Ruta Cultural del Cementiri de Sant Andreu

Història del cementiri

El motiu de la creació de nous cementiris que substituïen els que hi havia entorn les parròquies i esglésies, es troba, especialment, en la disposició reial de Carles III, oficialitzada a partir de la Reial Cèdula de 3 d’abril del 1787. Les raons sanitàries justificaven la decisió. En general, al Pla de Barcelona, les diverses poblacions van trigar algunes dècades a fer efectius aquests projectes funeraris. El cementiri municipal de Sant Andreu va entrar en funcionament el 1834. L’espai on es va construir era una zona rural al voltant de la qual hi havia masos com can Valent, can Borràs i can Verdaguer. Sembla que va ser el segon cementiri a ser creat en tota la zona, existint només prèviament el de Poblenou, de bastants anys abans.

La història del cementiri de Sant Andreu de Palomar està força unida a la de Barcelona ja que el 1897 Sant Andreu, que fins al moment havia estat un municipi independent, va quedar annexionat a la capital catalana. Amb una superfície de poc més de 35 hectàrees, l’estructura del conjunt és força irregular i poc unitària per les ampliacions que ha viscut al llarg de la seva existència, totes dutes a terme per diferents arquitectes. Destaquen les ampliacions del 1899, del 1919 i del 1956, tot i que ja hi hagué una primera intervenció el 1863 per resoldre alguns problemes d’accessibilitat i espai. Un dels moments en què la necessitat de creixement fou claríssima i urgent va ser després de la clausura de la fossa comuna de Sant Martí de Provençals, el 1896, ja que es va resoldre que el cementiri de Sant Andreu fos l’espai d’enterrament per la població martinenca. La primera ampliació es materialitzaria de mà de l’arquitecte municipal Pere Falqués, qui també faria el disseny de la capella del cementiri, que finalment no es duria a terme en aquell moment.

Degut al gran creixement de la població, i agreujat per les grans epidèmies com la de grip del 1918, es feia evident la necessitat d’una nova ampliació. Davant la mort de Pere Falqués, el 1916, va ser el seu ajudant, Agustí Domingo Verdaguer qui va dissenyar el projecte d’eixamplament, que es faria en uns terrenys que formaven part de la masia can Borràs que van ser expropiats per a l’ocasió. Finalment les obres començarien el 1924. Les reformes van provocar l’enderrocament de l’antiga façana principal, així que el 1927 es va inaugurar la nova façana, amb trets classicistes. Mentrestant, els treballs de construcció de nínxols va continuar al llarg d’uns quants anys, tant adossats al mur de tancament com als cossos exempts.

Amb el pas del temps, la urgència de tenir més espai es feia innegable i ja a partir del 1933 es va plantejar l’adquisició de nous terrenys que pertanyien a can Valent i que finalment van ser expropiats a partir d’unes converses dutes a terme el 1955. Tot plegat es va fer efectiu l’any següent, moment en què van començar els treballs. Aquestes obres serien les de l’ampliació definitiva i el moment en què s’executarien la capella i el campanar com a elements definitoris de tot el conjunt funerari. Ramon Térmens seria l’arquitecte encarregat.

Pel que fa al patrimoni artístic, el cementiri de Sant Andreu destaca per un conjunt de capelles i panteons especialment interessants des de la vessant arquitectònica, amb exemples de diverses tendències estilístiques dins el període de la segona meitat del segle XIX però especialment de la primera del XX. Com a curiositat que també defineix la necròpolis, després d‘algunes negociacions amb l’Ajuntament de Barcelona el 1951, es va situar un cementiri hebreu que es troba en el departament sisè.

Façana principal

L’accés al cementiri també ha estat molt canviant. Originalment hi havia un mur de tanca i un portal d’escassa entitat arquitectònica, i davant hi havia una esplanada o antecementiri, separat de la riera de Sant Andreu per un muret. Entre el 1863 i 1865 es va fer la primera façana monumental, però no és la que es veu actualment, i l’antecementiri es va tancar i s’accedia per un portal amb reixes de ferro, a l’estil del cementiri de Poblenou (aquest es va desmuntar el 1999).

L’any 1927 es van finalitzar un seguit d’obres de reforma al cementiri, dutes a terme per l’arquitecte Agustí Domingo i Verdaguer, amb l’objectiu d’ampliar la necròpolis i reformar les dependències administratives i l’antecementiri, a la vegada que es necessitava un dipòsit de cadàvers. Això obligava a enderrocar la façana i haver-ne de construir una altra adequada a tots aquests canvis, i d’aquí neix la que es visible a dia d’avui. D’estil grecoromà, té un monumental pòrtic neoclàssic flanquejat per pavellons, on estan ubicades les dependències de servei i recepció. Constituït per quatre columnes d’ordre dòric, hi reposa l’entaulament i damunt del fris es llegeix la inscripció “Cementiri de Sant Andreu”. A sobre hi presideix una creu, la qual no és la original, sinó una altra dissenyada pel mateix arquitecte l’any 1939, possiblement perquè fos destruïda durant la Guerra Civil espanyola.

En un costat del pòrtic d’entrada  hi ha l’escultura de Sant Andreu, realitzada per l’escultor Antonio Ramón González l’any 1957. En un principi havia d’haver estat exposada dins de la Capella, ja que va ser la guanyadora del concurs celebrat perquè així fos.

Sant Andreu

Escultor: Antonio Ramon González López
1956-1957

Les bases del concurs per a la realització de l’escultura de Sant Andreu van ser publicades el 5 de setembre del 1956. En elles es plantejava que l’escultura de Sant Andreu seria feta en alabastre lleugerament policromat i tindria una alçada de 1,70 metres. Els concursants havien de presentar un esbós de 30 centímetres al llarg dels següents quinze dies. Amb el lema “30 de Noviembre”, González va guanyar el concurs per fer l’escultura per la qual hauria de percebre 60.000 pessetes. Tot i que inicialment es preveia situar la peça dins la capella del cementiri, que tot just estava en construcció, es va situar a la part esquerra de l’interior del pòrtic de l’entrada principal, a temps per tal que l’1 de novembre del 1957, dia dels difunts, donés la benvinguda als qui anessin a visitar els seus estimats desapareguts.

Antonio Ramon González López es va formar amb Josep Llimona i Bruguera, un dels escultors més destacats del Modernisme, i va començar a participar en rellevants exposicions ja a partir dels anys 30. La peça està signada “ANTONIO RAMÓN 1957” al lateral dret de la peanya.

En l’obra, Sant Andreu apareix dempeus, sostenint els seus dos atributs més habituals: el llibre a la mà esquerra i la creu en forma d’aspa a la dreta. Tradicionalment, es diu que va morir crucificat en una creu d’aquesta mena i, per tant, esdevé el símbol del seu martiri. Mig ocult, a la part posterior es descobreix un cistell ple de peixos que recorda els seus orígens com a pescador, igual que en el cas del seu germà Pere (inicialment conegut com a Simó). Al mateix temps, pot fer al·lusió a la seva tasca com a ‘pescador d’homes’, propagant la paraula de Jesús, de qui va ser un dels primers apòstols en ser escollit.

Departament Primer

El Departament Primer és el més antic, realitzat l’any 1834, l’autor del projecte és desconegut, i s’ha anat modificant al llarg dels anys. Té una clara inspiració amb el cementiri de Poblenou, el qual segueix el model de cementiris vuitcentistes. A les dues bandes es crearen dos blocs de nínxols, els quals han anat pujant de pisos durant el segle XX que han modificat la seva estructura inicial. Als extrems d’aquests hi destaquen les arc coves, en són 13 i n’hi ha de diferents formes, a gust dels propietaris.

1- Panteó Família Martí_ Número 4, Dep. 1

El panteó va ser adquirit l’any 1895 per Teresa Campmany Marí, vídua de Domingo Martí Castells, i els seus dos fills, José i Modesto Martí Campmany. La Família Martí es dedicava a la fabricació de sabó.

El panteó va ser fet pel reconegut arquitecte Leandre Albareda i Petit, el qual va destacar sobretot per ser l’encarregat de dissenyar i construir el cementiri de Montjuïc l’any 1883, quan era l’arquitecte municipal de Barcelona. Cal destacar la seva prolífica obra dins l’art funerari de la ciutat, la qual es pot contemplar en variades i rellevants sepultures al cementiri de Montjuïc, al de Poblenou, també amb l’ampliació d’aquest cementiri duta a terme l’any 1888, i aquí, al cementiri de Sant Andreu, com demostra el panteó de la Família Martí. Els Germans Ventura van ser els encarregats de l’escultura.

Aquest panteó que preludia ja l’estil modernista, fet de marbre de Carrara, destaca primer per la làpida inclinada i darrera un grup escultòric aixecat sobre un túmul esglaonat. Aquest està constituït per un sarcòfag cobert per un sudari decorat amb diferents simbologies, com la planta del cascall, símbol del son etern, amb un ram de roses al damunt, i al costat, una figura femenina vestida amb una túnica, custodia el sarcòfag amb actitud de recolliment. Destaca també el coixí situat als seus peus, decorat amb una blonda, i als angles les dues llànties que mostren les seves flames enceses. La sepultura està inclosa al Catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic, social i cultural de Barcelona.

2- Panteó Família Giraudier_ Número 3, Dep. 1

El panteó de la família Giraudier, fet per Luis de Miguel Roca i d’estil modernista, no destaca per ser dels més ornamentats, però sí que és dels més bells pel treball a la forja que hi conté. Es pot observar com la barana de forja recargolada en cop de fuet rodeja la sepultura i a cada cantó els barrots abracen unes boles de ferro que prenen forma de cascall, la planta del son etern.

Antoni Giraudier i Monteys, titular original del panteó fet l’any 1902, era un reputat banquer i comerciant barceloní, el qual es va casar amb Clemència Merlè. Una de les seves filles, Maria Caritat Giraudier, es va casa amb Francesc Miquel i Badia, un crític d’art molt reconegut de l’època, el qual escrivia al Diario de Barcelona, a més de ser escriptor, professor i historiador.

Aquest panteó ens porta a parlar d’un episodi molt recordat en la història contemporània de Barcelona, “la Bomba del Liceu”.

El dia 7 de novembre de 1893 l’anarquista Santiago Salvador va llençar dues bombes d’Orsini al Teatre Liceu de Barcelona des del 5è pis. Una no va explotar per defectes de fabricació, ja que eren bombes casolanes. Van morir 20 persones, 10 homes i 10 dones. El cas de la família Cardellach és un dels que va cridar més l’atenció, perquè es va veure molt afectada. En l’explosió hi va morir Caius Cardellach, advocat i notari, la seva esposa, dues germanes i la seva neboda, Marta Giraudier, filla d’Antonio Giraudier i propietari d’aquest panteó. Marta Giraudier només tenia 14 anys i estava al Liceu aquell vespre com a acte de presentació en societat. Les seves restes van ser traslladades en aquest panteó l’any 1903. A més, van haver-hi molts ferits de metralla, fins i tot de persones assegudes al cinquè pis del teatre, perquè s’hi van trobar restes de sang. Els ferits els van instal·lar i atendre a la famosa Sala dels Miralls i al vestíbul.

