Ruta Cultural un Passeig pel Cementiri de Poblenou

1. Pòrtic d'accés

El Pòrtic d’accés és un important conjunt harmònic, simètric respecte a l’eix central i de marcada horitzontalitat. Considerat, junt amb la capella del mateix recinte, una de les millors realitzacions barcelonines d’arquitectura de l’època neoclàssica. L’arquitecte s’hi va expressar en un llenguatge funerari modern.

Hi destaquen els elements d’origen egipci, que es fan més evidents a les casetes laterals, que corresponien a les residències del capellà i el guardià. Es tracta de construccions de forma piramidal que no són estructurals sinó decoratives. El pòrtic va tenir tres etapes constructives: En la primera el mateix Ginesi va dirigir les obres de les construccions piramidals que trobem a banda i banda del pòrtic. El 1840 Josep Mas Vila, autor de la Casa de la Ciutat, va realitzar la porta principal seguint els plànols de Ginesi. Poc temps després, Antoni Rovira i Trias va executar les edificacions dels extrems.

El 1860 s’hi van afegir noves dependències: a la dreta de la porta d’entrada hi havia la nova sala de juntes, el gabinet d’autòpsies i la sales d’observació, i el dipòsit de cadàvers.

La porta d’entrada es troba flanquejada per dos parells de columnes dòriques parcialment estriades, i sobre el frontó troncopiramidal hi ha un basament amb l’àngel del Judici Final en marbre, obra d’Agapit Vallmitjana, que amb el seu germà Venanci són els millors representants de l’escultura catalana del seu temps. Aquesta escultura va ser col·locada l’any 1866. Els diaris de l’època la contemplen com un important símbol del pensament filosòfic cristià: l’enviat de Déu està assegut sobre un pedestal en què es llegeix: “Resurrectionis horam mortuorum exspecto”. És un àngel serè, que dirigeix la mirada al cel, i ens serveix de consol perquè ens recorda que un dia ressuscitarem. Darrere de l’escultura hi havia una creu que actualment ha desaparegut.

El 1878 es va ampliar la sal del dipòsit, voltada d’una reixa, que permetia l’accés del públic, i el 1880 el capellà d’una dependència més espaiosa, decorada severament. El cadiratge era de xicranda sense brunyir, amb seients i respatllers de baqueta negra amb claus platejats. Per a les persones que esperaven torn pel despatx es van arreglar dues còmodes sales d’espera.

1el 1915 es va modificar el pas d’entrada que dona accés a l’interior del recinte: el projecte fou de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí. Les dues columnes són de pedra arenisca de Montjuïc. Hi havia portes d’entrada de dues fulles i vidrieres. L’obra es va adjudicar al contractista Isidre Serra Mora, que va nomenar com a director facultatiu Josep Masdéu, autor de diversos panteons del Cementiri. La part posterior del pas d’entrada està rematada per un frontó amb l’escut del Bisbe Sitjar, un vas mortuori cobert amb una tela i la làpida commemorativa de la instal·lació del rellotge al darrere, una donació de la família Soler Costa l’any 1870.

2. Panteó Gispert_ Departament 1, Illa 1 exterior, panteó 2

El 1879, Josep Maria Serra, motivat pel gran nombre d’enterraments familiars, i davant la impossibilitat de realitzar ampliacions, va fer enderrocar el panteó que ja hi havia per construir-ne un altre en forma de capella. L’any 1881 es va finalitzar aquest panteó amb pedra de Montjuïc, d’estil neogòtic, fet pel mestre d’obres barceloní Jeroni Granell i Mundet, director del trasllat de l’església de la Concepció i l’autor de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Els treballs escultòrics són de Joan Flotats i Lluís Puiggener, professionals especialitzats en imatgeria. Dins la forma poliobulada del gablet hi destaca un Sagrat Cor.

La persona més coneguda que ha estat inhumada en aquest panteó va ser Dorotea de Chopitea i de Villota (1816-1891). Nascuda a Xile, quan era una antiga colònia espanyola, la seva família provenia, per part de pare, de l’aristocràcia basca i la seva mare era una dama xilena. El context polític xilè va fer que aquest país es declarés independent d’Espanya l’any 1818 i l’any següent, quan només tenia 3 anys, tota la família va emigrar a Barcelona. Instal·lats al barri de la Ribera, es van relacionar amb la família Serra, amb qui també compartien negocis a Xile. Van casar els fills de les famílies, La Dorotea amb Josep Maria Serra, qui va esdevenir un gran home de negocis. L’any 1882 va morir i va ser enterrat al panteó. L’herència que va rebre la Dorotea va fer que intensifiqués les seves obres caritatives. Sovint les dones d’industrials i financers de l’època omplien la seva vida ociosa amb una gran devoció catòlica, feien activisme procatòlic i defensaven els interessos de l’Església portant a terme una activitat piadosa. Popularment, va ser coneguda com l’almoinera de Déu. Va finançar escoles, tallers, hospitals i temples religiosos per donar servei a les classes populars, com per exemple les escoles dels jesuïtes de Casp o el Sagrat Cor de Diputació, el temple del Tibidabo, l’hospital de Sant Joan de Déu o residències com la de les Germanetes dels Pobres.

L’any 1891 va morir i va ser enterrada juntament amb el seu marit. Per les seves reconegudes obres caritatives, l’any 1927 l’Església va iniciar un procés diocesà per a la seva beatificació, i un any després les seves despulles van ser traslladades amb la carrossa Estufa, una de les més emblemàtiques del moment, a la Casa de les Filles de Maria Auxiliadora, al carrer Sant Joan Bosco. El Papa Joan Pau II la va declarar venerable l’any 1983. Actualment, la titularitat del panteó és de la família Gispert, descendents de la Dorotea de Chopitea.

3. Panteó a Josefa Garcia Cubera_Departament 1, Illa 1 interior, panteó 5

Monument en el qual es representa en forma de figura jacent a Josefa García Cubera, vídua d’Antoni Nadal. Ens recorda el monument a la princesa Czartoryski de Varsòvia (1837-1844), obra de Lorenzo Bartolini. Treball de gran realisme realitzat en marbre, on destaca el bon tractament dels plecs de les robes, tot i estar molt erosionat pel pas del temps. Panteó fet erigir per les seves filles, fou reformat el 1888 pel mestre d’obres Macari Planella Roura ( ? –1899); se’n va conservar l’antiga estàtua jacent. Va tenir una nova reforma l’any 1896, en la qual intervingué l’arquitecte Pelai de Miquelerena de Noriega. En aquesta reforma s’incorpora un nou sarcòfag obra del marbrista A. Estrada, amb bronzes de R. Gelabert i germà.  
L’any 1904 fou reparat de nou.

