Ruta Cultural del Cementiri de Sarrià. Un passeig de dones

Normalment, quan passegem pels cementiris, la història s'ha explicat sovint a través dels cognoms dels homes, dels grans panteons familiars o de les figures masculines il·lustres. Però avui farem un exercici de rescat històric: aquesta ruta se centrarà única i exclusivament en les dones enterrades aquí. Volem recuperar les seves biografies, les seves lluites i la seva empremta en la societat, sovint silenciada pel pas del temps.

Història i Orígens (c. 1843) Per entendre on som, hem de viatjar en el temps, concretament cap a l'any 1843, data aproximada de la fundació d'aquest recinte.

Cal recordar que Sarrià, fins que no s’incorporà a la ciutat de Barcelona l’any 1921, havia estat un poble d’estiueig d’alguns dels ciutadans més benestants de la ciutat comtal. Curiosament, però, aquests grans propietaris es feren enterrar als grans cementiris de la ciutat, com el de Montjuïc o el del Poblenou. Aquest és el motiu pel qual en aquest cementiri no hi trobem grans sepultures monumentals ni ostentoses, sinó que respira un aire senzill, proper i de poble.

Conèixer els orígens exactes d’aquest singular cementiri se’ns fa difícil. Malauradament, la documentació més antiga es va perdre en un incendi que va patir la parròquia de Sant Vicenç durant la Guerra Civil, i amb ell van desaparèixer els arxius. El primer document escrit que es conserva data de 1922, on ja hi trobem una llista de difunts així com les fitxes de construcció de l'oficina o els dipòsits.

Si us fixeu en l'estructura, el cementiri consta de dos departaments:

• El primer departament: És el cementiri més antic. Té una planta rectangular estructurada per un eix central que va des de la porta fins a la capella. Els murs perimetrals contenen els nínxols i al centre hi trobem els panteons. En aquesta primera construcció hi trobem la mà de l’arquitecte i urbanista Francesc Renart i Arús.
• El segon departament: És fruit d’una ampliació posterior.

Ens trobem al cor del barri de les Tres Torres, una zona residencial de grans pisos i torres modernes. I, tanmateix, enmig d’aquests edificis, el cementiri encara conserva el seu aire de poble, silenciós i buit. Segurament van ser aquestes característiques les que van portar a l’escriptor Carlos Ruiz Zafón a inspirar-se en aquest lloc per a un passatge de la seva novel·la Marina. Ell el descriu com un cementiri que apareix i desapareix al seu caprici, precisament per aquesta peculiar i amagada ubicació.

Aquest és l'exemple més clar del paper actiu de la dona com a comitenta d'obres d'art.

El panteó no sorgeix del no-res; va ser encarregat directament per Remei Bergés, vídua del Dr. Turell, l'any 1930. Ella és qui tria el mestre d'obres (Joan Ventura) i el marbrista (Antoni Pujol).

La Remei no només construeix una tomba, sinó un missatge. La decoració reflecteix una visió del món molt lligada a l'espiritualitat femenina de l'època: el Sagrat Cor (amor de Déu), i la dualitat entre el pecat (la serp a la part inferior) i el cel (l'estrella a la superior).

Tot i que el marit era una figura molt pública (fundador de la Creu Roja Sarrià i polític), és la vídua qui, amb aquest temple clàssic, s'assegura que el seu llegat perduri amb la dignitat que corresponia a una família influent de la zona.

Aquí la importància de la dona rau en el relat emocional i històric.

Josep Margenat va ser un "màrtir" polític, assassinat el 1843 durant la revolta de la Jamància. En un moment de gran convulsió política (bombardeigs, revoltes contra Espartero), la família, i concretament les dones, són les que mantenen la cohesió.

El panteó destaca pels seus epitafis, que són una "obra literària". Cal fixar-se en la placa esquerra: és un escrit de la dona. En una època on les dones tenien poca veu pública, aquí la seva veu queda gravada en pedra per a l'eternitat, dialogant amb el marit difunt.

