Ruta Cultural del Cementiri de Les Corts

Història

Barcelona

1847

L´origen del cementiri de Les Corts es remunta a l´any 1836 quan Les Corts, se segrega de Sarrià i es constitueix com un municipi independent. La primera notícia documental relacionada amb la construcció d´un recinte funerari, data del 1845 quan Vicenç Cuyàs, primer alcalde de Les Corts, cedeix un terreny a la Bederrida per a la construcció d´un cementiri. Vicenç Cuyàs fou una personalitat rellevant dintre el municipi. Propietari de diverses finques a Les Corts, va contribuir a la creació del nou municipi, a la formació del recent constituït Ajuntament i va cedir la seva capella de Can Gasparó com a parròquia, fins que no estigué enllestida la nova església de Santa Maria del Remei.

Gràcies a la documentació conservada sabem que aquest primer cementiri, s´alçava sobre l´indret que avui ocupa una part del tanatori de Les Corts. Desconeixem la identitat de l´arquitecte al qui se li encarregà el projecte per aquest primer cementiri, però l´Arxiu Històric de Barcelona conserva un Proyecto de un cementerio para el pueblo de Las Corts (Nº registre: 05626. Codi classificació: C02.03 C02.03) executat per Josep Oriol Mestres i que data de l´any 1846. No podem garantir que fos aquest el projecte que finalment s´executà, ja que no tenim constància de que fos aprovat per l´Ajuntament. Ara bé, Josep Oriol Mestres estava treballant en aquells mateixos anys a Les Corts, en la realització de la plaça de la Concòrdia i l´església del Remei per tant, no fora d´estranyar que l´Ajuntament li confiés la realització d´un projecte per al nou cementiri.

El recinte que va projectar Josep Oriol Mestres recorda un temple egipci. S´hi accedia mitjançant un petit vestíbul que donava pas a un pati porticat semblant a una sala hipòstila, envoltat per pilars amb capitells de motius vegetals inspirats en l´art egipci, sobre un basament decorat amb corones cíviques. El recinte presentava un marcat eix longitudinal des de l´accés fins a la capella que estava coberta amb volta de canó i decorada amb pintures a la volta de l´absis segons apareix en el projecte. Davant la capella es va projectar un espai reservat per a la construcció de cinc sepultures. Els nínxols es disposaven al llarg i ample dels quatre murs de tancament. La façana s´obria al recinte mitjançant dues columnes d´inspiració egípcia. Hi havia dos nínxols disposats a cada banda de l´accés mentre que a les cantonades, dues hermes acabaven de decorar aquest conjunt arquitectònic que posa de relleu, l´eclecticisme que va caracteritzar a Josep Oriol Mestres.

Santa Maria de les Corts, com era conegut el nostre cementiri, comptava el 1883 amb una capella, una fossa comuna, una habitació d´observació, 280 nínxols, 11 panteons i diverses sepultures. Es trobava a poc menys d´un quilòmetre del centre urbà i l´edifici més proper era una casa de labor. Malgrat que el document no ens facilita el nom, és possible que aquesta casa de labor fos Can Freixes coneguda també com Can Planas (ens referim a la popular Masia propietat des de 1950 del Fútbol Club Barcelona).

Amb l´increment de població el primer nucli quedà insuficient per a satisfer les necessitats del municipi. L´any 1885 l´Ajuntament va adquirir uns terrenys propietat de Dolors Campreciós i Soler, vídua de Francesc Tinturé, tocant el cementiri pel costat de ponent. En aquests terrenys que corresponen a l´actual departament 2on i possiblement també inclourien el departament 3er, s´alcen alguns dels panteons més antics del cementeri on es troben enterrades algunes de les personalitats més destacades del municipi.

Prudenci Bertrana Comte_718, Dept. Central

Prudenci Bertrana i Comte, nascut a Tordera l’any 1867, va ser un escriptor modernista conegut sobretot per l’obra Josafat (1906). Prudenci Bertrana es traslladà a viure a Barcelona per estudis, on s’hi instal·là definitivament l’any 1911, i va ser aquí on dirigí famosos setmanaris satírics com “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”. Al mateix temps, exercí de periodista, col·laborant a diferents diaris de l’època, i professor de pintura.

Literàriament, va ser realment conegut per la novel·la Josafat, la seva primera obra en aquest gènere. Bertrana es desmarcava de les modes de l’època, ell centrava la seva producció artística en tres punts: el paisatge, els camperols i les bèsties, i ho feia de forma molt minuciosa i detallada. Dins d’un modernisme en crisi, Bertrana es tingué que reivindicà sovint contra els canvis literaris del Noucentisme. Ha deixat un gran patrimoni literari i el seu fons personal es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i consta de 38 documents relacionats amb la seva obra com a escriptor i com a artista.

Va morir el 21 de novembre de 1941 i va ser enterrat al nínxol que va adquirir ell mateix. Després de la seva mort, l’any 1968, per subscripció popular, es va organitzar a Girona el repartiment del premi de novel·la que porta el seu nom i que s’ha convertit en un dels més prestigiosos del gènere.

1.- Panteó del Dr. Llorach i Isabel Llorach _ Panteó 1, Dept. 2

1890

Construït sobre els terrenys que formaven part d’una ampliació del recinte del 1885, es tracta d’un monument funerari realitzat en marbre, inspirat en un obelisc alçat sobre graons, de basament quadrangular sobre el que s’hi recolza un cos, també quadrangular, que conté quatre làpides. La frontal duu la inscripció “Dr. D. Pablo Llorach Familia”. Damunt la cornisa i el frontó, s’alça un tercer cos troncopiramidal rematat per una creu. L’obelisc està envoltat per una reixa de ferro forjat que comprèn una superfície pavimentada de llosetes de marbre. La gran làpida de marbre blanc es troba als peus de l’obelisc.

El panteó Llorach és ple d’al·lusions a la mort i al pas del temps. En el primer frontó, s’hi representen unes branques de llorer i de roure simbolitzant, respectivament, el triomf sobre la mort i la fortalesa i longevitat. Al damunt i entre unes fulles d’acant, trobem el cascall (Papaver somniferum) d’on s’extreu l’opi de conegudes propietats hipnòtiques i que per analogia, s’ha vinculat amb el somni etern. L’acant (Acanthus mollis i A. spinosus) es troba estretament relacionat amb l’àmbit funerari des de l’Antiguitat i al·ludeix a la immortalitat. També, el tenim representat als peus de la creu que corona el monument. En el frontó de la dreta, trobem l’ouroboros, serp alada que es mossega la cua i que al·ludeix al cicle etern. El tercer frontó conté la palma com a símbol del Paradís i la dalla a la mort. En el quart i darrer frontó hi veiem un rellotge de sorra alat símbol inequívoc de la fugacitat de la vida i el pas del temps. A les cantonades del cos central, hi trobem la representació d’unes torxes invertides enceses que simbolitzen la mort i el trànsit cap a una altra vida.

Aquest monument inclou diversos elements d’inspiració clàssica i egípcia com els frontons, la tipologia d’obelisc, els suports en forma de potes d’esfinx, l’ouroboros o els acroteris amb la representació de l’acant.

El panteó Llorach fou un encàrrec del Dr. Pau Llorach i Malet qui col·laborà amb el Dr. Tomàs Dolsa en el tractament de malalties psiquiàtriques i, ambdós crearen l’Institut Frenopàtic que el 1873 es traslladà a Les Corts. Pau Llorach assolí gran reconeixement gràcies a les aigües purgants Rubinat – Llorach que va començar a comercialitzar el 1878. Casat amb Concepció Dolsa, filla del seu col·laborador, tingué quatre filles, una de les quals, Isabel Llorach i Dolsa, va esdevenir a principis del segle XX la principal promotora cultural de Barcelona.

2.- La Família Cuyàs i la fundació de la vila de les Corts_ Panteó 2, Dept. 2

Al llarg del segle XIX la Família Cuyàs va ser molt important en l’evolució política, social i cultural de les Corts. Els Cuyàs vivien a la Masia Can Gasparó, ubicada fins l’any 1971 a la Travessera de les Corts, on actualment hi ha l’Escola Duran i Bas. A la mort del patriarca Gaspar Cuyàs, totes les propietats van passar al seu fill primogènit, Vicenç Cuyàs.