L’encàrrec de la construcció del panteó ens mostra la preocupació de les filles de la difunta per perpetuar-la en el record, i també el gran respecte que s’ha mantingut vers ella en les repetides reformes.

4. CENOTAFI_ Departament 1

Monument en record als metges, clergues i funcionaris que van perdre la vida contagiats de la febre groga del 1821. Es troba en el punt de confluència de les quatre illes del Departament Primer, que forma una petita plaça octogonal. El basament està decorat amb columnes i corones de bronze on hi figuren quatre làpides de marbre amb inscripcions referents a l’epidèmia que assolà la ciutat. Està acabat en creu. La primera obra d’aquest monument va ser projectada per Antonio Ginesi. Probablement, l’any 1865 es va dur a terme una important reforma, en què es va substituir la creu i el panteó de les víctimes, que formava el punt central del primitiu cementiri, per un panteó i creu de marbre, més ric i elegant que el que hi havia. Però els documents indiquen que l’any 1894 i 1895 es va enderrocar l’antic de pedra seca i se’n va aixecar un altre, seguit el model anterior però més alt de sòcol, creat per l’arquitecte municipal Leandre Albareda i Petit, que va projectar i dirigir les obres del cementiri de Montjuïc. El va construir Antoni Mora i Bordas en pedra de Montjuïc.

La ciutat de Barcelona va patir nombroses epidèmies al llarg del segle XIX arran de l’augment de la població i l’empitjorament de les condicions higièniques, en una època on les cases no tenien aigua corrent ni cambres de bany, i fins el 1890 no hi va haver clavegueram als carrers. En un sòl segle es van patir dues epidèmies de febre groga, quatre epidèmies importants de còlera, una de tifus i una de grip. L’epidèmia de febre groga del 1821 va ser una de les que va causar més morts, fins a tal punt que els barcelonins fugien de la ciutat en un intent de salvar-se del contagi.

5. Panteó d’Antoni Bruguera i Martí_ Departament 1, Illa 4 interior, panteó 22

Aquest templet d’estil neoclàssic amb elements nobiliaris, realitzat en marbre l’any 1850, té unes interessants inscripcions a dalt al fris:

“Aquí reposan las cenizas de D. Antonio Bruguera y Martí / murió en Cádiz el 7 de agosto de 1846 a los 24 años de edad: / su esposa Dª Ame­lia de Vilanova de Bruguera / las hizo trasladar en este monumento que erige a su memoria”. “La muerte que todo lo destruye, no podrá borrar ¡oh sombra querida! / el recuerdo del cariño de una esposa que te idolatraba”.

La Barcelona de 1850 és l’època de l’amor romàntic, de la dramatització de l’amor i de la mort, amb grans passions i grans desenganys. Però la Barcelona d’aquells anys també és una ciutat pràctica on es feien grans fortunes, i on els diners buscaven els diners.

Amèlia de Vilanova, la dona que va encarregar aquest panteó, va tenir relativa sort, ja que sembla que, en una època de matrimonis concertats on els nuvis es coneixien poc i es casaven per interessos familiars, l’Amèlia es va poder casar amb un jove que estimava, tot i que malauradament no va poder gaudir gaire del seu matrimoni.

6. EL SANTET_ Departament 1, Illa 4 interior, nínxol 138

Ens trobem davant del nínxol de Francesc Canals Ambrós, conegut com “el Santet”. No sabem gairebé res d’aquest noi que morí el 1899 a l’edat de 22 anys. Només que era un jove d’origen humil molt bondadós i caritatiu i que treballava als magatzems El Siglo. Tampoc sabem perquè ni com es va iniciar aquest culte popular al voltant de la seva figura. Però la devoció al Santet s’inicia l’any de la seva mort i s’ha mantingut fins als nostres dies.

Els devots del Santet creuen que Francesc Canals, tan caritatiu de viu, continua ajudant aquells que ho necessiten, intercedint ara davant de Déu. Li demanen favors mitjançant pregàries o escrivint-li notes que deixen dins la porta de vidre del seu nínxol. En agraïment als favors que reben, li han construït un altar improvisat portant-li ofrenes com exvots, espelmes o fotografies.

7. Panteó Pascual_Departament 1, Illa 3 interior, panteó 13

Al centre de l’Illa 3a hi trobem el Panteó Pascual. Sovint els mateixos arquitectes treballaven al cementiri i a la ciutat, i aquest n’és una mostra. Josep Vilaseca, conegut per molts per realitzar l’Arc de Triomf, la porta d’entrada a l’Exposició Universal de 1888, va projectar aquesta sepultura l’any 1880. Sobre un basament decorat amb elements neogòtics, s’aixeca una creu monumental obra de Marsili. A la part central hi destaca la faç de Crist i als extrems dels braços de la creu els àngels, i a la part inferior treballs de bronze de gran qualitat amb ornaments vegetals, flors e cascall, i dracs. Sarcòfag de bronze a la part anterior amb sanefes, tiradors i barana de ferro envoltant-lo.

L’encàrrec del panteó va ser de Maria de Bofarull i Plandolit per enterrar-hi al seu marit difunt, Sebastià Anton Pascual i Inglada. Ells formaven part d’una de les famílies més riques de Barcelona i Sebastià Anton Pascual pertanyia a l’alta burgesia intel·lectual. Va ser un dels col·leccionistes d’art més importants del moment perquè disposava de més d’un miler d’obres, sobretot de pintura antiga.

8. LA CAPELLA

Antonio Ginesi va dissenyar la capella l’any 1818. Es tracta d’una obra neoclàssica, envoltada per un pòrtic de columnes enllosat amb marbre. A la façana podem veure elements simbòlics egipcis, inèdits a la tradició clàssica greco­llatina: al centre hi ha, emmarcat entre dues grans ales, la figura de “l’ouroboros”, la serp que es mossega la cua que és símbol d’eternitat. Sobreimpresa a l’arquitrau hi ha una inscripció en llatí que diu: “Dedicat a la tranquil·litat i la comoditat dels difunts”.

