Tema: Cultural

Història del cementiri

Barcelona

Francesc Renart i Arús

c. 1843

Sarrià, fins que no s’incorporà a la ciutat de Barcelona l’any 1921, havia estat un poble d’estiueig d’alguns dels ciutadans més benestants de la ciutat comtal. Aquests es feren enterrar als grans cementiris de la ciutat com el de Montjuïc o Poblenou, motiu pel qual en aquest cementiri no hi trobem grans sepultures sinó que és més aviat d’aire senzill.

Conèixer els orígens d’aquest singular cementiri se’ns fa difícil perquè la documentació més antiga es va perdre en un incendi que va patir la parròquia de Sant Vicenç, i amb ell els arxius. El primer document escrit que es conserva data de 1922 on ja hi trobem una llista de difunts així com les fitxes de construcció de la oficina o els dipòsits.

El cementiri consta de dos departaments, el primer és el cementiri més antic, i el segon és fruit d’una ampliació posterior. El primer departament i primer cementiri és de planta rectangular estructurada per un eix central que va de la porta fins a la capella. Els murs perimetrals contenen els nínxols i al centre hi trobem els panteons. En aquesta primera construcció hi trobem la mà de l’arquitecte i urbanista Francesc Renart i Arús.

El petit cementiri de Sarrià està envoltat d’una aura de misteri per la seva amagada ubicació i el seu difícil accés. Es troba al barri de les Tres Torres, un barri residencial amb grans pisos i torres, i enmig d’aquests, el cementiri encara conserva el seu aire de poble, silenciós i buit. Segurament van ser aquestes característiques que van portar a l’escriptor Carlos Ruiz Zafón a inspirar-se en aquest lloc per escriure un passatge de la seva novel·la Marina on el descriu com un cementiri que apareix i desapareix al seu caprici, per aquesta peculiar ubicació.

Tot i que ha estat un cementiri aïllat del nucli de la ciutat, hi podem trobar personatges il·lustres enterrats sense grans panteons, simplement en nínxols amb làpides més aviat senzilles. D’entre aquests podem destacar el poeta J.V. Foix, l’urbanista i dissenyador de jardins com el de Montjuïc Nicolau Rubió i Tudurí, o els artistes Josep Obiols, Jaume Mercader o Emilia Coranty i Francesc Guasch.

 

1- La Capella

Arquitecte: Francesc Renart i Arús – 1849

Accedint al cementiri per les escales d’entrada ens trobem amb la capella realitzada pel mateix arquitecte de tot el conjunt, Francesc Renat i Arús, considerat l’urbanista català més important anterior a Ildefons Cerdà. La seva petjada com a urbanista a la ciutat de Barcelona la trobem a les obres d’ampliació del Port o a les canalitzacions del riu Besòs i Llobregat.

La capella és una construcció quadrangular que amaga un espai de pregària rodó. L’arc d’entrada dona pas a un pòrtic que permet el descans del visitant i dona accés a l’interior. Just damunt de la porta d’entrada, una inscripció ens recorda la benedicció del cementiri i de la seva capella l’any 1843. Tot i això, la documentació ens parla d’una capella de l’any 1849 del mateix arquitecte, així que podem suposar que quan es va fer aquesta benedicció la capella no deuria estar acabada.

L’interior és molt senzill, amb alguns bancs, però es pot destacar el joc fet amb els colors de l’enrajolat del paviment formant una creu grega al centre. A la capçalera s’obra una capella que acull l’altar, un altar presidit amb una imatge de la Verge Maria amb el seu característic mantell blau. L’altar és posterior, dels anys trenta del segle XX i realitzat per l’arquitecte Agustí Domingo Verdaguer, cap del Servei de Cementiris, Sanitat i Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona.

 

 

 

 

 

2- Josep Vicenç Foix i Mas_Nínxol 84, Dep 1

Fill de Sarrià i d’una família de pastissers molt coneguda de la zona, la qual encara existeix, va esdevenir una de les figures literàries més destacades de l’avantguarda catalana. Va ser poeta, periodista i assagista.

Inicialment, mentre que treballava al negoci familiar, va tenir la sort de contactar amb els intel·lectuals barcelonins de l’època, especialment poetes, com per exemple Carles Riba, el qual també està enterrat en aquest cementiri. Gràcies a això, va començar la seva carrera literària en diferents revistes. Al costat dels artistes del moment i amics d’ell com Dalí, Miró o García Lorca es va fer un nom. També va ser l’impulsor de joves artistes com Joan Brossa.