Vicenç Cuyàs, protagonista en la política cortsenca de principis del segle XIX, va participar activament en la segregació de les Corts com a municipi independent de Sarrià. L’any 1836 va ser nomenat pels veïns el primer alcalde de la vila de les Corts.

La contribució de Vicenç Cuyàs a les Corts és recordada també per cedir de franc terrenys de la seva propietat per a la construcció l’any 1845 d’un nou cementiri a les Corts, del qual ja no en queda rastre (ubicat on l’actual).

Aquest panteó el va fer construir Josep Maria Cuyàs, fill de Vicenç Cuyàs, l’any 1925. Antoni Cuyàs Lagriffa, net de Vicenç Cuyàs, va esdevenir Majordom de setmana (1923). Era la classe palatina de la “Real Casa y Patrimonio de la Corona de España”. La seva funció era acompanyar el rei en tot moment, una funció que es feia des del regnat dels Àustries. Una clara mostra de la gran influència social i política que va obtenir la família Cuyàs.

3.- Els terratinents de les Corts_ Panteó 3, Dept. 2

Juntament amb la família Cuyàs, les famílies Closas, Gelabert i Estruch van ser les famílies terratinents més potents de les Corts, les quals van contribuir decisivament en la formació del municipi. En aquest panteó hi estan enterrats alguns membres d’aquestes famílies, les quals tenien lligams professionals, però també familiars.

Una de les actuacions més importants que van prendre aquestes famílies va ser l’acord que van arribar per contribuir en la construcció del temple parroquial de Santa Maria del Remei de les Corts, presentant-se com a avaladors de les despeses. La parròquia de Les Corts va ser iniciada el 18 de juny de 1846 per encàrrec de Vicenç Cuyàs, Joaquim Closas i Gerard Piera després que fos votada per unanimitat en la convocatòria general de veïns. L’any 1850 es va acabar i beneir. Això va ser fonamental perquè la monarquia reconegués formalment les Corts com a poble independent de Sarrià. És per aquest acord que avui la plaça on està situada la parròquia s’anomena la Plaça de la Concòrdia (antigament la Plaça de l’Església).

Aquest panteó, propietat original de Josep Estruch i Closas, va ser construït l’any 1890 per l’arquitecte Salvador Vinyals i Sabaté, un arquitecte molt prolífic, sobretot a l’Eixample barceloní entre els anys 1880 i 1910. D’estil eclèctic i, de vegades, modernista, va ser un dels arquitectes més sol·licitats del seu temps. Va ser destacat per dur a terme les obres de restauració del Teatre Liceu de l’any 1898, el Teatre Tívoli (1919), el Cafè i Teatre Novetats (1890), la Casa Moritz II (1892) i la Presó Model (1888-1904), aquesta en col·laboració amb Domenech i Estapà.

4.- El panteó Cuyàs-Piera i l’últim alcalde de la vila les Corts_ Panteó 7, Dept. 2

Panteó propietat de Vicenç Cuyás i Piera i de la seva dona Maria Font i Riera, els quals són enterrats en aquest panteó, va ser construït l’any 1904. Les famílies Cuyàs-Piera foren terratinents de les Corts i protagonistes del desenvolupament polític i social de la vila.

La família Piera eren els propietaris de l’antiga Masia Can Bruixa, que dóna nom a l’actual carrer Can Bruixa. El malnom que se’ls hi donava (Can Bruixa) ve donat perquè es deia que els Piera tenien l’estranya virtut de curar animals. Compraven animals nafrats, famèlics i malalts i en poc temps els curaven i els venien a un preu més alt. Això era vist per la gent de l’època, que no sabia com s’ho feien, com a bruixeria. La família Piera va tenir com a membre més destacat a Gerard Piera i Piera, l’últim alcalde de Les Corts. Des del 1871 fins al 1897 va ser alcalde de forma interrompuda, els veïns sempre el reelegien, perquè les Corts era considerat el poble més ben regit del Pla de Barcelona.

El mandat de Gerard Piera va acabar el dia 20 d’abril de 1897, quan la reina regent Maria Cristina de Borbó va signar el decret d’annexió dels diferents pobles del Pla a Barcelona.

5.- Maria Teresa Balcells Llastarri_ nínxol 290, Dept. 2

Fou una pianista nascuda a Dusfort (Anoia), filla de Joan Balcells, fundador de l’Orfeó Gracienc, professor de solfeig de l’Escola Municipal de Música de Barcelona i principal promotor de la creació de la Germanor d’Orfeons de Catalunya. Joan Balcells també està enterrat aquí, juntament amb els altres fills seus, una d’elles, Rosa Balcells, molt reconeguda per ser arpista i professora d’aquest instrument a l’Escola Municipal.

Ja de petita, Maria Teresa Balcells mostrava els seus dots musicals, només amb 5 anys repetia al piano peces que havia sentit assajar a l’Orfeó. A l’Escola Municipal de Música va ser premiada en diferents ocasions pel seu talent i dedicació. Un cop cursats els estudis, va entrar com a professora a la mateixa escola i hi va ensenyar fins a la seva jubilació (1982). Va tenir molts deixebles que van ser pianistes professionals, com per exemple Jordi Vilaprinyó, més tard també professor de l’escola, Lluís Vidal o Delfí Colomé.

Com a pianista d’acompanyament va col·laborar amb molts artistes de l’època, com per exemple Conxita Badia i Mercè Plantada, unes de les sopranos més populars de l’època, i a altres músics com a Enric Ribó, Xavier Montsalvatge o Josep Trotta.

Maria Teresa Balcells morí l’any 1996 a l’edat de 84 anys.

6.- La Família Déu i la industrialització de les Corts_ Panteó 13, Dept. 2

A la primera meitat del segle XIX, a les Corts no hi havia més de 200 veïns, però a partir de mitjans segle XIX, coincidint amb un període d’expansió general, s’inicià una nova etapa en la història de la vila, la industrialització. La nova burgesia del moment va construir algunes fàbriques que portaren un creixement demogràfic important, com per exemple, la fàbrica Batlló. La població va augmentar progressivament a les Corts: el 1877 hi vivien 2250 persones i l’any 1890 ja hi vivien 4811.

Josep Déu i Estacó fundà la societat Josep Déu i Cia l’any 1874 i amb el seu fill gran, Josep Déu i Mata, es van dedicar a la destil·lació d’alcohols. Josep Déu i Mata va construir l’any 1897 un edifici d’habitatges i la fàbrica a la Plaça Concòrdia. Actualment no queda res de la fàbrica, però sí el seu habitatge, Can Déu, un edifici modernista que ara serveix de centre cívic de les Corts des de 1986.

Josep Déu i Mata va fer gran la fàbrica i molt pròspera amb la comercialització dels seus licors, majoritàriament vins i anisats, monopolitzant l’exportació a l’Argentina i a l’Uruguai amb el nom de “Carabanchel”. La fàbrica va passar a ser el nou centre vital de les Corts, perquè donava feina a molta gent, i era tan popular que d’ella en deriven expressions tan conegudes com “s’ha armat la de Cal Déu”, quan es trencava alguna ampolla, o “va ser un banquet de Cal Déu”, fent referència als efectes dels licors i a les festes que s’hi feia a la casa dels Déu.

Aquest panteó va ser construït l’any 1900 i hi està enterrada la família Déu i els seus descendents.

