Ruta Cultural Històrica del Cementiri de Montjuïc

1. Sepultura Ramón Blanco de Erenas_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 2a, núm. 14 Bis

Realitzada el 1908 per l’arquitecte Juli Maria Fossas, la sepultura destaca per un àngel assegut amb els ulls fixos al cel, obra de Josep Campeny, que guarda la sepultura del militar Ramón Blanco de Erenas (1833-1906), capità general de Cuba, Filipinas i Catalunya. Un altre àngel en corona el retrat on hi apareix un epitafi que proclama amb orgull “Siempre cumplí con mi deber”, una mostra que la relació de la ciutat amb els representants militars del govern de la Restauració era conflictiva i sovint violenta. Els alts comandaments militars van donar suport a la política colonial i a la repressió dels moviments socials i polítics que anaven en contra del projecte de la Restauració borbònica: el sindicalisme i, a voltes, el catalanisme.

2. Sepultura del Dr. Farreras Framis_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, núm. 6

La sepultura de Jaume Farreras Framis (1845-1907), doctor en medicina i cirurgia, i catedràtic d’anatomia, va ser projectada per l’arquitecte Emili Cortés l’any 1888 i presidida per una escultura de gran realisme, obra de l’artista Rossend Nobas. Monument de planta quadrada, sobre el sepulcre i en decúbit supí hi ha la figura d’un esquelet de marbre embolcallat en un sudari del mateix material, que el cobreix en tota la seva llargada, deixant únicament al descobert el crani i les mans. Aquest assumpte té un doble missatge: d’una banda fer referència a la mort en sí mateixa, i de l’altra, fer referència explícita a la professió del difunt. Nobas ha estat un home representatiu del moment i un dels pilars de l’escultura catalana.

3. Panteó de Lluïsa Denís i Santiago Rusiñol_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 1a, núm. 10

El panteó propietat de Lluïsa Denís i Reverter (1862-1946), autora teatral, compositora i pintora, va ser construït l’any 1887. Lluïsa Denís es va casar amb Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931), artista polifacètic que va esdevenir un dels líders del modernisme a Catalunya, tant per les seves obres pictòriques, literàries i també pels seus escrits, sent decisiu en les idees estètiques del seu temps. La sepultura d’estil eclèctic destaca pel gran àngel amb les ales plegades i una actitud hieràtica fet pel reconegut escultor Enric Clarasó. L’enterrament de Rusiñol és recordat per ser un dels més emotius i multitudinaris de la història de Barcelona.

4. Sepultura d’Àngel Guimerà_ Via St. Josep, Agr. 3a, núm. A-19

L’hipogeu va ser adquirit l’any 1884 per Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), dramaturg, poeta i polític considerat un dels màxims representants de la Renaixença catalana. L’obra “Mar i Cel”, estrenada al Teatre Romea el 1888, el va projectar internacionalment i, posteriorment, va consolidar la seva carrera amb d’altres tan populars com “Maria Rosa”, “Terra Baixa” o “ La filla del mar”, entre d’altres. Al costat de Valentí Almirall i com a President de la Lliga de Catalunya va impulsar les institucions catalanes, esdevenint ponent de les Bases de Manresa, el primer document que recollia les bases per constituir un autogovern a Catalunya. Va ser nomenat President de l’Ateneu Barcelonès, des del qual va donar un valor a la llengua i a la cultura catalana amb l’objectiu de normalitzar-la. Com a mostra d’això va fer el discurs inaugural en català, fet que no s’havia produït mai abans. Juntament amb Àngel Guimerà es va enterrar Pere Aldavert (1850-1932), periodista i polític referent pels inicis del moviment catalanista, amb el qual li va unir una relació personal.

5. Sepultura de Josep F. Fonrodona i Vila_ Via St. Josep, Agr. 3a, núm. A-14

En aquest hipogeu s’hi va enterrar el primer difunt del cementiri, Josep F. Fonrodona i Vila, pocs dies després de la inauguració del recinte. Com indica l’epitafi, va ser un indià que va marxar a Cuba per provar fortuna, i en el seu cas ho va aconseguir, convertint-se en l’alcalde de la ciutat de Matanzas. No és un fet sense importància que el primer enterrat en el cementiri fos un català establert a Cuba, al contrari, és molt indicatiu del paper fonamental dels indians i el capital que repatriaven en la Barcelona d’aquells anys, sobretot en l’impuls industrial, en el modernisme i, també, en la creació del nou cementiri de Montjuïc.

6. Panteó Batlló i Batlló_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 8

El Panteó Arc-Cova de la família d’industrials de la filatura i el teixit Batlló i Batlló, una de les empreses tèxtils més grans i modernes de la seva època. El projecte, de 1886, obra de Josep Vilaseca, és un monument en pedra de Montjuïc situat al replà de l’escala. Fou excavat a la roca -com els hipogeus egipcis- i es va finalitzar el 1889. En ella intervingueren els escultors Manuel Fuxà a la façana, realitzant els dos gran àngels i Enric Clarasó a l’interior, a la cambra funerària, que té marbres de colors,  on hi va esculturar unes cariàtides. A més, compta amb treballs dels marbristes Padró i Sento, i altres de forja de Pere M. Sancristòfol, aplicacions de qualitat, particularment notables a la porta d’accés. Les al·lusions a l’art egipci són evidents: la forma de la façana de pedra, el disc solar alat col·locat damunt la porta, les columnes papiriformes adossades a banda i banda, que tenen a manera de capitell dos mussols del mateix caire; als laterals hi ha en relleu rams de flors de cascall, uns i altres símbols del son i de la mort. Amb els dos àngels perfectament abillats, portadors d’una creu alada al tocat, es forma un conjunt molt unitari, que no és comú. Josep Vilaseca fou l’autor de l’Arc de Triomf de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de diferents cases per a la mateixa família; és un important representant del pre-modernisme català.

7. Panteó de Salvador Bonaplata_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 19

El panteó va ser construït el 1886 per Antoni Serra i Pujals, el qual va fer un monument eclèctic, amb elements clàssics i també egipcis. Té diversos elements decoratius a destacar, com són les finestres laterals ornamentades amb vitralls emplomats i els bronzes de la prestigiosa casa Masriera. Destaca un relleu en marbre a manera de medalló que representa la faç de Crist, i la part superior del panteó acaba en un pedestal on és suportada una estàtua amb indumentària clàssica que representa la Religió, executada en marbre per Josep Reynés. La figura porta una estrella al front, i amb el braç dret aixecat cap al cel, subjecta una creu amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté una palma de bronze. Reynés, artista creador de figures distingides de bellesa austera, format a París, va fer escultures importants perquè s’incorporessin a l’arquitectura. La família Bonaplata va portar la màquina de vapor a les indústries, sent pioner a tot l’Estat amb la inauguració l’any 1833 de la Fàbrica Bonaplata al carrer Tallers de Barcelona.

8. Panteó Família Rusiñol_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 16

La sepultura de la família Rusiñol, realitzada pel mestre d’obres Domingo Balet l’any 1893, destaca per un gran àngel obra de l’escultor Enric Clarasó. La sepultura va ser adquirida pels germans Albert, Josep i Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931), aquest últim va ser un destacat artista que descansa com va viure: prop, però separat de la seva família (està enterrat al panteó de la seva dona Lluïsa Denís). Hereu d’un llinatge de grans industrials de Manlleu, va desobeir el seu avi Jaume, patriarca de la família, i va abandonar el negoci a les mans del seu germà Albert per dedicar-se a l’art. Rusiñol representa potser millor que cap altre artista els lligams profunds que hi havia entre la Barcelona dels industrials i la Barcelona dels artistes modernistes.