Les seves obres més destacades són els poemaris Sol i de dol i Les irreals omegues, i en prosa Cròniques de l’ultrason.

Premiat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Morí el 29 de gener de 1987 a l’edat de 94 anys.

 

 

3- Julio San Miguel Arribas_Tomba 8, Dep 1

Julio San Miguel Arribas, nascut a Barcelona l’any 1919, va arribar a ser el President de la Companyia de Tramvies de Barcelona, la qual va ser denominada posteriorment com a Transports de Barcelona.

El germà va ser Alfredo San Miguel, un destacat geòleg, director del Museu Martorell de Geologia, el primer edifici de BCN construït amb la finalitat de ser un museu públic (1882), i qui també va ser catedràtic de la UB a la Facultat de Ciències Geològiques.

Julio San Miguel va morir l’any 2004.

 

 

 

4- Jaume Planas i Guasch_tomba especial 7, Dep 1

Jaume Planas i Guasch va ser el fundador de la Clínica Planas, pionera en cirurgia plàstica i estètica d’Europa.

Nascut a Barcelona el 27 de juliol de 1915, era fill d’un marbrista i escultor, ofici que el va marcar des de petit. Es va llicenciar en Medicina, però anys abans, la Guerra Civil el va obligar a exercir com a metge de batalló en cirurgia reparadora, on treballà a urgències. Aquest fet, juntament amb unes cremades que va patir en una ma a causa de l’aplicació directe de radiacions (a Espanya no hi havia aparells de Raigs X), va ser l’inici del què seria en el futur la seva especialitat. Viatjà als EUA per curar-se la ma amb cirurgia plàstica i es va quedar uns anys per estudiar aquelles tècniques.

Al retornar, va fundar l’any 1972 la Clínica Plàstica i Estètica Jaume Planas, la primera d’Europa dedicada únicament a aquest camp, i en la qual hi va treballar pràcticament fins a la seva mort. Gràcies a la seva labor, Barcelona es va convertir en un punt de referència mundial en cirurgia plàstica. El Dr. Planas va ser membre fundador i president de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica i Estètica, membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Saragossa i d’altres societats internacionals del món de la medicina.

Va morir l’any 2004 als 89 anys d’edat.

 

 

4 Bis. Panteó Dr. Josep Turell_ Dep. 1, panteó 4

El panteó va ser encarregat per Remei Bergés, vídua del Dr. Turell l’any 1930 al mestre d’obres Joan Ventura i al marbrista Antoni Pujol. La construcció segueix la tipologia de temple clàssic i destaca sobretot per les dues columnes jòniques que flanquegen una porta d’entrada de ferro i sostenen el fris que està ocupat pel nom del difunt. Al damunt, dins del timpà, es pot observar la figura de Jesucrist en la seva forma de Sagrat Cor, símbol de l’amor de Déu cap a tots els homes i dones. A la decoració de la porta de ferro hi podem veure unes creus envoltades de motius vegetals, i a la part inferior de la creu una serp entortolligada que representa el pecat i se’l relaciona amb l’infern, en canvi, a la part superior, podem veure una estrella, símbol del cel. Als dos costats del braç horitzontal de la creu hi ha elements florals que es poden relacionar amb la vida.

Josep Turell Isbert (Sarrià, 1875 – Barcelona, 1930) era metge i polític; havia estat fundador de Creu Roja Sarrià (1916) i fundador de l’Escola d’Infermeres de Creu Roja. També havia estat president de la Junta de Defensa Pro Autonomia Municipal de Sarrià (1921) i era regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1924). També era el President de l’Associació Vila Jardí de Valldoreix (1925). Anys més tard, el 1928 serà conseller de “Tranvía y Urbanizaciones de Valldoreix, S.A”.

 

 

5- Josep Margenat i Cuyàs_panteó 8, Dep 1

El panteó de Josep Margenat i Cuyàs és una de les sepultures més rellevants del cementiri. Josep Margenat era farmacèutic i síndic de l’antic ajuntament de Sarrià, de caire liberal-progressista. Sent una de les famílies més influents de Sarrià, Josep Margenat es va casar amb una de les filles de Salvador Bonaplata, un gran industrial del mateix caire polític.