Joan Maragall, gran poeta en llengua catalana i que pertanyia a la classe burgesa de Barcelona, va escriure un poema anomenat “El Paternal” parlant sobre aquell dia i de les conseqüències que va tenir aquella bomba. Ell, que se suposa que també hi era pel relat que ens ha deixat, ja ho va preveure tres anys abans deixant escrit en un article que era massa l’ostentació, creient que era una provocació l’exhibició de tanta riquesa al Liceu. Fins i tot, va assegurar que això portaria a què algun dia hi hagués un ensurt. Les germanes de Maragall feia anys que ja no assistien al Liceu per por al que finalment va passar.

Aquell atemptat és entès en un context social on les diferències de classes eren abismals, les classes populars estaven molt empobrides, abandonades de la societat i excloses de qualsevol educació, ja que el treball infantil apartava de les escoles els fills dels obrers. El que havia creat la societat burgesa del moment van ser barris populars deshumanitzats.

Com a conseqüència d’això, Barcelona, a finals del segle XIX, va ser coneguda com “la ciutat de les bombes”. La bomba del Liceu no va ser la primera ni seria l’última. Al mes de setembre del mateix any, va haver-hi l’atemptat a Barcelona dut a terme per Paulí Pallàs amb el llançament d’una bomba al capità general de Catalunya Martínez-Campos, el qual no va morir, i pocs anys després, l’any 1896 va haver-hi l’atemptat de la Processó de Corpus o del carrer dels Canvis Nous, on un anarquista va llençar una bomba des d’un terrat al pas de la comitiva i va causar una massacre. Els atemptats anaven dirigits als tres estaments que dirigien la societat de l’època, l’Exèrcit, l’Església i la Burgesia. La violència era vista per alguns obrers com a una eina més efectiva que les vagues generals, les quals no portaven els canvis socials esperats.

Santiago Salvador, fill d’un poble de Terol, va ser un anarquista qualsevol que era partidari de la violència revolucionària. Amb el seu acte terrorista al Liceu va voler impactar la societat burgesa. Les seves paraules textuals en el judici que li van fer un cop el van arrestar i abans de ser executat van ser les següents: “El meu desig era destruir la societat burgesa, a la qual l’anarquisme té declarada la guerra oberta; i em proposo atacar l’organització actual de la societat per implantar el comunisme anàrquic”.

3- Panteó Família Rivera_ Número 2, Dep. 1

El panteó de la Família Rivera va ser fet entre els anys 1924 i 1927 per l’arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera, fill d’un dels mestres de l’arquitectura catalana i amb un gran protagonisme en l’exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, Josep Vilaseca, el qual construí per exemple l’Arc de Triomf. Joaquim Vilaseca va destacar sobretot per tenir un estil neoclàssic, comú dins l’època noucentista que li va tocar viure, i aquest el va plasmar en edificis tan representatius com l’Ajuntament de Barcelona, on hi va col·laborar amb la reforma de l’any 1929, construint l’escala d’honor, quan ella era arquitecte municipal. També cal destacar la seva actuació en la restauració de la sala del Tinell i de l’actual Museu Marès, en la conversió de les Drassanes Reials en el Museu Marítim i de l’Hospital de la Santa Creu en centre cultural i seu de la Biblioteca de Catalunya, la construcció de l’Escola de Nàutica de Barcelona o el pòrtic del Palau Moja de la Rambla, entre d’altres.

L’estil neoclàssic de l’arquitecte també es fa palès al panteó Rivera, el qual és configurat com un temple amb la particularitat de tenir les cantonades aixamfranades. Per sobre de tot destaca el portal, i a dalt el nom de la família presidit per un crismó. La porta de ferro i vidre té a la part superior una forja decorada amb volutes, lliris i dues creus gregues inscrites amb un cercle. Pel seu valor arquitectònic, aquest panteó és inclòs dins del Catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic, social i cultural de Barcelona.

El panteó de la Família Rivera, va ser sol·licitat l’any 1924 per Dolores Yllamola Casteras, vídua de Joaquim Rivera Cuadrench, qui va ser conseller de l’Ajuntament de Barcelona. Joaquim Rivera era mestre d’obres de professió i era un propietari del Clot. Va construir el Cafè Restaurant i el Palau de les Ciències de l’Exposició de 1888, l’església parroquial del Clot, els gasòmetres de Sant Martí, Barcelona i Gràcia, i d’una reforma a l’edifici de l’Ajuntament de Barcelona. També tingué un paper destacat dins de l’Ateneu Barcelonès com a tresorer.

4- Panteó de Juan Gallarda Campañá_Número 1, Dep. 1

Aquest panteó va ser fet l’any 1894 pel reconegut arquitecte Leandre Albareda, el mateix que va fer el panteó de la Família Martí, i en l’escultura hi participaren els Germans Ventura. Aquests eren escultors marbristes dedicats fonamentalment a l’escultura funerària, que tenien el taller al carrer Muntaner, número 6 de Barcelona. A tots els cementiris barcelonins hi ha sepultures diverses projectades i executades per ells, o fins i tot fetes directament en el seu taller.

En aquest cas, el monument funerari està inspirat en les arquitectures egípcia i clàssica, i està fet tot de marbre de Carrara. Compost per una parcel·la pavimentada amb lloses combinades de marbre blanc i negre, hi destaca un podi on hi presideix un pedestal, i al damunt s’hi aixeca l’escultura d’un àngel dret, que porta a les mans rams de roses i pensaments. La poètica del monument es concentra en la rosa que ha caigut de la mà de l’àngel i que, miraculosament, queda mig suspesa en el buit.

Juan Gallarda Campañá era un home de negocis i accionista del Banc de Barcelona. Aquest panteó també recull les restes de l’empresari Pedro Fontfreda i Puig, el qual va ser conseller de l’Ajuntament de Barcelona i Conseller Delegat de Sant Andreu durant la dècada dels anys 40 del segle XX.

La família Gallarda Campañá també disposa d’una altra sepultura, la capella sepulcral número 2 del Departament Segon, propietat del seu germà, Andrés Gallarda Campañá. Andrés Gallarda va ser el fundador l’any 1892 de la “Casa Harinera de San Jaime, SA”, l’arquitecte de la qual va ser inicialment Joaquim Rivera, el primer difunt del panteó Rivera situat al costat. Actualment, la fàbrica d’Andrés Gallarda la coneixem com el Centre Cultural la Farinera del Clot, ubicat molt a prop de la Plaça de les Glòries.

5- Joan Clapés i Corbera_ Número 177, Dep 1, Sèrie 5

Joan Clapés i Corbera va néixer el 18 de gener de 1872 a Sant Andreu de Palomar. El 28 de maig de 1904 va ser ordenat sacerdot i des de la seva parròquia, va tenir un paper molt rellevant a Sant Andreu. Com a conservador de l’arxiu i el museu parroquial, com a mestre, i també com a promotor cultural local. 

La seva obra més destacada va ser “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”, composta de nou volums, en què recull aspectes diversos de la història local: geografia, biografies, intervencions en les guerres, vida social, cultura, etc. També va publicar “Sant Andreu de Palomar” (1900), obra de divulgació històrica local. Ha escrit poesies, ha participat en els Jocs Florals, i en altres treballs literaris. A més, va tenir un gran interès en l’onomàstica catalana i va escriure sobre l’origen i evolució dels cognoms catalans (“Els cognoms catalans”) recopilant més de 7000 exemples. 

Joan clapés va morir el 7 de juliol de 1939. Considerat una figura clau per qui vulgui entendre el passat de Sant Andreu de Palomar, l’any 1965 es va dedicar una plaça de Sant Andreu al seu nom.

6- Panteó d’Andreu Basté i Ros_Número 1, Dep 1, Lateral esquerra

El panteó d’Andreu Basté va ser realitzat l’any 1885 per Antoni Falqués i Ros, arquitecte i mestre d’obres de Sant Andreu que tingué un paper destacat en la construcció o ampliació d’algunes de les fàbriques de Sant Andreu, com la fàbrica farinera “La Esperanza”, ja enderrocada. A la vegada, és recordat pel llegat modernista que ha deixat a Sant Andreu amb la construcció de vivendes molt representatives d’una part de la societat de l’època com la Casa Mazantini (Cantonada carrers Coroleu amb Concepció Arenal) o la Casa Antoni Basté (Carrer Gran de Sant Andreu, 31-35). Antoni Falqués va tenir com a mestre al seu pare, Pere Falqués i Urpí, arquitecte modernista rellevant recordat per a molts per fer els Bancs-fanals del Passeig de Gràcia, i pel seu paper fonamental en la creació d’aquest cementiri.

Andreu Basté i Ros va ser el fundador l’any 1858, juntament amb altres socis com Marià Puig, de la societat “Basté y Compañía” per dedicar-se a la filatura i texits de cotó. A l’any 1873 passà a ser la societat mercantil “Basté, Puig y Compañía”, sota la gerència d’Andreu Basté i Francisca Saladrigas, vídua de Marià Puig, el qual està enterrat a un panteó de la zona central del mateix departament.

Aquesta societat, que tenia una casa-fàbrica al carrer de Sant Andreu, dins del llavors municipi de Sant Andreu de Palomar, va passar a mans del seu germà Narcís Basté, igual que aquest panteó. Narcís Basté era l’avi de la família Basté- Ferrer, una altra important nissaga d’industrials coneguts per la fàbrica Tecla-Sala, la qual la convertiren de fàbrica-molí de paper en una important indústria de fils i teixits. Aquesta va esdevenir una de les fàbriques de filatures més importants del país. Narcís Basté i els seus descendents també estan enterrats en aquest panteó. Finalment, la fàbrica va acabar sent propietat de la senyora Tecla Sala. Actualment, recull el Centre d’art Tecla Sala i la Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat.

7- Panteó de la Família Vidal- Tosas (abans, de Jaume Vilardell Gilabert)_Número 4, Dep 1, Lateral esquerra.

Aquest panteó d’estil neoclàssic també va ser realitzat per l’arquitecte Antoni Falqués i Ros, com el Panteó d’Andreu Basté, el qual té unes característiques molt similars. Com es pot observar, té forma de temple amb planta quadrada, a la manera clàssica. Destaca la porta amb forma d’arc de mig punt i els finestrons semicirculars a les façanes dels cantons, alguns dels quals amb vitralls de colors. Aquest panteó, juntament amb el Panteó d’Andreu Basté, estan inclosos dins el Catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic, social i cultural de Barcelona.

El panteó originalment tenia com a propietari a Jaume Vilardell Gilabert i va donar sepultura a un dels enterraments més antics que estan documentats en aquest cementiri. L’any 1877 va recollir les despulles del pàrvul Josep Pich Colominas. Posteriorment, la titularitat del panteó va esdevenir cap a una branca de la família anomenada Vidal-Tosas.

8- Panteó de la Família Fabra_ Número 2, Dep 1, Lateral esquerra

El panteó de la Família Fabra va ser realitzat l’any 1867 per reconeguts arquitectes del moment, Jeroni Granell i Mundet i Antoni Robert i Morera. Jeroni Granell, qui va ser President del Centre de Mestre d’Obres entre 1879 i 1882, destacà pel seu eclecticisme i participà en diferents obres, com per exemple en la construcció del paranimf de la Universitat de Barcelona, al costat d’Elies Rogent, va ser l’arquitecte de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, i construí l’Església de la Concepció de Barcelona l’any 1871. Per la seva banda, Antoni Robert se’l coneix en gran part per ser l’arquitecte de la casa que posteriorment va ser transformada en la Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch. Tots dos tenen una prolífica obra funerària, en especial al cementiri de Poblenou i també en el de Montjuïc.