9. Panteó de Manuel Malagrida i Fontanet_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 91

Panteó capella de caire eclèctic, projectat l’any 1910 i acabat el 1914 per l’arquitecte Lluís Callén i Corzán, ocupa 33 m2 de superfície. Comptà amb l’escultor Eduard Baptista Alentorn, molt reconegut a l’època, per a la figura de marbre situada al coronament exterior, que representa la Religió, i també per peces de l’interior del panteó. Manuel Malagrida i Fontanet (1864-1946), qui va ser un indià, originari d’Olot i fill d’un dels notaris més prestigiosos d’aquesta ciutat, va emigrar a l’Argentina per fundar la fàbrica “Cigarrillos París”, després d’un aprenentatge en una indústria de tabac parisenca. A l’Argentina hi va fer una gran fortuna, i així ho va demostrar construint-se en vida aquest monumental panteó, igual com també ho havia fet a la ciutat construint-se l’any 1908 el Palau Malagrida, ubicat al Passeig de Gràcia, 27.

10. Sepultura Josep Jover i Vila_ Plaça de l’Esperança, Agr. 3a, s/n

Adquirida l’any 1919 per Josep Jover i Vila, d’autor desconegut, la sepultura hipogeu d’estil romà reflecteix la capacitat emprenedora i l’esforçada vida del difunt, mitjançant els símbols de la indústria i d’altres indicatius dels avenços tècnics i de progrés. La capacitat tecnològica que exigia el desenvolupament industrial i comercial, i la substitució de matèria orgànica, la fusta, com a font d’energia pel carbó, més endavant, pel petroli, va ser un fet fonamental per a la nova economia i societat industrial.

11. Panteó de Francesc Cambó i Batlle_ Plaça de l’Esperança, Agr. 3a, núm. 40

El panteó Cambó va ser construït el 1976 per encàrrec de Ramon Guardans i Vallès, gendre de Francesc Cambó i Batlle (1876-1947), empresari i polític conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, i mecenes d’art. L’any 1977 hi van traslladar les despulles de Cambó, provinents de Buenos Aires, i el reconegut artista Josep Maria Subirachs hi va realitzar una escultura que representa en relleu a Sant Francesc d’Assís i Bernat Metge, i al mur de marbre hi acompanya la inscripció: “Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà”.

12. Sepultura de Rafael Campalans i Puig_ Plaça de l’Esperança, Agr. 3a, núm. 12

Rafael Campalans i Puig (1887-1933) va ser un enginyer destacat, encarregat dels serveis públics de la Mancomunitat de Catalunya i Director de l’Escola del Treball, on hi havia estat docent. Va compaginar la seva professió amb una activitat política que el va portar a militar primer al PSOE i després a la Unió Socialista de Catalunya. Amb la Proclamació de la Segona República, va ser regidor per Barcelona i posteriorment Diputat al Parlament per la USC, participant en la redacció de l’Estatut de Núria. En les eleccions generals al Congrés dels Diputats de 1931 va ser elegit Diputat per la circumscripció de Barcelona. L’any 1933 va morir d’accident i va ser enterrat al panteó adquirit en honor seu.

13. Sepultura d’Ildefons Cerdà_ Plaça de l’Esperança, Agr. 3a, s/n

La tomba on va ser enterrat Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876) va ser realitzada el 1971, d’autor desconegut, i la llosa sepulcral reprodueix el Pla Cerdà. Enginyer, higienista i precursor de l’urbanisme modern, Ildefons Cerdà va ser l’encarregat de projectar l’Eixample de Barcelona. Les seves despulles van ser traslladades al cementiri de Montjuïc l’any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva principal obra la “Teoria general de la urbanització”.

14. Panteó Campassol/ Borrell_ Via St. Oleguer, Agr. 3a, núm. 75

El panteó de les famílies Campassol i Borrell el va projectar l’arquitecte Miquel Bertran de Quintana l’any 1902. Monument format per un basament ampli, voltat de pilons de pedra units per una barana de ferro d’ornamentació floral i formes sinuoses properes al modernisme. Hi destaca un pedestal que té a la part anterior una orla de flors i d’acant i lletres gòtiques, i a la part posterior la inscripció en llatí “Beati mortui qui in domino moriuntur”. Sobre aquesta base hi ha una columna amb un capitell abans format per flors grans i rematat en forma octogonal, i servia de base a la creu esculturada que concloïa l’estructura. Al seu costat es conserva una figura espectacular d’un àngel de marbre, obra del destacat escultor Josep Llimona, que porta al braç esquerra una espassa de ferro que ha desaparegut. De modelat fos i formes suaus, té una expressió d’altivesa i expectació, la mirada fixa i els llavis oprimits.

15. Sepultura Josep Clarà i Ayats_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 50

L’obra funerària la va realitzar el mateix artista un any abans de la seva mort. Josep Clarà i Ayats (1878-1958) és considerat un dels escultors més destacats del Noucentisme. Format a Olot i posteriorment a Tolosa i París, on va tenir una gran influència d’artistes francesos com Auguste Rodin, considerat el pare de l’escultura moderna, o Aristide Maillol, Clarà va desenvolupar el seu propi model clàssic, sovint depurat i auster, com demostra la seva sepultura, un relleu femení ajagut amb expressió de tristesa.

16. Sepultura d’Adela Domènech i Serra, Vda. Llinàs_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 98

Panteó realitzat pel mestre d’obres Joan Bruguera i Díaz l’any 1903 i els Germans Ventura, escultors marbristes dedicats fonamentalment a l’escultura funerària, que tenien el taller al carrer Muntaner, número 6 de Barcelona. A tots els cementiris barcelonins hi ha sepultures diverses projectades i executades per ells, o fins i tot fetes directament en el seu taller. La Sra. Adela Domènech va fer traslladar en aquest panteó les despulles del seu marit Josep Llinàs i dels seus avantpassats enterrats al cementiri de Poblenou, entre ells el seu pare Jacint Feliu Domènech i Sastre (1802-1863), polític progressista que va esdevenir Alcalde de Barcelona, de Madrid, Diputat, Senador i tres vegades Ministre d’Isabel II.

17. Sepultura de Nicolau Juncosa_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. 32

Nicolau Juncosa i Sabaté (1865-1932) va encarregar l’any 1913 una obra funerària a l’escultor Antoni Pujol i Panadès amb l’objectiu de representar-se a si mateix com si estigués viu, amb la indumentària de l’època. Aquest realisme escultòric va tenir el seu origen a mitjan segle XIX, quan els artistes deixaren de mostrar la mort com a tema grandiloqüent i la introduïren en la realitat quotidiana. L’obra escultòrica s’anomena “La Solució”, tal i com es pot veure al marge inferior esquerre, i està acompanyat d’uns punts suspensiu i un interrogant. En aquest cas la mort és vista com la solució a les dificultats per la fàbrica que està reproduïda en relleu al seu darrere. El més sorprenent d’aquesta sepultura és que fou encarregada pel mateix Nicolau Juncosa i que el rostre de la seva estàtua fou realitzat mitjançant la tècnica de la màscara de guix aplicada un cop mort, de manera que van poder reproduir fidelment la seva expressió facial. Juncosa va ser  un pròsper comerciant i exportador de vins, gerent de la casa de vins Vendrell i Companyia, i polític, esdevenint Tinent d’Alcalde de Barcelona entre el 1909 i el 1913, i posteriorment va encapçalar la candidatura Coalició Republicana, sortint elegit Diputat per Tarragona. El seu paper polític es va veure reforçat amb la proclamació de la Segona República Espanyola, convertint-se en un personatge destacat dins del Partit Republicà Radical, el segon amb més escons de tot l’Estat.