El matrimoni de Josep Margenat amb la filla de Salvador Bonaplata no va ser només una unió familiar, sinó un fenòmen que solía succeir freqüentment entre les famílies benestants. En la societat del segle XIX, les dones actuaven sovint com a connexions entre llinatges, i en aquest cas, ella va ser la peça clau que va fusionar dos mons poderosos: el poder polític local dels Margenat (farmacèutics i líders de l'ajuntament) amb el capital i la modernitat industrial dels Bonaplata (pioners del vapor i la indústria tèxtil a Catalunya).

Aquesta aliança, segellada a través d'ella, va dotar a la família dels recursos econòmics i la influència necessària per impulsar les reformes liberals que modernitzarien Sarrià. Sense la seva figura com a nexe, aquesta acumulació de capital polític i econòmic no hauria estat possible, i potser Sarrià no hauria fet el salt de poble agrícola a la vila residencial i cosmopolita que coneixem avui.

Aquest panteó il·lustra com la burgesia, liderada sovint des de l'àmbit domèstic per les dones, impulsava l'alta cultura i la religiositat.

La família Mumbrú no només va destacar pel seu patrimoni, sinó per estar estretament lligada al teixit associatiu de la vila, sent una peça clau en institucions com l'Acadèmia Josefina (l’actual Centre Parroquial de Sant Vicenç) i l'Orfeó Sarrianenc. Però si rasquem sota la superfície d'aquest mecenatge, sovint trobem que el motor d'aquesta vida social i cultural eren les dones de la família.

Mentre els homes figuraven en els càrrecs honorífics, eren elles les que, des de l'ombra o a través de les 'Juntes de Dames', organitzaven la logística real de la beneficència i la cultura. Elles eren les encarregades de gestionar els robers per als pobres, d'organitzar les vetllades teatrals per recaptar fons i de mantenir viva la cohesió del barri. La cessió del local per a l'Acadèmia Josefina no va ser només un acte immobiliari, sinó una voluntat expressa de crear un espai de trobada comunitària. Així, des de la seva finca de Can Mestres, aquestes dones exercien una influència subtil però poderosa: convertien el seu estatus privat en servei públic, teixint una xarxa de solidaritat i cultura que, en el fons, era el que donava vida i identitat al poble de Sarrià.

La tria d'un arquitecte de renom com August Font i Carreras (alumne d'Elies Rogent i arquitecte de la Plaça de les Arenes) i de l'escultor local Josep Pagès demostra un alt nivell cultural.

La delicadesa del treball de traceria neogòtica i els motius florals (llorer, heura, campanetes) connecten amb el gust pel detalls naturalistes propis del modernisme, un estil on la figura femenina i la natura eren centrals. Aquest panteó, elevat sobre un pedestal, no només recorda els morts, sinó que projecta el poder d'una família que, des de la seva finca (Can Mestres), controlava gran part de la vida social de Vallvidrera i Sarrià.

Ens aturem ara davant d'una sepultura que representa l'aristocràcia més clàssica de Sarrià. Aquí hi reposa Maria de la Concepción Martín Magarola (1811-1862).

La seva figura és clau per entendre com funcionaven les grans famílies de l'època: les dones eren sovint la peça angular que unia títols i patrimonis. Concepción era filla del Baró de Balsareny (Ferran Martín) i de la noble Francisca Magarola. Però, a més, a través del seu matrimoni amb Luis Carlos de Alós i López de Haro, es va convertir en Marquesa d'Alós.

Ella representa, doncs, la unió de dos grans títols nobiliaris: la Baronia de Balsareny i el Marquesat d'Alós. Va ser mare de l'hereu, José Joaquín Alós Martín, qui acumularia tots aquests títols. Sense ella, la continuïtat i la fusió d'aquest poder no hauria estat possible.

La Concepción va  morir l'any 1862 a la seva casa d'estiueig aquí a Sarrià, coneguda com a Can Monràs.