Aquesta construcció d’estil clàssic i de llenguatge eclèctic, constituïda per tres cossos i de planta de creu grega, destaca pel portal d’arc rodó amb columnes jòniques i per una decoració de relleus escultòrics com les ziga-zaga i la parella d’àngels que sostenen la creu i l’estel. A dalt de tot hi sobresurt una creu cèltica. Pel seu valor artístic està inclosa dins del Catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic, social i cultural de Barcelona de 2003.

La titular original del panteó va ser Trinitat Fabra Alcain, vídua de Salvador Trinitat Rius i Torres, qui fou industrial navilier, advocat i polític barceloní del Partit Conservador i posteriorment de la Lliga Regionalista. Tingué un destacat paper en la fundació l’any 1907 de la “Mutua General de Seguros”, de cara als accidents laborals dels obrers i també dels empresaris, i a l’any 1912 participà en la construcció de la Companyia Espanyola de Foment a l’Àfrica per establir dipòsits comercials al Protectorat espanyol al Marroc.

Aquest panteó també havia guardat les despulles dels pares d’Antoni Giraudier i Monteys, fins que van ser traslladades al seu panteó l’any 1904, destacat anteriorment i conegut per l’atemptat de la Bomba del Liceu, ja que s’hi enterrà una de les víctimes. L’últim difunt enterrat aquí va ser Gil Armangué Rius l’any 2001, diplomàtic i escriptor, va ser un dels joves diplomàtics del franquisme i posteriorment ambaixador espanyol a Gibraltar, Londres, Tànger, Mèxic, Buenos Aires i Síria.

9- Panteó de la Maison d’Assistance Française_Número 2, Dep. 1, Grup central

El Grup Central del cementiri està format per quatre sepultures significatives, i aquest panteó és una d’elles. Fet l’any 1885 pel Taller Verdú, es tracta d’un monument funerari, inspirat amb els monuments commemoratius de l’antiguitat egípcia i clàssica, el qual era propietat de la Institució Benèfica Maison d’Assistance Française. Està inclòs també en el Catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic, social i cultural de Barcelona.

En aquest panteó hi enterraven persones majoritàriament sense recursos, moltes d’elles d’origen francès. Aquesta Institució va crear l’any 1916 un Hospital a Barcelona amb el nom de Maison d’Assistance Française que es va situar entre l’actual Parc de les Aigües i el Parc del Guinardó, en terrenys rurals amb l’objectiu que els malalts poguessin respirar un aire net. La posterior titularitat de la sepultura va passar a la Societat General Francesa de Beneficiència.

10- Panteó de la Família Puig i Saladrigas_Número 3, Dep 1, Grup Central

El panteó de la família Puig i Saladrigas, realitzat l’any 1884 i d’autor anònim, representa un templet clàssic, les columnes del qual estan decorades amb uns capitells que tenen formes de vegetals, fulles d’acant i de lotus, cascalls, etc. Simbologies relacionades amb el son etern, la mort. Dins el templet hi destaca la imatge en relleu de Crist i a sota , en una placa de marbre, el nom de la propietat. Sobre el sarcòfag, formant part de la llosa piramidal, hi ha esculpida una corona de llorer i flors.

La titularitat d’aquest panteó estava a nom dels fills de Marià Puig i Saladrigas, qui va ser el fundador d’una gran fàbrica de fils i teixits de Sant Andreu anomenada Basté, Puig i Companyia, i també va ser una persona molt influent en la societat catalana. Va esdevenir alcalde de Sant Andreu de Palomar i se’l recorda molt pel seu paper decisiu en combatre l’epidèmia de còlera que va patir la població l’any 1854. El seu fill i posteriorment gerent de l’empresa, Joan Puig i Saladrigas va liderar la fàbrica, al costat del seu germà Marià, i la va fer créixer encara més amb el nom de “Hijos de M. Puig y Compañía”. Centenars de famílies hi treballaven, tant a Sant Andreu com a Castellvell, on també hi tenia fàbrica. Per la seva exitosa dedicació a la fàbrica, va esdevenir President del Foment del Treball Nacional, entre el 1895 i 1897.

En política també va tenir un paper destacat, va ser diputat i senador conservador per Barcelona i va liderar el proteccionisme sobre la indústria. No obstant això, va perdre les eleccions legislatives enfront la candidatura dels Quatre Presidents de la Lliga Regionalista. Es casà amb Magdalena Pérez, filla de Marcial Pérez, un gran industrial del cànem provinent de La Rioja i creador d’una de les primeres societats juntament amb els seus germans anomenada “Hilaturas Caralt Pérez S.A.”. Un cop mort, va ser el mateix Joan Puig i Saladrigas el gerent d’aquesta altra empresa.

Les altres dues sepultures que acaben de conformar el Grup Central del primer departament són, per una banda, el Panteó de la Família Guardiola, propietaris d’una indústria farinera a Barcelona, ubicada a prop de l’actual Estació de França (al grup posterior hi tenen un altre panteó). Per altra banda, hi ha un panteó d’aspecte monolític propietat de la Família de Domingo Busquets i Dolors Salvany.

11- Nínxol de Josep Benet i Morell_ Número 13, Dep 1, Grup Lateral dret

Josep Benet i Cervera ha passat a la història per ser un polític, historiador i editor rellevant de la segona meitat del segle XX.

Josep Benet va néixer l’any 1920 a Cervera. Fins als 14 anys rebé la formació acadèmica a l’Escolania de Montserrat, i posteriorment continuà els seus estudis a Barcelona, fins que s’inicià la Guerra Civil espanyola. L’any 1938 Josep Benet fou mobilitzat al front de guerra en el bàndol republicà.

Un cop la República Espanyola fou derrotada pel feixisme, va poder ser desmobilitzat de l’exèrcit per ser fill de vídua i reiniciar així els estudis. A la Universitat, Josep Benet va començar la seva lluita antifranquista i la seva defensa del catalanisme, que no abandonà mai. Fou el fundador del Front Universitari de Catalunya, des del qual i de forma clandestina agrupava els estudiants per lluitar contra el règim. Aquesta organització s’integrà posteriorment a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, participant de la fundació l’any 1940 del Front Nacional de Catalunya, partit polític que agrupava diferents corrents nacionalistes catalans.

Va participar activament en política. Formà part d’Unió Democràtica durant un període breu de temps, posteriorment participà en diferents esdeveniments rellevants del franquisme com la coneguda com “Vaga dels tramvies”. Durant l’última etapa del règim, va formar part de les 300 persones que constituïren l’Assemblea de Catalunya, principal plataforma catalana antifranquista, fins que amb l’arribada de la democràcia s’integrà a l’Entesa dels Catalans com a senador. L’any 1978 formà part de la Comissió dels Vint i fou un dels parlamentaris que redactaren l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979. Posteriorment, fou el cap de llista en les eleccions al Parlament de Catalunya pel PSUC i fou elegit diputat, fins que l’any 1984 deixà la política.

Paral·lelament, Josep Benet destacà en el món cultural perquè tenia la convicció de refer el teixit cultural de Catalunya. Té una extensa obra d’investigació històrica i una de les més rellevants és la titulada “Maragall i la Setmana Tràgica”, escrita l’any 1961 i considerada una referència de la historiografia del segle XX. L’any 1985, un cop abandonà la política, fou també nomenat director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya per la seva llarga trajectòria d’investigació. Durant al llarg de la seva vida participà en diferents revistes i diaris, com per exemple “Serra d’Or”, sent un dels promotors, “Arreu”, “La Calle”, etc. i a mitjans coneguts avui dia com “l’Avui”, La Vanguardia”, El Periódico o “Le Monde”. També tingué una vessant musical sent promotor del grup musical Setze Jutges, el qual va donar un impuls definitiu a la Nova Cançó.

L’any 2008 morí a Sant Cugat del Vallès i fou enterrat a la sepultura de la família de la seva dona, Florència Ventura i Monteys.

12- Panteó Família Oriol_Número 2, Dep 1, Grup lateral dreta

El panteó de la Família Oriol és d’estil modernista i data dels anys 1901 i 1902. El seu autor va ser Simon Cordomí, arquitecte municipal de Granollers i qui va fer l’edifici de l’Ajuntament d’estil neogòtic. Simon Cordomí també ens ha deixat un variat ventall d’obres funeràries, sobretot en aquest cementiri. Una de les més rellevants, però, va ser el panteó del cementiri de Montjuïc on està enterrat el Doctor Robert, alcalde de Barcelona i una figura clau en la introducció de l’higienisme a la ciutat.

El panteó Oriol destaca en primer lloc per una subtil barana de ferro ondulada, acabada en peveters, la part posterior per tenir una aparença de gruta feta de pedra sense treballar, i al cim d’aquesta s’hi aixeca una creu de ferro forjat, la qual simula un ram de tiges de flors en la part vertical, i en la horitzontal s’hi veuen una parella de gira-sols a cada extrem. Als laterals de la sepultura s’hi poden llegir dues frases en llatí amb el següent significat: “Benaventurats els morts que moren en el Senyor” i “Jo sóc la resurrecció i la vida”.

La propietat original va ser dels germans Mariano i Teresa Oriol Alemany, i l’any 2007 la propietat va passar a ser de la família Martin-Romo.

13- Panteó Família Vintró_Número 3, Dep 1, Grup lateral dreta.

El panteó de la Família Vintró és molt similar al de la Família Oriol. Fet l’any 1902 pel mateix arquitecte, Simón Cordomí, és d’estil modernista i fet amb pedra de Montjuïc. La diferència la trobem en què conté algunes referències a la iconografia egípcia, concebut com un cenotafi amb l’hipogeu sota terra. Aquest té una boca d’accés tancada amb una reixa de barrots forjats amb fulles espinoses i flors, i al bust hi destaca una figura humana d’estil egípcia. Als extrems de l’arc s’hi poden veure les lletres Alfa i Omega, símbol de l’inici i el final del cicle de la vida, i darrera la reixa una làpida amb relleus ornamentals. A la part de darrera s’alça una creu, a la base de la qual s’hi pot llegir el nom de la família Vintró. Cal destacar que a la part lateral es desplega un banc amb una inscripció que diu “La Mort tot se lo emporta. Sols Crhisto dona llum”.

La família Vintró eren rics propietaris agraris originals de Sant Martí de Provençals, els quals també tenien terres a Sant Andreu de Palomar des del primer terç del segle XVIII. Pere Vintró i Mariné va ser el propietari original d’aquesta sepultura. Ell era nét de Pere Vintró i Vintró, un notable propietari agrícola, i fill de Pere Vintró i Sagristà, el qual també està enterrat aquí i qui va arribar a ser alcalde de Sant Andreu de Palomar. L’any 1946 la propietat va passar a un altre descendent, Josep Vintró i Guardiola, conegut per ser el propietari d’una de les farmàcies més importants de Sant Andreu.