18. Panteó Amatller_ Via Sta. Eulàlia, Agr. 3a, núm. Del 35 al 43

Monumental panteó neoromànic ideat per mossèn Josep Gudiol i Cunill, i dut a terme per l’arquitecte Emili Sala i Cortés, que va signar el projecte el mes de març de 1911, acabant les obres el gener de 1915. Aquest mausoleu és un exemple notori de la importància que tenia per a la burgesia l’àmbit funerari, orientat com una continuïtat de la vida. Els Amatller ja gaudien d’una gran superfície al passeig de Gràcia. Teresa, la filla del fabricant de xocolata Antoni Amatller i Costa (1851-1910), va adquirir amb motiu de la mort del seu pare, diverses parcel·les que conformen una gran extensió per recrear en miniatura un entorn arquitectònic que porta al recolliment. Per dur a terme el panteó es van utilitzar 150 m3 de carreus de pedra dita del “raitx”, 2 m3 de marbre blanc d’Itàlia, destinats als dos sarcòfags –que va treballar Josep Tarrach- i a l’altar de l’interior. A més, s’hi van annexionar dos solars més destinats a la creu de terme. El model del timpà de la porta d’entrada duia l’anagrama EA a la part esquerra i la data, aquesta signatura, pròpia d’Eusebi Arnau, no es troba en el timpà realitzat en material definitiu i aplicat a l’obra. Els treballs de forja van ser encarregats a Ramon Collell Palanca “Picallimas”.

19. Panteó August Urrutia Roldán_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 137

Panteó d’estil neoclàssic que va projectar l’any 1908 l’arquitecte Antoni Vila i Palmés, director i professor de l’Escola Municipal d’Arts Aplicades del districte VIII i Cap de la secció d’habitabilitat de l’Ajuntament de Barcelona. Els treballs escultòrics són del marbrista Martínez Fortuny. Monument de planta poligonal en el qual s’utilitza la pedra de Montjuic i el marbre blanc; consta d’un ample basament que suporta una doble filera de columnes, de fust llis a la part inferior i estriat a la superior. A aquest espai superior s’hi accedeix per mitjà de dues escalinates laterals. A la part central hi ha la figura d’un àngel de caire clàssic, excessivament efectista, que recolza sobre un sarcòfag profusament decorat, de les mateixes característiques estilístiques. Les obres es van acabar l’any 1911. August Urrutia i Roldán va ser un indià basc propietari de plantacions de cacau a Veneçuela, el qual es va casar amb Josefina Miró, cosina del famós artista Joan Miró.

20. Sepultura de Rafael Vidiella i Franch_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 1820

Rafael Vidiella i Franch (1890-1982) va ser un polític comunista recordat per ser cofundador del PSUC. Tipògraf de professió, de jove va formar part de la CNT. Durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, va ser l’editor del diari anarquista “Solidaridad Obrera” a València. Posteriorment, per desavinences amb el sindicat, va passar a formar part de la UGT. L’any 1931 Rafael Vidiella es va convertir amb el líder de la Federació Catalana del PSOE. Al costat de Joan Comorera, va fundar l’any 1936 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va dimitir del seu lloc en el comitè nacional del PSOE. Seguidament, es convertirien en membres del comitè central del Partit Comunista d’Espanya . El PSUC va ser un dels principals partits polítics de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola i Rafael Vidiella va formar part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format pel President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, concretament per liderar la Comissió d’Investigació. Posteriorment, en la formació del nou govern de 1936, va ser escollit com a Conseller de Justícia, càrrec que va enllaçar amb el de Conseller de Treball i Obres Públiques fins al final de la Guerra Civil. Posteriorment, va marxar a l’exili i es va instal·lar a Budapest, des d’on es va convertir amb un dels homes forts del Partit Comunista d’Espanya. La seva relació amb Joan Comorera es va trencar, el qual va ser apartat del partit. Va poder retornar a Barcelona l’any 1976 i va morir el 23 de setembre de 1982. La sepultura va ser adquirida pel PSUC per enterrar-hi les seves despulles i posteriorment les dels seus familiars.

21. Panteó Maria Bueno Cardiel_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 45

Realitzat l’any 1911 per l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona i l’escultor Josep Rebarter i Gasulla, va ser un encàrrec de Maria Bueno Cardiel per tenir una sepultura familiar amb distincions. El luxe dels panteons del cementiri de Montjuïc recorda el de les cases de la burgesia, i ho fa pels mateixos motius. La casa i la sepultura eren els aparadors, els miralls que reflectien el poder i la respectabilitat de la família. La construcció d’un nou panteó era notícia comentada als diaris i, per Tots Sants, els barcelonins, després de visitar els seus difunts, s’acostaven encuriosits a veure la nova edificació. El panteó causava admiració i amb l’admiració augmentava la reputació de la família.

22. Sepultura de la Família Maucci_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 34

La sepultura de la família Maucci, clarament realista, va ser creada l’any 1913 pel mestre d’obres Josep Masdeu i pel taller marbrista F. Graell. L’estil de la sepultura respon a una nova manera d’expressar els sentiments davant la mort d’un ésser estimat. A l’acomiadament de qui es moria, a la confessió i als sagraments, s’hi afegeix al s. XIX una sentimentalitat nova. La mort es converteix en el moment de l’afirmació dels grans afectes i dels grans amors. Aquesta idea romàntica de l’amor vencedor de la mort afectà el disseny de l’escultura funerària. La continuïtat que dona l’amor a la família i als amants més enllà de la mort es tradueix en el retrat escultòric dels difunts tal com eren abans de morir, que es col·loquen a les seves tombes. La idea general d’aquest estil que tan bé ens representa la sepultura de l’editor Manuel Maucci és que la trista realitat de la mort, del cadàver, és substituïda per una il·lusió, la d’aturar el temps, i així fixar la joventut eterna, la bellesa incorruptible, l’amor que no defalleix.

23. Monument a Pascual Madoz_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 31

El panteó de Pascual Madoz va ser construït l’any 1901 per l’escultor Miquel Font i ubicat en un espai privilegiat, enmig del passeig més reconegut on a l’altra extrem hi ha situat el panteó de l’arquitecte creador del cementiri, Leandre Albareda. Sobre el pedestal hi destaca el bust de Pascual Madoz, fet en marbre pel reconegut escultor Rafael Atché. La part superior del pedestal està decorat amb una creu, amb l’alfa i l’omega, i amb una P i creu en aspa, símbol de la pau de Crist. Arrodoneixen el conjunt elements ornamentals funeraris com les flors de la passió, flors de cascall, el drap mortuori, etc.

