdevenir, així, un dels principals protagonistes del Modernisme català.

A més, va tenir una important tasca com a docent, la qual va durar 45 anys, i va tenir una gran influència sobre el modernisme a Catalunya i sobre els seus principals representants, com van ser Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Josep Maria Jujol.

Domènech i Montaner va tenir una vessant política també destacable, dins del catalanisme conservador. Va ser diputat al Congrés pel partit de la Lliga Regionalista, de la qual en va ser també el president. Més tard fundà la Unió Catalanista, on Enric Prat de la Riba, futur president de la Mancomunitat de Catalunya, n’era el secretari, i en aquell mateix any 1892 va presidí l’assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes.

Finalment, després de les desavinences amb Francesc Cambó, dirigent de la Lliga que tenia un paper destacat a Espanya i que era molt proper a Alfons XIII, es va dedicar a la investigació arqueològica i a la història. Tot plegat el van portar a ser president de l’Ateneu Barcelonès tres vegades, a ser el president dels Jocs Florals, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i també de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Domènech i Montaner va morir l’any 1923 després de patir un càncer d’estómac i va ser enterrat en aquest nínxol, tot i que la seva voluntat era que l’enterressin al panteó familiar del cementiri de Canet de Mar, d’on era la família de la seva dona. En aquest panteó de Canet de Mar, fet per ell mateix, ja hi estava enterrada la dona i un dels seus fills que morí de petit. No obstant això, el context polític marcat per la dictadura del general Primo de Rivera, no ho va permetre, perquè consideraven que el trasllat d’una destacada personalitat catalanista provocaria manifestacions i reivindicacions polítiques. Passat molts anys, Lluís Domènech i Torres, el seu net, i altres familiars també s’hi han enterrat, com es veu en les inscripcions.

27. Xavier Turull i Creixell_nínxol 56 St Pere

Xavier Turull va ser un reconegut violinista i compositor barceloní.

Nascut el 1922, i fill de Xavier Turull i Ventosa, un reconegut arquitecte noucentista, va estudiar a l’Acadèmia de Música de Barcelona, sent deixeble de grans músics com Pau Casals. Al llarg de la seva vida, va compaginar tasques com a pedagog, compositor i intèrpret.

La seva carrera pedagògica la va començar a Sud-Amèrica, a les universitats de música de Colòmbia i Argentina. Al retornar a Barcelona, aconseguí la càtedra de violí al Conservatori e Música de Barcelona, esdevenint també el director durant 10 anys, del 1972 al 1982, i posteriorment també va ser membre del Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Xavier Turull destacava en aquesta vessant pedagoga i també impartia cursos magistrals d’interpretació a diferents ciutats europees.

Va morir l’any 2000 a Barcelona, a l’edat de 77 anys, i va ser enterrat al nínxol familiar. El seu fill ha seguit els passos del seu pare i actualment és el percussionista del popular grup barceloní “Ojos de Brujo”.

28. Joan Cortada i Sala_nínxol 11 St. Pere

Joan Cortada és recordat per molts per la seva obra cantada “Il regio imeneo”, dedicada a les noces d’Isabell II i Francesc d’Assís de Borbó, que amb música de Marià Obiols va ser l’encarregada d’inaugurar l’any 1846 el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Joan Cortada, nascut a Barcelona l’any 1805, va ser un novel·lista destacat, dins del moviment del romanticisme, i un dels primers escriptors en tractar els temes catalans en l’àmbit de la novel·la històrica en castellà. Una de les seves obres més destacades va ser “Cataluña y los catalanes” (1860), on defensa l’actuació històrica dels catalans, i on per primera vegada és presentat el regionalisme com a un valor polític. A més, va ser periodista, va col·laborar en diferents diaris, com el Diari de Barcelona o “El Telégrafo”, i historiador, sent professor d’història a la UB i membre de l’Acadèmia de la Història de Madrid.

Joan Cortada va morir l’any 1868 a Sant Gervasi de Cassoles i va ser enterrat al nínxol familiar.

29. August Font i Carreras_nínxol 5 St. Pere

August Font, nascut a Barcelona l’any 1846, va ser un arquitecte molt reconegut.

Va ser un dels alumnes avantatjats d’Elies Rogent, qui fou el primer arquitecte romàntic català i un dels pares de l’escola d’arquitectura catalana que va iniciar el camí cap al Modernisme, sent professor també d’Antoni Gaudí i Domènech i Montaner. Al costat d’Elies Rogent, August Font va intervenir en el projecte de la Universitat de Barcelona, la restauració de la catedral de Tarragona i participà també en la de Girona.