Josep Margenat va morir assassinat el 5 de setembre del 1843 per les forces de la Jamància, una revolta progressista de caire nítidament popular que esclatà a Barcelona un mes abans en contra de l’Estat liberal a Espanya. La revolta s’inicià com a ajuda a la insurrecció contra el govern del General Espartero, quan aquest feia la regència d’Isabel II, i va poder acabar amb aquest, el qual havia fet bombardejar la ciutat. No obstant això, no va ser d’ajuda perquè no es va respectar l’acord amb la Junta Suprema de BCN de crear la Junta Central, i es volien convocar noves corts. Aquest gest de sentit conservador va provocar la revolta i aquesta fa ser sufocada amb un bombardeig a la ciutat encara més cruent. El següent general, Joan Prim es va posar al costat del govern, tot i semblar que era de postulats progressistes. La fi de la lluita va significar la submissió definitiva de BCN al govern de Madrid i a la centralització que portà a terme els moderats des d’aquest moment.

Els epitafis escrits al seu panteó són una autèntica obra literària al voltant d’un fet que va commoure la societat sarrianenca de l’època: en la placa introductòria es presenta el difunt, a la part esquerra un escrit de la dona, al darrera l’escrit dels fills i a la dreta un escrit en boca del propi difunt dedicat a la seva dona i als seus fills.

Actualment, Josep Margenat dóna nom a un carrer molt proper al cementiri.

 

 

 

6- Onofrè Garí i Torrent_panteó 2, Dep. 1

Onofrè Garí va ser un pintor, nascut l’any 1872 als EUA, concretament a Charleston, Carolina del Sud. Era fill d’un capità de vaixell mercant.  Es va casar amb Francisca Romeu, propietària original del panteó i qui morí anys després, durant la Guerra Civíl espanyola (1938).

Una de les seves obres més destacades va ser una pintura sobre tela de l’any 1895 titulada “Premi sense goig- Tristos records”, i que actualment llueix a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El quadre representa l’interior d’una casa de pescadors de la Barceloneta, en el moment que un jove mariner acaba d’entregar a la família d’un company mort a la guerra les seves últimes pertinences.

Onofrè Garí morí l’any 1920 i al 1925 les seves restes van ser traslladades d’un nínxol d’aquest cementiri al panteó.

 

 

 

7- Família Codina i Formosa_panteó 3, Dep. 1

Joan Baptista Codina i Formosa, nascut a Sabadell l’any 1860, era doctor en Filosofia i Lletres i en Teologia. Fou catedràtic del Seminari Conciliar de Barcelona, des d’on defensava la utilitat de les llengües grega i hebrea pels alumnes de la carrera eclesiàstica. Dins del món de les lletres catalanes se’l recorda per ser l’autor del primer intent de traducció de la Bíblia al català i  va destacar en ser un precursor de les versions bíbliques dels monjos de Montserrat.

Les seves restes van ser traslladades d’un nínxol d’aquest cementiri a aquest panteó que va comprar el seu germà Joaquin Codina l’any 1923. Dos anys després, l’Ajuntament de Sabadell va anomenar un carrer amb el nom del Doctor Codina.

 

 

 

8- Família Mumbrú_panteó 9, Dep 1

La família Mumbrú tenia un fort lligam amb la història social i cultural de Sarrià, ja que entre altres actuacions, va cedir un local a l’Acadèmia Josefina, la qual va esdevenir l’actual centre Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, on hi canta l’Orfeó Sarrianenc, s’hi fan representacions teatrals, conferències, etc. A més, eren els propietaris de la finca on actualment hi ha la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons, que antigament havia estat una masia coneguda com a Can Mestres datada del s. XVI. Aquesta casa, ubicada a Vallvidrera (Av. Vallvidrera, 25), serveix a la UB per fer activitats institucionals, sessions de treball, reunions, etc. A més, disposa d’una col·lecció d’art i de mobiliari del Dr. Agustí Pedro i Pons.

El destacat Panteó  neogòtic de la família Mumbrú va ser fet l’any 1892 per l’arquitecte August Font i Carreras, destacat alumne de l’arquitecte Elies Rogent, amb el qual va col·laborar en el projecte de la Universitat de Barcelona, la restauració de la catedral de Tarragona i participà també en la de Girona. Una de les seves obres més destacades va ser la construcció de la Plaça de Toros de Les Arenes.