14- Panteó Família Mussons- Estebanell_Número 6, Dep 1, Grup lateral dreta

El panteó de la família Mussons- Estebanell destaca per una construcció feta amb petites roques, algunes de les quals cobertes d’heura, donant al conjunt un aspecte de gruta natural. La creu té les mateixes característiques i al centre sobresurt la làpida fet de marbre blanc on s’hi pot llegir amb lletres romanes el nom de la família propietària.

Jaume Mussons i Llopart va ser qui va comprar l’any 1946 aquest panteó per enterrar-hi la seva dona Dolors Estebanell i Ribas. Jaume Mossons era conegut per a molts per ser el fundador de la marca Mussons Vins l’any 1928 per comercialitzar vins a doll. De la ma del seu fill Jaume Mussons Estebanell és quan el negoci creix i a l’any 1964 es van començar a embotellar vins amb les marques Mussons i Scala Dei. Al 1973 fundà la Societat Cellers de Scala Dei, actualment un dels vins del Priorat més famosos del món. Finalment, va ser amb la tercera generació quan es refunda l’empresa i el nét Jaume F. Mussons i Carvajal, juntament amb la seva esposa Teresa Maria Argemí comencen el conreu de vinya a Poboleda, en el cor del Priorat.

15- Panteó Família Benguerel_Número 6, Dep 1, Grup posterior

Els germans Benguerel i Roura van encarregar l’any 1911 la construcció d’un panteó a l’arquitecte Joaquim Vilaseca, anteriorment destacat per altres sepultures significatives d’aquest departament. I el resultat va ser una de les joies modernistes del cementiri, en quant a l’arquitectura i a l’escultura. D’aspecte massís, té una composició simètrica en les quatre façanes, però es trenca a les cantonades, com es pot veure amb l’escultura d’una figura femenina que sosté un calze. Destaquen també els arcs superiors amb obertures que tenen vidres de colors diversos a la façana principal i vidrieres emplomades policromes a les altres tres façanes, on es representen mussols, ratpenats, crismons, la senyera catalana i creus de Sant Jordi. Un altre element rellevant són les reixes de forja i els peveters que flanquegen l’entrada. Antigament, aquest panteó tenia a la part superior una gran creu tridimensional d’aires gaudinians.

La poderosa branca familiar Benguerel- Massanella, originaris de Sant Andreu i coneguts pels seus negocis, van destacar per la seva contribució al món de l’esport. Fundadors del grup empresarial Faema, Francesc Benguerel va finançar un dels millors clubs de ciclisme dels anys 50 i 60, el qual portava el mateix nom que l’empresa.  Per altra banda, el seu germà Pere Benguerel era el President de la Gran Penya Barcelonista a principis dels anys 60’.

16- Panteó Família Guardiola_Número 5, Dep 1, Grup Posterior

Aquest panteó va ser encarregat per Maria Pilar Elias i Colom per enterrar-hi el seu difunt marit Francesc Guardiola i Jubany. L’obra la va realitzar l’arquitecte Melcior Viñals l’any 1913, qui va ser l’arquitecte municipal de Terrassa, d’Esparraguera i de Sant Vicenç dels Horts. És a la primera localitat on hi ha un major llegat de la seva arquitectura modernista, sent l’encarregat de projectar el cementiri nou.

El panteó d’estil neogòtic és una de les obres artísticament més destacables del cementiri. Amb un gran repertori iconogràfic, sobretot en temes naturalistes, com són les roses i l’heura, hi destaca per sobre de tot el timpà sostingut per una parella d’àngels que custodien l’entrada i que porten a les mans escuts amb les lletres Alfa i Omega gravades, representant l’inici i el final del cicle de la vida. A la base hi ha la inscripció del propietari i al frontis un alt relleu de marbre blanc de Carrara que representa la resurrecció dels morts. S’hi poden veure personatges de totes les classes socials: rei, bisbes i sacerdots, vells, homes, dones i nens que responen a la crida de l’àngel amb la trompeta. La reixa de barrots de ferro també destaca per ser treballa amb motius florals, com són els cascalls, símbol del son etern.

Francesc Guardiola i Jubany era un empresari fariner de Sant Andreu de Palomar. Juntament amb el seu oncle, Josep Parera i Guardiola, va fundar l’any 1877 l’empresa “Parera y Guardiola” i construïren la coneguda Farinera de Fort Pius, ubicada a la Carretera de Ribes. La innovació de les seves màquines importades del centre d’Europa, les quals permetien moldre el gra molt millor i amb menys temps, va fer que l’empresa fes un gran creixement i esdevingué un personatge molt ric. Mostra d’això va ser la construcció l’any 1906 de la casa Can Vidal, un dels edificis modernistes més significatius de Sant Andreu i molt conegut perquè als baixos s’hi va instal·lar posteriorment el popular Bar Versalles. Ubicada a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu i del Carrer Pons i Gallarza, Francesc Guardiola hi va passar a viure amb la seva dona, Maria Pilar Elias, qui era mestra d’escola, i els seus tres fills.

17- Panteó Esteban Fábrega_ Número 4, Dep. 1, Grup posterior

El propietari original de la sepultura va ser Esteban Fábrega Puig, veí de Sant Andreu de Palomar i qui a l’any 1907 li encarregà la construcció d’un panteó a l’arquitecte modernista Juli Maria Fossas, el qual destacà per ser arquitecte municipal de Malgrat de Mar, del Masnou i d’Arenys de Mar. A Barcelona també treballà en la secció d’Ornamentació a l’Ajuntament, i destacà pel gran i ric ventall d’obres funeràries que va realitzar al cementiri de Montjuïc.

El panteó es tracta d’un petit temple d’inspiració romànica, amb una entrada en forma d’arc, flanquejat per dues columnes amb capitells florals, el nom de la propietat i a sobre un escut amb la creu esculpits a la pedra. Finalment, a dalt de tot hi ha una gran creu apuntada. L’accés queda tancat per una reixa de barrots que està treballada amb motius florals i fantàstics, com es veu amb els quatre dracs, i amb la creu i les inicials de JHS (Jesús Home Salvador). L’entrada també queda custodiada per dos elements més, a la dreta un gran peveter de ferro forjat, i a l’esquerra un grup escultòric modernista fet de marbre blanc. Està representat un àngel (les ales li han desaparegut), que sosté en un braç un nadó mig nu i amb l’altre braç assenyala cap a dins del panteó, i al seu costat una nena despullada amb les mans en posició de pregar. Cal dir que els infants nus simbolitzen les ànimes dels difunts.

18- Panteó de Valentí Iglesias i Riera_ Número 3, Dep. 1, Grup posterior

El panteó sol·licitat pel mateix Valentí Iglesias i Riera va ser construït pel mestre d’obres Josep Masdeu i per l’escultor Josep Planas l’any 1911. Com es pot veure, cadascú va utilitzar el seu estil, l’element arquitectònic és de caire clàssic, i l’element escultòric i els ornaments són d’estil modernista. Tota la composició està feta de marbre blanc, antigament envoltada per uns pilastres i un passamà cilíndric, on destaca la làpida amb escriptura modernista, i al darrera una gran creu sobre un calvari (conjunt de roques). Aquesta té els braços que simulen troncs d’arbre amb un espiral de branca de roser esculpida.

Valentí Iglesias i Riera, el propietari original del panteó, era un industrial de teixits a Sant Andreu que comercialitzava llanes. El seu fill Valentí Iglesias i Abelló, qui també està enterrat aquí, seguí amb el negoci de llanes i va invertir en d’altres. En l’àmbit polític, va ser conseller de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1922. Posteriorment, va seguir tenint un paper rellevant a la població sent el President de Propietaris de Sant Andreu. Emperò, si per alguna cosa va ser conegut va ser per comprar l’any 1901 la famosa Masia de les Carasses, una de les poques masies que queden avui dia a Sant Andreu i que ens trasllada a la vida rural de la vila. Aquesta data de mitjan segle XVII, tot i que ha tingut diverses reformes durant el pas del temps. A l’any 1931 l’Ajuntament la va comprar, esdevenint la primera escola municipal de Sant Andreu, amb l’objectiu que fos una escola a l’aire lliure, un concepte pioner de l’escola republicana. Avui dia segueix sent l’Escola i Biblioteca Ignasi Iglesias, en honor al destacat poeta i a la seva tasca en defensa de les escoles a l’aire lliure. Cal dir que la família propietària del panteó no té cap parentiu amb el poeta i dramaturg Ignasi Iglesias, també enterrat al cementiri.

Des de fa anys que un carrer proper a l’escola Ignasi Iglesias porta el nom de Valentí Iglesias, en honor a la seva figura.

19- Panteó Família Servat_ Número 2, Dep 1, Grup posterior

El panteó de la família Servat va ser realitzat el 1911 per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa, recordat per ser pioner en la utilització del formigó armat en les seves construccions. Va destacar per ser l’arquitecte municipal de diferents ajuntaments, com per exemple el de Sant Joan d’Horta, de Sant Martí de Provençals i finalment es va incorporar a l’Ajuntament de Barcelona. Paral·lelament i fins a la seva mort, també va ser l’arquitecte de la diòcesi de Solsona.

En aquesta sepultura, Claudi Duran va utilitzar la pedra rústica, amb intenció d’imitar la natura. Rodejat per un muret que presideix una creu doble sobre un calvari, hi destaca la làpida que cobreix la tomba, la qual pren la forma d’un llibre tancat, de vidre i amb una coberta artística. El nom de la família està gravat a l’àcid en lletres romanes.

El propietari original d’aquest panteó va ser Ignasi Servat i Fitor, químic de professió. La seva família es relacionà amb la família Cuatrecasas, la qual era coneguda per ser fariners de Sant Martí de Provençals, llavors el primer centre industrial fariner del país. La seva projecció va fer que un dels seus membres de la família, Josep Cuatrecasas Trinxant arribés a ser durant els anys 30’ del segle XX el President de la Càmera de Propietaris i Industrials de Sant Andreu i Sant Martí.

20- Pere Falqués i Urpí_Dep. 1, Sèrie 1a, nínxol 243, pis 3r

Arquitecte destacat del modernisme, va néixer a Sant Andreu de Palomar l’any 1850. L’any 1874 va obtenir el càrrec d’arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar, i posteriorment també ho va ser de Sant Martí de Provençals. En l’Exposició Universal de 1888 va col·laborar en el disseny del Palau de les Ciències i el de l’Agricultura, i se’l recorda per guanyar el concurs per remodelar la Plaça de Catalunya de l’any 1889. En la seva etapa com a arquitecte municipal de Barcelona, va participar en diverses obres conegudes i elements patrimonials, com per exemple en les reformes del Gran Teatre del Liceu, en la reorganització del Parc de la Ciutadella, la reforma de la Casa de la Caritat i va impulsar la construcció dels túnels del metro quan es va obrir la Via Laietana l’any 1913. Una de les seves obres més icòniques van ser el disseny dels bancs fanals del Passeig de Gràcia decorats amb trencadís. A Sant Andreu se’l recorda principalment per projectar l’any 1882 la parròquia de Sant Andreu de Palomar, tot i que un any després de la seva inauguració va caure la cúpula i van morir vàries persones. Aquest incident va ser la taca negativa a la carrera professional de Falqués que va arrossegar tota la vida amb una gran pena.