August Font té un gran conjunt d’obres arquitectòniques, de les quals es pot destacar la Plaça de toros de Les Arenes (1900), el Palau de les Belles Arts de Barcelona, el qual fou enderrocat el 1942, i la finalització de la façana gòtica de la Catedral de Barcelona (1913), on mostra la seva gran habilitat per l’arquitectura neogòtica.

Al mateix temps, August Font era docent a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.

D’August Font també tenim coneixença d’obres funeràries, com el majestuós panteó de la família Mumbrú situat al cementiri de Sarrià.

August Font morí a Barcelona el 1924 a l’edat de 77 anys i va ser enterrat al nínxol familiar.

29 Bis- Josep Balasch i Solà_ nínxol 67 St. Pau

La sepultura va ser adquirida l’any 1863 per Josep Balasch i Solà, un hisendat que va esdevenir en cinc ocasions alcalde de la Vila de Gràcia. La trajectòria de Josep Balasch és recordada per ser l’alcalde que va adjudicar les obres de la Torre del Rellotge a l’arquitecte del municipi Antoni Rovira i Trias. El també anomenat Campanar de Gràcia, és un dels símbols més representatius de la Vila de Gràcia.

No és d’estranyar que els graciencs s’enterressin al cementiri de Sant Gervasi, ja que no va prosperar el seu propi cementiri per la proximitat amb els nuclis urbans de l’entorn i perquè el Cementiri General de Barcelona, actualment el del Poblenou, estava massa lluny. És per aquesta raó que altres alcaldes de Gràcia tenen sepultura aquí, com són Francesc Derch i Alió, el líder de la Revolta de les Quintes de 1870 (Illa St. Pere, nínxol preferent 17, pis 2), i Feliu Martí i Urpí, qui l’any 1882 va restaurar la Torre del Rellotge després de la sublevació en contra de la Revolta de les Quintes (Illa St. Aleix, nínxol 37, pis 1).                       
L’any 1889 hi van col·locar les despulles de Josep Balasch i l’any 1910 les de la seva filla Teresa Balasch i Daura, tal i com indica la làpida del nínxol.

30. Ricardo Ramos Cordero_panteó 1A St Francesc Xavier

Ricardo Ramos va ser un dels naviliers més importants de Barcelona del segle XIX. Era fill de Ramón Alonso Ramos, fundador de la Casa Ramos, originària de Galicia. Quan va morir, Ricardo Ramos passà a ser el gerent de la companyia (1888) i la va convertir en la tercera d’Espanya del seu sector.

Paral·lelament al seu negoci, Ricardo Ramos va ser polític durant la Restauració Borbònica. Ramos fou diputat per Lleida a les eleccions generals de 1914 i 1916 pel Partit Conservador, i senador de 1918 al 1923.

Ricardo Ramos també se’l recorda pel seu habitatge plurifamiliar que encara avui en dia destaca a la Plaça Lesseps de Barcelona. Un edifici fet per l’arquitecte Jaume Torres d’estil noucentista, però d’influències modernistes, situat davant de l’Església de Sant Josep, popularment coneguda com “els josepets”.

El panteó Ramos, realitzat també per l’arquitecte Jaume Torres i Grau, conegut sobretot per fer l’edifici de Correus de Via Laietana, és una de les sepultures més curioses del cementiri, ubicada en un dels angles del mur perimetral del recinte, i amb més capacitat, amb 14 departaments. És un clar exemple de l’arquitectura funerària del segle XIX amb una rica simbologia religiosa. A la part frontal hi destaca el nom de la família, sobre una planta de palmera, símbol d’origen egipci que representa el triomf de la vida sobre la mort. Ambdós costats hi figuren les lletres gregues Alfa i Omega, símbol de l’inici i el final de la vida, i just a sobre i presidint el panteó hi apareix un rellotge de sorra alat, també conegut com a “Tempus Fugit”, un símbol funerari molt recorrent per expressar la brevetat de la vida. Les columnes de l’entrada tenen uns capitells on s’hi representen en quatre cares el pas del temps, des de la infantesa fins a la mort. Una gran porta molt ornamentada dóna accés a l’interior del panteó, i a la part superior un Crismó de Crist la presideix.