El panteó Mumbrú està elevat per un pedestal que aconsegueix que guanyi encara més notorietat davant els altres enterraments. Els murs del templet són calats amb arcs apuntats i un delicat treball de traceria. A les quatre cantonades, sota uns dossers, podem veure quatre escultures d’àngels amb les mans unides en senyal de pregària i la mirada cap al cel. Aquestes quatre escultures són obra de Josep Pagès i Horta, un escultor natural de Sarrià que obtingué alguns premis a les exposicions de Belles Arts de tombants de segle XX. Les mènsules que els sostenen estan decorades amb motius vegetals variats que es combinen amb els capitells de les columnes de les obertures laterals. Entre la vegetació que hi trobem podem destacar el llorer, l’heura o les campanetes. Hi ha dos elements arquitectònics que recorden el treball fet per l’arquitecte a la catedral de Barcelona, el primer són les gàrgoles amb formes d’animals, i el segon són els pinacles superiors que es repeteixen a la seu de la ciutat comtal. El mur de la capçalera, que és cec, a l’exterior recull una inscripció familiar amb els noms i dates dels familiars enterrats, i a l’interior hi ha una creu esculpida al mateix mur.

 

 

 

 

 

 

 

9- Família Llanza_panteó 7, Dep. 1

Joaquim de Llanza i de Belloch, fou una figura destacada de Sarrià de principis del segle XIX. Luisa de Llanza i fou la titular original d’aquest panteó construït l’any 1892, i descendents de la mateixa Casa familiar estan enterrats aquí.

Entre la Guerra Gran o Guerra dels Pirineus (1793 i 1795), on s’enfrontà el Regne d’Espanya i la República Francesa dins del marc de les Guerres de la Revolució Francesa, i la Guerra del Francès (1808 i 1814), la Casa Llanza tenia un gran poder polític a Sarrià que el va consolidar, juntament amb aliats seus, com les famílies Corts, Canet de la Riera, Modolell i altres, totes defensores de l’Antic Règim. Amb el primer ajuntament “constitucional, arran de la proclamació de la Constitució de Cadis de 1812, el seu poder es va veure amenaçat, tot i els anys d’absolutisme que precediren des del 1814 fins al 1820. Precisament era la Casa Margenat (panteó anterior) els quals buscaven un nou tipus d’Estat.

Un cop acabat el Trienni Liberal (1820-23), Joaquim de Llanza i de Belloch és quan va agafar un major protagonisme polític com a màxim dirigent local dels Voluntaris Reialistes, un cos civil armat oficialment creat per a defensar l’Antic Règim. El bàndol liberal també tenia la Milícia Nacional, però va ser abolida per l’absolutisme.

Els posteriors anys es va viure un enfrontament entre els liberals, on també s’incloïen els grans propietaris carlins, i els progressistes, on hi destacaven les famílies Margenat i Negrevernis. La rivalitat arribà fins l’assassinat de Josep Margenat, on s’hi van veure implicats membres de la família Negrevernis. Posteriorment, Sarrià es va decantar per forces del costat carlí, conservadores i dels grans propietaris de terres de Sarrià, els quals també eren grans contribuents de BCN.

 

 

 

 

 

 

10- Arturo Alsina Netto_panteó 1, Dep 1

Arturo Alsina Netto, mort l’any 1927, va ser Tinent General de l’Exèrcit espanyol i Membre del Consell Suprem de Guerra i Marina.

Va escriure el llibre “Última bandera que cobijó al soldado español en América, por el General de División”, el qual tracta de l’última etapa colonial a Cuba.

El panteó va ser construït l’any 1923.

 

 

 

11- Rafael Pérez Samanillo_Panteó 12, Dep. 1

Rafael Pérez Samanillo va ser un pròsper home de negocis i un ric terratinent que va esdevenir l’alcalde de Manila, capital de Filipines, quan aquesta era colònia espanyola. Rafael Pérez es va casar amb Concha Rosales, filla d’una de les nissagues més prestigioses de la ciutat. Durant el seu mandat, Filipines va iniciar la guerra d’independència l’any 1898 i ell va fugir a Barcelona. Aquí es va fer famós perquè el seu germà Luis va construir-se una mansió modernista l’any 1910 que va guanyar un premi d’arquitectura de l’Ajuntament de BCN, la Casa Pérez Samanillo. L’any 1948 aquesta casa va esdevenir l’actual “Círculo Ecuestre”, ubicat a l’Av. Diagonal amb Balmes.