Aquesta finca, situada a la zona alta (on avui hi ha les Germanes de l'Assumpció), era una de les grans propietats que definien el paisatge de la vila, juntament amb d'altres com Can Mestres o Can Sentmenat.

El fet que la Concepción morís a la casa de Sarrià i fos enterrada en aquest cementiri (i no en un de més cèntric a Barcelona en un primer moment o traslladada aquí per voluntat familiar) reforça la idea que Sarrià no era només un lloc d'esbarjo, sinó un lloc de vida i mort per a aquestes dones. En un moment on les dones solien quedar eclipsades sota l'ombra del marit, aquesta làpida és un acte de reivindicació on ella ostenta amb orgull la seva identitat i títols propis. Lluny de ser un simple complement, s'erigeix com a protagonista del llinatge, trencant el silenci habitual per gravar el seu poder en pedra.

Avui, la seva antiga casa (Can Monràs) és un espai religiós femení (Germanes de l'Assumpció). És una paradoxa bonica: una casa que va ser governada per una gran dama de la noblesa, ha acabat sent gestionada per una comunitat de dones religioses, mantenint d'alguna manera una presència femenina al capdavant de l'edifici.

Canviem ara de registre per aturar-nos davant el nínxol d'Esther Casals Alsina. Fins ara hem parlat de dones que gestionaven patrimonis des de l'àmbit privat, però l'Esther representa una figura molt diferent: la dona professional, moderna i pública de la Barcelona dels anys 30. Ella va ser una actriu destacada, però no d'un teatre qualsevol, sinó que formava part de la companyia del Teatre Studium. Aquest espai, situat al carrer Bailèn i impulsat pel polifacètic joier i artista Lluís Masriera al seu taller, era molt més que un escenari; era un centre d'avantguarda i alta cultura. Actuar al Studium significava formar part de l'elit intel·lectual de la ciutat, allunyant-se del teatre més popular o de varietats per apostar per un art més experimental, refinat i exigent, on la burgesia il·lustrada anava a veure les últimes tendències europees.

La vàlua artística de l'Esther va quedar immortalitzada a la premsa de l'època, concretament al diari republicà La Humanitat. En la seva edició del 15 de gener de 1935, poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, el crític li va dedicar unes paraules que avui, dia 8 de març, cobren un sentit especial. Lluny de lloar-ne només la bellesa o la gràcia, com era habitual en les cròniques sobre dones, el diari la descrivia com “La senyoreta Esther Casals, que en dos personatges molt distints sabé ésser una actriu intel·ligent, sensible i comprensiva, és a dir, una actriu de les que, llastimosament, no abunden ni en els teatres professionals.”'

Aquest adjectiu, "intel·ligent", és clau: ens demostra que l'Esther no era un simple ornament a l'escenari, sinó una actriu amb una profunda capacitat d'anàlisi psicològica dels seus personatges. En aquest racó del cementiri, doncs, reivindiquem la memòria d'aquella generació d'artistes i treballadores de la cultura que van viure l'esplendor de la Segona República, una època daurada de professionalització femenina que quedaria tràgicament estroncada per la guerra i la dictadura.