7. Panteó dels Repatriats d´ultramar_ Dept. III

El Panteó dels Soldats va ser projectat per l’arquitecte municipal Pere Falqués i inaugurat el 31 d’octubre de 1904 en mig d’una gran expectació. Pere Falqués era un arquitecte modernista conegut per a molts per dissenyar els bancs-fanals del Passeig de Gràcia. A més, havia intervingut en obres funeràries, com va ser al cementiri de Sant Andreu quan es va fer la primera ampliació l’any 1899. El panteó es tracta d’un monument cripta dedicat als 734 soldats morts que van sortir del port de Barcelona i que van morir en el conegut com a “desastre de Cuba i Filipines”. Com la majoria de països europeus del moment, Espanya intentava mantenir les seves últimes colònies americanes, tan fructíferes per a l’economia europea. Això el va portar a una guerra contra els EUA, país que, segons el que es deia, només volia mantenir la seguretat dels seus ciutadans instal·lats a l’illa. La famosa destrucció i enfonsament del “Maine”, un vaixell de guerra, va portar els EUA a declarar la guerra. Segons la historiografia espanyola, no va ser una explosió ocasionada per un artefacte extern, sinó que va ser per causes internes, i aquesta va servir d’excusa als EUA per entrar en guerra. Les conseqüències del conflicte van ser la derrota espanyola i la conseqüent pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, totes tres sota domini dels EUA.

El monument construït amb pedra de Montjuïc reprodueix l’estructura d’un fortí militar. S’hi accedeix per les escales centrals que es bifurquen, a banda i banda, en dues petites fosses que condueixen a les criptes. L’interior acull quatre cambres, les quals estan a diferents nivells i cobertes amb volta d’aresta, amb un gran òcul central que permet l’entrada de la llum. Segons la làpida commemorativa de la Federació Espanyola dels Repatriats d’Ultramar hi ha 726 soldats inhumats, tot i que en la placa commemorativa situada a l’accés de la primera cripta, se’n compten 734. Les plaques de marbre interiors on hi figura el nom i cognom dels soldats, es compten 732, entre els quals es desconeixen la identitat del 7 darrers.

8.- Angel Mur Navarro_ nínxol 4098, Departament Central

Angel Mur Navarro va ser un massatgista del FCB que ha esdevingut un mite de la història del club. La seva carrera al FCB va començar quan va fitxar pel club com a atleta i cuidador de la gespa del Camp de les Corts l’any 1934. Va ser durant la Guerra Civil que el llavors entrenador irlandès del FCB Patrick O’Connell li va proposar viatjar en una gira de quatre mesos a Amèrica com a massatgista. Al tornar, Mur formà part del comitè d’empleats que va agafar les rendes del club per impedir la seva confiscació. Un cop acabà la guerra, Mur va seguir fent de massatgista fins la temporada 1973-74, just quan va arribar Johan Cruyff, el qual sí que va arribar a tractar. Al jubilar-se, el seu fill Angel Mur Ferrer el va rellevar i aquest hi va estar 37 anys més.

Angel Mur pare era molt estimat pels jugadors pel seu tracte i la seva professionalitat. L’anomenaven “l’home de l’aigua miraculosa”, però eren les seves mans les que realment van tenir molt a veure amb la salut de jugadors com Kubala, Cesar, Manchón, Luis Suarez i molts d’altres.

Angel Mur pare va morir el 12 de setembre de l’any 2000, va ser enterrat en el nínxol familiar i el FCB li va fer un gran homenatge per haver estat una figura molt rellevant per la història del club.

9.- Agustí Cohí Grau_ tomba menor núm. 23, Dept. 4

Compositor i pedagog musical nascut al Vendrell l’any 1921. Els seus pares havien format l’any 1924 la Companyia Teatral Cohí-Grau, i Agustí Grau ja de ben petit hi actuava i tocava el violí. Amb deu anys cantava de solista al cor de nois de l’Orfeó Català, i poc més tard començà a estudiar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Durant 40 anys dirigí l’Orquestra Simfònica Estela, al mateix temps que ho va compaginar sent el subdirector de l’Orfeó Gracienc i director de l’Orfeó Canigó i Les Flors de Maig. Durant molts anys també va ser professor de música en diferents instituts de Barcelona, elaborant una pedagogia especial per divulgar i fer estimar la música als infants.

Com a compositor ha estat autor de l’òpera Nausica, de sarsueles, de cinc misses, de diverses Ave Maria, d’unes 80 sardanes i ha instrumentat unes 800 danses populars. L’any 1988 va ser cofundador i president de l’Associació Musical de Mestres Directors de Catalunya. Per tota la seva funció al món de la música, va rebre l’any 2004 la Creu de Sant Jordi.

Agustí Cohí va morir el 9 de març de 2012.

10.- Família Agulló_tombes 43, 44 i 45, Dept. 4

Compositor i pedagog musical nascut al Vendrell l’any 1921. Els seus pares havien format l’any 1924 la Companyia Teatral Cohí-Grau, i Agustí Grau ja de ben petit hi actuava i tocava el violí. Amb deu anys cantava de solista al cor de nois de l’Orfeó Català, i poc més tard començà a estudiar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Durant 40 anys dirigí l’Orquestra Simfònica Estela, al mateix temps que ho va compaginar sent el subdirector de l’Orfeó Gracienc i director de l’Orfeó Canigó i Les Flors de Maig. Durant molts anys també va ser professor de música en diferents instituts de Barcelona, elaborant una pedagogia especial per divulgar i fer estimar la música als infants.

Com a compositor ha estat autor de l’òpera Nausica, de sarsueles, de cinc misses, de diverses Ave Maria, d’unes 80 sardanes i ha instrumentat unes 800 danses populars. L’any 1988 va ser cofundador i president de l’Associació Musical de Mestres Directors de Catalunya. Per tota la seva funció al món de la música, va rebre l’any 2004 la Creu de Sant Jordi.

Agustí Cohí va morir el 9 de març de 2012.

11.- Antoni Batlle_ nínxol 3931, Departament Central

Antoni Batlle i Mestre va néixer a Sitges l’any 1888. Al Seminari Pontifici de Tarragona, sent deixeble d’Isidre Gomà, es doctorà en Filosofia i Teologia. Va ser l’any 1912 que va ser ordenat sacerdot.

Antoni Batlle va esdevenir secretari de l’Escola del Mar, una escola innovadora en aquells temps, i de la Mútua Escolar Blanquerna, una escola singular que va ser dissolta l’any 1939 per les autoritats franquistes. Entre els anys 1918 i 1921 també va ser secretari del laboratori de pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya.

Antoni Batlle és recordat sobretot per la seva tasca a l’escoltisme català. Tanmateix, amb l’alçament militar franquista la seva carrera es va veure trastocada. Va haver d’exiliar-se, primer a Suïssa i després a altres indrets on va aprendre diferents tècniques d’escoltisme, perfeccionant els seus coneixements musicals i de cançons sobretot del centre d’Europa. Un cop acabada la guerra va retornar i va estar treballant per l’escoltisme català i la seva persona va agafar un gran protagonisme.

Pocs dies abans de la seva mort i quan ja estava malalt, l’any 1955 va rebre de part del bisbe de Barcelona el nomenament de consiliari diocesà d’escoltisme, fet que assegurava l’emparament de l’església als seus agrupaments escoltes i, així, s’assegurava també la continuïtat de la seva obra. Va morir el 26 de novembre de 1955 i el seu enterrament va ser multitudinari i a la vegada va representar una manifestació ciutadana.

12.- Joan Capri_ nínxol 4384, Departament Central

Joan Camprubí i Alemany, el seu nom real, va néixer l’any 1917. Va començar a treballar de molt jove en el camp del teatre d’aficionats. Aquí és on va trobar la seva habilitat, tenia una gran capacitat per fer riure els altres.

El seu primer èxit va ser “Camarada Cupido”, a principis del 1950. A partir d’aquest moment, s’especialitzà en els monòlegs, els quals els enregistrava en disc. Posteriorment, va viure una de les seves millors èpoques al Teatre Romea, al costat d’actors i d’actrius com la popular Mary Santpere. També va fer cinema participant en diferents pel·lícules.

El salt a la televisió el va fer als anys 70, quan ja estava mig retirat dels teatres, protagonitzant una sèrie anomenada “Doctor Caparrós, medicina general”, emesa a TVE en català i que va ser una sèrie de gran èxit a Catalunya. Finalment, a l’any 1990 tornaria a la televisió amb la sèrie “Amb l’aigua al coll” de TV3.