Pere Falqués va morir el 22 d’agost de 1916 i va ser enterrat a la sepultura familiar.

Departament Segon

Amb la primera ampliació de Pere Falqués l’any 1899 es va dissenyar també la connexió entre els Departaments Primer i Segon. El mur de tanca del primer cementiri es va haver d’obrir en la part central, donant lloc a un espai que amb el temps es va ocupar amb tombes menors (1954).

El projecte de Pere Falqués es va anar realitzant per fases per limitacions pressupostàries i no va ser fins l’any 1908 que el recinte quedà pràcticament configurat i les parcel·les de les sepultures i dels columbaris ben delimitades. L’arquitecte tenia una idea inicial de construir illes de tombes, però la pressió demogràfica obligà a construir blocs de nínxols

21- Capella de Martí Rius_Número 1, Dep 2

Al Departament Segon hi destaquen una sèrie de capelles sepulcrals ubicades al capçal dels blocs de nínxols, i la majoria tenen un estil modernista, com és la capella de la família de Martí Rius. Aquesta va ser construïda l’any 1905 per l’arquitecte Jaume Bayó, conegut per ser col·laborador d’Antoni Gaudí en cases tan famoses com la Casa Batlló i la Casa Milà, i també en la construcció del Parc Güell. En el seu interior hi va treballar el reconegut escultor Josep Campeny, autor de nombroses obres urbanes, com són les fonts ornamentals, i també de funeràries, especialment al cementiri de Montjuïc. Hi destaca també els motius florals de color blau i verd de les parets.

La capella sepulcral destaca per les formes sinuoses, repetides a l’arc de la porta, a la cornisa i a la coberta, on s’aixeca un pinacle amb una creu de quatre braços, típicament gaudiniana. L’altre element a destacar és la porta feta per una reixa de ferro forjat en la qual s’entrellacen agulles de màquines selfactines tot formant una xarxa. Aquesta fórmula va ser utilitzada posteriorment per Gaudí en les reixes de la cripta de la Colònia Güell. Les selfactines eren màquines de filar molt típiques als vapors de Catalunya durant la Revolució Industrial i ens porta a parlar del passat industrial de la família de Martí Rius.

Martí Rius i Rosselló era un fabricant d’estampats de teixits de Sant Martí de Provençals i propietari important de la zona. Quan les diferents viles del Pla de Barcelona es van annexionar a la ciutat l’any 1897, va esdevenir conseller de l’Ajuntament de Barcelona com a representat del Districte de Sant Martí (districte X).

El seu fill Pere Rius i Calvet va seguir el negoci del seu pare. Com a propietari va tenir un paper important a la població de Sant Feliu de Guíxols, on hi tenia la residència d’estiu, Can Rius. Allà urbanitzà la muntanya de Sant Elm i va millorar el balneari, fent que la població esdevingués un punt turístic molt important. A més, hi va construir una xarxa de clavegueres per higienitzar la població. Com a agraïment, avui dia part del passeig marítim de la localitat porta el seu nom.

Aquest panteó, però, està marcat per la tragèdia personal que va viure Pere Rius. Casat amb Mercè Coll, van tenir tres fills, dos dels quals, el Martí i el Pere, moriren amb quinze i deu anys respectivament. Posteriorment, moriria la seva dona i finalment la seva filla Rosa l’any 1937. Aquell mateix any i en plena Guerra Civil, seria executat acusat de ser un ric hisendat a favor del moviment nacional. Les seves restes van ser enterrades l’any 1940 al panteó que havia comprat el seu pare i que actualment està inclòs dins del Catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic, social i cultural de Barcelona.

22- La Capella del cementiri

L’any 1904 ja es va redactar un projecte per l’emplaçament i la fonamentació d’una capella. Aquesta obra va ser dissenyada per l’arquitecte Juli Maria Fossas i amb el vistiplau de Pere Falqués, l’arquitecte municipal. No obstant això, les obres anaven molt lentes i no es van reactivar fins al 1955. Un nou projecte fet per Ramon Térmens Mauri, el cap del Servei de Cementiris, es va imposar. Estava basat amb el projecte classicista anterior, però més adaptat als nous corrents arquitectònics europeus de mitjan segle XX. L’únic que va respectar completament va ser la fonamentació i el basament, amb 24 hipogeus al voltant.

La Capella, visible des de l’accés del cementiri, està ubicada en l’eix principal del recinte. Una escalinata condueix a la planta superior, on hi ha la porta del temple. Aquest és de planta octogonal, amb dobles finestrals a cada costat, els quals estan decorats amb llunes de vidre gravat a l’àcid, on es narra la seqüència del Via Crucis en el sentit contrari a les agulles del rellotge. A l’interior hi destaca el presbiteri, presidit per la imatge de Crist crucificat. En el projecte de Térmens, la imatge dibuixada a l’altar era la figura de Sant Andreu, que va ser encarregada a l’escultor Antonio Ramón i que avui es troba al pòrtic d’entrada al cementiri. La coberta de la Capella és una piràmide truncada, esglaonada per donar pas a la llum natural. I a dalt de tot s’aixeca una creu de ferro forjat. Finalment, sota la Capella hi ha la cripta, a la qual s’hi pot accedir des de darrera de l’altar o des de l’exterior, al cantó oposat a l’entrada. En aquesta cripta hi ha les sepultures del Col·legi de Rectors de Barcelona.

23- Francesc Pla “el Santet de Sant Andreu”_ Hipogeu de la capella 19

Un dels hipogeus més curiosos que es troben al basament de la Capella és el de la família Pla- Saña. Aquí hi va ser enterrat Francesc Pla i Saña, conegut popularment com el “Santet o el Capellanet de Sant Andreu”.

Francesc Pla, originari de Sant Andreu de Palomar, era seminarista i tenia com a objectiu arribar a ser sacerdot. No obstant això, la seva carrera es va veure estroncada quan el Bisbe de Barcelona, Enric Reig, ho va vetar, perquè era coneixedor que la mare de Francesc Pla era espiritista. L’espiritisme estava molt de moda entre les classes mitjanes i altes de finals del segle XIX, especialment com a oposició a la visió materialista del món que presentava la ciència i sobretot la Revolució Industrial, la qual deshumanitzava la societat amb el progressiu domini de la màquina.

Aquest fet va fer que Francesc Pla entrés en una forta depressió i morís al cap d’uns mesos, concretament el dia 5 de novembre de 1918. Diu la llegenda que el propi Francesc Pla, un cop vetada la seva carrera religiosa, li va dir al Bisbe que allò seria la seva mort i que ell veuria el seu enterrament. I així va ser, precisament el dia del seu enterrament, el Bisbe Enric Reig visitava Sant Andreu i va poder veure el seguici fúnebre de Francesc Pla.

En un primer moment, Francesc Pla va ser enterrat al nínxol de la família número 87 del Departament primer, però posteriorment (any 1922) se’l va traslladar a aquest hipogeu, perquè eren moltes les ofrenes florals que rebia dels veïns del barri en solidaritat amb la família. La seva mort va causar una gran commoció i avui dia encara rep flors i exvots de persones que li demanen favors.

24- Capella de Josep Fusté i Saladrigas_ Número 42, Dep. 2

La Capella de Josep Fusté Saladrigas i Família té una clara inspiració en l’Art Nouveau que es desenvolupà a França, Alemanya i Itàlia. Destaca per l’arc adovellat del frontis que acull la porta d’entrada, aquesta emmarcada per dues pilastres que es prolonguen fins a la cornisa. Sobre la porta hi destaca amb lletres modernistes el nom del propietari. La porta d’entrada és de ferro forjat, on hi figuren barres verticals entrellaçades amb d’altres en cop de fuet. L’interior és tot de marbre i l’altar és presidit per un Crist crucificat, també de marbre. El seu conjunt va ser realitzat pel mestre d’obres Josep Graner i Prat l’any 1912-13, el qual va ser molt actiu a Barcelona i a Montcada i Reixac, on hi va fer la casa de l’Ajuntament. A Barcelona se’l recorda per la Casa Fajol, coneguda com la Casa de la Papallona del carrer Llançà, i també per la fàbrica Cristalleria Planell, recentment reformada en un centre cívic del barri de les Corts.

Josep Fusté i Saladrigas era industrial, tenia una fàbrica anomenada “Fàbrica de Teixits de Lli, Cotó i les seves Mescles”, fundada el 1872 i ubicada al número 3 del Carrer de Girona de Barcelona. Era una persona coneguda a Sant Andreu de Palomar, també per la seva vinculació amb la vida cultural de la vila. Un exemple d’això és que en el Primer Certamen Literari de Sant Andreu celebrat per la festa major de 1901 va ser l’encarregat d’entregar un premi a la millor poesia festiva. Va decidir donar un objecte d’art de la seva col·lecció personal. En d’altres certàmens posteriors també hi col·laborà.

L’any 1916 Josep Fusté va morir, però la seva dona Dolors Perearnau i Camprubí tirà endavant el negoci. Fundà l’empresa “Víuda i fills de Josep Fusté i Saladrigas” i al morir al cap de poc un dels dos fills, en Jaume, l’empresa canvià de nom per dir-se “Vídua i Fill de Josep Fusté Saladrigas”. A l’any 1920 Dolors Perarnau li comprà a Claudi Arañó i Arañó, un industrial tèxtil molt potent, la fàbrica del Cotó, la primera que feia servir el vapor de Mollet. L’empresa es va fer gran fins que a finals dels anys 20 va fer una suspensió de pagaments, i l’altre fill, Rossend Fusté, va cedir tot l’actiu a una nova societat i a l’any 1933 es va vendre la fàbrica.

25- Hipogeus monumentals_ Dep. 2, cantó dret

La idea de Pere Falqués alhora de construir els hipogeus monumentals, tant al cantó dret com esquerra del Departament segon, era evitar la monotonia dels blocs de nínxols ja construïts. A més, volia donar varietat de sepultures, ja que fins al moment només hi havien nínxol o panteons, i d’aquesta manera es podrien optar per nínxols de categoria superior i amb una imatge més senyorial.

Dins del conjunt d’hipogeus també hi ha diferents classes, els tres centrals són de categoria major, i els laterals de menor. No obstant això, destaquen dos de menors referents als germans Josep i Jaume Bayó Font, un a cada costat. Els germans Bayó van ser estrets col·laboradors d’Antoni Gaudí, el Josep era constructor i el Jaume arquitecte, tots dos nascut a Sant Andreu de Palomar. Jaume Bayó va ser el responsable de la construcció de la Capella de la Família de Martí Rius, una de les més rellevants d’aquest cementiri.

26- Francesca Vergés i Escofet_ Nínxol 867, Dep. 2, Sèrie 1, pis 1

Francesca Vergés i Escofet (Figueres, 17 de febrer de 1898 – Barcelona, 11 de maig de 1976) va ser una activista republicana i catalanista destacada de la Segona República, amb una forta vinculació amb el barri de Sant Andreu de Palomar.

Filla de Joan Vergés i Darnés i d’Anna Escofet i Costa, es va traslladar a Sant Andreu a principis dels anys 20, on es va casar amb Josep Maria Colomer i Trillas i van tenir un fill, Ramon Colomer i Vergés. 

