Nombre y apellidos
Àngel Guimerà i Jorge
El cert és que Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife (Illes Canàries) el 6 de maig de 1845, quatre anys abans que ho fes el seu germà petit, Juli. La qüestió, però, és que el seu pare no va reconèixer la seva paternitat fins que la família no va arribar a Barcelona, a la fi de 1853, per legalitzar la unió de la parella –per tant, encara no matrimoni– que formaven el vendrellenc Agustí Guimerà Fonts i la tenerifenca Margarita Jorge Castellano. Encara més: només constaria com a fill d’aquesta, des del 20 de març del 1850. Emblema del drama realista, dèiem anteriorment.
Després d’una adolescència a El Vendrell i pres, no casualment, per una forta consciència de mestissatge, va cursar estudis a Barcelona on forjà una personalitat vinclada al catalanisme feta, a parts iguals d’activisme i de confraternització. Introduït al món dels Jocs Florals i de la literatura en català pel vendrellenc Jaume Ramon i Vidales, a la capital catalana, Guimerà va col·laborar amb la plataforma cultural La Jove Catalunya i va impulsar i dirigir La Renaixença.
La poesia va ser la disciplina dipositària de les seves primeres vel·leïtats artístiques. Ho acredita l’obtenció del títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1877 i la compilació Poesies (1887). També va ser prosista circumstancial i autor de discursos, aplegats en el volum Cants á la Pàtria (sic) (1906).
Però va ser la dramatúrgia l’àmbit on va excel·lir i el que li va donar una projecció internacional. Va transitar des d’una primera etapa de temàtica històrica en vers, encara lligada al romanticisme, a una segona fase molt vasta en producció i més afí a la contemporaneïtat del moment, en prosa i amb trets realistes vinculats a les problemàtiques socials.
De la primera etapa en són testimonis Gala Placidia (1879), Judith de Welp (1883) i Mar i Cel (1888; traduïda a vuit llengües). La darrera dècada del segle XIX va donar-li a Guimerà les seves obres senyeres: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (estrenada en castellà el 1896 i en català el 1897 i traduïda a catorze idiomes, va donar origen a pel·lícules mudes a Argentina, Estats Units i Alemanya, país aquest on la cineasta Leni Riefenstahl va dirigir Tiefland) i La filla del mar (1900).
Als tombants del segle XX el dramaturg s’havia convertit en un autor consagrat que a Espanya col·laborava de forma habitual amb la companyia madrilenya de l’actriu Maria Guerrero i que va seguir escrivint teatre, amb un sector molt ampli de públic, durant les dues primeres dècades del segle XX. Autor del text de La Santa Espina (1907), rondalla musicada per Enric Morera que integrava una sardana homònima que amb el temps esdevindria un himne patriòtic i popular, també es va encarregar del llibret de l’òpera Euda d’Uriac, amb música d’Amadeu Vives.
La faceta professional de Guimerà va córrer de la mà del seu compromís polític i cívic. Va adherir-se al Centre Català (1882), va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid (1885), president de la Lliga de Catalunya (1889), ponent de les Bases de Manresa (1892), president de l’Ateneu Barcelonès (1895) i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1911).
Candidat avalat (i renovat durant un llarg període, sense reeixir) per la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, al Premi Nobel de Literatura de l’Acadèmia Sueca, el dramaturg va rebre la Creu de la Legió d’Honor pel Govern francès (1916). Barcelona l’havia fet fill adoptiu el 1909.
Àngel Guimerà va morir al seu domicili del barceloní carrer de Petritxol el 18 de juliol de 1924. La ciutat li va retre homenatge amb una estàtua de bronze que saluda els vianants que passegen per la plaça de Sant Josep Oriol. Santa Cruz de Tenerife li va dedicar un teatre (Teatre Guimerà), el més antic de les Illes Canàries. Al Vendrell s’hi pot visitar la casa pairal familiar (Cal Ximet), un museu des del 1974.
L’hipogeu va ser adquirit l’any 1884 per Àngel Guimerà Jorge. Juntament amb ell es va enterrar Pere Aldavert (1850-1932), periodista i polític referent pels inicis del moviment catalanista, amb el qual li va unir una relació personal.