Joan Capri va morir el 4 de febrer de l’any 2000 arran d’unes cremades sofertes per un incendi produït a casa seva. La seva figura va ser reconeguda en vida l’any 1982, quan se li entregà la Creu de Sant Jordi i a l’any 1997 la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona. En memòria seva, se li ha dedicat una placeta a Ciutat Vella, el seu barri de sempre, i l’any 2012 l’actor Joan Pera va estrenar un espectacle teatral a Manresa titulat “Joan Pera, Capri” basat en els seus monòlegs i que va significà un homenatge a la persona que tan bé ho va fer passar als catalans.

13.- Tomba especial de la Creu Roja_ Tomba 15, Dept. 5

Aquesta tomba construïda al 1923 està dedicada a les persones que van treballar per a la Creu Roja a Barcelona, concretament als camillers que han servit com a voluntaris. La funció d’aquesta tomba és enterrar aquí a tots els voluntaris de la Creu Roja que ho vulguin per sentiment a l’entitat o a aquells que no tinguin mitjans per ser enterrats en algun altre lloc, i la Creu Roja se’n fa càrrec.

En origen, els voluntaris que feien de camillers per a la Creu Roja estaven destinats principalment a la sanitat militar, però progressivament es van derivar a actes de caire social i cultural. Un exemple d’això és el del voluntari Juan Gálvez, un jove de 20 anys que va morir cobrint la cursa de les 24 hores de Montjuïc l’any 1981. Els camillers de la Creu Roja, coneguts com a cossos de tropes de socors, va ser una entitat molt reconeguda per la seva tasca social. No obstant això, aquesta entitat es va dissoldre a finals dels anys 80’ i actualment tot ha quedat integrat dins la Creu Roja Espanyola, actual propietària de la sepultura.

La Creu Roja Espanyola s’havia creat l’any 1864 a Madrid i les seves primeres actuacions van ser l’ajuda prestada durant la guerra franco- prussiana del 1870 i, internament, durant la III Guerra Carlina, el 1872. A Catalunya, la Creu Roja s’hi va implantar el 1872 amb l’obertura de les assemblees de Barcelona, Lleida i Mataró.

14.- Panteó Sanfeliu- Nogués_ Panteó 7, Dept. 5

En el panteó de la família Sanfeliu- Nogués hi destaca l’àngel fet per l’escultor modernista Josep Planas i Fàbregas, el qual té diferents obres funeràries arreu de l’estat. Aquest àngel és una rèplica de l’àngel del monumental panteó Urrutia del cementiri de Montjuïc. Es tracta d’un àngel de caire clàssic, amb una expressió molt efectista, que es recolza sobre un sarcòfag de les mateixes característiques estilístiques.

La tomba va ser dissenyada per l’arquitecte Ignasi Adroer el 1940 per a Pilar Nogués, la vídua de Joan Sanfeliu Gassol, industrial del tèxtil. L’any 1895 la família Sanfeliu va fundar l’empresa tèxtil “Sanfeliu Hermanos”, la qual va canviar de nom més tard per “Manufacturas Gassol”, una de les principals indústries tèxtils catalanes del segle XX. Va ser molt coneguda arreu de l’estat principalment per les mitges de seda, les quals també importaven a França, Anglaterra i a l’Orient Mitjà.

El Col·legi d’Art Major de la Seda de Barcelona li va fer entrega a Federico Sanfeliu Nogués, fill de la titular, la medalla d’or que confereix el títol de Mestre d’Honor de la Sederia per la seva llarga trajectòria al capdavant del grup industrial i per haver estat president del Grup Nacional de Fabricants de Mitges durant 30 anys. El 17 de setembre de 2015 va morir a l’edat de 102 anys i va ser enterrat aquí.

15.- Paulino Alcántara_ nínxol 4292, Departament 5

Jugador del FCB que ha passat a ser una llegenda del club per ser el segon màxim golejador de la història, darrera de Lionel Messi.

Paulino Alcántara Riestra va néixer a Iloilo, a l’Illa de Panay, Filipines, l’any 1896. Era fill d’un militar destinat a la llavors colònia espanyola de Filipines, i la seva mare era autòctona d’aquell país. Després que l’illa s’independitzés l’any 1899, tota la família s’instal·là a Barcelona, on començà a jugar a futbol i fitxà pel FCB. Al mateix temps, Paulino Alcántara va estudiar la carrera de Medicina també a Barcelona.

L’any 1912 va debutar només amb 15 anys, convertint-se amb el jugador més jove en debutar i marcar en partit oficial. El seu curiós aspecte, amb un físic aparentment dèbil, i amb un mocador blanc lligat al cinturó, juntament amb la seva gran capacitat golejadora va fer que es convertís de seguida en un ídol per l’afició del FCB. Alcántara va marcar 369 gols en 357 partits jugats entre 1912 i 1927.

Alcántara va guanyar 5 Copes d’Espanya i 10 Campionats de Catalunya, deixant les bases de l’edat d’or del FCB dels anys 20 amb Samitier, Zamora, Sagi, Piera i altres. També va destacar en l’esfera internacional jugant amb les seleccions catalana, espanyola i filipina. Va ser en un partit contra França que se’l va batejar com el “trencaxarxes” perquè al marcar un gol va foradar la xarxa de la porteria.

L’any 1927 va penjar les botes i es dedicà de ple a la Medicina, en l’especialitat d’Urologia fins a la seva mort l’any 1964. Només va ser durant tres partits que va actuar com a seleccionador espanyol l’any 1951. Molts anys després, al 2007, la FIFA el va nomenar el millor futbolista asiàtic de tots els temps.

16.- Luis Ulloa

Nascut a Lima l’any 1869, Luis Ulloa va rebre una formació inicial al seu país relacionada amb l’enginyeria de construccions civils i mines. No obstant això, la seva passió era la història i es va formar de forma autodidacta. Davant de les seves aptituds, treballà pel govern peruà en diferents investigacions sobre la reconstrucció històrica del virregnat del Perú, el qual el portà a Europa per primer cop. Posteriorment, també va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional del Perú.

Més tard, Ulloa va ser seleccionat altre cop per fer més estudis a Europa, i aquests el portaren als arxius dels estats francès i espanyol. És entre aquests arxius que Ulloa va fomentar una nova tesi que sostenia que Colom era català, un corsari català a les ordres del Rei Renat D’Anjou de Catalunya i Provença. No obstant això, reconeix la impossibilitat de determinar quina va ser la seva vila natal. Per altra banda, denunciava que la tesi genovesa va ser establerta a Espanya, i no pas a Itàlia, amb la intenció d’encobrir les arrels catalanes d’un personatge històric decisiu. Va trobar una sèrie d’irregularitats en documents que creu que van ser alterades amb intencionalitat, igual que la falsificació del seu testament anys posteriors a la seva defunció.

Luis Ulloa es va instal·lar a Barcelona però el 9 de febrer de 1936 va patir un infart i va morir. Va ser al febrer de l’any 2014 que es va inaugurar una estela en record a la seva persona, juntament amb un acte d’homenatge amb la presència del cònsol general del Perú.

17.- José Luís Martínez Sansalvador_ nínxol 5179, Dpt. 5

Nascut a Barcelona l’any 1933, va esdevenir un referent del doblatge a Espanya per ser l’encarregat de posar veu sobretot als personatges més durs de Hollywood, com per exemple a Gene Hackman, Robert Mitchum, amb el qual s’identificava més, Humphrey Bogart, Lee Marvin i molt altres.

Al mateix temps, també va doblar personatges molt diversos, com per exemple Tarzan, el pare d’Indiana Jones (Sean Connery), el General Douglas MacArthur (Gregory Peck), el governador Tarkin de La Guerra de les Galaxies, etc. Un dels papers més importants va ser el doblatge de Robert De Niro en el clàssic “El Cazador”.

Es va casar amb Glòria Roig, actriu de televisió i dobladora de cinema en català i castellà, a la vegada que germana de la famosa escriptora Montserrat Roig. Amb Glòria Roig va tenir quatre fills.