Ariana Benedé Jover (Barcelona, 28 d'octubre de 1997 - Barcelona, 2 de setembre de 2016) va ser una activista contra la leucèmia i impulsora del Projecte ARI. Diagnosticada als tretze anys amb una leucèmia limfoblàstica aguda, l'Ariana no es va conformar a ser només una pacient; juntament amb la seva mare, l'Àngela Jover Montal, es va convertir en l'ànima i motor d'un moviment solidari imparable. Després de descobrir que als Estats Units existia una teràpia pionera anomenada CAR-T, es van proposar un objectiu titànic: aconseguir els recursos necessaris per portar aquest tractament a Barcelona i implantar-lo a la sanitat pública.
Així va néixer el Projecte ARI (acrònim d'Assistència Recerca Intensiva i, alhora, el nom de la seva impulsora). El que va començar com la il·lusió d'organitzar un concert benèfic amb amigues, va acabar convertint-se en una onada de solidaritat que va involucrar tota la societat: des de concerts amb entrades exhaurides a la sala Luz de Gas fins al suport de personalitats com Leo Messi o Joan Manuel Serrat. Gràcies a aquesta empenta incansable, el projecte va aconseguir recaptar molts diners, demostrant la capacitat de lideratge de dues dones , mare i filla, per mobilitzar la ciutadania a favor de la ciència i la millora de les condicions dels pacients.
Tot i que l'Ariana ens va deixar el setembre de 2016, el seu llegat continua salvant vides cada dia. Gràcies als fons recaptats i a la recerca impulsada, l'Hospital Clínic va desenvolupar el CAR-T ARI-0001, el primer tractament d'aquest tipus creat íntegrament a Europa i aprovat per l'Agència Espanyola del Medicament l'any 2021. A finals de 2023, més de 300 persones ja havien estat tractades amb aquesta teràpia, amb un percentatge de curació del 90%. El 2026, més de 530 persones han aconseguit ser tractades amb èxit amb les versions ARI CAR-T 1, 2 i 3, marcant un avanç significatiu en aquesta tecnologia.
Avui, l'Ariana no és només un record en aquest cementiri, sinó la força vital que ha permès que centenars de persones tinguin una segona oportunitat.
“Si tots els que ja hem passat per aquest tractament i els futurs pacients que hi passaran només li donéssim un any de vida a l’Ariana, seria eterna”

Ens aturem ara davant d'aquest panteó col·lectiu, un espai exclusivament femení on descansen les Filles de Maria Auxiliadora, les germanes salesianes. És precisament aquí, envoltats per aquesta comunitat de dones, on hem de parlar d'una figura cabdal per a Sarrià i per a Barcelona: la Dorotea de Chopitea.

Tot i que la Dorotea no està enterrada exactament en aquest panteó, el seu esperit hi és ben present. Ella va ser coneguda com 'l'almoinera de Déu'. D'origen xilè i casada amb el banquer Josep Maria Serra, en quedar viuda va utilitzar la seva immensa herència no per a l'oci, sinó per construir una xarxa de suport social impressionant: va finançar hospitals (com el de Sant Joan de Déu), escoles i tallers per a la gent obrera.

Però, quin és el seu lligam amb aquestes dones que veieu aquí enterrades? La Dorotea va ser la gran mecenes i protectora de l'ordre salesiana a Barcelona. El vincle era tan fort que, quan va morir l'any 1891, va ser enterrada inicialment al cementiri del Poblenou, al panteó familiar. Però la seva santedat i la seva connexió amb les Salesianes eren tan evidents que, l'any 1928, un cop iniciat el seu procés de beatificació, les seves despulles van ser reclamades i traslladades des del Poblenou fins a Sarrià.

Van ser portades amb la carrossa 'Estufa' (de gran luxe) fins a la capella de la Casa de les Filles de Maria Auxiliadora, al passeig de Sant Joan Bosco, molt a prop d'aquí. El fet que l'ordre volgués tenir-la "a casa" demostra que la consideraven gairebé una mare fundadora. 

Ens aturem ara davant d'una figura que ens transporta a la Barcelona més contemporània, creativa i oberta al món: la de la pianista i compositora de jazz Mercedes Rossy Costa. Nascuda el 1961, la Mercedes representa la determinació de l'artista que no coneix fronteres. Tot i tenir una formació clàssica des de nena, a principis dels anys 80 va sentir la crida de la llibertat del jazz i va decidir dedicar-hi la vida. El seu talent la va portar primer a Munic i, més tard, a obtenir una beca per a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston, on es va graduar el 1992. No era només una intèrpret excepcional; era una líder de banda i una compositora amb una veu pròpia que va fascinar els grans músics de l'escena nord-americana.