A l’interior hi destaquen les columnes parcialment estriades, el deambulatori i l’enteixinat. Als laterals hi ha relleus i vasos funeraris, i al fons, l’altar de marbre signat en un lateral per Vª Pons el 1853. Per informacions extretes al Diario de Barcelona podem conèixer l’evolució que ha experimentat la decoració d’aquest espai: al 1860 hi havia aranyes de vidre, un púlpit i altres objectes que demanaven ser substituïts per d’altres de millor gust. Al 1863 es van realitzar millores a l’altar en marbre blanc, on a la part frontal hi havia esculpits en relleu la Resurrecció i el Judici Final. El 1865 es va realitzar una completa restauració: les parets es van estucar, l’enteixinat es va daurar, i es va pavimentar de marbre. Les aranyes de vidre es van substituir per làmpades de llautó d’estil gòtic. La imatge de Crist sacrificat es va col·locar a més alçada. A l’altar major hi destacaven el delicat treball d’una credença i canelobres de banús negre, obra de l’escultor Josep Serra. La tovallola que cobria la creu va ser fabricada als tallers de Bernanrdo Castells. Trots els treballs es van efectuar durant l’epidèmia. També s’hi van col·locar vidrieres policromes, obra de Roura, i a l’entrada, una reixa de ferro. A l’any 1868 hi havia als peus de la imatge del crucificat dues escultures de cos sencer que representaven Sant Joan i la Verge, obra de l’escultor Talarn. El 1876 es va rebre l’obsequi d’un sudari, destinat a la imatge de Crist crucificat a l’altar major. A un dels costats de l’altar hi ha la inscripció “Reconstruïda 1939”, any en què va sofrir una important restauració.

La Capella contenia les restes mortals de Bonaventura Carles Aribau, d’Antoni Campmany i, es diu, tot i que no s’ha pogut comprovar, d’Antoni Ginesi.

L’any 2013 la Capella va ser restaurada i avui és un espai on s’hi desenvolupen activitats culturals.

9. Panteó Joan Vias i Paloma_ Departament 2, panteó 262

En opinió de l’arquitecte Miquel Garriga Roca, calia fer un recinte de preferència destinat a rics monuments, i el va projectar en aquesta part del cementiri perquè els espais que voltaven la capella es consideraven més adequats. El nou recinte, d’una monumentalitat que no tenia precedents, es va ocupar ràpidament. Tot i la gran opulència burgesa que es veu en les edificacions, moltes de les famílies que van construir panteons en aquesta zona tenien arrels socials modestes; la fortuna l’havien feta en una o dues generacions, sovint a les Antilles.

Aquest panteó en concret va ser erigit a la memòria del comerciant català Joan Vias i Paloma a càrrec de la seva esposa Isidora Ochoteco, de Sant Juan de Puerto Rico. És una obra de l’escultor d’origen italià Fausto Baratta de Leopoldo realitzada el 1873 en marbre blanc. Concretament l’àngel de l’interior del templet és de marbre de Carrara –el marbre preferit de l’escultor Michelangelo, el mateix amb el que està fet el famós David. Els àngels situats als laterals simbolitzen la indústria, la navegació, el comerç i el temps. La cúpula del templet és d’estil neogòtic, i en els arabescs de l’interior dels arcs hi llegim les inicials del difunt: JVP. Les inscripcions de la façana posterior ens indiquen l’interès de la seva esposa per perpetuar-ne el record. No és un monument a la mort, com el de la família Nadal amb l’escultura realista, sinó que és l’exaltació de la memòria del difunt i el reflex del nivell social que va tenir en vida com a comerciant.

10. Panteó Jover_ Departament 2, panteó 301

Sobre un important basament s’aixeca una columna guarnida amb elements clàssics i decorada amb motius flo­rals. A la part superior hi ressalta la figura de Crist ressuscitat amb el símbol de la creu i una placa a la mà amb una inscripció que el pas del temps ha esborrat. A més, a la part anterior hi ha un àngel que sosté amb una mà la trompeta del Judici Final mentre amb l’altra assenyala el cel. La reixa que envolta el panteó està decorada amb poms de flors de cascall, símbol del somni etern, i peveters, que són vasos per cremar substàncies aromàtiques. Es tracta d’una de les obres més monumentals del cementiri, realitzada per l’arquitecte Joan Nolla l’any 1861. Dos anys després, el 1863, s’hi van incor­porar les escultures, provinents del taller dels germans Vallmitjana, que llavors ja havien rea­litzat les figures al·legòriques de la façana del Banc de Barcelona, treballs que pel prestigi que comportaven acostumaven a realitzar escultors italians.

Aquest panteó de la família Jover i Costa ens porta a parlar de l’aliança de la burgesia amb l’aristocràcia mitjançant els matrimonis. L’aristocràcia es resistia primer a aquests casaments, a causa dels orígens humils de la majoria de famílies burgeses. Però les creixents dificultats financeres de l’aristocràcia van acabar convencent-la de la conveniència d’aquestes unions. Fill de l’industrial d’Igualada Joan Jover, Joaquim Jover va ser qui heretà l’empresa de navegació que havia creat el seu pare, Jover i Serra. Joaquim va transformar els seus vaixells de vela en vaixells de vapor i durant la guerra de Cuba els posà a disposició del govern, per això li fou concedit el títol de marquès de Gelida, l’any 1896. El seu pare, Joan Jover, havia instal·lat la fàbrica de paper la Gelidense i una altre de tubs per a quinqués en aquesta població.

11. Panteó Planàs Armet_ Departament 2, panteó 161

Aquest panteó és de l’any 1907 i representa un nou estil al cementiri del Poblenou, en contrast amb la majoria de les obres que l’envolten. Es tracta del Modernisme, un corrent estilístic de finals del segle XIX i principis del XX que va tenir una especial força a Barcelona, amb arquitectes com Domenech i Muntaner, Puig i Cadafalch i el ja tardà Gaudí. El projecte i la direcció van ser de l’arquitecte Enric Sagnier, autor d’obres tan conegudes com el Temple del Sagrat Cor del Tibidabo i nom­broses cases burgeses de l’Eixample. L’arquitecte utilitza, com en altres obres del cementiri de Montjuïc, un frontis esglaonat i un obelisc coronat per una creu patent. Fixem-nos en la gran qualitat del marbre, en l’arc apuntat que conforma la porta de la cripta, i en l’acurada decoració en formes vegetals, molt ben conservades en la part posterior del monument. Les creus patents es repeteixen en relleu als extrems laterals.

Estanislau Planàs i Armet fou un agent de duanes i accionista ferroviari, i el seu germà Claudi fou el director de la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i de França. La seva companyia ferroviària va ser pionera a Espanya al segle XIX. Claudi Planàs se’l coneix també perquè fou qui comprà la finca Can Planàs, coneguda com a Can Mèlic i actual Centre Cívic del Guinardó. Com que la masia estava en un estat precari, més a munt hi va fer construir la famosa torre modernista que molts coneixem com Can Mascaró (1910), anomenada així perquè la va fer l’arquitecte i gendre de. Planàs, Maties Mascaró. Per altra banda, Estanislau Planàs va comptar amb Enric Sagnier per construir la seva residència al Carrer Roger de Llúria amb Gran Via, la reconeguda Casa Planàs, la qual ha estat modificada en diferents etapes.