L’11 de març de 2006 va morir i va ser enterrat al nínxol familiar.

18.- Josep Soligó_ nínxol 6472, Dept. 5

Nascut a Barcelona l’any 1910, Josep Soligó va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on va aconseguir la matrícula d’honor i va ser premiat amb la Medalla d’Or. Va ser quan era estudiant d’aquesta escola que va fer un nu femení a l’oli de gran format que li va fer guanyar el premi “Comte de Lavern” de pintura, entregat per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts a l’any 1935. Segons els experts va ser aquesta pintura titulada “Nu femení” que li va obrir les portes a treballar pel cinema.

Va treballar com a cartellista cinematogràfic per la companyia Twenty Cenntury Fox i durant més de 30 anys va estar contractat per la Hispano Fox Films, filial espanyola de la companyia americana.

Va dissenyar una gran quantitat de cartells considerats extravagants pel que feia a la cromàtica, els colors que utilitzava a les cares dels protagonistes van causar una gran impressió. Va fer cartells de pel·lícules com “La Reina de Saba”, “Crimen perfecto”, “El tesoro del condor de oro”, “Débil es la carne”, El diario de Ana Frank, La Casa encantada, El pistolero, Al Capone (1959), Godzilla contra los monstruós, El robo del siglo, Jack el destripador, i molts més.

19.- Francesc Folguera Grassi_ nínxol 378, Dept. 8

Nascut a Barcelona l’any 1910, Josep Soligó va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on va aconseguir la matrícula d’honor i va ser premiat amb la Medalla d’Or. Va ser quan era estudiant d’aquesta escola que va fer un nu femení a l’oli de gran format que li va fer guanyar el premi “Comte de Lavern” de pintura, entregat per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts a l’any 1935. Segons els experts va ser aquesta pintura titulada “Nu femení” que li va obrir les portes a treballar pel cinema.

Va treballar com a cartellista cinematogràfic per la companyia Twenty Cenntury Fox i durant més de 30 anys va estar contractat per la Hispano Fox Films, filial espanyola de la companyia americana.

Va dissenyar una gran quantitat de cartells considerats extravagants pel que feia a la cromàtica, els colors que utilitzava a les cares dels protagonistes van causar una gran impressió. Va fer cartells de pel·lícules com “La Reina de Saba”, “Crimen perfecto”, “El tesoro del condor de oro”, “Débil es la carne”, El diario de Ana Frank, La Casa encantada, El pistolero, Al Capone (1959), Godzilla contra los monstruós, El robo del siglo, Jack el destripador, i molts més.

20.- Montserrat Casals i Baqué_ nínxol 10164, Dept. 5

Montserrat Casals i Baqué, popularment coneguda com a Elena Jordi, va ser la primera directora de cinema de l’Estat espanyol.

Nascuda a Cercs l’any 1882, va obrir un estanc a Barcelona, juntament amb la seva germana. Gràcies a la seva bellesa i saber fer, l’estanc es convertí aviat amb un lloc de trobada d’artistes i actors. Aquí és on va conèixer a l’escenògraf Soler i Rovira, considerat el màxim representant de l’escenografia realista a Catalunya, i qui li va permetre començar la seva carrera teatral i esdevenir una de les actrius més populars del vodevil català, desenvolupant la seva carrera al Paral·lel barceloní amb el nom d’Elena Jordi. Davant l’èxit que tenia, va crear la seva pròpia companyia, la Companyia Catalana de Vodevil Elena Jordi (1914).

Al poc temps, es va apuntar també a la revolució de la cinematografia, com a actriu, productora i directora, esdevenint la primera de tot l’estat. Va dirigir i protagonitzar la pel·lícula Thaïs (1918). Després, només va actuar esporàdicament i l’última vegada que va sortir en escena va ser el 1929. Posteriorment, es perd el rastre de la seva figura fins l’any de la seva mort prematura al 1945, i va ser enterrada en aquest nínxol propietat d’un familiar seu.

21.- Vicenç Piera_ nínxol 7434, Dept. 5

Vicenç Piera i Pañella va ser un dels millors extrems drets que es recorda de la història del Barça.

Vicenç Piera, nascut a Barcelona l’any 1903, se l’anomenava amb el mal nom de “la bruixa”, ja que provenia de la família dels Piera de Les Corts, propietària de la masia Can Bruixa. Va fitxar pel FCB amb l’edat de 18 anys. El seu debut és molt recordat perquè va jugar al matí amb el filial i a la tarda va ser convocat amb el primer equip per substituir el lesionat Paulino Alcántara, la gran estrella del moment. Va marcar dos gols i el president Joan Gamper, que va quedar meravellat, el va deixar al primer equip i des d’aquell dia va ser sempre titular.

Va formar part i amb gran protagonisme del conegut Barça de l’edat d’or, on va jugar des de la temporada 1920/21 fins a la 1932/33, disputant 395 partits i marcant 123 gols. Tenia una gran competència, ja que jugava al costat de grans davanters com Samitier i Alcántara, però les seves qualitats el portaren a ser decisiu també pel FCB dels anys vint i ser quinze vegades internacional.

El seu Palmarès consta d’1 Lliga (1928-29), 4 Campionats d’Espanya, 10 Campionats de Catalunya i 1 Copa de Campions, un campionat reduït als sis equips campions de copa (1927-28). Pels veterans del Barça la davantera formada per Alcántara, Vicenç Martínez, Climent Gràcia, Emili Sagi i Vicenç Piera és inoblidable.

Morí el 13 de juny de 1960 i va ser enterrat al nínxol familiar.

22.- Panteó Nuñez_ panteó 44, Dept. 5

El Panteó de la família Núñez va ser adjudicat per Agustin Nuñez l’any 1944, quan el seu fill Juan José Nuñez morí tràgicament a l’edat de 32 anys.  En aquell moment, Juan José Nuñez era un conegut impressor barceloní de l’època, el qual dirigia diferents empreses, com “Imprenta Núñez” i “Papelera del Mijares”, ubicada a Burriana, València, la qual va ser un referent en la indústria del paper a Espanya al segle XX. Desafortunadament, aquest va patir un accident d’avió mentre viatjava amb diferents personalitats reconegudes del món de la indústria i la medicina de Barcelona, la majoria dels quals també van morir.

El Panteó Nuñez va ser construït per l’arquitecte Agustí Borrell i Sensat l’any 1944. Agustí Borrell, qui va ser Cap del Servei de Valoració Urbana de Barcelona entre el 1960 i 1970, és recordat per obres com l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1950), el Banc Rural y Mediterráneo (1953, Passeig de Gràcia amb Gran Via, actual Zara) i l’Hotel Manila (1956, La Rambla, actual Hotel Le Meridien).

23.- Carme Buxadós Brualla_ nínxol 5918, Dept. 5

Actriu i mare del famós doblador Ricard Palmerola, un radiofonista i actor de doblatge molt popular, principalment per les seves radionovel·les, en concret per Taxi Key, el taxista detectiu que fou estrenada a Ràdio Barcelona. Aquesta va ser un referent a la ràdio per les següents radionovel·les i un fenomen de masses en aquella època. Ricard Palmerola morí el 20 de febrer del 2010 i va ser enterrat al cementiri de Poblenou.

24.- Agustí Centelles i Ossó_ nínxol 8086, Dept. 5

Considerat per a molts com un dels pioners del fotoperiodisme modern a Europa, va tenir un gran paper en la documentació gràfica de la Guerra Civil espanyola. A Catalunya i València ha rebut el sobrenom del “Robert Capa català/ valencià”.

Agustí Centelles va néixer a València el 21 de maig de 1909. De ben petit, però, la seva mare va morir i es va traslladar juntament amb el seu pare a Barcelona. Ràpidament començà la seva passió per la fotografia quan el seu pare li va regalar una càmera quan només tenia 13 anys, i això li canvià el rumb de la vida.

Va treballar al Diario Gràfico durant dos any i mig, on descobrí el que realment el fascinava, el fotoperiodisme. Després va treballar quatre anys a la galeria fotogràfica

de Josep Badosa, a la Pl. Catalunya. Segons Centelles, Badosa era el millor reporter gràfic de Barcelona.