Altres personatges rellevants

Ramón d’Abadal i Calderó_panteó 3 St. Francesc Xavier

 Ramón d’Abadal, nascut a Vic l’any 1862, va ser un reconegut advocat i polític de la Lliga Regionalista, esdevenint regidor de Barcelona, senador per la Diputació de Barcelona i president de l’Assemblea de Parlamentaris. Passada la dictadura de Primo de Rivera, durant la qual va ser apartat dels càrrecs, va ser diputat durant la Segona República, i també diputat al Parlament de Catalunya per la Lliga.

Paral·lelament al món de la política, també va ser President de l’Ataneu Barcelonès, degà del Col·legi d’Advocats, fins que Primo de Rivera el va destituir i empresonà.

A l’esclatar la guerra, es va exiliar a França i a Itàlia i un cop acabada la guerra retornà a Barcelona, però restà apartat de la vida política.

Morí l’any 1945 a Rupià (Girona) i va ser enterrat al panteó de la seva propietat.

Família Pantaleoni_tomba 13, St. Francesc Xavier

La família Pantaleoni és recordada per l’imperi de moda que van construir a Barcelona i que va durar 4 generacions.

Miguel Pantaleoni Giusti, originari de Lucca, Itàlia, arribà a Barcelona l’any 1865 per obrir una petita botiga de confecció de roba, la primera de tot l’estat. L’èxit no va trigar en arribar i només amb un any, va ampliar el negoci i els seus dos germans s’hi incorporaren, creant la prestigiosa marca “Pantaleoni Hermanos”. Ràpidament, van obrir diferents botigues en punts estratègics de la ciutat, Carrer Escudellers, la Rambla, Carrer Ferran, el qual era el carrer burgès de l’època. I per últim, veient la projecció que tenia l’Eixample respecte Ciutat Vella, traslladà la botiga de la Rambla per situar-la més amunt, a tocar de Canaletes. Allà és on inaugurà la coneguda botiga Modelo, convertint-se amb el buc insígnia de la marca, la qual ha arribat fins als nostres temps. Per desavinences familiars, a partir de l’any 2006 van anar tancant paulatinament tots els seus negocis.

Miguel Pantaleoni morí l’any 1923 a l’edat de 82 anys i fou enterrat a la tomba de la seva propietat.

Darío de Regoyos Valdés_133, 1r pis, Sant Francesc Xavier

Pintor asturià nascut el 1857, va destacar pel seu estil impressionista, amb un important capítol dedicat a la visió de l’”Espanya negra”, pintures tremendistes de finals del s. XIX i principis del XX.

De jove va viure a Brusel·les, convidat pels seus amics músics Isaac Albéniz i Enrique Fernández Arbós, i es matriculà a l’Escola de Belles Arts. Va ser allà on destacà com a impulsor de l’Art Modern a Bèlgica.

A la seva maduresa viatjava sovint a l’Estat espanyol, on hi va pintar paisatges naturals, hi feia exposicions, com a la Sala Parés l’any 1905, o a les Galeries Dalmau de Barcelona l’any 1913, sent aquesta l’última.

Va morir el 29 d’octubre de 1913 a Barcelona d’un càncer. Diverses poblacions espanyoles li han dedicat carrers, Oviedo, Bilbao, Irun, etc.

Antoni Pérez Moya_nínxol 711, pis 4t, Sant Francesc Xavier

Músic, compositor i director coral valencià, vivia a Barcelona des de ben petit.

Se’l recorda principalment per la producció musical en obres per a cor i música religiosa. Va harmonitzar també cançons tradicionals catalanes, la seva versió d’El rossinyol és una de les més cantades.

En la seva carrera com a director de cors destaca la direcció de l’Orfeó de Sants, on hi va estar 32 anys.

Morí el 1964 amb 79 anys el dia de la festa de Sant Medir.

Albert Ràfols Casamada_nínxol 165, pis 5è, Sant Pere

Artista polifacètic, va ser pintor i poeta destacat. Formà part del Patronat de la Fundació Joan Miró i fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

Va morir l’any 2009 i va ser enterrat juntament amb els seus familiars.

Joan Rodón i Fabrés_nínxol 24, pis 1r St. Aleix (menció)

Artista de finals del segle XIX, destacable com a escultor de fusta policromada i altres materials, s’emmarcava dins de l’estil modernista de l’època.