12. Panteó Arnús_ Departament 2, panteó 119

El conegut financer Evarist Arnús i de Ferrer (1820-1890) va encarregar l’any 1868 el projecte del panteó de la seva família a l’arquitecte Elies Rogent i Amat, autor de la Universitat de Barcelona, la seva obra més important, on va demostrar els seus coneixements de l’art medieval. També hi va participar Vicente Estrada, segons podem llegir en la inscripció de la façana. Obra d’estil bizantí, realitzada en pedra de Montjuïc, a excepció de l’àngel orant, a la part superior de la porta, que és de marbre de Carrara. A l’interior hi destaca una escultura jacent d’un nen, que representa el fill del propietari. És un treball de qualitat en marbre de Carrara, de gran realisme, obra de l’escultor Venanci Vallmitjana. L’any 1904 s’hi van col·locar dos busts de marbre.

Evarist Arnús, nascut a Barcelona, va ser un dels personatges més destacats de l’alta burgesia catalana del segle XIX. En els seus inicis era funcionari municipal de Barcelona, encarregat de la hisenda de la ciutat, però poc després entrà en els negocis bancaris, en la borsa i es va enriquir moltíssim aprofitant el boom econòmic de 1843 al 1846. De forma independent, va fundar la seva empresa de corredoria i finalment va poder fundar el seu propi banc, esdevenint l’any 1860 una de les més importants de Catalunya. Evarist Arnús, com altres financers d’aquell moment, van aprofitar la bonança econòmica que es va viure a Catalunya el darrer quart del segle XIX, condicionada per l’arribada de la fil·loxera a França, cosa que afavorí les exportacions de vi des de Catalunya a França. Aquella època va ser coneguda com “la febre d’or”, novel·la escrita per Narcís Oller i qui també està enterrat en aquest espai del cementiri.

Arran de la proclamació de la Primera República l’any 1873, Arnús va entrar en política i es va integrar en el treball de l’alta burgesia catalana a favor de la restauració monàrquica en la persona d’Alfons XII. Durant la Restauració, va ser un dels homes més influents en el funcionament del nou sistema monàrquic a Barcelona al costat de Manuel Duran i Bas. Va ser diputat a Badalona i per les seves obres de filantropia que va dur a terme en aquesta la localitat, va ser nomenat fill adoptiu.

Evarist Arnús també va ser el fundador del Teatre Líric, situat a la cantonada del carrers Mallorca i Pau Claris i que va ser enderrocat l’any 1901. La intenció d’Arnús era dotar Barcelona d’un auditori apte per als concerts i la música en general i situar-lo en la part nova de la ciutat, l’Eixample. Arnús també va ser president de la Casa de la Caritat i a l’any 1888 va ser un dels principals promotors de l’Exposició Universal de Barcelona. 1910 el Banc Arnús, i ell també està enterrat aquí.

13. Panteó Joan Niqui_ Departament Segon, panteó 104

Panteó d’estil neogòtic, projectat el 1914 per l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús que es va aixecar de nou, aprofitant les obres d’ampliació de la cripta. Construït per Monteserín, com s’indica a la part dreta de la façana, els treballs es van finalitzar el 1917. Venanci Vallmitjana va realitzar-ne el grup escultòric del coronament, que representa la Trinitat: Déu pare acull el cos del fill davant la presència de l’esperit Sant. Es va inspirar amb una terracota esmaltada realitzada per ell mateix el 1895. L’obra que es reprodueix aïlladament, sense suport arquitectònic, al cementiri d’Arenys de Mar, posa de manifest que Venanci Vallmitjana, mestre d’importants escultors modernistes, no es va mostrar innovador en els últims anys de la seva producció.

Joan Niqui i Bohigas va ser un industrial del tèxtil , relacionat amb la companyia Oller i Niqui, una fàbrica de filats i teixits.

14. PANTEÓ MAS_ Departament 2, panteó 47

Panteó construït a l’entorn de l’any 1880 pel mestre d’obres Pere Bassegoda i Mateu. Ocupa una superfície important, de façana molt ampla, hi destaca el grup escultòric que es troba a la part central i una mica desplaçat cap a l’interior. És un treball de l’escultor genovès Fabiani i representa un àngel que s’emporta una figura femenina cap al cel: l’ànima del difunt. Aquest model del mateix escultor es reprodueix a diferents cementiris italians. N’és un exemple la tomba Pargaglioni de Gènova de l’any 1884. És interessant el treball ornamental amb formes cruciformes i flors de cascall a la barna de ferro que volta tot el perímetre. Els barcelonins per als quals es va construir el recinte dels panteons eren molt conscients de la distinció social que donen la cultura i l’art. Itàlia era el centre de l’art clàssic i aquesta escultura de Fabiani és una mostra de l’art italià que arribà a Barcelona.

El titular original del panteó va ser Josep Mas i Esteve, qui fou nomenat director del Banc Nacional de Foment l’any 1882.

15. Panteó Milà_ Departament 2, panteó 23

El panteó Milà és un clar exponent de neomedievalisme, el moviment artístic de caràcter romàntic que es donà a Catalunya al segle XIX, gairebé a alhora que el neoclassicisme. Va ser realitzat el 1876 i és obra de l’arquitecte Francesc de Paula Villar Lozano, un gran amant i defensor dels monuments. Ell va ser l’autor del primer projecte de la Sagrada Família i també de l’absis de Montserrat, a més de restaurar, com a arquitecte diocesà, l’església de Santa Maria del Pi i la Casa de la Misericòrdia. També va ser un personatge destacat dins del cementiri, ja que era membre de la Junta de Cementiris des de l’any 1858, moment en què es va ampliar i es va obrir a l’expressió de les diferències socials.

Destaquen especialment els seus quatre alts pinacles amb gàrgoles. L’art medieval havia estat vist pejorativament durant tota la història contemporània, fins que al segle XVIII es comença a valorar a nivell de tota Europa l’art medieval, el musulmà, l’egipci… en definitiva, tot l’art “no clàssic”. Darrera d’aquesta recuperació de l’estil medieval, hi ha un intent de recerca dels orígens de les nacions contemporànies. Catalunya concretament buscava la seva identitat en un passat medieval que havia estat gloriós. Un exemple important d’aquest neomedievalisme a Barcelona és el Barri Gòtic.

El propietari original va ser Llorenç Milà i Mestre, membre d’una de les famílies més poderoses del moment. Actualment, és coneguda per a molts per Pere Milà i Camps, propietari del famós edifici construït per Antoni Gaudí, la Casa Milà. El panteó va ser restaurat l’any 2015 per Cementiris de Barcelona.