En un gènere com el jazz, històricament dominat per figures masculines, la Mercedes es va guanyar un respecte absolut com a "bandleader". Per la seva banda van passar gegants com el saxofonista Mark Turner o Steve Wilson, amb qui va girar per tot Europa. Escoltar el seu nom és parlar d'una ambaixadora cultural de primer ordre que va portar el nom de Barcelona i de Sarrià a les sales més exigents de Nova York i Boston, actuant al costat de figures com Seamus Blake o Antonio Hart. La seva música era com ella: intel·ligent, sensible i trencadora.

Malauradament, la seva estrella es va apagar massa d'hora, l'any 1995, amb només 34 anys. Però el silenci d'aquest cementiri no ha pogut emmudir la seva obra. Després de la seva mort, els seus companys de generació van voler retre-li homenatge gravant l'àlbum The Music of Mercedes Rossy, assegurant que les seves composicions continuessin sonant en els escenaris de tot el món. Una de les seves peces més emblemàtiques es titula, precisament, "The Newcomer" (la nouvinguda).

Ens trobem ara davant la memòria d'una dona d'una dimensió intel·lectual i humana realment extraordinària: la Mercè Pàniker i Alemany. Filla de l’empresari indi Sri Ramuni Paniker i de mare catalana, la Mercè va formar part d’una nissaga de pensadors i filòsofs, germana de Raimon Panikkar i Salvador Pàniker, però ella va decidir traçar el seu propi camí en un món que, en aquell moment, estava gairebé tancat a les dones: el de la indústria química i l'alta direcció empresarial. Llicenciada en Ciències Químiques l'any 1943, va assumir les regnes de l'empresa familiar, Pániker SA, dirigint-la amb mà ferma durant dues dècades. En un sector tan masculinitzat com el dels tints i les coles per a la indústria de la pell, la Mercè no només es va fer respectar, sinó que va arribar a presidir la Unió Internacional de Químics de l’Adoberia, convertint-se en una veu autoritzada a escala mundial.

Però la seva ambició no era només professional; la Mercè creia fermament en la capacitat transformadora de les dones. Després d'una carrera d'èxit en el sector privat, va dedicar gran part de la seva energia a l'activisme social i a la promoció de la dona empresària. L’any 1992 va cofundar FEMVISIO, una entitat pionera dedicada a potenciar el paper de les dones en el món dels negocis a escala europea. El seu compromís la va portar fins a la històrica Conferència de Pequín sobre la Dona el 1995 i a actuar com a assessora industrial per a les Nacions Unides en missions per Àfrica, Àsia i Amèrica. La Mercè era la prova vivent que una dona catalana podia liderar el desenvolupament industrial global sense perdre les seves arrels.

El seu llegat final ens parla de generositat i de retorn a les essències. En honor al seu pare, va establir la Fundació Ramuni Paniker Trust a l’estat indi de Kerala, destinada a ajudar estudiants amb talent però sense recursos, tancant així el cercle de la seva vida multicultural. Reconeguda amb la Medalla President Macià i la Medalla d’Argent a la millor ciutadana europea, la Mercè Pàniker descansa en aquest cementiri de Sarrià com un símbol de la dona moderna: una emprenedora incansable, una química brillant i, per sobre de tot, una activista que va lluitar perquè el talent femení fos reconegut en tots els racons del món.

Pilar Bertran Vallès (Barcelona, 1905–1998) fou una bibliotecària catalana destacada per la seva tasca en el desenvolupament de la lectura pública a Catalunya. Formada a l’Escola Superior de Bibliotecàries, institució creada per la Mancomunitat de Catalunya, hi ingressà el 1923 i es graduà el 1927 amb qualificació excel·lent, obtenint el títol de bibliotecària, arxivera i funcionària. La seva formació es veié marcada pels canvis polítics de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que transformaren el projecte pedagògic original i accentuaren la castellanització administrativa.