Pascual Madoz Ibañez (1806-1870), advocat d’ofici, va ser un polític progressista que l’any 1855 va ser nomenat Ministre d’Hisenda, des d’on va tenir un paper fonamental en l’aprovació de l’enderrocament de les muralles de Barcelona. Aquest acord entre l’Exèrcit i l’Ajuntament de Barcelona va permetre el desenvolupament del Pla Cerdà i l’aplicació de les teories higienistes més modernes que farien millorar molt les condicions de vida de la població. Va morir sobtadament a Gènova l’any 1870, van repatriar les seves despulles al cementiri de Poblenou i, com a homenatge a la seva figura, les van traslladar al cementiri de Montjuïc després que el Diario de Barcelona obrís una subscripció popular. El dia de Tots Sants de 1901 es va inaugurar el monument funerari on s’hi va poder llegir la següent inscripció: “Barcelona a su hijo adoptivo el Excmo. Sr. Dn. Pascual Madoz”.

24. Panteó Bartomeu Robert/ Emerencià Roig_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 22 i 22 Bis

En un dels espais més rellevants del cementiri, destaca aquest panteó projectat per l’arquitecte Simó Cordomí Carrera, l’any 1903, per tal d’acollir les despulles d’Emerencià Roig i Bofill (1848-1901). Cordomí també va realitzar la sepultura que es troba adossada; es tracta del panteó del metge i polític Bartomeu Robert i Yarzábal (1842-1902). El panteó d’estil modernista ressalta per l’ornamentació. En el modernisme, la natura va esdevenir un element fonamental que ho emplenà tot com l’ornamentada creu de ferro que corona el panteó. Línies sinuoses i ondulats reprodueixen tiges i flors que, a la base de l’arbre de la creu, s’estenen com una planta enfiladissa per la coberta del monument funerari. Així mateix, la reixa que tanca la sepultura i que mostra el símbol del somni etern amb les flors de cascall, presenta uns elements ondulats i ritmes curvilinis. Bartomeu Robert va ser considerat un dels protagonistes del renaixement iniciat en la medecina espanyola durant l’últim terç del segle XIX, i es convertí amb un dels membres destacats de la coneguda “Generació Mèdica Catalana de 1888”. Metge titular de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau l’any 1869, va culminar la seva carrera en la política. L’any 1899, Bartomeu Robert fou designat batlle de la ciutat de Barcelona. És recordat per promoure el “Tancament de caixes”, una protesta en contra de l’augment d’impostos del govern espanyol a la societat catalana per fer front a la crisi colonial. Aquesta acció ciutadana és considera per a molts historiadors com l’inici del catalanisme polític. Va presidir la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d’aquell mateix any. Emerencià Roig fou redactor de la Gaceta Médica Catalana i de La Independència Mèdica (1877), dirigida pel prestigiós doctor i escriptor Joan Giné i Partagas, el qual era també rector de la Universitat de Barcelona. En aquestes revistes era on escrivia articles el doctor Bartomeu Robert, el qual era cunyat d’ell i guardaven una gran amistat. A més, fou president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques i de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

25. Sepultura de Rodrigo Rubert i Laporta_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 104

Rodrigo Rubert i Laporta, fabricant de paraigües molt reconegut a la ciutat, va encarregar l’any 1907 un panteó a l’arquitecte Josep Plantada i Artigas, qui el va realitzar amb la col·laboració dels marbristes Enric Serra i Joan Figueras. L’objectiu era acollir els tres fills del matrimoni i, anys després, els seus progenitors. La mortalitat infantil era molt alta, també entre les classes benestants, arran de les epidèmies i la insalubritat de les ciutats industrialitzades. Una mostra commovedora del gest amorós dels pares, de les famílies: els joves germans es tornen a reunir sota l’empara dels pares. Un record per a sempre de l’amor que va unir i uneix a les famílies.

26. Sepultura d’Apel·les Mestres i Oñós_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 108

Apel·les Mestres (1854-1936) va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, a la poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria. Fou fill d’un gran arquitecte, Josep Oriol Mestres, el qual intervingué amb l’obra de la Catedral, del Liceu, dirigí la demolició de les muralles de Barcelona, construí la primera casa de l’Eixample i, a més, va realitzar un dels panteons que hi ha al cementiri de Poblenou. Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, mantenint sempre les arrels culturals catalanes. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa… que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L’any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals. Apel·les Mestres és considerat un precursor dels modernistes i impulsor del disseny editorial. Generacionalment s’inscriu entre els escriptors de la Renaixença, però el seu concepte d’art total i valoració de la naturalesa fa que se’l consideri un innovador i iniciador del Modernisme. El seu llenguatge senzill i espontani, reprodueix els moviments més lliures de la realitat i facilità el camí a Joan Maragall, Santiago Rusiñol i els seus amics. Durant els primers anys de la seva experiència literària, Apel·les Mestres consolidarà un estil propi que deixarà enrere el Romanticisme becquerià de joventut i abraçarà amb força el naturalisme.

27. Panteó Leandre Albareda_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 1

El panteó Albareda és una obra realitzada l’any 1889 pel mateix propietari Leandre Albareda i Petit (1852-1912) per enterrar-hi les despulles dels seus familiars. També seria la seva pròpia sepultura i posteriorment la de la seva dona l’any 1922, moment en el qual va quedar clausurada a perpetuïtat. Leandre Albareda, dissenyador del cementiri, va escollir un espai privilegiat per aixecar un monumental panteó. Elevat en una plaça, s’hi accedeix mitjançant unes escales que fan que ressalti per sobre de la resta. D’estil neoegipci, hi destaca un obelisc, símbol de resurrecció, i un gran àngel sedent que vetlla la porta de la tomba. Hi van col·laborar diferents artistes destacats del moment, com els escultors Josep Campeny, en l’escultura de l’àngel exterior i en el Sant Crist interior, i Manuel Fuxà en el baix relleu en bronze dels retrats dels difunts sobre les làpides dels sarcòfags ubicats a la cripta. També hi van participar els germans Juyol en les escultures d’ornament, Pijoan i Casals en els bronzes, els germans Ventura en els marbres, Vilaró Saumell en els daurats, Grau a la foneria i Rigalt a les vidrieres de colors.

28. Sepultura Eduard Puig i Valls_ Via St. Oleguer, Agr. 5a, núm. 5

Panteó realitzat el 1889 per l’arquitecte Frederic Aymamí on hi destaca una obra escultòrica de Josep Campeny que expressa una sentimentalitat nova. La mort es converteix en el moment de l’afirmació dels grans afectes i dels grans amors. El cel es converteix en el refugi de l’amor que han malmès la crueltat de la mort o els interessos de la societat. El cel passa a ser l’espai on els amants es retroben i s’uneixen lliures finalment de tots els obstacles que els han separat. L’obra de Campeny expressa l’erotització que va experimentar aquests anys la representació tradicional cristiana de l’àngel que s’emporta l’ànima cap al cel. Campeny, que potser segueix el dibuix de Charles Kingsley, transforma l’àngel en el déu de l’amor, i l’ànima en Spyche, la seva esposa.

29. Sepultura de Francesc Rius i Taulet_ Via St. Francesc, Agr. 6a, núm. A-1

Francesc de Paula Rius i Taulet (1833-1890) va ser advocat i polític, el qual va esdevenir alcalde de Barcelona en quatre ocasions durant el període de la Restauració Borbònica. És recordat principalment per ser l’impulsor de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, on la ciutat va desenvolupar un canvi urbanístic molt rellevant. A més, també va ser l’impulsor del cementiri de Montjuïc. Davant la saturació del cementiri de Poblenou, arran de l’augment demogràfic i de les constants epidèmies que patia la ciutat, va encarregar un nou recinte funerari a Leandre Albareda, l’arquitecte municipal, en uns terrenys deshabitats de la muntanya de Montjuïc.