16. Panteó Mirambell_ Departament 2, panteó 3

Panteó interessant tant per la originalitat de formes com per la personalitat del creador, Salvador Alarma Tastàs, decorador i escenògraf, autor del local La Paloma el 1903 i director artístic del Liceu. El 1897 va ser executat per Pere Estany Capella, realitzador del model del grandiós monument a Alfons XII del parc del Retiro de Madrid i autor de treballs funeraris a diverses ciutats espanyoles. Construït en pedra de Montjuïc i en bronze, amb línies entrecreuades que dibuixen una segona creu sobre la lauda sepulcral i que ens remeten a decoracions medievals d’origen celta.

El titular original del panteó Mirambell va ser Ramon Mirambell i Tàpia per enterrar-hi les despulles d’Anicet Mirambell i Carbonell, membre destacat de la Revolució la Gloriosa de 1868, polític destacat del Partit Radical i President de la Diputació de Barcelona des del 1869 fins al 1871 que va ser rellevat per Anselm Clavé i Camps. Se’l recorda per haver creat l’Escola Politècnica de Barcelona i per organitzar un batalló de voluntaris catalans per fer front als insurrectes cubans.

17. Panteó Formiguera_ Departament 2, panteó 26

El Panteó de la família Formiguera va ser iniciat l’any 1878 i l’escultor va ser Rafael Atché, representant de l’escultura anecdotista vuitcentista amb treballs a la cascada del Parc de la Ciutadella, a la façana de la Facultat de Medicina, i autor de l’estàtua principal del monument a Cristòfol Colom, qui va realitzar l’any 1889 la figura femenina que corona el basament. El 1890 l’arquitecte Francesc Soler Catarineu va projectar l’estela que es troba al costat dret, amb el retrat del difunt i una rica simbologia atribuïda als estudis i activitats desenvolupats en vida: el llorer, associat a la immortalitat perquè és de fulla perenne, i la palma, universalment un símbol de victòria, regeneració i immortalitat. Sota la palma hi trobem un mussol, l’au d’Atenea que simbolitza saviesa, un llibre, símbol de ciència i saviesa, i una làmpada, símbol lligat al de l’emanació de la llum i el coneixement. A la dreta d’aquest conjunt de tres elements hi trobem un alambí, un element químic, mitjançant el qual s’extrauen materials nous partint dels primitius, per tant és un element de transformació. A la seva dreta hi ha un morter, eina que serveix per matxucar i cercar l’interior dels elements per alliberar-los i que esdevinguin més purs. Dins del morter hi ha adormidores, les quals simbolitzen el son etern i és molt recorrent a tot el cementiri. A continuació hi trobem abelles, símbol de laboriositat i ordre. En moltes cultures són utilitzades, per exemple pels egipcis l’abella és símbol de resurrecció i pels grecs simbolitza l’ànima que es prepara per l’ascensió. Les margarides que s’hi veuen indiquen el caràcter solar donada la forma radiada de la flor, associant-´les amb l’Heliotrop, el gira-sol. Comentar també les set estrelles que s’observen a la part esquerra de tot el conjunt que fa pensar amb el “set segells” del llibre de l’obra dels alquimistes que han estat alliberats per un home savi. En aquest cas molt possiblement el del camafeu, o en el bastíssim simbolisme del número set: set dies de la setmana, els set planetes de l’antiguitat, els set graus de perfecció, les set esferes o set graus celestes, els períodes lunars, etc. El set també és el número de l’home perfecte i totalment realitzat. Per últim indicar la Copa d’Higiea, símbol de Farmàcia, que suporta tot el conjunt, la qual està formada per una copa (remei) i una serp (el poder) embolicada a la copa, la qual es representa com si volgués beure de la copa. Aquest símbol és el de Higiea, la deessa grega de la higiene (d’aquí deriva el nom), la salut i la sanació. Higiea era filla del déu de la medicina Esculapi i era germana de Panacea, la deessa de la curació.

G. Formiguera i Companyia va ser la societat creada per Gaspar Formiguera, el titular de la sepultura, Gonzalo Formiguera i Rossend Carrasco. Aquesta societat va ser la base de la qual va néixer la Societat Farmacèutica Espanyola l’any 1882, juntament amb altres 228 farmacèutics més, alguns tan famosos com el Dr. Andreu, famós per les seves pastilles per a la tos, Ramon Marqués i Matas, director de la Farmàcia General de Barcelona, o Felip Comabella, qui guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal d’Anvers.

Del matrimoni de Rossend Carrasco i Maria Formiguera, germana dels farmacèutics Formiguera, va néixer el conegut líder polític d’Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat per les tropes franquistes per la seva lleialtat a la República i la seva ideologia catalanista.

18. PANTEÓ CLAVÉ_ Departament 2, panteó 65

Panteó del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé i Camps (1824-1874), projectat l’any 1874 per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. El bust és obra de l’escultor Manuel Fuxà i Leal, autor de nombrosos monuments públics a Barcelona, director de la Llotja i President de la Junta de Museus de Barcelona. Va ser erigit per demanda popular i inaugurat el 1876. Els mateixos professionals, el 1888 i també per subscripció populat, van realitzar el moument que es troba actualment al Passeig de Sant Joan. La barana de ferro decorada amb les quatre barres va ser creada per l’arquitecte, historiador i polític Lluís Domènech i Montaner que, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, va construir les primeres obres que el van fer popular, com també el Palau de la Música i l’Hosportal de Sant Pau. Amb la remodelació efectuada pel marbrista Roberto Passani entre 1948 i 1950 es va canviar la base de l’escultura, i aquesta es va realitzat en bronze.

Clavé va ser una persona molt estimada per la societat popular de Barcelona. Preocupat per estendre la cultura entre els obrers industrials i les seves famílies, va crear la primera societat coral de l’Estat espanyol i va fomentar el cant coral per tota Catalunya. A Barcelona, aquesta societat feia concerts en jardins públics que van aconseguir una gran popularitat i gent de totes les classes anava a escoltar-los. A la base de la seva tomba hi podem llegir les paraules “Progrés, virtut i amor”. El lema més recordat d’Anselm Clavé és “associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”.

19. Arc-capella Serra Armadà_ Departament 2, arc-capella 39

Conjunt de gran claredat compositiva i iconogràfica. Projectat per l’arquitecte Josep Simó i Fontcuberta, va ser aprovat en la junta general de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona el 1853. Realitzat el 1860 seguint el model clàssic en tots els elements decoratius; a més a més els capitells hi trobem una decoració de flors de cascall. Figures al·legòriques amb els seus atributs: sota l’arcosoli hi ha presentades la Religió al centre, amb la creu i el llibre, la Caritat, acompanyada d’infants, la Justícia, amb l’espasa, símbol de fermesa amb què s’apliquen les decisions, i la balança, que amb el seu equilibri simbolitza la imparcialitat del judici. Als laterals hi ha “l’ouroboros” d’origen egipci, representat per la serp que es mossega la cua, i que és símbol d’eternitat. A la part inferior la Fe, amb els ulls embenats i el calze, per acceptar allò que no veiem., i l’Esperança, amb l’àncora que s’identifica amb la salvació.