El panteó va ser adquirit l’any 1944 pel mateix Rafael Pérez Samanillo i aquí hi estan enterrats alguns dels seus descendents. Un dels seus fills, que no està enterrat aquí, va ser Jesús Pérez Rosales, un destacat metge en ginecologia i professor a la Facultat de Medicina, però realment conegut per ser un dels majors col·leccionistes d’art catalans del segle XX. A Sitges és molt estimat perquè és on va fer la donació de les seves obres, ubicades al Museu Maricel de Mar.

 

 

 

12- Jorge de Miguel Almirall_panteó 13, Dep. 1

President del Cercle del Liceu del 1962 al 1970. Aquest club privat va ser fundat l’any 1847, d’estil anglès, té un patrimoni artístic important i ofereix salons de prestigi, sales de conferències, biblioteca i altres serveis per ser un lloc de referència a la vida social i cultural de BCN. Es fan recitals, conferències, festes i tot tipus d’actes. Actualment compta amb un miler de socis.

El panteó el va adquirir Jorge de Miguel l’any 1945.

 

 

 

13- Josep Obiols Palau_nínxol 607, Illa 3, Dep 2

Josep Obiols i Palau va ser un pintor, dibuixant i gravador dels més representatius de la cultura noucentista.

Va néixer a Sarrià el 5 de març de 1894, fill d’una família rural humil amb un marcat sentiment religiós. El seu germà gran es va fer capellà. Va estudiar a l’escola pública de Sarrià juntament amb J.V. Foix, el qual fou un gran amic de joventut.

El seu gran mestre va ser Joaquim Torres-Garcia, un pintor uruguaià resident a Sarrià i fundador de l’Escola Catalana de Decoració. Aquí és on amb només 15 anys va començar a treballar l’art i on es va aficionar a la pintura mural.

Al voltant de la tertúlia de La Revista, organitzada al desaparegut Cafè de la Rambla, Obiols es va barrejar amb els intel·lectuals del moment, com per exemple Carles Riba, un altre gran amic seu com també ho va ser J.V. Foix, els dos enterrats en aquest cementiri, el pintor Rafael Benet, el poeta J.M. Lopez-Picó, etc.

Una de les seves obres més emblemàtiques va ser el cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Josep Obiols va morir de malaltia el 25 de juny de 1967, a l’edat de 73 anys, i va ser enterrat al nínxol familiar.

 

 

14- Antonio Garcia-Munté Nuño_Panteó 2B, Dep. 2

Antonio Garcia-Munté va ser un navilier fundador de l’empresa que portava el seu nom, Garcia-Munté, l’any 1948 i que més tard va comprar la major part de les accions de la “Compañia Naviera Española”. El seu propòsit era distribuir combustible sòlid arreu de l’estat. L’any 1972 va tancar. Als anys 70, però, va néixer Comercial García-Munté per importar i distribuir arreu del món tot tipus de combustibles. Posteriorment, es fusionà amb una multinacional holandesa, però la tercera generació de la família segueix al capdavant.

 

 

 

14bis. Wilebaldo Solano Alonso_ Dep. 2, nínxol 33

Nascut a Burgos el 1916 va esdevenir un dirigent comunista destacat del s. XX.
Es va instal·lar amb els seus pares a Barcelona l’any 1929 per raons de feina del seu pare, el qual era militar. Va iniciar els estudis de Medicina i és on va conèixer alguns fills de la burgesia progressista catalana com l’oftalmòleg Barraquer o el dirigent anarquista Ángel Pestaña. Al cap de quatre anys, va deixar els estudis per dedicar-se a la política i al periodisme, fet que el va portar a l’exili i a la presó, però això li va permetre conèixer a personatges històrics com Andreu Nin, fundador del POUM i amb qui va compartir moltes vivències amb l’esperança de transmetre els seus ideals, o durant la Guerra Civíl a Buenaventura Durruti, líder anarquista, a més d’Albert Camus i Jean Paul Sartre durant el seu exili.