Va ser militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i membre d’Estat Català des dels seus inicis. El 30 de novembre de 1931, va acompanyar el president Francesc Macià en la seva visita a la Festa Major de Sant Andreu. Va formar part de l’Avenç Obrer Català (conegut com “El Casinet”), on va ocupar càrrecs de responsabilitat i va ser membre destacada de la Secció Femenina. Va organitzar i participar en xerrades sobre feminisme i cursos de gramàtica catalana i història de Catalunya, amb l’objectiu d’instruir les dones en la cultura general. 

Després de la Guerra Civil, Francesca Vergés i el seu marit van ser detinguts i condemnats a 12 anys de presó per un Consell de Guerra Sumaríssim acusats d’auxili en la rebel·lió. Va obtenir la llibertat condicional el 2 d’agost de 1941 i l’indult el 1947. El seu marit va ser desterrat a Villarroya de la Sierra (Aragó) fins al 1942. Després de sortir de la presó, va gestionar el negoci familiar, Cafés Cuba, al carrer Aribau de Barcelona, fins a la seva jubilació. 

El 4 de març de 2023, l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar una plaça amb el seu nom a Sant Andreu. A l’acte d’inauguració hi van intervenir la família de Francesca Vergés, i Pau Vinyes, historiador i membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.

27- Dolors Aleu i Riera_Panteó 66, Dep. 2

Dolors Aleu, especialitzada en ginecologia i pediatria, fou la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona que va assolir el títol de doctora. El panteó on es torba enterrada és de la família Cuyàs, la família del seu marit, qui era agent de borsa i d’origen burges, ja que la família tenia una empresa tèxtil.
Sempre va tenir el suport del seu pare, que era un polític influent, i li pagava dos escortes perquè l’acompanyessin a classe. Havia de demanar un permís especial i s’enfrontava a les mirades i xiuxiuejos dels seus companys. Ens situem en un context en què el fet que les dones accedissin a estudis superiors era més aviat un fet excepcional. En veiem com a exemple el diari El Liberal, que va publicar el 1882 la següent nota de premsa: “Felicitamos por adelantado a los enfermeros que fien la curación de sus dolències al nuevo doctor con faldas”.

Amb tot, Dolors Aleu acabà els estudis el 1879, però no tingué permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril de 1882, tres anys més tard, i finalment s’examinà a Madrid el 19 de juny d’aquell any. Aprovà amb excel·lent i es convertí en la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol. Es doctorà a Madrid el 8 d’octubre de 1882, 4 dies després que ho fes Martina Castells i Ballespí.

A la seva tesi doctoral assenyalava que les dones no eren inferiors als homes i que les diferències entre nenes i nens responien a les diferències en l’educació, i que s’hauria de procurar que “los colegios para señoritas estén a nivel de los mejores que hay para señoritos”. També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. A més a més, també advocà perquè s’abandonés la cotilla, que oprimia el tòrax i afinava la cintura de les dones, perquè dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.

D’entre les 3 primeres dones doctores, només ella va exercir la professió amb consulta pròpia a Barcelona durant 25 anys. Va obtenir una àmplia acceptació entre tots els sectors socials, i comptava entre les seves pacients femenines des de membres de la burgesia, passant per artistes, dones acollides en institucions benèfiques i infants de la Casa de la Caritat de Barcelona. En els inicis de la seva professió va escriure en una ocasió: “En els pocs mesos que porto de pràctica, he visitat malaltes que feia més de 6 anys que tenien una dolença, i que em van declarar que haurien deixat que en passessin molts més, si no haguessin tingut ocasió de consultar amb una senyora”.

Amb el fi de poder pagar l’educació dels seus fills va invertir en el sector immobiliari adquirint diverses cases. Encara avui, al carrer Tiradors, 3, podem veure a sobre l’arc de la porta la inscripció D.A., les seves inicials. El fill gran, en Camil, va seguir els seus passos i estudià medicina, decisió de gran orgull per Dolors Aleu, ja que seguia l’exemple de la mare i no pas el del pare. L’any 1905 en Camil mor per tuberculosi i Dolors Aleu cau en depressió: tancarà les seves consultes i es retirarà a la residència d’estiu dels seus pares, la Torre Aleu situada a l’actual barri de la Salut.

28- Josep Cararach i Mauri_Nínxol 1172, Dep. 2, Sèrie 1, pis 1

Josep Cararach i Mauri (1877–1969) va ser un metge i activista català destacat, amb una forta vinculació amb el barri de Sant Andreu de Barcelona.

Cararach va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Madrid als 23 anys. El 1905 va ser elegit regidor del districte IX de Barcelona, on va impulsar diverses millores urbanístiques i socials. Va ser també un dels fundadors de la Clínica Sant Jordi a Sant Andreu, que va obrir les seves portes el 1928. Aquesta clínica va ser dirigida per la seva família fins als anys 2010. 

El 1994, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar la Plaça del Doctor Cararach Mauri, situada entre els carrers Gran de la Sagrera i Berenguer de Palou, en reconeixement a la seva tasca com a metge i home de ciutat. 

29- Enric Casals i Defilló_ Tomba 54, Dep. 5

Enric Casals i Defilló, nascut l’any 1892 a Barcelona, va ser un destacat violinista, compositor i director d’orquestra català, conegut sobretot per la seva tasca com a col·laborador del seu germà Pau Casals. La seva obra i la seva trajectòria professional van tenir una influència significativa en la música clàssica catalana del segle XX.

Enric Casals va iniciar els seus estudis musicals amb el seu pare, Carles Casals i Ribes, i posteriorment va estudiar violí amb Rafael Gálvez a Barcelona. Després, va continuar la seva formació a Brussel·les amb Mathieu Crickboom i Joseph Jongen, i a Praga amb František Suchý. Aquesta formació internacional va enriquir la seva tècnica i estil interpretatiu, permetent-li fusionar influències europees amb la tradició musical catalana. Com a violinista, Enric Casals va actuar com a solista en diverses orquestres destacades, incloent-hi l'Orquestra Simfònica de Barcelona, la Kurort-Sinfonic Orchester de Sant Petersburg i l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu. També va ser membre i subdirector de l'Orquestra Pau Casals, fundada pel seu germà Pau el 1920.

El 1921, va fundar el Quartet de Corda Casals, amb el qual va oferir concerts en diverses ciutats europees, contribuint a la difusió de la música de cambra catalana. Després de la Guerra Civil Espanyola, va crear i dirigir l'Orquestra Ibèrica de Concerts i l'Orquestra Professional de Cambra de Barcelona. També va ser director dels Festivals de Prada, organitzats per Pau Casals, i va fundar l'Institut Musical Casals a Barcelona.

Enric Casals va compondre diverses obres per a orquestra, música de cambra i sardanes. La seva música es caracteritza per un estil equilibrat i ben estructurat, amb una clara influència del modernisme català i un profund respecte per la tradició musical. A més, va exercir una tasca pedagògica destacada, amb alumnes com Gonçal Comellas i els germans Gerard i Lluís Claret, que van continuar la seva influència en la música catalana. També va ser pare de la violoncel·lista Pilar Casals i Vidal, qui va seguir els passos musicals del seu pare.

L’any 1973 va morir el seu germà gran Pau Casals a Puerto Rico, i les seves despulles van ser traslladades al cementiri del Vendrell. Enric Casals va morir el 1986 i va ser enterrat a la tomba que havia adquirit ell amb anterioritat. 

Departament Tercer

L’espai que ocupa el Departament Tercer eren terrenys on hi havia hagut l’antiga masia Can Borràs. El projecte el va realitzar l’arquitecte Agustí Domingo i Verdaguer l’any 1919, al ser nomenat responsable de la Secció de Cementiris després de la mort de Pere Falqués l’any 1916.

Aquest Departament va permetre triplicar l’espai del cementiri, i va donar solució al problema d’espai funerari que hi havia a Barcelona, ja que a la resta de cementiris no es podien fer construccions, a excepció del de Montjuïc, però aquest estava molt lluny de les poblacions i era antihigiènic pel temps que transcorria abans de ser inhumada la persona, contant amb els mitjans de locomoció de l’època. Cal tenir present també que Barcelona havia patit l’últim episodi gripal, la coneguda com a Grip Espanyola de 1918, i a la ciutat hi van morir unes 150.000 persones en un any. En aquesta ampliació es va disposar de tres fosses comunes més, que al cap del temps tingueren aparença de parterres enjardinats, i avui dia es pot veure alguna creu. Una d’elles es va transformar passat els anys amb el Panteó del Soldat.

30- Tomba panteó Família García- Fernández_ Número 2, Dep. 3

El panteó de la família García- Fernández va ser realitzat l’any 1968 per encàrrec de Francisco Garcia Magaña. En aquesta sepultura hi destaca per sobre de tot la figura d’una jove vestida de col·legiada, amb una faldilla prisada i boina, la qual aguanta amb les mans un ram de roses, i al terra hi té un munt de llibres. Aquesta escultura ens parla de la mort de la jove en una excursió escolar. A l’altre costat, hi ha una estela funerària que mostra quatre dels difunts que hi són enterrats, els quals són totes dones representades amb medallons i amb els noms corresponents. Davant dels dos elements escultòrics hi ha la làpida del panteó amb el nom de la família.

31- Campanar_ Dep. 3

El campanar del cementiri va ser realitzat l’any 1956 per Ramon Térmens i Mauri, l’arquitecte municipal del moment, dins del projecte d’ampliació del cementiri. Estilísticament parlant, l’arquitecte va apostar per seguir la línia arquitectònica de la Capella, amb formes properes a l‘arquitectura nord-europea.

El Campanar de 25 metres d’alçada aproximadament i situat a sobre d’una graderia de de cinc graons, està construït en formigó armat i recobert amb palets de riu. Destaquen els quatre peus inclinats que formen la fonamentació i la base de la torre. A la part superior són visibles les campanes, ja que les envolten unes esveltes finestres, i a dalt del campanar hi trobem el parallamps del cementiri. A l’interior hi ha una escala de cargol per accedir a la zona de les campanes.

32- Nínxol Joan Comorera i Solé_ Número 8885, pis 2, Dep. 3

Joan Comorera va ser un dels líders polítics catalans que va tenir més protagonisme durant el segle XX.

Nascut l’any 1894 a Cervera, estudià magisteri i feia de professor a la seva localitat natal. Paral·lelament, era redactor en diferents diaris de tendència socialista, des d’on escrivia articles d’opinió. Un d’ells el portà a la presó per ser considerat injuriós amb la Guàrdia Civil i seguidament hagué de marxar a l’exili amb només 26 anys. Un cop retorna gràcies a una amnistia, la dictadura del general Primo de Rivera l’obligà a tornar marxar a l’exili, aquest cop a Amèrica. Primer a l’Argentina i després a l’Uruguai va col·laborar amb associacions socialistes, fins que amb la proclamació de la Segona República Espanyola va poder retornar a Catalunya.

Durant aquesta etapa tingué un intens paper polític. A l’any 1931 va entrar a formar part del Comitè Executiu de la Unió Socialista de Catalunya (USC), un partit escindit del PSOE, amb unes polítiques socials similars, però amb una major sensibilitat nacional, defensant el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Poc més tard passà a ser-ne el secretari general. Cada cop tingué més protagonisme en la política catalana, sempre en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya. Un cop aprovat l’Estatut de Catalunya de 1932, esdevingué diputat del Parlament de Catalunya amb la USC.