El 1928 fou nomenada primera directora de la Biblioteca Popular de Manresa, càrrec que exercí fins al 1935. Durant els primers mesos, mentre l’equipament definitiu no estava disponible, treballà en la catalogació dels fons a Barcelona; posteriorment la biblioteca s’instal·là a l’Institut Lluís de Peguera. Des d’aquesta institució impulsà intensament la vida cultural manresana: organitzà conferències, debats i activitats lectores, i establí vincles amb l’Ajuntament i el teixit associatiu. Hi convidà intel·lectuals rellevants del moment com Carles Soldevila, Josep Maria López-Picó, Jaume Serra Húnter, Joaquim Amat-Piniella i J. V. Foix, deixant als dietaris de la biblioteca un testimoni detallat dels interessos culturals i dels hàbits lectors de la societat de l’època.

El 1935, a petició pròpia per motius familiars, fou traslladada a la Biblioteca Ignasi Iglésias, al barri de Sant Andreu, després que li ho confirmés el bibliotecari i organitzador de la Xarxa de Biblioteques Populars, Jordi Rubió i Balaguer. En el seu comiat expressà l’estreta vinculació emocional amb la biblioteca manresana, la primera on havia treballat i a la qual havia dedicat les seves il·lusions professionals.

Continuà exercint la seva professió fins a la jubilació, elaborant anuaris i articles que constitueixen una font valuosa per a la història de les biblioteques catalanes. Va morir a Barcelona el 13 de novembre de 1998, als 93 anys, després d’una trajectòria dedicada plenament a la difusió cultural i al servei públic de la lectura.

Ens trobem davant d'una de les sepultures més visitades i respectades d'aquest recinte, on descansa la poeta Clementina Arderiu (1889-1976). Tot i que comparteix espai amb el seu marit, el gran intel·lectual Carles Riba, avui som aquí per reivindicar-la a ella: una dona que va saber construir una identitat literària poderosa i singular en un món de lletres dominat per homes. 

Mig segle després, el seu llegat no només no s'ha apagat, sinó que ha crescut. Si fa cinquanta anys la veu de la Clementina s’apagava físicament en aquest barri de Sarrià que tant estimava, la seva poesia, aquella que ella mateixa definia com 'l’esperança encara', continua bategant amb una força absoluta. Aquests 50 anys de silenci han servit per confirmar que la seva obra ha superat la prova del temps, consolidant-la com una de les veus més lliures i imprescindibles de la nostra cultura. Avui, mig segle després, la Clementina torna a ser present entre nosaltres.

 L'estret lligam amb Riba va ser clau en la seva vida, però com bé va dir l'escriptora Montserrat Roig, la Clementina era una dona feta amb la "suavitat de la porcellana i el tremp del roure", capaç de transcendir l'ombra del seu marit per esdevenir una de les poetes més pures i treballades de la nostra literatura.

La seva trajectòria va començar a brillar molt d'hora, i la revista Feminal no va trigar a fer-se’n ressò. En una època on les dones tot just treien el cap a l'esfera pública, la publicació de Carme Karr va celebrar l'aparició de la Clementina com una alenada d'aire fresc, destacant-la com una jove promesa que aportava una sensibilitat noucentista renovada. Ella formava part d'aquell cercle d'intel·lectuals i artistes que es reunien al voltant de la pintora russa Olga Sacharoff; dones que, a través de la revista i de les seves trobades a Sarrià i Sant Gervasi, teixien una xarxa de modernitat que anava molt més enllà de la "idealització de la vida quotidiana" que sovint se'ls atribuïa. 

La relació de la Clementina amb Sarrià no era només residencial, sinó profundament activa i creativa. Un dels testimonis més bonics d'aquest arrelament és la seva participació al diari local La Cònsola. En aquesta publicació, que era un autèntic mirall de la vida intel·lectual del barri, la Clementina hi publicava els seus poemes regularment, sovint compartint pàgines i espai creatiu amb el seu marit, Carles Riba.

Aquesta col·laboració a La Cònsola ens mostra una faceta molt propera de la parella: no eren només grans figures de la literatura nacional que vivien aïllades, sinó veïns compromesos que volien parlar directament a la gent del seu entorn. 