Domènec Serra i Armadà, titular original de la sepultura, va ser un industrial destacat, el qual va presidir el ram de pintats i estampats a Barcelona. L’any 1843 va ser nomenat regidor de l’Ajuntament i el 1852 va crear la raó social Serra Germans i Companyia amb els seus fills Llorenç, Josep i Eusebi Serra i Clarós.

20. Arc Capella Patxot_Departament 2, arc-capella C

Es tracta d’un dels arc capella més interessants de la galeria porticada. Dissenyat per Francesc de Paula del Villar Lozano i realitzat per F. Casoni, autor de la part superior de la nova façana de l’Ajuntament de Barcelona. És un monument dedicat a l’esforçada vida del difunt, com ens expliquen els símbols del comerç i la indústria, que en reflecteixen la capacitat emprenedora. Altres símbols són indicatius dels avenços tècnics i del progrés, com els referits al transport terrestre i marítim, com també uns altres encara fan referència a productes de l’altra banda del mar, com per exemple les fruites exòtiques.

L’activitat comercial de Barcelona va ser sempre un dels pilars del poder econòmic de la ciutat. Dirigida gairebé exclusivament als mercats espanyols i americà, va ser fonamental per al desenvolupament de la indústria de l’època. Aquest arc capella és un exemple magnífic del monument funerari que reconeix l’activitat comercial que ha enriquit la família de Rafael Patxot i Ferrer (1810-1886). Originari de Sant Feliu de Guíxols, en va ser alcalde i capità de la companyia de la milícia nacional de la població. Un home de gran cultura i impulsor de diferents iniciatives socials. Va ser el pare del pianista Eusebi Patxot i Llagostera i avi de Rafael Patxot i Jubert, astrònom i meteoròleg, i un reconegut mecenes impulsor de projectes culturals com les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans, les quals les va dur des de l’exili per la seva oposició al règim franquista.

21. Panteó Pratmarsó_ Departament 2, panteó 49

El panteó ocupa una superfície sobre la qual ja s’havia edificat anteriorment. Es tractava d’una capella inacabada amb cripta que va ser retrocedida a l’Ajuntament el 1904. El seu propietari anterior va realitzar-ne una permuta amb el cementiri de Montjuïc, que havia despertat tantes expectatives. El panteó actual va ser projectat per l’arquitecte Mariano de Thós de Bofarull l’any 1907 i és un dels escassos exemples modernistes d’aquest cementiri. Destaca un àngel femení de grans ales desple­gades que vetlla la tomba; amb expressió serena sosté una palma, símbol del triomf de la vida eterna sobre la mort. Darrere de l’àngel hi ha un gran basament amb dues columnes fetes de marbre rosat. També hi ha unes plaques amb inscripcions de tipografia modernista. A sobre  hi ha un àngel que assenya­la un llibre amb els deu manaments de la llei de Deu. Als costats, dos àngels reposen amb gest de recolliment. Porten una creu i un àncora, símbols de la Fe i l’Esperança.

La família Pratmarsó va encarregar aquesta obra funerària per enterrar-hi les despulles de l’industrial Miquel Pratmarsó i Vila (1830-1902). Nascut a Centelles, on hi posseïa una gran casa familiar, va fundar les societats de fabricació tèxtil Pratmarsó Vidal i Cia i Pratmarsó i Pujals. Més tard, juntament amb la família Arañó, amb la qual s’hi van emparentar, va fundar la raó social Miquel Pratmarsó i Arañó.

22. Panteó de Dolors Masferrer_ Departament 2, panteó 129

L’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas va projectar aquest panteó  l’any 1868, i el va realitzar Vicente Estrada en pedra de Montjuïc. Inspirat en models gòtics, hi destaquem elements tan essencials com ara l’arc apuntat, les gàrgoles, els pinacles, el gablet i els dosserets. Els treballs escultòrics són de Joan Roig i Solé, autor de La senyoreta del paraigües del Parc de la ciutadella, que va realitzar la Pietat del timpà en marbre d’Itàlia, i les dues escultures, avui desaparegudes, dels dosserets de la façana que representaven Sant Antoni i Sant Pasquat patrons de la família. També va esculpí els capitells figuratius i les escultures de l’interior, que disposa d’interessants treballs artístics: els vitralls, l’altar de marbre amb crucifix, les urnes laterals i la creu de volta amb la imatge de Sant Joaquim. Iguament mereix atenció la reixa amb peveters que envolta el panteó, projectada pel mateix Mestres, produïda per la Maquinista Terrestre i Marítima, la principal empresa de transformacions metal·lúrgiques del país.

Dolors Masferrer i Bosch era filla de terratinents molt poderosos de la vila de les Corts, quan aquesta encara era independent de Barcelona. Va ser l’hereva de la propietat de la Masia de Can Sòl de Dalt, la qual tenia una gran extensió de terrenys agrícoles. Ella vivia a la masia Can Corts, o Mas Corts, antigament ubicada al Carrer de les Corts, la via principal del poble. La seva figura ha estat reconeguda perquè l’any 1882 va cedir part dels seus terrenys per a la construcció de l’Ajuntament de les Corts amb la condició de reservar un espai per a la futura construcció d’una escola municipal, l’actual Escola Ausiàs March, inaugurada el 1893 i la més antiga del barri. Posteriorment, va ser la principal promotora de la urbanització de les Corts, fins al moment una vila formada per masies. El seu marit, Josep Comas, també va ser enterrat aquí i se’l recorda per ser un reconegut industrial i polític, fundador el Cercle Liberal, President de la Diputació de Barcelona del 1894 al 1896 i Senador per Barcelona el 1899 i 1902, mèrits que van portar a posar el seu nom a la plaça de l’Ajuntament de Les Corts.

23. Panteó Pons i Roure_ Departament 2, panteó 113

Projectat per Enric Sagnier i Villavecchia, l’arquitecte preferit de la Família Pons i Roure. Sagnier també li va construir el castell modernista de Santa Margarita a la neta del Sr. Pons, la marquesa de Villoto, Isidre Pons i Roure, igual que la seva residència al Passeig de Gràcia, núm. 2, cantonada amb Pl. Catalunya. El panteó familiar es va iniciar l’any 1881 per un arquitecte que era capaç de combinar diferents estils. Aquesta obra té elements propis de l’estil gòtic, però molt simplificats, que sorprèn per la solidesa de les parets. En destaquen els sarcòfags laterals suportats per columnes, les obertures en forma de grans òculs, i les creus que coronen les façanes anterior i posterior. La porta d’accés és apuntada i té una interessant i ornamentada porta de ferro. El treball de ferro d’aquest monument, que presenta trets modernistes, és un magnífic exemple de l’alta especialització dels artesans barcelonins que va fer possible l’art modernista català.