El 1890 va ser inhumat a l’hipogeu romànic que va adquirir la seva família i on posteriorment també hi van enterrar Manuel Rius i Rius (1883-1971), el seu fill i qui també va esdevenir alcalde de Barcelona entre els anys 1916 i 1917.

30. Panteó dels germans Collaso i Gil_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 48 al 51

Panteó capella d’estil neogòtic dels germans Josep i Enric Collaso i Gil. Projectat per l’arquitecte Josep Majó amb treballs de l’escultor Josep Reynés, de forja de Josep Basons i de vitralls d’Antoni Rigalt. Acabat el 1901, té una superfície de 64m2, en aquella data era el més gran del cementiri. En tots els elements té decoració vegetal molt variada, més intensament a la part superior. La reixa de la porta és de ferro forjat i s’hi ha fet un treball molt minusciós. A la part superior de la façana hi ha una escultura exempta de marbre que representa Sant Pere, protegida per un drosseret. La creu del coronament va ser destruïda per un llamp. Antoni Rigalt va revifar la tècnica del vitrall policromat i va aconseguir obres d’autèntica qualitat: associat amb Jeroni F. Granell van ser l’empresa catalana més important d’aquesta especialitat.

Josep Collaso i Gil (1857-1926) va ser polític i filàntrop, el qual va ser nomenat alcalde de Barcelona en quatre ocasions. És recordat per l’impuls del mètode Montessori en l’educació dels infants i en introduir les teories higienistes a les aules. Va morir el 1926 i va ser enterrat al panteó que va adquirir juntament amb el seu germà Enric, el qual havia estat inhumat el 1915.

31. Panteó Godó_ Via St. Francesc, Agr. 8a, núm. 6

Panteó capella d’estil neogòtic que va projectar l’arquitecte Josep Majó el 1899, compta amb escultures de Josep Reynés i amb treballs dels marbristes Mas i Tarrach i del forjador Josep Basons. Pel seu valor artístic, diferents diaris se’n van fer ressò, ja que consideraven que hi imperava l’estil gòtic propi del segle XIV i que hi dominava, en l’execució, una gran unitat en tots els detalls. La façana té a l’entrada del timpà un relleu amb la representació de l’Ascensió del Senyor. La façana la flanquegen dos contraforts que tenen adossades dues estàtues que simbolitzen la Fe -amb un calze entre les mans, i l’Esperança, que subjecta una àncora, -element que s’identifica amb la salvació-, cadascuna protegida per un dosseret. A les façanes laterals hi destaquen vidrieres policromades i la part posterior forma un absis poligonal amb contraforts que acaben en pinacles, entre els quals apareixen gàrgoles. La reixa d’entrada és un treball de forja admirable que forma un dibuix simètric i juxtaposat a base d’arcs apuntats molt estilitzats. A l’interior, sobre l’altar hi ha un crucifix de marbre i, a banda i banda, dos sarcòfags de pedra. Les vidrieres reprodueixen els sants tutelars i patrons de la família: Sant Carles i Sant Antoni, i Sant Ramon i Santa Rosa. Al terra, en marbre de color vermellós hi ha dibuixada una creu decorada amb relleus. Josep Majó va fer cases de pisos a Barcelona, entre les quals cal destacar l’edifici de la Vanguardia de l’any 1903.

32. Panteó de Joan Pich i Pon_ Pl. Sant Rafael, Agr. 8a, núm. 18

El panteó de l’industrial, financer i polític Joan Pich i Pon (1878-1937), que també va ser alcalde de Barcelona, el va projectar l’arquitecte Salvador Soteras Taberner, i va intervenir en la realització dels elements decoratius l’escultor Alfons Juyol, l’any 1914. Les obres es van dilatar durant anys i finalment va ser l’arquitecte Josep Soteras Mauri qui les va signar el 1948. En aquest panteó, d’estil eclèctic, l’arquitecte va crear un monument de formes sòlides i robustes, format per dos cossos, i d’una gran austeritat visual tan sols ornamentat mitjançant uns artístics peveters en el remat del primer cos i amb creus en el segon. Tanca l’accés una porta amb una reixa decorada amb elements circulars. Soteras Taberner va realitzar el desaparegut Círculo Ecuestre del Passeig de Gràcia juntament amb Fèlix de Azúa, i com a arquitecte de la Companyia MZA va construir el baixador de Gràcia de Barcelona (1902), i a més va treballar com a contractista en l’obra del ferrocarril de Ripoll a Puigcerdà.

33. Sepultura família Ciriac Bonet i Escarré_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 84

Ciriac Bonet i Escarré (?- 1934) va ser un empresari reusenc i membre destacat del Centre Excursionista de Catalunya.

L’any 1909 va adquirir la tomba i va encarregar la part escultòrica a Enric Clarasó, destacat artista modernista molt present al cementiri de Montjuïc. L’escultura representa amb un gran realisme a un jove difunt membre de la família Bonet. Cal destacar la lauda sepulcral on hi figura un infant que llença un rellotge de sorra, símbol de la brevetat de la vida, contra la mort, aquesta representada per un esquelet portador d’una dalla que fuig corrents.

34. Arc-Cova de Joan Miró_ Via St. Francesc, Agr. 9a, núm. 33

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) és un dels màxims representants del surrealisme. Pintor, escultor, gravador i ceramista, Miró està considerat un dels artistes catalans més reconeguts arreu del món. Les seves obres rebien influències principalment del fauvisme, el cubisme i l’expressionisme. Durant els darrers anys de vida, va crear la Fundació Joan Miró, un centre d’art contemporani amb l’objectiu de fer una experimentació cultural sense precedents per apropar l’art contemporani al gran públic i donés suport a l’art jove a Barcelona.

L’arc-cova familiar va ser dissenyada per l’arquitecte T. Vila i adquirida l’any 1919 per Miquel Miró i Adzeries, pare de Joan Miró i conegut orfebre i rellotger, el qual era propietari d’una botiga al Carrer Ferran, una de les vies més prestigioses de Barcelona. Joan Miró està enterrat en aquesta destacada sepultura juntament amb Miquel Miró, qui va ser el primer difunt enterrat, posteriorment hi van inhumar a Dolors Ferrà, mare de l’artista, Pilar Juncosa, dona i representant de Joan Miró, i finalment Dolors Miró i Juncosa, l’única filla del matrimoni.

35. Sepultura dels germans Badia i Capell_ Pl. De la Fe, Agr. 9a, 181

Coneguts com els Germans Badia, en Miquel (1906-1936) va ser qui va obtenir més notorietat política. Afiliat a Estat Català, el partit fundat per Francesc Macià, i posteriorment a Bandera Negra, el braç armat de la formació, va entrar a treballar a la Generalitat amb la proclamació de la República l’any 1931 i va liderar les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català. En el context de violència política, l’organització esdevé el servei d’orde del partit i Miquel Badia va ser nomenat Secretari d’Ordre Públic de la Generalitat. Posteriorment, va ser nomenat cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat i seria també el sotscap de la policia a Catalunya. La seva campanya contra els elements anarquistes i a la repressió de les vagues el van fer guanyar el sobrenom de “Capità Collons”. Va col·laborar amb els Fets del 6 d’octubre de 1934 i el seu fracàs el va portar a l’exili. L’any 1936, amb la victòria del Front Popular, va retornar, però al cap de poc va ser assassinat a trets al carrer, juntament amb el seu germà Josep (1903-1936), dirigent de la Federació Catalana de Lluita i qui reorganitzava les Joventuts d’Estat Català. L’autoria de l’assassinat es va atribuir als pistolers de la FAI, concretament a Justo Bueno Pérez, però van ser alliberats suposadament per falta de proves.