Però la Clementina no va ser només una poeta d'amor i joia; va ser una dona de resistència. Després de patir l'exili a França durant la Guerra Civil, el matrimoni va decidir tornar a Catalunya el 1943 per viure el que es va anomenar "l'exili interior". El seu pis de l'avinguda de la República Argentina es va convertir en un refugi per a la cultura catalana clandestina sota el franquisme. Allà, la Clementina va seguir escrivint obres mestres com Sempre i ara o L'esperança encara, poemes on defensava la fe, la dignitat i, sobretot, la condició femenina davant d'un món que intentava silenciar-la. Avui la recordem com la poeta que, entre el "fil d'argent" de l'ofici familiar i la força dels seus versos, va aconseguir bastir una identitat pròpia i lliure que encara avui ens commou.

Arribem ara a un punt clau de la nostra ruta per entendre la lluita de les dones per l'accés a la formació i el reconeixement professional: Emília Coranty Llurià. L’Emília no va ser només una pintora de gran talent, sinó una verdadera pionera que va trencar el primer gran sostre de vidre en el món de l’art català. El curs 1885-1886, el seu nom va fer història en ser el primer d'una dona a aparèixer a les fulles de matrícula de la prestigiosa Escola de la Llotja de Barcelona. En aquell any, entre gairebé 500 alumnes homes, només ella i Francisca Sans es van atrevir a ocupar un espai que la societat de l’època considerava exclusivament masculí.

La seva carrera va ser meteòrica i va traspassar les nostres fronteres gràcies a la seva determinació. Va ser la primera dona a obtenir una beca d’estudis a Roma, una oportunitat que va aprofitar per perfeccionar la seva tècnica i que la portaria més tard a viure al París de l’Exposició Universal. Però potser una de les seves fites més brillants va ser la seva participació en l'Exposició Mundial de Chicago de 1893. Allà, l’Emília va formar part d’un moment històric per al feminisme artístic: va exposar al "Pabelló de la Dona", un espai dissenyat exclusivament per una arquitecta per mostrar el talent femení mundial, on va compartir honors amb artistes de la talla de Mary Cassatt i va tornar amb una medalla de plata.

Sovint, la crítica del seu temps va intentar denominar la seva obra com a "pintura femenina" per la seva mestria amb les flors i les natures mortes, però l’Emília va demostrar una versatilitat tècnica extraordinària, destacant també en el disseny de blondes, brodats i projectes ornamentals que van ser premiats amb medalles d'or. Però si volem entendre realment qui era l'Emília més enllà dels premis i les medalles, hem de fullejar les pàgines de la revista Feminal. Aquesta publicació, dirigida per Carme Karr, no era només una revista de tendències; era el cor del feminisme cultural català i el lloc on les dones van començar a parlar per elles mateixes.

En aquestes pàgines que avui recordem, veiem una Emília Coranty en plena acció, exercint una sororitat activa que anava molt més enllà dels pinzells. El seu llegat més gran va ser el seu compromís amb les futures generacions. Com a professora a la mateixa Llotja i a l'Escola Superior per a la Dona, va lluitar perquè les joves tinguessin una formació artística de qualitat i remunerada. La revista la citava sovint com l'exemple a seguir. En una època on l'art femení es considerava un passatemps, Feminal la reivindicava com una "professora efectiva" amb sou i càtedra, una dona que vivia del seu talent i que trencava l'estereotip de l'aficionada. Aquesta connexió amb Feminal ens demostra que l'Emília no era una dona aïllada. Formava part d'una intel·lectualitat femenina que utilitzava la premsa per exigir el lloc que els corresponia en la història.

En morir el 1944, la seva generositat no es va aturar: va llegar la seva pròpia casa i els seus béns per crear la Fundació Guasch-Coranty i els premis internacionals que encara avui continuen donant suport a artistes d'ambdós sexes. 