Wilebaldo Solano va esdevenir secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica durant la Guerra Civil espanyola i director de la Joventut Comunista. Va participar de nombroses activitats antifranquistes i va ser el secretari general del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Va ser detingut a Montalban pel seu càrrec i condemnat a vint anys de treballs forçat a la França de Vichy (sota domini nazi). Alliberat l’any 1944 es va unir als maquis fins al final de la Segona Guerra Mundial. Posteriorment, durant 28 anys va treballar a l’agència de notícies France Press, com a director del Servei per Amèrica Llatina, i va ser el fundador l’any 1987 de la Fundació Andreu Nin, especialitzada en la recuperació de la trajectòria del líder revolucionari català i en la defensa de la ideologia marxista.
Va ser enterrat en aquesta sepultura adquirida per la seva dona, Maria Teresa Carbonell, filòsofa, traductora i directora de la Fundació Andreu Nin.

 

 

15- Lluís Trias de Bes i Giró_tomba 47, Dep 2

Lluís Trias de Bes va ser un distingit cardiòleg i promotor de l’actual seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, del qual en va ser el President.

Lluís Trias de Bes va néixer l’any 1895, fill d’una família benestant, es va llicenciar en Medicina l’any 1918 amb premi extraordinari. Va estudiar a Paris l’especialitat de cardiologia i al tornar es va dedicar a investigar les malalties del cor. No obstant això, el seu interès anava més enllà i va fundar l’Institut de Medicina tropical, una especialitat inèdita a l’època, i va dirigir l’Hospital d’Infecciosos de Barcelona, on va ressaltar la seva actuació davant les diferents epidèmies que atacaven la ciutat, com per exemple el tifus.

L’abril de 1948, Lluís Trias de Bes va ser decisiu perquè Alexander Fleming vingués a Barcelona a donar un cicle de conferències magistrals a l’Hospital d’Infecciosos.

Per altra banda, també va ser un gran aficionat a l’esport, esdevenint vicepresident del RCD Espanyol (1949-1955) i de la Federació Catalana de Futbol (1956-57).

Va ser enterrat el 26 d’agost de l’any 1974 a la tomba familiar.

 

 

16- Emília Coranty i Francesc Guasch_nínxols 102-103, Dep 2

Emília Coranty (1862-1944), nascuda a Barcelona, fou pintora i professora de dibuix. Se sap que va ser la primera dona en matricular-se a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. A l’acabar els estudis, va viatjar a Itàlia per ampliar-los, i allà va conèixer Francesc Guasch (1861-1923), qui també gaudia d’una beca per realitzar estudis de pintura.

Francesc Guasch, nascut a Valls, també s’havia format a la Llotja de Barcelona, posteriorment a l’escola de San Fernando de Madrid i, després de l’estada a Itàlia, es seguí formant a Paris juntament amb la seva dona. Va esdevenir també crític d’art, i la seva pintura era realista, centrat amb el paisatge i la figura. Fou conservador del Museu d’Art Contemporani i del Palau de Belles Arts.

Tots dos descansen junts en una sepultura on hi destaquen els seus noms i una paleta de pintor molt representativa de les seves figures.

El nínxol que ocupen aquest matrimoni d’artistes és un doble nínxol amb una làpida que destaca enmig de la paret de nínxols per la seva mida però també per la seva decoració. Allunyant-se dels motius més habituals, àngels, mares de Déu o coloms,… la làpida està decorada amb una paleta de pintor i uns pinzells, i amb una fulla de llorer darrere que fa referència a la fama. La paleta conté una inscripció que per desgast es fa gairebé illegible. A part d’aquesta decoració, les lletres escollides no són gens habituals, sinó que són grans i amb cert regust modernista, i com passava a la tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu, aquí també queda especificat quina era la feina d’aquestes dues personalitats. Ambdós artistes van estudiar a l’estranger, on es van conèixer, però també van formar part de la societat artística catalana. Emilia Coranty va ser, junt amb Pepita Teixidor, les úniques dones catalanes amb presència a la col·lecció del museu de Belles Arts de Barcelona.

 

 

 

 

 

16 bis. Ramon Sastre i Juan _nínxol 219, Dep 2

Arquitecte de professió, Ramon Sastre i Juan, nascut a Barcelona l’any 1896, és recordat també pels seus poemes i escrits, sobretot els articles publicats al Diari de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola.

Fill d’una família burgesa, estudià arquitectura a la Universitat de Barcelona i posteriorment amplià els seus coneixements a París. Va ser a la capital francesa on confirmà la seva veritable passió, la poesia i la literatura. Cal destacar que durant la seva estada a França va ser un dels fundadors del Casal Català de París.
A l’edat de 30 anys retornà Barcelona i va ser al Passeig de Gràcia on muntà el seu estudi d’arquitectura. Treballà per a particulars, col·laborà en la urbanització de l’Eixample i va esdevenir arquitecte municipal d’Igualada. Paral·lelament, desenvolupà una gran activitat cultural i el seu estudi fou un centre de reunions pels intel·lectuals de l’època: pintors, músics, poetes, etc.