La tomba va ser adquirida el 30 d’abril de 1936 per Rosa Capell i Minguet, mare dels coneguts Germans Badia. La làpida destaca per dos medallons amb les imatges de Miquel i Josep Badia i la bandera estelada.

36. Tomba de Manuel Carrasco i Formiguera_ Pl. De la Fe, Agr. 9a, 192

Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938), nascut a Barcelona, va ser un advocat i polític destacat, líder democristià i nacionalista català. Durant la seva joventut va militar a la Lliga Regionalista, des d’on va ser escollit Regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser un dels fundadors d’Acció Catalana (1922), un partit polític creat arran d’una escissió de les joventuts de la Lliga Regionalista. L’any 1930 va participar del Pacte de Sant Sebastià per proclamar la República, i l’any 1931 va ser nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat de Catalunya. Serà Diputat a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Girona (1931-1933) i va destacar per la defensa de l’Estatut de Núria i la llibertat religiosa. L’any 1932 va ser expulsat d’Acció Catalana i va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya, partit creat el 1931 i del qual es va convertir en un dels seus principals líders. L’inici de la Guerra Civil va portar-lo a marxar al País Basc per la persecució que va rebre d’alguns sectors anarquistes i comunistes, però amb la conquesta franquista de Guipúscoa l’any 1937 va haver de tornar. La tensió social i l’escalada de violència va dur-lo a marxar de nou a Biscaia amb la seva família, però el seu vaixell va ser interceptat per la marina franquista. Va ser empresonat i condemnat a mort en un judici sumaríssim el 28 d’agost de 1937. Tot i el ressò internacional de la seva sentència i les gestions del Vaticà, va ser executat a Burgos el 9 d’abril de 1938 per ordre personal de Francisco Franco.

Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de l’Església de Sant Genís dels Agudells i l’any 2001 van ser traslladades al cementiri de Montjuïc. La tomba va ser adquirida per la seva filla Rosa Maria Carrasco per enterrar-hi també les despulles de Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, vídua i militant activa de UDC que va mantenir viva la memòria del seu marit. Rosa Maria Carrasco, també inhumada el 2018, va destacar en el moviment escolta i el guiatge i amb la restauració de la Generalitat de Catalunya va ser nomenada el 1978 directora general de la Joventut i l’any 1979 va fundar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. L’any 2015 va ser fundadora del partit polític Demòcrates de Catalunya.

37. Panteó de Francesc Macià_ Pl. De la Fe, s/n

Francesc Macià i Llussà (1859-1933), nascut a Vilanova i la Geltrú, va ingressar amb 16 anys a l’acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d’enginyers de l’Exèrcit espanyol. La seva carrera militar dins el cos d’enginyers el va dur a assolir el rang de tinent coronel. El seu posicionament a favor de la modernització de l’exèrcit va xocar frontalment amb l’acció coneguda com el Fets del Cu-cut. L’exèrcit va atacar i destruir la redacció de la revista el Cu-cut per una vinyeta gràfica que ridiculitzava les derrotes militars espanyoles. Diversos grups polítics es van unir com a resposta per formar Solidaritat Catalana i Macià també s’hi uneix, com a conseqüència és apartat de l’Exèrcit Es presenta com a Diputat el 1907 i la rotunda victòria a les eleccions de Catalunya, Macià abandona l’Exèrcit per dedicar-se a la política. L’any 1922 va organitzar Estat Català, un moviment per agrupar el catalanisme radical, sobretot durant la Dictadura de Primo de Rivera. L’any 1926 va intentar una insurrecció armada en contra de la dictadura des de Prats de Molló que va fracassar, però li va donar una gran popularitat a Catalunya. L’exili el va portar fins a Cuba, on va fundar el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Amb la proclamació de la República, Macià retorna a Catalunya i s’incorpora dins d’Esquerra Republicana de Catalunya. A les eleccions del 14 d’abril de 1931 ERC obté majoria absoluta i l’Avi, com era conegut popularment Macià, va proclamar la República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques. El govern provisional de la República va reaccionar en contra i després de llargues negociacions es va acordar la creació de la Generalitat de Catalunya, un nom històric que donaria forma a una nova autonomia catalana. Macià va ser elegit President i formaria el primer govern de la Generalitat des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933. El seu enterrament va provocar una manifestació de dol multitudinària.

38. Panteó de Dolors Monserdà_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 96

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), nascuda a Barcelona dins d’un entorn cultural influent, va esdevenir la primera novel·lista catalana, la qual va aconseguir un gran renom i va ser premiada en tres ocasions al Jocs Florals, els quals va presidir l’any 1909, sent la primera dona que ho fes. Al mateix temps, va ser pionera del feminisme, al costat d’escriptores com Maria Josepa Massanés i Carme Karr, i una gran defensora dels drets dels treballadors.

En un primer moment va ser enterrada al cementiri de Poblenou, al costat del seu marit difunt Eusebi Macià, conegut joier del Carrer Ferran. L’any 1932, les filles de Dolors Monserdà, Maria dels Àngels i Dolors Macià, van iniciar les obres del panteó familiar del cementiri de Montjuïc en uns terrenys que havia adquirit Enric Monserdà, germà de la difunta i conegut pintor i decorador artístic. Les obres les portaria a càrrec el prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch, marit de la Dolors Macià i gendre de la Dolors Monserdà. El panteó consisteix en una gran columna de granit, de fust llis, que s’aixeca sobre un pedestal cúbic. Destaca una corona ornamentada de bronze a la base, i a sobre el capitell hi llueix una creu grega, també de bronze, molt treballada. Una clara mostra de l’exaltació del símbol de la fe cristiana. El cert és que aquest panteó també recorda les creus de terme en les quals l’arquitecte ja s’havia inspirat per fer altres obres funeràries anteriors.

39. Sepultura de de Jaume Puncernau i Pintó_ Via St. Joan, Agr. 9a, núm. 85

Aquesta sepultura és fruit de la col·laboració entre dos artífexs de prestigi reconegut: l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i l’escultor Rafael Atché. Realitzat el 1919 en compliment del marmessor testamentari del difunt segons el que diu la llegenda de la lauda. Presideix el panteó l’escultura d’una dona sense consol que, reclinada sobre la tomba -tipologia freqüent en altres obres funeràries del mateix cementiri-, hi diposita unes flors. Signada per Rafael Atché, a la dreta de la base, cinc anys abans de la seva mort, la converteix en una de les seves darreres. Tanmateix, l’escultor és més conegut per realitzar l’escultura que corona el popular monument de Colom a Barcelona, inaugurat el 1888. En el panteó hi trobem molts dels símbols funeraris habituals als cementiris. A la part frontal hi apareix l’Ouroborus, la serp que es mossega la cua, símbol d’eternitat. Als pilons que sostenen la barana que tanca la tomba hi trobem corones de semprevives, i a la reixa, el símbol de la creu i flors de cascall. Així mateix, aquestes flors, juntament amb les roses i altres espècies, formen el pom que la figura sosté amb una mà, mentre que amb l’altra se n’apropa una als llavis per tal de fer-hi un petó. Per acabar, capolls de cascall ornamenten el crucifix, el qual presenta a la base el crani d’Adam, amb una clara referència a l’origen de la fusta de la creu on va morir Jesús.