Després de les eleccions de 1933 amb el triomf del centra-dreta, i la mort del President Francesc Macià, la USC va entrar a formar part del nou govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys. Fou nomenat conseller d’Economia i Agricultura, des d’on redactà la llei de contractes de conreu per protegir els camperols de ser expulsats de les terres que treballaven i dotar-los de pròpies. Aquesta xocà frontalment amb els interessos del govern espanyol, amb qui van negociar un nou reglament per modernitzar la llei.

Un altre capítol transcendental a la vida de Joan Comorera va ser l’anomenat “Fets del sis d’octubre”. Lluís Companys proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola contra la involució conservadora del govern republicà espanyol, i Joan Comorera des de l’USC ho recolzà. El Cap de l’Exèrcit a Catalunya, el General Batet, no acatà les ordres de Lluís Companys i des del govern espanyol es proclamà l’estat de guerra. El General Batet no considerà actuar amb violència, però el President i un gran nombre de diputats, entre ells Joan Comorera, foren empresonats. Amb la victòria de les esquerres en les següents eleccions, foren alliberats i seguí com a parlamentari.

Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, Joan Comorera tingué un paper rellevant, perquè va ser el fundador del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va esdevenir el primer Secretari General. Era l’home fort del nou partit comunista català. No obstant això, un cop vençuda la República, marxà a l’exili, primer a França, després a Moscou i Mèxic, i finalment s’establí un altre cop a França. Per discrepàncies internes, sobretot amb el Partit Comunista Espanyol, el qual l’acusava de recolzar teories nacionalistes en el mateix context que ho  feia Tito a Iugoslàvia, fou apartat del seu propi partit i fins i tot perseguit, raó per la qual tornà a entrar a Catalunya i visqué a Barcelona en clandestinitat, i sota un altre nom, amb la seva dona. L’any 1954 va ser delatat per excompanys seus de partit i la policia franquista el va detenir. Després de tres anys de presó i un judici davant d’un consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó al penal de Burgos per la seva activitat política. A causa de les males condicions de vida, emmalaltí i morí sense cap atenció mèdica el 1958 a l’edat de 64 anys.

L’any 1985 van traslladar les seves restes al nínxol familiar.

33- La Creu de Terme_ Dep. 3r

La Creu de Terme està ubicada al centre del Departament Tercer i es tracta d’una còpia de l’original gòtic del segle XVI.

Tot i que ja que no té la funció termenal, la qual consistia en delimitar els termes d’una població i donar la benvinguda o acomiadar els transeünts, aquesta està situada com totes les altres, sobre graons de pedra, perquè sigui visible, i està formada per una columna amb base i capitell que serveix de suport a la creu pròpiament dita. El capitell està esculpit en les seves vuit cares amb relleus figuratius que representen l’arcàngel Sant Miquel, la Verge entronitzada amb el Nen, un cavaller orant amb un llibre, l’arbre de la vida, un abat i el Pare etern amb el Crist a les mans, un altre cavaller orant amb espasa i un segon arbre.

El mossèn Joan Clapés i Corbera, qui fou la primera persona interessada en la història de Sant Andreu de Palomar, va escriure a l’obra “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar (1930)”, referència en els estudis de la localitat, que la Creu gòtica s’aixecava al carrer Major, i que va ser traslladada al cementiri al segle XIX. Al Centre d’Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu se’n conserva una de tercera, la corona de la qual sembla que pertany a la peça original.

34- Panteó dels Soldat_Dep 3

L’any 1941, per encàrrec del Capità General de Catalunya Luis Orgaz Yoldi, els tinents arquitectes i enginyers Juan Gordillo i Miquel Niubó dissenyaren aquest panteó per als soldats sense recursos de l’exèrcit franquista que van morir en combat durant la Guerra Civil espanyola. Originalment, aquest espai estava reservat per fer-hi una fossa comuna.

L’entrada al panteó està flanquejada per dos elements escultòrics: un soldat, atribuït a l’escultor Frederic Marès, i un obelisc que des del 2010 hi figura l’escut d’Espanya. Anteriorment, hi havia hagut l’original, el qual es tractava de l’escut imperial amb la inscripció “España, una grande y libre”, el jou i les fletxes, símbols de la Falange Espanyola. Actualment, la titularitat del panteó és de l’Exèrcit Espanyol.

Al fons i presidint l’espai hi ha un altar amb una creu, i a sota les dues criptes amb les sepultures dels soldats, les quals estan ordenades amb fileres de nínxols. L’any 1954 es va fer una reforma perquè les criptes estiguessin comunicades.

Una de les persones enterrades més rellevants és el Tinent General de l’Exèrcit espanyol Luis de Lacy Gautier, qui lluità en la Guerra del Francès com a Capità General de Catalunya i fou un ferm defensor de la Constitució de Cadis de 1812, recordada per ser un text progressista en l’Europa del moment. Un cop restaurada la monarquia absolutista, va liderar una revolta liberal amb l’objectiu de reinstaurar la constitució, però va fracassar i va ser afusellat. Les seves restes han estat traslladades en diferents sepultures, fins que amb la construcció d’aquest panteó es va decidir que fossin enterrades aquí. Una decisió controvertida pel caràcter liberal i constitucionalista del General Lacy.

Just al costat del panteó hi va haver durant molts anys una lauda sepulcral vertical de pedra en honor a quatre joves alemanys, pels quals se’ls hi va fer un homenatge el 6 d’agost de 1940 amb l’assistència de les joventuts hitlerianes, el cònsol d’Itàlia, membres destacats de la Falange i altres representats del feixisme europeu.

35- Montserrat Caballé i Folch_ Número 7010, Dep 3

Montserrat Caballé i Folch és recordada per ser una de les millors sopranos i cantants d’òpera de la segona meitat del segle XX.

Nascuda l’any 1933 al barri de Gràcia, dins d’una família modesta, Montserrat Caballé de ben jove ja destacava per tenir una veu privilegiada. La seva mare li va fer una primera formació musical que la va ajudar a poder estudiar solfeig, piano i cant al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Fou aquí on Pere Vallribera, el director, li va adjudicar amb una beca, perquè pogués continuar els seus estudis. La seva família passava per moments complicats arran de la mala salut del seu pare i això la obligava a treballar per tirar endavant l’economia familiar i poder estudiar.

El Gran Teatre del Liceu va ser sempre la seva casa, on hi va actuar més de 200 vegades des de l’any 1962. A partir de 1965 va ser coneguda també internacionalment gràcies a l’èxit que va tenir la seva substitució de Marilyn Horne en la representació del concert de Lucrezia Borgia al Carnegie Hall de Nova York. Durant la seva carrera musical va actuar per tot el món, compartint els millors escenaris amb els artistes més reconeguts del moment, com per exemple Pavarotti, Plácido Domingo o Josep Carreras. Una de les actuacions més destacables va ser l’any 1988 al costat de Freddie Mercury amb la interpretació de “Barcelona” que representà els Jocs Olímpics de 1992.

Ha rebut distingits premis com la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu (1996), el Premi Grammy a la millor interpretació vocal solista de música clàssica en l’obra “Rossini: Rarities” (1968), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1982) o el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1991).

Els últims anys de la seva vida es van veure esquitxats per una pena de 6 mesos de presó per frau fiscal. Pels seus diversos problemes de salut, va realitza la pena des de casa seva.

Morí l’any 2018 amb 85 anys i per petició de la família es va fer un acte íntim. No obstant això, el Liceu de Barcelona habilità un vestíbul per depositar flors i on hi havia un llibre perquè tothom pogués escriure les seves condolences. Fou enterrada al nínxol familiar juntament amb els seus pares.

36- El Recinte Protestant i Hebreu_ Dep. 6

Aquest espai del cementiri estava destinat originalment a ser el Recinte Protestant i d’Avortaments, però a l’any 1939 es va convertir en el Recinte Lliure, perquè encara no s’hi havia enterrat a ningú i mancava espai als altres cementiris de Barcelona per acollir a persones no catòliques. Cal dir que tenia un accés alternatiu des de fora el cementiri, avui tapiat, i interiorment estava aïllat dels altres departaments del recinte.

Des del 1929 que la comunitat jueva havia obtingut el permís d’Alfons XIII per fer enterraments. Els primers documentats a Barcelona daten del 1931 i van ser al cementiri de les Corts. El 1951 la comunitat israelita, que ja tenia algun nínxol al cementiri de Sant Andreu, va acordar amb l’Ajuntament de Barcelona l’establiment d’un cementiri hebreu a l’espai central del fins llavors Recinte Lliure, esdevenint el segon cementiri hebreu de Barcelona.

La majoria de tombes hebrees són de marbre blanc, a pocs centímetres de terra i a vegades acompanyades d’una jardinera als peus, on hi ha plantes o terra i pedretes. Aquestes són col·locades pels familiars del difunt i representen un costum de record etern a la persona en qüestió. Normalment, les tombes són molt sòbries en decoració, i n’hi ha algunes que a la testera presenten una estela vertical amb inscripcions en llengua hebrea o d’altres, i també motius iconogràfics com l’estrella de David, de sis puntes, el Menorà o canelobre de set braços, que representen els arbustos en flames que va veure Moisès al Mont Sianí, i la copa o llàntia amb la flama de la vida eterna.

37- Panteó Ignasi Iglesias_Número 1, Dep. 3

Nascut l’any 1872 a Sant Andreu de Palomar, és probablement el fill més il·lustre del municipi. Ja de jove va tenir un gran interès pel teatre i a Lleida, on hi va viure un temps per raons laborals del seu pare, fundà una companyia d’aficionats al teatre. Un cop instal·lat de nou a Sant Andreu és on s’inclinà definitivament per la dramatúrgia, sempre en base a les diferències de classes socials. Ell provenia d’una família treballadora en una època on les distincions de classe eren molt marcades.

Dins del corrent modernista, fou un escriptor compromès amb el país i en modernitzar la societat catalana. Com a dramaturg, va destacar per les seves obres dramàtiques i còmiques, algunes d’elles amb denúncia social. Dins dels cercles intel·lectuals de l’època, se’l coneixia com a un modernista radical. Era un ferm defensor de la llengua i la cultura catalana, vinculant el modernisme amb el catalanisme i convertint-se en una de les figures més destacables de la Renaixença. La seva obra és molt extensa i avui dia es compta amb un fons personal a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona de 56 obres impreses, 23 manuscrits i diverses carpetes amb crítiques literàries, discursos, conferències, homenatges, etc.

Ignasi Iglésias va morir sobtadament l’any 1928, el seu enterrament va ser multitudinari, i alhora una manifestació d’adhesió popular. Les seves restes van ser enterrades al nínxol 2141 i traslladades l’any 1930 a aquesta tomba. La sepultura va anar a càrrec de l’escultor Joan Borrell, qui havia fet l’escultura de Mossèn Cinto Verdaguer de Barcelona. Destaca el bust d’Ignasi Iglesias esculpit en marbre blanc, la làpida amb les lletres “Vas d’Ignasi Iglesias i Pujadas” i la barana de ferro forjat posada l’any 1934 en la commemoració del quart aniversari de traspàs, la qual va ser feta en base a un dibuix del seu amic i escenògraf Josep Rocarol. L’any 1942 s’hi va enterrar la seva dona Emiliana Viñas i posteriorment va quedar clausurada a perpetuïtat.