Agustí Centelles tenia un estil propi de fotografia que començà a agradar molt als diaris, publicant-hi a la majoria i als més importants de l’època: La Humanitat, Diario de Barcelona, La Rambla, Última Hora, La Publicitat, l’Opinió i La Vanguardia.

El context polític que li va tocar viure li va permetre fotografiar moments històrics de la Segona República i de la Guerra Civil espanyola. A l’any 1938 es va encarregar també de dirigir l’Arxiu fotogràfic de Catalunya. Després de la derrota republicana, Centelles es va haver d’exiliar. En el seu exili primer va internar al camp de concentració d’Argelers i posteriorment al de Bram, on muntà un laboratori fotogràfic clandestí i va poder documentar les condicions de vida que patien. Un cop alliberat l’any 1942, va col·laborar amb la resistència francesa i a l’any 1944 va retornar a Barcelona. Emperò, les autoritats franquistes el van detenir i fins a la fi del franquisme no va poder dedicar-se altre cop al fotoperiodisme.

L’any 1976 va recuperar el seu arxiu que havia amagat a Carcassona, el qual eren 4000 negatius de la II República, la Guerra Civil i l’exili, considerat una de les principals fonts d’informació gràfica d’aquest període històric. La resta de negatius van passar a formar part del conjunt de documentació requisada pel franquisme coneguda pel nom genèric del Papers de Salamanca.

El 1978 va fer la seva primera exposició amb el material recuperat i va publicar diversos llibres. Per tota la seva tasca, l’any 1984 li van concedir el “Premio Nacional de Artes Plásticas”.

Agustí Centelles va morir l’1 de setembre de 1985 i va ser enterrat al nínxol familiar.

25.- Recinte Hebreu

El cementiri hebreu en actiu més antic de Barcelona és el de Les Corts. L’any 1929 l’Ajuntament de Barcelona concedí un terreny per a la inhumació dels membres de la comunitat jueva en aquest cementiri, encara que no es va enterrar a ningú fins l’any 1932, quan va ser consagrat. En origen, en aquest recinte s’hi accedia per una porta exterior que donava al carrer, alternativa a l’accés principal, la qual va ser descoberta recentment durant la rehabilitació del mur perimetral del cementiri.

Després de la Guerra Civil, alguns cossos van ser dipositats en nínxols en els cementiris de Les Corts i Sant Andreu, el qual disposa d’un altre recinte jueu, i no directament a terra com prescriu la llei judaica, amb l’agreujant afegit que en el recinte reservat pel cementiri jueu es van mesclar cossos de catòlics.

La situació es va començar a normalitzar per la comunitat jueva a partir del 1958, quan l’Ajuntament atorgà a la Comunitat el dret d’adquisició d’aquest recinte jueu, i també el dret de conservació a perpetuïtat de les tombes del cementiri de Sant Andreu.

26.- Estanislau Basora_ nínxol 596, Dept. 6

Estanislau Basora i Brunet, nascut l’any 1926 a la Colònia Valls, una antiga colònia industrial que ha donat nom a l’actual població de Valls de Torroella, va començar a jugar a futbol al CE Súria, després al CE Manresa fins que fitxà pel Barça l’any 1946, on jugà fins al 1958.

Basora és conegut també com un dels millors extrems drets de la història del club, ja que formà part del Barça de les Cinc Copes al costat de Ladislau Kubala, César Rodríguez, Tomás Moreno i Eduardo Manchón.

Durant les 12 temporades al club va jugar 373 partits i va marcar 153 gols. El seu palmarès és de 4 Lligues (1948, 49, 52 i 53), 4 copes (1951, 52, 53, 57), 1 Copa de Fires (1955-1958), 2 Copes Llatines (1949 i 52) i 3 Copes Eva Duarte (1948, 52 i 53).

L’any 1974, amb motiu del 75è aniversari del club, va ser escollit dins de l’onze ideal de tots els temps del club en la posició d’extrem dret.

Morí l’any 2012 a Las Palmas de Gran Canaria i fou enterrat aquí seguint la seva voluntat.

27.- Francisco Javier Gonzalez Urruticoechea “Urruti”_ nínxol 1021, Dept. 6

Considerat un dels millors porters de la història del FCB, Urruti, originari de Sant Sebastià, va debutar a Primera Divisió l’any 1972 amb la Reial Societat, després fitxà per l’Espanyol, on jugà 4 temporades, i seguidament fitxà pel FCB l’any 1981, on hi jugà 7 temporades fins al 1988.

Era un porter d’una gran agilitat, era molt espectacular, de grans reflexes i seguretat sota pals, i molt valent en les sortides. Això el portà a ser un líder dins del camp, amb un gran carisma també entre els aficionats. La mítica frase “Urruti t’estimo” en una retransmissió de Joaquim Maria Puyal així ho simbolitzava. Urruti va parar un penal al camp del Valladolid a l’últim minut i va suposar guanyar la Lliga de 1984-85. La temporada anterior havia guanyat el Trofeu Zamora, com a porter menys golejat de la Lliga. Només va rebre 26 gols en 32 partits.

Va jugar 220 partits i el seu palmarès consta de 1 Recopa (1981-82), 1 Lliga (1984-85), 2 Copes del Rei (1982-83 i 87-88), 2 Copes de la Lliga (1982-83 i 85-86) i 1 Supercopa d’Espanya (1983).

Malauradament, va morir en un accident de cotxe el 24 de maig de l’any 2001 i fou enterrat en aquest nínxol.

28.- Laszlo Kubala

Laszlo Kubala Stecz, també conegut com a Ladislau Kubala, és considerat un dels millors jugadors de la història del futbol, juntament amb Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona o Messi, i una de les més rellevants de la història del FCB.

Kubala era originari de Budapest, Hongria, i Josep Samitier, llavors el cap d’observacions del FCB, es va fixar amb ell i el fitxà a l’any 1950. Ràpidament, es va convertir en un líder indiscutible del Barça de les Cinc Copes, un dels millors equips de la història del club. Aquell any el FCB assolí els 5 títols de la temporada, i Kubala marcà 26 gols en 19 partits, incloent 7 gols en un partit al Sporting de Gijón, récord de gols en un sol partit de la lliga fins a dia d’avui. Tenia una gran tècnica, molta visió de joc, gran habilitat rematadora, un estil propi per protegir la pilota i una classe insuperable en el llançament de faltes, ja que va ser innovador en xutar les faltes amb efecte. A més, tenia un físic extraordinari, Kubala abans d’iniciar la seva carrera futbolística era boxejador. A l’any 1961 es va retirar.

El seu palmarès amb el FCB entre el 1950 i 1961 és de 280 gols marcats en 345 partits. Va guanyar 4 Lligues (1951-52-58-59), 5 Copes d’Espanya (1950-51-52-56-58), 2 Copes de Fires (1957-59), 2 Copes Eva Duarte (1952-53) i 1 Copa Llatina (1952).

Poc després de la seva retirada es va dedicar a ser entrenador, primer al FCB a les categories inferiors i després al primer equip, la temporada 1962-63. Després fitxà per l’Espanyol dues temporades i feia d’entrenador i jugador al mateix temps, on coincidí amb Alfredo Di Stéfano. Marcà 29 gols. Després va tenir una llarga trajectòria com a entrenador que el va portar per tot el món.

Kubala morí el 17 de maig de 2002, però la seva figura serà sempre recordada entre d’altres coses per la cançó de Joan Manuel Serrat titulada “Kubala” i per l’estàtua que llueix a l’accés de tribuna del Camp Nou per on passen centenars de persones al dia.  A més, a títol pòstum, el 5 de maig de 2003 el Ministeri de Treball i Assumptes Socials li entregà la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.

29.- Conrad Cadirat_ tomba 66, Dept. Central

Conrad Cadirat i Baqué va néixer a Barcelona a l’any 1930 i va ser recordat per ser un gran pilot de motociclisme.