Jaume Puncernau i Pintó (1839-1916), nascut a Massoteres, va morir a l’Habana i les seves despulles no van ser mai traslladades des de Cuba a Barcelona per ser-hi enterrades. La tomba també és un memorial d’estimació a la terra d’un emigrant català i un document que recorda el suport decisiu que els catalans d’Amèrica van donar a la lluita independentista. En la part posterior de la sepultura hi ha un escut amb les quatre barres.

40. Panteó de Jacint Verdaguer_ Via St. Joan, Agr. 9a, A

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902) va ser prevere i un destacat poeta en llengua catalana, considerat per a molts el líder de la Renaixença. Nascut a Folgueroles dins d’una família pagesa modesta, però amb un cert nivell cultural, va estudiar al Seminari de Vic, on va rebre la seva formació acadèmica. La carrera literària va començar l’any 1860 quan va guanyar dos premis dels Jocs Florals, fet que li va permetre introduir-se en el cercle intel·lectual de l’època. L’any 1876 Verdaguer va ser contractat pel futur Marquès de Comillas com a capellà domèstic i la seva residència va passar a ser el Palau Moja, des d’on iniciaria una etapa d’èxits socials i literaris. El seu activisme patriòtic el van portar a participar en els principals actes del moviment nacionalista català conservador i a guanyar un gran prestigi social, i per altra banda, va publicar les obres que li han donat també més prestigi literari: l’Atlàntida (1878), Canigó (1886), Pàtria (1888) i Montserrat (1898). Mossèn Cinto Verdaguer va morir el 10 de juny de 1902 de tuberculosis a la finca de Vallvidrera coneguda com Vil·la Joana. El seu enterrament va ser un dels més multitudinaris de la història de Barcelona al convertir-se amb la mostra de dol de tot un poble al seu poeta nacional.

41. Panteó dels francesos_ Via St. Jaume, Agr. 8a, terreny 19

El dia 2 de gener de 1923 es va cedir un terreny a la “Asociation Generale Francaise des Mutiles et Combattans de Guerre Residants en Espagne” la qual va inaugurar el 1925 el monument realitzat pel destacat escultor rossellonès Gustave Violet a la memòria dels soldats de França i voluntaris d’Espanya que van morir pel triomf de la justícia i la llibertat  durant la Primera Guerra Mundial, tal i com indica la inscripció.

42. Sepultura d’Isaac Albeniz_ Via St. Jaume, Agr. 8a, núm. 20

Isaac Albeniz i Pascual (1860-1909) va ser un destacat compositor i intèrpret de piano de renom internacional. Les seves inquietuds musicals el van portar a viatjar per tot el món i conèixer a artistes tan destacables com Fernández Arbós, Enric Granados, Antoni Noguera, Ramon Casas o Santiago Rusiñol. L’any 1909 va morir a l’edat de 49 anys, però ha deixat una extensa i prolífica producció musical amb notables innovacions instrumentals que el van fer conegut arreu del món. La seva mort va ser molt sentida i el seu enterrament va omplir els carrers de la ciutat que van ser engalanats per acomiadar a un dels músic catalans més destacats del tots els temps.

L’any 1939 van traslladar les seves despulles d’una sepultura del cementiri de Montjuïc al panteó propietat de la seva esposa Rosa Jordana. La seva filla Laura Albéniz, il·lustradora i pintora reconeguda dins del Noucentisme, va ser inhumada el 1944 a la mateixa sepultura.

43. Panteó de Josep Maria Vallès i Ribot_ Via St. Josep, Agr. 2a, núm. 126

Josep Maria Vallès i Ribot (1849-1911) va ser un advocat de prestigi i polític republicà afiliat des de jove al Partit Republicà Democràtic Federal de Francesc Pi i Margall. El 1873 va ser elegit diputat a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola. L’any 1882 va formar part del Consell Federal Espanyol i un any després va ser nomenat vicepresident del Consell Regional Català, des d’on va redactar el projecte de Constitució per a l’Estat Català. Va ser fundador de periòdics republicans, com El Federalista, La Voz de Cataluña i La Región Catalana. Ferm opositor a l’embarcament de tropes cap a la Guerra de Cuba, va ser empresonat. Amb la mort de Francesc Pi i Margall va esdevenir el líder més destacat del federalisme català i un ferm defensor de les societats obreres que foren prohibides durant la restauració borbònica. Va formar part de la Solidaritat Catalana i posteriorment va fundar i presidir fins a la seva mort la Unió Federal Nacionalista Republicana per unir els diferents partits federalistes i catalanistes d’esquerres.

El panteó va ser adquirit per la seva dona Rosa Puig del Campo l’any 1914 per inhumar-hi les despulles del seu marit l’any 1917. La sepultura, construïda per acord de l’Ajuntament de Barcelona, destaca per la següent inscripció: “L’amor a la regió pròpia no ha de nodrir-se amb odis a les altres”. Una proclama que respon a les greus tensions socials i nacionals de l’època.

44. Sepultura de Salvador Seguí “El Noi del Sucre”_ Via St. Carles, Agr. 2a, núm. 533

Salvador Seguí i Rubinat (1887-1923) va ser un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista a Catalunya. Una figura molt respectada i coneguda entre les classes populars, era també una veu moderada dins del moviment obrer que li permetia unir diverses faccions sindicals i polítiques, i tenir una gran capacitat de mediació amb els sectors burgesos. Un exemple va ser la seva participació en les negociacions per posar fi a la coneguda com la Vaga de la Canadenca, on es van aconseguir fites tan importants com la jornada laboral màxima de 8 hores i la capacitat legal de negociació dels sindicats. No obstant això, la seva figura va ser l’objectiu dels sectors de la patronal que volien radicalitzar el moviment obrer per poder intensificar la repressió policial contra els sindicats. La patronal va organitzar el Sindicato Libre per dirigir la violència contra els treballadors i els líders obrers sota l’empara dels governadors militar i civil. Una estratègia intimidadora i de terror coneguda com el “pistolerisme”. Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, va ser assassinat d’un tret al carrer per pistolers del Sindicato Libre. Els culpables no van ser detinguts.

La seva sepultura, ubicada a l’antic cementiri lliure, conté una fotografia seva i la següent inscripció: A Salvador Seguí, assassinat el 10 març 1923 als 36 anys, la companya, fills i amics”.