38- Narcís Sala_ Arc Capella 29, Dep. 2

Narcís Sala i Vila està estretament lligat a la història de la Unió Esportiva Sant Andreu, club de futbol fundat el 1909 amb el nom de Club Zeta, i que mesos més tard va ser conegut com l’Andreuenc Club de Futbol. Narcís Sala va arribar a la presidència del club el 1945 i la seva figura per ser fonamental per iniciar un projecte molt ambiciós que es va materialitzar amb l’ascens a la Segona Divisió la temporada 1949-50, considerada la millor de la història del club. Es va incrementar molt el número de socis, es va reformar l’estadi i els resultats esportius van ser molt bons, aconseguint la quarta posició. La segona etapa de Narcís Sala a la presidència del club tenia l’objectiu d’aconseguir un altre cop l’ascens a Segona Divisió, i es va produir la temporada 1968-69. La massa social va créixer tant que es va aixecar un nou estadi sobre els mateixos terrenys on es trobava l’anterior, i es va batejar amb el nom de Narcís Sala, en honor a una de les persones més transcendentals de la història del club. La inauguració es va fer el 19 de març de 1970 amb un partit contra el Futbol Club Barcelona.

Narcís Sala va morir l’11 d’abril de 1980 i va ser inhumat al nínxol 1550 del Departament Segon. Posteriorment, Carles Sala i Lletche va adquirir l’Arc Capella 29 i l’any 1984 va fer traslladar les despulles de Narcís Sala a la nova sepultura familiar.

39- El Llegat de D. Juan Rialp i Ventura_Dep. 1

Es tracta d’una sepultura col·lectiva de 40 nínxols, construïda per encàrrec de Joan Rialp i destinat als obrers nascuts a Sant Andreu, o que portessin vivint allà més de 10 anys, que tingui més recursos dels que ingressen amb el treball que desenvolupen, o que puguin justificar algun mèrit laboral. L’adjudicació de les sepultures era per concurs. La construcció la va realitzar Pere Falqués l’any 1906, està format per tres cossos separats per pilastres, i al centre es corona un frontó circular on es pot llegir “Legado de D. Juan Rialp y Ventura”.

Joan Rialp, qui té un destacat panteó al cementiri de Montjuïc amb una escultura de Josep Llimona, era un filantrop de Sant Andreu de Palomar, dedicat a la indústria i també a l’assessorament de l’Ajuntament. Era una persona preocupada per les persones desfavorides, i consta de diferents donacions a l’Ajuntament de Barcelona perquè fossin destinades a establiments benèfics, com per exemple a hospitals, a la Casa de la Caritat, a la Maternitat, a diferents asils, a la Casa de la Lactància, a les Germanes dels pobres i dels orfes, etc.

40- Ramon Casanellas i Lluch_Nínxol 217, Dep. 1, Sèrie 3, pis 1

Ramon Casanellas i Lluch va ser un destacat dirigent del Partit Comunista de Catalunya (PCC) durant la Segona República. Va ser secretari general del PCC fins a la seva mort en un accident de trànsit el 24 d’octubre de 1933, quan es dirigia a Madrid per participar en una reunió del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya (PCE). 

Ramon Casanellas va jugar un paper fonamental en la consolidació del PCC com a secció catalana del PCE, establerta al juny de 1932. El partit va celebrar el seu primer congrés al maig de 1934 i va tenir uns 2.000 militants el 1936. El seu òrgan de premsa va ser Catalunya Roja. El PCC va influir en alguns sindicats, especialment en la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya. El 1936, el partit va donar suport al Front d’Esquerres de Catalunya i va participar en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). 

Abans de la seva militància comunista, Ramon Casanellas va ser un activista anarcosindicalista. Va participar en l’assassinat del president del govern espanyol Eduardo Dato el 1921 com a represàlia per la repressió contra els sindicalistes a Catalunya. Després d’aquest acte, va fugir a la Unió Soviètica i posteriorment a Mèxic, on va col·laborar en la formació de moviments comunistes a Hispanoamèrica. Va retornar a Barcelona el juny de 1931 i es va integrar al PCE. 

La seva mort prematura va deixar un buit en la direcció del PCC, que va ser ocupat per Miquel Valdés després de la seva desaparició. Casanellas és recordat com una figura clau en la història del moviment comunista a Catalunya durant la primera meitat del segle XX.

Altres sepultures d’interès

Tomba de la família Florit-Antón

Escultor: J. José María
1945

El cementiri de Sant Andreu és caracteritza molt més pel seu art funerari arquitectònic que no pas per l’escultòric, del que trobem casos de qualitat elevada de manera molt puntual. Amb tot, trobem la presència d’escultures que, si bé no responen als grans noms de l’art del moment, es poden considerar d’interès tant per la seva presència com per les referències a les que evoquen.

José de José María és un dels noms que es repeteixen a Sant Andreu, i que també es present a d’altres cementiris de la ciutat. En algunes ocasions els seus treballs són de caire clarament decoratiu (com en la creació d’algunes làpides) i en d’altres destaca de manera molt més evident. Aquest és el cas de l’escultura que trobem a la tomba Florit-Antón. En un espai on els sepulcres se succeeixen sense que hi hagi tanta profusió decorativa, ens sorprèn la imatge d’una escultura que representa un home, pràcticament nu, cavant.

La gràcia de la peça és que sembla un clar ressò d’una de les escultures més celebrades del cementiri de Montjuïc que va realitzar Enric Clarasó i Daudí. En aquesta altra escultura, Clarasó mostra un personatge masculí en el moment que aixeca una pica, agafant embranzida, per tal de cavar una fossa (es diu que cava la seva pròpia fossa). En l’obra de José María, d’una mida inferior, l’home, amb característiques ben similars que l’anterior, clava la pala al marbre, com si estigués extraient la sorra. Tot plegat sembla un joc visual que representi dos moments d’una mateixa acció. Amb tot, resulta evident que l’autor pogués conèixer l’obra de Montjuïc, d’unes més de quatre dècades abans.

A la base de l’escultura, que també és la part que simula el monticle de sorra que està cavant el personatge, hi trobem la signatura de l’escultor, amb una presència que no sol ser tan evident en altres casos. Aquesta part resta devastada, mostrant els cops donats a la pedra, quedant ben rugosa, fet que contrasta amb el cos llis del cavador.

Tomba de la família Blanxart-Macipe

Escultor: Tomàs Bel i Sabatés
1966-1967

Tot i que en ocasions hi ha hagut problemes d’atribució, l’escultura que hi ha al panteó de la família Blanxart-Macipe és obra de l’escultor Tomàs Bel i Sabatés, tal i com es veu per la signatura que es troba a la part inferior de la mateixa. Tot i les diverses etapes creatives que defineixen la seva obra, un dels trets que identifica el seu llenguatge i que és molt present en la seva producció és la simplificació de les formes que duen a una certa geometrització de les mateixes. Aquest tret és el que identifica la figura femenina que, dempeus, es dirigeix a la làpida sepulcral. Els plecs de la llarga túnica, i els de la roba que li cobreix el cap, juguen amb aquestes formes planes de línies poligonals que, lluny de ser rígides, marquen un ritme modern i expressiu. La gestualitat del rostre i l’actitud tancada del seu cos evidencien la tristesa davant la pèrdua i alhora l’esperança d’un descans etern. Una lleu desproporció de les mans intensifica aquestes emocions.

Bel va executar un bon nombre d’obres de temàtica cristiana que es troben en edificis religiosos i que s’adiren a l’estil d’aquesta figura. La manca d’elements que identifiquin la dona representada amb un personatge concret, mostra la figura com a una imatge prou habitual d’expressió de dolor i tristesa on la dona s’acosta a plorar, recordar i/o honrar els difunts que hi reposen.

Tomba de la família R. Martín de Paz i A. Oliva Niubó_Núm 81. Dep. 2n

Autor: Ramon Mora Camps, escultor

Data: cap al 1955.

La sepultura, construïda amb pedra nummulítica, està presidida per una gran creu cèltica sobre pedestal, a manera d’estela funerària, amb el frontis en relleu, on es representa el crismó voltat de tres querubins i d’un motiu a candelieri. A la capçalera de la làpida hi ha una figura femenina de marbre blanc, vestida amb túnica llarga i que amaga el rostre amb les mans, en actitud de plorar.

Tomba de la família Ramos_Núm 65. Dep. 2n

Autors: Ramon Paradell Rosich, arquitecte

Ramon Mora Camps, escultor

Projecte: Barcelona, octubre de 1949.

Tot i que el projecte és anterior, l’obra es devia acabar totalment el 1959, data que figura al sepulcre. Potser aquesta sigui la causa que hi hagi algunes variants entre l’un i l’altre. Sobre un podi esglaonat de granit negre s’aixeca una estela prismàtica, en què recolzen les escultures en marbre blanc de dues dones (una de dreta, que plora alhora que amaga el cap amb el braç, i l’altra asseguda sobre els genolls en un coixí, amb el cap cot i les mans unides).

Panteó de la família Salami Cerdà

Arquitecte: Josep Maria Liesa de Sus
Estil neoromànic
1950

La capella sepulcral de la família Salami Cerdà apareix davant nostre com si es tractés d’una actualització del món medieval. Definida com una obra neoromànica remet a aquest passat a partir de l’arc de mig punt que dóna accés a l’interior i de la decoració superior de la façana a base de petites arcuacions cegues. L’arc és lleugerament decorat amb algunes arquivoltes pràcticament nues. A banda i banda de la porta d’entrada, hi ha una columna llisa, amb capitell corinti, a sobre de la qual hi ha una cornisa amb motius vegetals esculpits en un lleu relleu. En paral·lel a aquesta cornisa, una altra col·locada a un nivell superior li fa de ressò. A sobre d’aquesta darrera, s’inscriu el nom de la família propietària del panteó. La façana principal queda caracteritzada per la utilització d’un tipus de carreus (pedra treballada per a la construcció del mur) amb acabats que recorden allò rústic, connectant també amb la imatge mental que se sol tenir configurada de les ermites i esglésies romàniques. Aquesta part contrasta amb el perfil de la façana i el mur exterior lateral, treballat amb pedra polida.

Josep Maria Liesa de Sus va ser membre de l’agrupació GATCPAC entre el 1931 i el 1938 i va ser arquitecte municipal del Masnou. Per al cementiri d’aquesta població també projectà algun altre panteó de línies molt més simplificades.

Alfred Lucchetti i Farré_nínxol 1339, Pis 6è, Departament 2º, Sèrie primera

Actor de l’escena catalana, és recordat pels paper de sèries de TV3 a Poblenou o Nissaga de Poder. Al teatre va interpretar obres com L’heroi, de Santiago Rusiñol, o La Filla del mar, d’Àngel Guimerà.

Premiat amb la Creu de Sant Jordi l’any 1995 per la seva trajectòria.

Vinculat políticament amb el PSUC, era germà d’Antoni Lucchetti, polític destacat del PSUC, com també de l’actor Francesc i del decorador Pepe Lucchetti.