Conrad Cadirat va destacar sobretot en ral·lis de motociclisme i en proves de regularitat (l’actual enduro) i resistència, modalitats on va ser considerat un dels millors de la seva època. També practicà el motocròs, sent pioner a la península ibèrica, ja que va ser als anys 50 quan es va començar a introduir. Cadirat va fitxar per la marca de motos OSSA, de gran popularitat internacional, i obtingué diverses victòries amb l’OSSA 175S del 1957 fins al 1959:

La seva carrera es va veure estroncada amb un accident mortal quan tenia 28 anys i corria les 24 Hores de Montjuïc, una cursa de resistència molt popular arreu del món, ja que esdevenia puntuable al Campionat del Món de resistència, que es feia a la muntanya de Montjuïc. Aquest circuit es va utilitzar fins al 1986, fins que una sèrie d’accidents mortals va fer decidir la seva cancel·lació. Era un circuit difícil pel pilot, considerat el més ràpid del calendari, el més exigent i el més espectacular pels aficionats, però les mesures de seguretat no eren suficientment bones i el dels vehicles tampoc.

Fou enterrat el dia 6 de juliol de 1959 i en memòria seva, amb motiu de l’edició de 1960 de les 24 Hores de Montjuïc, la Penya Motorista de Barcelona instaurà el Trofeu Cadirat, premi atorgat des d’aleshores a la marca guanyadora per equips.

30.- Capella

La Capella del cementiri va ser construïda l’any 1897, any de fundació del recinte funerari de Les Corts, i va ser reconstruïda l’any 1918. De planta de creu grega, estilísticament historicista amb solucions neogòtiques i vidrieres emplomades. En la mateixa línia que l’administració de l’entrada, es caracteritza per la reforma modernista, per l’ús dels mateixos materials, combinació de pedra i maçoneria, i la mateixa decoració d’elements ceràmics, si bé amb una gamma de colors i formes plenament modernistes.

Hi destaca el relleu en bronze de la Pietat feta pel reconegut escultor Josep Viladomat, escultor format al taller d’Eusebi Arnau i que té diverses obres reconegudes com per exemple la “Dona amb nen i flabiol” de la Plaça Catalunya, la figura “Pau Casals” a l’Av. Pau Casals de Barcelona, “La Maternitat” a l’Ajuntament de Barcelona o “l’Avi del Barça” a l’antiga Masia del FCB.

31.- Josep Samitier_ tomba 18, Dept. Central

Josep Samitier i Vilalta va néixer a Barcelona l’any 1902. Va fitxar pel FCB l’any 1919, amb només 17 anys, i es va convertir en una llegenda, considerat el millor davanter europeu del seu temps, i el que va liderar l’edat d’or del FCB als anys vint.

Les seves acrobàcies i salts inversemblants van captivar ràpidament l’aficionat del FCB i de seguida el van batejar com “l’home llagosta” i “el mag”. Al voltant de la seva figura es va edificar un equip que arrossegà el primer “boom” de l’adhesió de les masses al futbol, la qual cosa acabà per deixar petit el camp del carrer Indústria i possibilità la construcció del camp de Les Corts (1922).

Amb Samitier, el Barça aconseguí 12 Campionats de Catalunya, 5 Campionats d’Espanya i la Lliga 1928-29, que fou la primera edició d’aquest campionat. Amb 326 gols, és el tercer màxim golejador de la història del club, darrera de Messi i Paulino Alcántara.

Per desavinences econòmiques, Samitier deixà el FCB per fitxar pel Real Madrid, on va jugar dues temporades (1933 – 1935).

Posteriorment, va començar la seva etapa com a entrenador. Retornà al FCB a l’any 1944, i amb ell com a entrenador l’equip va guanyar La Lliga (1944-45) i la Copa Eva Duarte del 1945 (la Supercopa d’Espanya actual). En van destacar els seus nous mètodes, va introduir l’esquema del 3-2-5 i va guanyar la Lliga després de 16 anys. L’any 1947 deixà les tasques d’entrenador per passar a ser secretari tècnic del club, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Samitier va ser molt present en el fitxatge de Kubala, ja que va ser ell qui li va recomanar a Agustí Montal pare.

Va ser una figura tan popular a l’època que feia anuncis publicitaris i pel·lícules, com “Once pares de Botas” i és dels pocs futbolistes que té un carrer amb el seu nom a Barcelona.

Morí el 4 de maig de 1972 i va ser enterrat en aquesta tomba que va adquirir ell mateix uns anys abans per enterrar-hi els seus familiars.

32.- Frederic Marès_ nínxol 1341, Dept. Central

Frederic Marès i Deulovol va néixer a Portbou l’any 1893 però s’instal·là l’any 1903 a Barcelona juntament amb la seva família. Aquí estudià a l’Escola de Belles Arts i va treballar al taller del reconegut escultor modernista Eusebi Arnau.

La primera etapa de l’escultor, quan encara era desconegut, es va centrar en la producció de retrats, escultures funeràries i nus femenins, peces que permeten adscriure la seva obra dins del noucentisme. Tanmateix, la seva fama com a escultor va anar lligada a l’escultura monumental,

Després de la Guerra Civil, l’àmplia producció de Marès es centrà especialment en tres àmbits: la restauració de monuments, àmbit en el qual sobresurt la recreació de les tombes reials de l’església del monestir de Poblet, iniciada l’any 1944, les obres commemoratives oficials, i l’escultura religiosa.

L’altra passió de Marès era el col·leccionisme. Va obtenir una gran quantitat d’obres d’art de caràcter religiós i va aplegar, a més d’obres d’art, grans col·leccions d’objectes, més de 50.000, fonamentalment del s. XIX, que formen el testimoni de la vida i els costums del passat. En el Museu Frederic Marès, creat l’any 1946 i ubicat en el que havia estat el Palau Reial Major a l’època medieval, és on es pot veure la seva magna col·lecció d’obres que ell va recollir.

No s’ha d’oblidar també la seva gran faceta com a docent, ja que arribà a compaginar la direcció de l’Escola Superior de Belles Arts i de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, i fins i tot la presidència de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. És per tota la seva contribució que a l’any 1982 se li va entregar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Frederic Marès va morir a Barcelona l’any 1991, a l’edat de 98 anys i va ser enterrat al nínxol familiar.

33.- Pere Català i Roca_ nínxol 1405, Dept. Central

Pere Català va néixer l’any 1923 dins d’una família de fotògrafs molt reconeguda i ell va esdevenir també un fotògraf professional molt rellevant especialment dins del món dels castells. La seva faceta d’historiador i divulgador de la cultura catalana el van portar a l’any 1966 a fer l’obra que es considera de referència dins del món dels castells titulada “Els castells catalans”.

Al mateix temps, Pere Català era un gran aficionat als castellers, i després d’un estudi històric va escriure el llibre “Món casteller”, sent també el principal promotor del Museu Casteller de Catalunya (Valls).

Persona amb moltes inquietuds, el portà a ser el fundador de la revista Vèrtex, especialitzada en l’excursionisme, i també a col·laborar amb moltes altres que tractaven temes relacionats amb figures històriques com els reis Jaume I i Ferran el Catòlic, i els orígens de Cristòfol Colom, del qual hi va dedicar vàries investigacions que el van portar a assegurar que era d’origen català. Pere Català va ser l’encarregat de redactar la biografia de Luis Ulloa pel Centre d’Estudis Colombins. També va tenir una especial atenció a la població de l’Alguer, ciutat amb la qual l’unien estrets vincles i de la que va fer estudis històrics i lingüístics. L’any 2000 la ciutat de l’Alguer li va concedir la ciutadania honorària.

La seva llarga i fructífera trajectòria i com a persona divulgadora de la història i la cultura catalana, el van portar a rebre moltes distincions, com el premi de fotografia

34.- Narcís de Carreras_ tomba 57, Dept. Central

Narcís de Carreras i Guiteras, nascut l’any 1905 va ser un advocat i polític català recordat per molts per ser president del Futbol Club Barcelona els anys 1968 i 1969.

Narcís de Carreras començà la seva carrera política militant al partit de la Lliga Catalana, creat l’any 1933 i hereu de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, del qual n’era el secretari.