Isidre Pons i Roure, natural de Figueres, va ser un gran home de negocis i un dels principals accionistes del Banc de Barcelona i del Banc Hispano Colonial, el qual naixia per finançar expedicions militars a Cuba i per mantenir el comerç a Amèrica i Àsia, especialment a Cuba, Puerto Rico i Filipines. Isidre Pons i Roure es casà amb Maria Dolors Serra i Chopitea, filla d’un dels llaços matrimonials més potents i coneguts de l’època, la qual també està enterrada en aquest panteó. Maria Dolors Serra era filla de Josep Maria Serra, indià que va fer grans fortunes a les Antilles i un dels principals fundadors del Banc de Barcelona, i de Dorotea de Chopitea, una figura molt recordada per les seves grans obres de beneficència a Barcelona.

24. Panteó Anglada_ Departament 2, panteó 209

Panteó espectacularment ric, fet construir l’any 1866 en marbre de Carrara, seguint la última voluntat del difunt Andrés Anglada Calzada. La premsa de l’època el destaca, fent al·lusió a la gran qualitat dels materi­als: el de més valor en aquell moment, va costar 60.000 escuts. El conjunt consta d’un templet que acull la imatge de la Religió, acompanyada de quatre figures simbòliques de mida natural al voltant. En aquest pan­teó se’ns fa evident que en el moment de la realització les persones ocupaven un lloc entre els morts d’acord amb el nivell que havien tingut en el món dels vius. Val la pena destacar que la construcció d’aquests grans panteons era un fet que la premsa de la ciutat es feia ressò, i s’oferien descripcions detallades de les edificacions. Per això, les famílies burgeses donaven tanta importància a la pompa fúnebre, perquè era un esdeveniment social i públic.

El titular original del panteó va ser Andrés Anglada Goyeneche, un ric indià nascut a Andalusia i que va fer una gran fortuna a Veracruz, Mèxic. És recordada la seva residència del Passeig de Gràcia cantonada amb Aragó.

25. Arc capella Jordà Vilarasau_ Departament 2, arc-capella IV

Arc capella ubicat en un dels angles de la galeria porticada, signada per Fontserè, molt possiblement es tracta d’un projecte d’obres de Josep Fontserè i Mestre, i el fill del marbrista Estrada. És una obra en marbre, magnífica i ben conservada, sobretot pels treballs escultòrics de Venanci Vallmitjana, realitzats entre 1868 i 1869. Les escultures jacents, una figura femenina i un nen són de gran realisme. La indumentària, minuciosament tractada, que porta el noiet és pròpia del seu temps, mentre la mare va abillada amb un hàbit i altres elements propis d’una persona consagrada. L’escultura jacent sobre sarcòfag amb un gos als peus, símbol de fidelitat, és característica de l’edat mitjana, i es torna a utilitzar dins el corrent neomedievalista del moment. Damunt d’aquestes escultures hi ha dos sarcòfags més petits amb inscripcions i els corresponents bustos dels difunts. A la part central hi ha l’altar presidit per un crucifix. La porta guarda gran harmonia amb l’interior, i en els vitralls, que es conserven parcialment, hi ha les inicials marianes, dos xiprers, símbol de l’eternitat i el trànsit de la terra al cel, i un rellotge de sorra amb ales, que representa la fugacitat del temps.

La titular original de la sepultura va ser Francesca Vilarasau i Riu per enterrar-hi les despulles del seu marit Antoni Jordà i Santandreu i del seu germà Manuel Vilarasau, representats en dos bustos, i del seu fill Manuel Jordà i Vilarasau, mort a l’edat de deu anys i representat amb una escultura de forma jacent com la seva. La família Jordà Vilarasau era coneguda per la figura d’Antoni Jordà i Santandreu, nascut a Berga i qui va tenir una carrera política destacable com a senador per Girona i Múrcia durant el regnat d’Isabel II.  A més, va ser un banquer i industrial conegut per fundar i dirigir el Banc de Foment i la Companyia espanyola general d’assegurances.

26. Panteó Torrents Miralda_ Departament 2, panteó 279

Panteó neoclàssic de marbre projectat l’any 1862 per Josep Fontserè i Mestre, un dels mestres d’obres més destacats de la Barcelona moderna. La seva figura és recordada principalment per la urbanització del Parc de la Ciutadella, quan aquest va passar de ser una fortalesa militar a un jardí públic, sent també l’autor de la famosa Cascada. També se’l recorda, entre altres obres, per ser l’autor del Mercat del Born. El panteó Torrens Miralda destaca pel sarcòfag de la part superior ubicat sobre unes urpes de lleó, i rematat per un vas funerari. La figura del lleó és vist com el dipositari sagrat del coneixement, i en el món clàssic era molt utilitzat com a defensor de temples, fonts i portes d’accés, per aquest motiu és fàcil de veure en construccions clàssiques o neoclàssiques, com és en aquest cas. Els treballs escultòrics van anar a càrrec de Fausto Baratta, un artista italià establert a Barcelona que s’especialitzà sobretot en obres funeràries, algunes de les quals són visibles encara en aquest cementiri.

Josep Fontserè rebé l’encàrrec de Carles Torrens Miralda, nebot de Pau Miralda, fundador l’any 1826 de la “Fàbrica dels Panyos” a Manresa, la qual és la més antiga que es conserva a tot l’Estat. Produïa draps de llana, però realment es van lucrar amb el comerç colonial i el tràfic d’esclaus. Carles Torrens va ser un comerciant molt actiu a Amèrica, com molts d’altres companys seus que van ser coneguts com a “indians”. Tot i els orígens foscos de les seves fortunes, els indians i les seves grans quantitats de diners repatriats, van ser fonamentals per impulsar la indústria i les finances a Barcelona i va ser clau per a la transformació urbanística de la ciutat. A més, bona part del desenvolupament artístic de les darreres dècades del segle XIX i principis del XX, no hauria estat possible sense els diners dels indians.

Cementiris de Barcelona va portar a terme el 2013 la restauració completa del panteó, juntament amb quatre sepultures monumentals més del Departament Segon del cementiri.

27. Panteó Samà_ Departament 2, panteó 250

El panteó d’estil neogòtic va ser projectat el 1868 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres Esplugues i construït per Francesc Riera l’any 1877. Com es pot veure, a la façana principal hi destaca la figura en marbre del Crist Salvador amb la creu. Salvador és el nom del cap de la família. A la resta de façanes hi destaquen els rosetons amb bonics vitralls per il·luminar l’interior de la capella, i als laterals es troben sarcòfags amb figures jacents dels primers marquesos, obra de l’escultor Joan Roig i Solé, autor dels àngels, apòstols i profetes de la façana de la Catedral de Barcelona, qui dirigí el mateix Josep Oriol Mestres.