La Guerra Civil espanyola transformà l’activitat central de Ramon Sastre. Els treballs d’arquitectura es paralitzaren i passà a escriure al Diari de Catalunya sota el pseudònim “Gnom”. Els seus articles descrivien els esdeveniments de la guerra. Un cop finalitzada la guerra, va ser empresonat tres mesos. Tot i ser una persona catòlica, conservadora i d’orígens burgesos, era profundament demòcrata i sobiranista, la qual cosa el va fer contrari al règim. Va abandonar tota activitat política, es dedicà exclusivament a la literatura, i escriví les seves memòries.

L’any 1988 morí a l’edat de 91 anys i va ser enterrat al nínxol familiar, juntament amb els seus pares.

 

17- Jaume Piquet Piera_panteó 2, Dep 2

Jaume Piquet Piera, nascut a les Corts de Sarrià l’any 1839, era paleta i gravador d’ofici, però a partir dels anys 70 del segle XIX es va dedicar a crear obres teatrals, especialment melodrames adreçats a les capes més humils de la societat barcelonina. Va ser autor d’uns Pastorets i com a tal va ser inclòs a l’obra de Josep Pla “Retrats de Passaport”. També va ser autor de “La monja enterrada viva”, que l’any 1887 va ser el major èxit que va tenir l’autor. Tractava d’una jove que estava obligada a prendre l’hàbit pel seu pare ric i devot, perquè volia impedir que es casés amb el seu cosí, ja que aquest era liberal. Per impedir l’amor dels joves, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterraren en vida, però va ser rescatada per un veí. Aquesta obra es va convertir en una de les llegendes urbanes més terrorífiques de la Barcelona noucentista i va quallar tant en l’imaginari popular que durant la Setmana Tràgica es van profanar els cementiris conventuals per tal de corroborar en les mòmies les suposades males morts de les novícies. Aquesta obra encara és representada ja entrats al segle XXI. Sens dubte, Jaume Piquet , tot i ser una figura força oblidada, ha estat un dels grans homes del teatre català i un dels més influents en la societat del seu temps.

Jaume Piquet va esdevenir, doncs, un empresari i el director del Teatre Odeon, ubicat al carrer Hospital, des d’on va assolir molta popularitat. Juntament amb el seu soci Joaquim Dimas, també es va fer molt famós per programar obres majoritàriament de terror o de sang i fetge. Això va fer que el teatre fos conegut popularment com l’Escorxador. El Teatre Odeon també va anar guanyant pes dins del teatre en català. Hi va actuar la Societat La Gata, dirigida per Frederic Soler “Pitarra”, s’hi van representar obres del popular Josep Robrenyo, l’autor més prolífic del teatre de la Renaixença, i també es van celebrar els primers balls corejats de Josep Anselm Clavé. El Teatre va funcionar de l’any 1850 al 1887.

L’any 1896 va morir i va ser enterrat en aquesta sepultura que va adquirir ell mateix. No obstant això, actualment té uns altres propietaris,  els marquesos d’Alcedo, un títol nobiliari creat per la reina regent María Cristina de Habsburg Lorena durant la minoria d’edat del rei Alfons XIII a favor de Fernando Quiñones de León y de Francisco-Martin.

Un carrer de Sarrià actualment porta el nom de Jaume Piquet.

 

 

18- Carles Riba i Clementina Arderiu_panteó 8, Dep 2

Carles Riba i Clementina Arderiu van ser dos grans poetes en llengua catalana de la primera meitat del segle XX, inscrits dins del moviment noucentista.

Els dos poetes es van conèixer en uns Jocs Florals i a l’any 1916 es van casar. Per Clementina Arderiu l’enllaç amb Carles Riba va significar l’impuls definitiu per dedicar-se al que més li agradava, la literatura i en especial a la poesia. Els dos s’hi van dedicar plenament, col·laborant també en revistes pedagogues, fent classes com va fer Carles Riba a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya i deixant un llegat magnífic per a la cultura catalana.

Carles Riba morí el 12 de juliol de 1959 i Clementina Arderiu el 17 de febrer de 1976.