Després de la Guerra Civil, va intervenir en l’organització del mutualisme laboral i fou director de la Caixa de Jubilacions i de Subsidis de la Indústria Tèxtil, entre els anys 1946 i 1969. També va ser president de l’Instituto Catalán de Cultura Hispánica, tinent alcalde de Barcelona (1960) i procurador del terç familiar per Girona a les Corts Espanyoles (1967-71).

El seu pas pel Futbol Club Barcelona serà recordat per ser la persona a qui se li atribueix la frase “Més que un club”, que va pronunciar durant el discurs de presa de possessió l’any 1968. Tot i el seu suport incondicional al règim franquista, era una persona que volia abanderar la unitat del club. La seva direcció no va ser massa afortunada sobretot pel cas del fitxatge del famós entrenador Helenio Herrera i el seu elevat cost. Finalment, va haver de desdir-se i tornar a contractar a Salvador Artigas, l’entrenador que havia estat destituït. Això va conduir a molt socis a demanar la seva dimissió i així ho va fer a finals de l’any 1968.

Posteriorment, va passar a ser President de La Caixa des de l’any 1972 fins al 1980.

La tomba va ser adquirida pel propi Narcís de Carreras i hi va ser enterrat l’any 1991.

35.- César Rodríguez_ nínxol 2767, Dept. Central

El futbolista César Rodríguez Álvarez va néixer a lleó l’any 1920 i va fitxar pel FCB l’any 1939, on hi va jugar 17 temporades, fins l’any 1956.

César era conegut popularment amb el malnom de “El Pelucas” per la seva progressiva alopècia. D’ell es recorda la seva tècnica refinada, l’extraordinària capacitat rematadora amb el cap, la gran habilitat amb les dues cames i la seva gran entrega física, portant-lo al pitxitxi de la Lliga 1948-49 amb 27 gols en 24 partits, tres vegades segon màxim golejador del campionat i màxim golejador del Barça durant set anys consecutius, entre 1944 i 1951. A més, va formar part de la mítica plantilla del Barça de “Les Cinc Copes”, sent una peça clau en la davantera juntament amb Basora, Kubala, Moreno i Manchón.

César va marcar una història al club gràcies a la seva habilitat golejadora. Va marcar 232 gols en partit oficials, sent el màxim golejador de la història del Barça, fins que Leo Messi el va rellevar en la classificació l’any 2012. En gols absoluts es queda en quarta posició, després de Messi, Paulino Alcántara i Samitier.

El seu palmarès amb el FCB és de 5 Lligues (1945-48-49-52-53), 3 Copes d’Espanya (1951-52-53), 3 Copes Eva Duarte (1948-52-53) i 1 Cop d’Or Argentina (1945), la qual era un precedent de la Supercopa d’Espanya, i era oferta pel cònsol d’Argentina i valorada en 60.000 pessetes.

César va morir l’1 de març de 1995 i va ser enterrat al nínxol familiar.

Altres il·lustres d’interès

Ramón Turró i Darder (Nínxol 3087, Dept. Central)

Ramón Turró fou un veterinari, biòleg i filòsof molt reconegut de finals del segle XIX i principis del XX. Fou President del Col·legi de Veterinaris de Barcelona, President de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, soci fundador de la Societat de Biologia de Barcelona, membre de la “Societé de Biologie de France” i cofundador de la Societat Catalana de Filosofia.

Turró tingué una estreta relació amb Jacint Verdaguer, del qual heretà molts documents que posteriorment els va donar amb testament a l’Institut d’Estudis Catalans.

Morí el 6 de juny de 1926 i fou enterrat al nínxol que adquirí ell mateix.

Josep Torres Vilalta “Toresky” (nínxol 3621, Departament Central)

Pioner de la ràdio a Catalunya juntament amb el seu ninot Míliu, a Radio Barcelona introduí el català a la ràdio. Va ser molt famós com a transformista i ventríloc. A la Pl. De la Sagrada Família hi ha una estàtua del seu ninot Míliu en record de la seva persona.
La seva tasca solidària i les campanyes de beneficència que organitzava li valgueren una medalla del govern de la Segona República Espanyola.
Morí el 10 de maig de 1937 i fou enterrat al cementiri de Les Corts.

Ramon Bruguera i Álvarez (nínxol 868, Dep. 8)

El futbolista Ramon Bruguera i Álvarez, nascut el 21 de maig de 1899 a Barcelona, va ser un destacat porter de futbol de les dècades dels anys 1910 i 1920.

La seva carrera futbolística la començà al FC Espanya, on defensà els seus colors entre el 1916 i 1919, sent campió de Catalunya a la temporada 1916-17. Posteriorment, fitxà pel RCD Espanyol l’any 1919 i finalment l’any 1920 entrà en la primera plantilla del FC Barcelona, on hi va jugar fins l’any 1926, aconseguint 3 Campionats d’Espanya i 5 de Catalunya. Cal destacar que entre els anys 1918 i 1921 va ser internacional amb la selecció catalana de futbol.

Va ser un futbolista molt estimat per la seva entrega i  valentia. Ramon Bruguera va ser el primer porter en desenvolupar la tècnica de llençar-se als peus dels davanters per aturar la pilota, estratègia que li va comportar moltes lesions a la cara.

Morí l’any 1988 i va ser enterrat al nínxol que havia adquirit ell mateix. Segons la seva neta Maria Mercè Jaime Bruguera, havia escollit aquesta sepultura amb la voluntat d’estar situat al més a prop i de cara a l’estadi del FC Barcelona, i bromejant comentava que era per no perdre’s cap partit.

Elemér Berkessy (nínxol 498, Dep. 6)

Jugador de futbol hongarès, després de jugar al Ferencváros a Hongria va vestir la samarreta del Futbol Club Barcelona dues temporades (1934-1936). Posteriorment, va destacar com entrenador, a Catalunya va dirigir el RCD Espanyol (1957-58) i el CE Sabadell FC (1958).

Pere Farró i Llorella (nínxol 3324, Dep. Central)

Pintor nascut a Sarrià de Ter l’any 1896, fou cofundador de l’Agrupació d’Artistes Catalans, del qual n’era el teòric i home fort. Va viure a Girona, juntament amb la destacada pintora polonesa Mela Mutermilch.

Va morir l’any 1920 de tuberculosis.

Lluís Gonzaga Jordà i Rossell (nínxol 10019, Dep 5)

Nascut a les Masies de Roda, Osona, l’any 1869, Lluís G. Jordà és recordat per ser un destacat músic, compositor i empresari musical, especialment recordat a Mèxic.
La seva formació musical la va realitzar a Catalunya, concretament a Roda de Ter, a Vic i finalment a Barcelona, on va obtenir el primer premi de composició de l’Escola Municipal de Música l’any 1887. Durant un temps va exercir de professor i també de director a l’Escola de Música de Vic.
Gran part de la seva carrera musical la va desenvolupar a Mèxic, on s’hi va instal·lar l’any 1898 i va ser un dels fundadors de l’Orfeó Català de Mèxic. Allà és on va poder estrenar fins a 22 sarsueles. També va ser compositor de música religiosa i obres per a piano. L’exèrcit mexicà va adaptar una de les seves obres coneguda com el “Himno de la Segunda Reserva”.
Després de l’aixecament revolucionari d’Emiliano Zapata, va retornar a Barcelona, on hi va comprar l’any 1910 una casa de música a la Rambla de Barcelona que anomenà “Casa Beethoven”. Actualment, encara existeix.
Va morir el 20 de setembre de 1951, a l’edat de 82 anys, i va ser enterrat a tocar del Recinte Hebreu, a la sepultura adquirida pel seu fill Josep Maria Jordà i Casabosch, qui fou un destacat jugador de beisbol, primer president de la Federació Catalana de Beisbol i organitzador de la Lliga oficial l’any 1932.

Joan Pineda i Sirvent (nínxol 5069, Dep 5)

Músic i intèrpret català, conegut per posar la música a les principals pel·lícules de cine mut.