45. Sepultura de José M. Fernández Colavida_ Via St. Carles, Agr. 2a, núm. 2

Dos de les figures més significatives de l’espiritisme de la Barcelona de voltant de l’any 1900 tenen la seva sepultura al “recinte lliure” del Cementiri de Montjuïc. Es tracta d’Amalia Domingo (nínxol 35) i de José María Fernàndez-Colavida. José María Fernández Colavida, mort o “desencarnat” l’any 1888, va ser president de l’Asociación de Amigos de los Pobres, fundador, propietari i director de la Revista de Estudios Psicológicos, i autor i traductor de nombroses obres sobre aquest tema. L’espiritisme va tenir molts seguidors. Ja el 9 d’octubre de 1861 el bisbe de Barcelona havia fet cremar tres-cents llibres i fulletons de tema espiritista propietat de José María Fernández Colavida en l’esplanada on s’executaven els criminals. L’oposició i persecució de l’església catòlica, i el descrèdit de l’espiritisme per part de la ciència, no va impedir que s’estengués per tota la ciutat. Encara a l’any 1934 es va celebrar a Barcelona un congrés internacional d’espiritistes.

46. Francesc Layret i Foix_ Via St. Carles, Agr. 2a, núm 242

La sepultura de Francesc Layret i Foix (1880-1920) és el reflex d’un període de lluita violenta entre la patronal i alguns sectors anarquistes. La patronal va organitzar el “Sindicato Libre”, des del qual es va dirigir la violència contra els treballadors i es va dur a terme l’estratègia d’intimidació i terror que es coneix com “pistolerisme”: l’assassinat de líders obrers per pistolers professionals sota l’empara dels governadors militar i civil. Layret, advocat laboralista, va ser víctima del pistolerisme. Igual que el seu company Salvador Seguí, conegut com el “Noi del Sucre”, també assassinat per la patronal, eren figures molt respectables i conegudes entre les classes populars barcelonines. Layret va ser assassinat a trets per un grup de pistolers quan sortia del seu domicili el 30 de novembre de 1920. Dos dies després es va organitzar una vaga general i el seu funeral es va convertir en un acte polític. La Guàrdia Civil i l’exèrcit van carregar i disparar contra la multitud.

47. Sepultures de Francesc Ferrer i Guàrdia, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso_ Via St. Carles, Agr. 1a, núm. L-2

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), pedagog i fundador de l’Escola Moderna, va ser víctima de la repressió que va dur a terme el govern espanyol d’Antonio Maura. Denunciat pels representats de l’Església Catòlica a Barcelona, que no veien amb bons ulls el desenvolupament d’una escola laica, va ser acusat de ser un dels instigadors de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Ferrer i Guàrdia, maçó, lliurepensador i anarquista no va ser responsable de la insurrecció, però era un símbol d’allò que més odiaven les autoritats i els sectors conservadors de la ciutat. El 13 d’octubre de 1909 va ser declarat culpable per un tribunal militar i afusellat al castell de Montjuïc.

Buenaventura Durruti (1896-1936) i Francisco Ascaso (1901-1936) van ser dos líders anarquistes que van formar part de Los Solidarios, juntament amb Joan Garcia Oliver, per respondre a la violència patronal i del govern, coneguda com el pistolerisme, amb atemptats contra els industrials, polítics i eclesiàstics que finançaven els pistolers. Més tard, també esdevindrien líders antifeixistes que van lluitar contra la insurrecció militar liderada pel general Francisco Franco. Cap dels dos va escapar de la violència que va desfermar la Guerra Civíl espanyola. Durruti va morir el 19 de juliol de 1936 a la ciutat universitària de Madrid defensant la capital de l’atac feixista. La versió oficial de la seva mort és que va rebre un tret d’accident, però és possible que fos víctima d’un atemptat. El 22 de novembre de 1936 es va celebrar el seu enterrament i va ser un dels funerals més multitudinaris de la història de Barcelona. Ascaso va morir a Barcelona en l’atac a les Drassanes, un dels punts on s’havien concentrat els militars que donaven suport a l’alçament feixista a Barcelona.

48. Sepultura de Lluís Companys i Jover – El Fossar de la Pedrera

Lluís Companys i Jover (1882-1940) va ser un advocat, periodista i polític català que va passar a la història per ser el líder i cofundador del partit Esquerra Republicana de Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya escollit democràticament pel poble català. Va exercir la seva presidència des del 1934 fins a la seva mort, el 1940. Catalanista i republicà, Companys va ser una persona dedicada al poble, amb una alta sensibilitat cap als problemes socials, actuant inclús com advocat dels treballadors. El 1939, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es va exiliar a França, on va ser detingut per la GESTAPO, que el va retornar al govern del general Franco. Fou jutjat per un tribunal militar sense garanties que el va condemnar a mort per afusellament. El dia 15 de setembre de 1940 el van executar al castell de Montjuïc. No va voler que li embenessin els ulls, i les seves últimes paraules, segons asseguren, van ser: Assassineu un home honrat. Per Catalunya!”.

La tomba de Lluís Companys està situada al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc (1984-1986), una tomba comú on els franquistes enterraren a més de 4000 anarquistes, republicans i catalanistes després de ser executats. Actualment, és un extraordinari monument resultat de la iniciativa de familiars de les víctimes, d’institucions públiques i d’organitzacions civils. Aquí es troben les restes del president Lluís Companys des del 1985, i cada 15 d’octubre es realitza en aquest lloc un acte d’homenatge a Companys i a tots els caiguts per la repressió franquista.

Altres Sepultures Destacades

Antonio Escobar Huerta

Antonio Escobar Huerta (1879-1940), militar íntegre i de profunda fe catòlica, que tenia un elevat concepte de l’honor, la disciplina i la lleialtat. Fou general de brigada de la Guàrdia Nacional Republicana, nova denominació que se li donà a la Guàrdia Civil a la zona governamental a l’inici de la Guerra Civil (1936-1939).

El 18 de juliol de 1936 era el coronel en cap del 19è Terç de la Guàrdia Civil. Aquesta unitat, al servei de la Generalitat, tenia com a principal missió contribuir al manteniment de l’ordre i la llei a la ciutat de Barcelona. El desembre de 1933 el govern de la República Espanyola havia traspassat els serveis de la Guàrdia Civil a la Generalitat.

Amb la proclama de la Segona República (1931) era tinent coronel en cap de la 2a Comandància del 26è Terç de la Guàrdia Civil (Madrid), firmant la nova i solemne promesa d’adhesió: “Prometo por mi honor servir bien y fielmente a la República, obedecer sus leyes y defenderla con las armas”. Promesa que complí.

En iniciar-se la sublevació militar (1936) es va mantenir lleial al govern legítim de la República i la Generalitat. La seva actuació i la del 19è Terç, sota les ordres del general José Aranguren Roldán, foren decisives pel fracàs de la rebel·lió a Barcelona.

Enviant una columna a la defensa de Madrid va ser ferit amb gravetat. El març de 1937 retornà a Barcelona per manar el 19è Terç. Dos mesos més tard fou anomenat Delegat d’Ordre Públic, en representació del Govern de la República a Catalunya, i Cap Superior de Policia, però no va poder exercir aquests càrrecs perquè fou ferit molt greu en un atemptat anarquista.

Al juny fou ascendit a general de brigada, “tanto por su inquebrantable adhesión y lealtad al régimen republicano cuanto que desde el mismo día de la subversión militar actuó con gran eficacia y ha resultado dos veces herido en combate”. El mes següent, fou nomenat cap de la 5a Zona de la Guàrdia Nacional Republicana a Catalunya. L’octubre de 1938 fou designat cap de l’Exèrcit d’Extremadura, romanent al comandament fins al final de la contesa.

Fet presoner va ser jutjat i condemnat a mort sent afusellat als fossars del Castell de Montjuïc el 8 de febrer de 1940 quan tenia 60 anys.