El panteó era propietat de Salvador de Samà i de Torrents, marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú. Salvador de Samà fou hereu del marquesat de Marianao, ja que era besnebot d’un Coronel de Milícies d’Infanteria a Cuba que la Reina Isabel II li va concedir el títol per la seva tasca de regidor a l’Havana. Amb el marquesat heretà grans interessos a Cuba i a Filipines. Per altra banda, la seva mare Rafaela de Torrents era marquesa de Vilanova i la Geltrú, i ell també n’heretà el marquesat.  Salvador de Samà va ser un polític liberal que va arribar a ser Alcalde de Barcelona dues vegades entre els anys 1905-1906 i 1910-1911. Cal destacar el seu paper com a membre de les juntes organitzadores de les exposicions de Barcelona del 1888 i del 1929, dos esdeveniments que han marcat molt la transformació urbanística de la ciutat. Posteriorment, també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins a la proclamació de la Segona República. D’ell es coneix avui dia el Parc Samà, ja que Salvador de Samà encarregà a Josep Fontserè, mestre d’obres molt reconegut, el projecte del Parc Samà, un jardí botànic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, de 14 hectàrees construït l’any 1882 entre Cambrils i Montbrió del Camp. A més, era el propietari dels terrenys que va vendre a Eusebi Güell l’any 1899 per construir el Parc Güell.

28. Panteó Juncadella Biada_ Departament 2, panteó 244

El distingit panteó Juncadella Biada va ser realitzat l’any 1860 en marbre amb basament de pedra, d’estil neoclàssic. Molt possiblement va ser un dels primers panteons que es van construir en aquest departament, ja que es troba immediatament darrere del peristil de la capella, comportant una major distinció. Junt al seu panteó també hi ha el panteó Vilardaga, a la seva dreta, on hi descansa Josep Maria de Nadal i Vilardaga, alcalde de Barcelona entre els anys 1896 i 1897. Actualment es desconeix l’artífex de la seva construcció, però hi ha documentada una reforma realitzada per l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia, qui va projectar també la prestigiosa casa de Rodolf Juncadella a la Rambla Catalunya, número 33, un edifici molt prestigiós i una de les primeres obres de l’arquitecte que va gaudir de divulgació internacional. Enric Sagnier, l’arquitecte més prolífic de Barcelona i molt desitjat per les famílies riques, va ser l’arquitecte preferit de la família Juncadella i els hi construí diferents cases al llarg de la seva vida i, fins i tot, els hi va reformar el Castell de Montesquieu, la residència estiuenca dels Juncadella, avui dia de la Diputació de Barcelona. L’arquitrau i la cornisa amb els elements decoratius de corones de llorer o les palmetes ens remeten al llenguatge clàssic que a la segona meitat del segle XIX es feia a la ciutat de Barcelona. Els relleus a banda i banda de la porta són l’element més destacat: dues figures masculines alades amb torxes invertides que ens evoquen a la dicotomia d’Eros i Anteros o d’Eros i Tànatos, seguint la mitologia clàssica, però creant una tipologia al·legòrica pròpia del denominat “geni funerari”.

Jerònim, el titular original del panteó, i Rodolf Juncadella i Casanovas, nascuts a Barcelona, pertanyien a l’alta burgesia barcelonina de mitjan segle XIX i van destacar dins la indústria tèxtil catalana. Eren un dels principals accionistes del Banc de Barcelona, creat per Manel Girona l’any 1844, al costat d’altres personalitats com el comercial Josep Maria Serra, el Dr. Francesc Mandri, el director del diari de Barcelona Antoni Brusi, i molts altres burgesos emprenedors que, en bona part, van portar a terme el procés d’industrialització de Catalunya i que estan enterrats en aquest Departament. L’any 1981, un membre de la família que es va relacionar amb la família Biada va decidir col·locar una franja de marbre negre amb el cognom Biada al damunt de la inscripció de la família Juncadella. La família Biada està lligada a la figura del mataroní Miquel Biada i Bunyol, armador i empresari català, un els principals responsables de la construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Mataró un cop va retornar de Veneçuela i Cuba com a indià enriquit.

29. Creu celta_ Departament 3

Creu monumental d’influència cèltica edificada sobre el que havia estat una fossa comuna, en la zona coneguda com el cementiri dels pobres. Inicialment, aquesta part es trobava a un costat i fora de la zona de nínxols i panteons, en l’espai que ara coneixem com Departament III. Tot i que l’arquitecte Ginesi havia concebut el cementiri com un espai igualitari, el cert és que no tothom podia permetre’s comprar un nínxol. La gent més humil, treballadors assalariats, marginats, malalts pobres de l’hospital, etc., anaven a parar a la fossa comuna.

En les darreres dècades del segle XIX neix una nova consciència social respecte a la classe treballadora, fruit de constants lluites obreres. La creu celta, construïda el 1888, pot ser un monument a la memòria de tots els morts anònims de la ciutat. Va ser projectada per Leandre Albareda, l’arquitecte del Cementiri de Montjuïc, i va ser construïda per Josep Palmada Ricart amb un pressupost de 21 mil pessetes.

30. El petó de la mort_ Departament 3, tomba 63

El conegut grup de marbre “El petó de la mort” va ser projectat pel marbrista Jaume Barba el 1930. Aquesta sorprenent obra és una de les més conegudes dels cementiris de Barcelona; representa la cruesa de la mort sota la forma d’un esquelet alat, que transfereix l’ànima d’un jove al més enllà amb el signe del petó. El tema està glossat en uns versos de mossèn Cinto Verdaguer. ”Mes son cor jovenívol no pot més; / en ses venes la sang s’atura i glaça / i l’esma perduda amb la fe s’abraça / sentint-se caure de la mort el bes”.

L’escultura decora la tomba de la família Llaudet Soler, que la va encarregar quan el 1930 van perdre un fill en plena joventut. La família era molt coneguda per la producció de teixits, Josep Maria Llaudet Bou fou el fundador de la Colònia Llaudet a Sant Joan de les Abadesses, i el seu net i continuador del negoci fou Enric Llaudet i Ponsa, President del Barça entre el 1961 i el 1968, enterrat aquí l’any 2003.

Avui dia és una de les obres funeràries més visites d’arreu d’Europa, i probablement de les més fotografies de la Ruta Europea de Cementiris. Amb ella s’han inspirat molts artistes, com per exemple Ingmar Bergman per filmar El Séptimo Sello, un clàssic de la història del cinema.