L’Emília no descansa sola; està enterrada al costat del seu marit, el també reconegut pintor Francesc Guasch i Homs. Tots dos comparteixen els nínxols 183 i 184, una unió que simbolitza el projecte de vida i d'art que van construir plegats i que encara perdura a través de la fundació i el llegat que porten el nom de tots dos.

Ens aturem ara per parlar d'una figura que representa un canvi fonamental en la història de les dones i de la salut a Sarrià: Maria Boada Soler. Vivim en una època, a principis del segle XX, on el part i la cura dels infants eren considerats assumptes estrictament privats i domèstics. Tanmateix, Maria Boada, que vivia al carrer Robert número 13, va decidir trencar aquest silenci. L'any 1909, conscient que el poble no disposava de cap llevadora destinada a la beneficència municipal, va presentar un escrit a l’Ajuntament de Sarrià sol·licitant la creació d'aquesta plaça per atendre les famílies més pobres. El seu nomenament, el 14 de setembre d'aquell mateix any, no va ser només una fita laboral personal, sinó un acte de reivindicació social: va portar una necessitat íntima femenina a l'esfera de la política i els drets públics.

Aquest ofici de llevadora, que Maria exercia amb un sou de 150 pessetes, anava estretament lligat a una altra figura vital en la història de Sarrià: la de les dides. Hem de recordar que, fins ben entrat el segle XX, la llet materna era l’únic mitjà de supervivència per als nadons. En un Sarrià que creixia, les dides eren dones imprescindibles, sovint contractades per alletar tant els fills de les famílies benestants com els "expòsits", els fills anomenats "il·legítims", que la Casa de la Maternitat de Barcelona enviava a les cases de la vila. Aquesta feina, tot i estar estigmatitzada en certs entorns, era un dels oficis femenins millor retribuïts i reglamentats, fins al punt que l'alcalde de Sarrià rebia instruccions per apujar-los el sou i així garantir que cap criatura es quedés sense aliment.

Així doncs, dones com Maria Boada Soler o la seva companya Sofia Abellí, que també reclamava serveis per a la creixent "classe menestral", van ser les primeres a exigir que l'administració es fes càrrec de la vida i de la cura. Parlar d'elles avui, davant d'aquestes sepultures, és reconèixer la importància d'aquelles xarxes de dones que, amb els seus coneixements i la seva tenacitat, van sostenir la salut i la supervivència de tot el barri, convertint el que era una tasca "invisible" de les llars en un servei públic essencial per a la comunitat.

Fins ara hem vist dones que destacaven en l'art, la beneficència o l'aristocràcia. Però amb la M. Rosa Virós (1935-2010), entrem de ple en el món intel·lectual i en la conquesta dels espais de poder acadèmic. Ella representa una fita històrica recent però transcendental: va ser la primera dona a convertir-se en rectora d'una universitat catalana, dirigint la Universitat Pompeu Fabra entre el 2001 i el 2005. Sembla mentida que haguéssim d'esperar fins al segle XXI per veure una dona al capdavant d'una universitat, i va ser ella qui va trencar aquest sostre de vidre.

Però la M. Rosa no només va gestionar la universitat; la va viure com un espai de llibertat. Filla d'advocat, va estudiar Dret en una època fosca, on les aules eren trinxeres contra el franquisme. Allà, juntament amb figures com Josep Antoni González i Casanova, va entendre que la política era un compromís ètic. Va dedicar la seva vida a estudiar la democràcia quan encara no en teníem, analitzant com votava la gent durant la Segona República i, més tard, dirigint equips de sociologia electoral durant la Transició.

El seu llegat va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla President Macià, però el seu veritable triomf va ser obrir camí. Quan va presidir el Consell Econòmic i Social de Barcelona o quan ensenyava a les aules, la M. Rosa Virós demostrava que l'autoritat i el coneixement no tenen gènere. Avui descansa aquí, havent deixat una universitat més oberta i més lliure que la que ella es va trobar.