Al morí Carles Riba, Clementina Arderiu li va encarregar a Josep Clarà la construcció del panteó. Clarà fou un escultor català considerat un dels capdavanters del noucentisme, establint el seu propi model clàssic, més depurat i auster. Carles Riba, en el seu testament, va deixar per escrit que volia ser enterrat en un cementiri petit de la seva població natal, Barcelona, i com que els dos poetes tenien un gran lligam amb Sarrià, on hi van viure plegats en diferents cases, van decidir enterrar-lo al de Sarrià. També va deixar escrit que volia estar al costat de la seva dona, que la llosa fos tan senzilla com es pogués, i que en ella hi apareguessin els seus noms, la condició de poeta fidel a la llengua en què aprengueren a parlar i que fossin ben visible les paraules de Sant Pau que els ha guiat a tots dos en vida: “L’amor no cau mai”, i això en la seva forma original grega. La tomba és presidida per una estela on hi apareix una persona que destria el gra de la palla, com a símbol de la tasca que fa el poeta.

 

 

 

19- Ramon Miralles Vilalta_panteó 1B, Dep. 2 (10 nínxols paret perimetral)

Ramon Miralles, nascut a Sarrià l’any 1841 va ser un constructor i home de negocis immobiliaris que va arribar a ser alcalde de Sarrià en quatre ocasions (1879 al 1883, del 1885 al 1893, del 1895 al 1898 i del 1899 al 1902). Molts asseguren que ha estat l’alcalde més rellevant que ha tingut mai Sarrià, gràcies a la seva dedicació durant més de 23 anys, salvant alguns petits intervals. Contemporani a l’alcalde de Barcelona Francesc de Paula Rius i Taulet, va compartir moltes afinitats en la projecció del municipi i del seu dinamisme. Ell va ser qui va transformar Sarrià amb un municipi modern construint infraestructures com l’enllumenat, fonts públiques, va eixamplar el cementiri, construí la Casa de la Vila i va equipar la vila de serveis que no tenia, com el d’una biblioteca, arxiu, fundacions de societats benèfiques i d’ajudes als treballadors, etc. Per tot això i per la bona administració de la hisenda municipal, Sarrià el va nomenar “fill predilecte”.

Ramon Miralles es casà amb Joana Farran Catarineu l’any 1865 i compraren el Mas Ferrer, una finca familiar la qual va ser rebatejada amb el nom de Vil·la Joana, fent honor al nom de la dona. Aquesta finca tan coneguda ubicada a Vallvidrera és on va viure els seus últims dies Mossèn Cinto Verdaguer. Jacint Verdaguer, com a bon excursionista, sovint passejava pels voltants de la finca per inspirar-se i escriure les seves poesies, d’aquí l’amistat entre ells dos. Quan Verdaguer emmalaltí, Ramon Miralles li va oferir casa seva perquè tingués la pau i tranquil·litat que necessitava. Verdaguer morí l’any 1902 després de passar-hi 24 dies. Anys després, el 1922 l’Ajuntament comprà la finca per convertir-la en una escola. Actualment, Vil·la Joana és la Casa-Museu Verdaguer.

Ramón Miralles va tenir com a gendre a un membre de la família Mumbrú, família esmentada anteriorment per tenir un dels panteons monumentals del cementiri.

Ramón Miralles morí l’any 1909 i va ser enterrat aquí, en el panteó que va adquirir ell mateix per enterrar-hi les retes de la seva mare Vicenta Vilalta Cañameras i posteriorment també dels seus descendents.

Actualment, els propietaris són la família Fradera, una llarga saga d’industrials del ciment molt coneguts a Sitges, ja que la fàbrica la fundaren a fins del segle XIX i va ser tancada el 2006. La família Fradera es dedica ara a altres negocis.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

20- Nicolau Maria Rubió i Tudurí_tomba 22, Dep 2

Nicolau Rubió i Tudurí va néixer a Maó l’any 1891, però aviat va passar a viure a Barcelona juntament amb la seva família. Era fill del militar Marià Rubió i Bellver, es graduà a l’Escola d’Arquitectura l’any 1915 i fou deixeble de figures com del pintor i pedagog Francesc d’Assís Galí i del paisatgista Forestier.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí és recordat sobretot per ser dissenyador de jardins tan coneguts com els de la Muntanya de Montjuïc, juntament amb Forestier, paisatgista francès de gran renom, els jardins del Parlament de Catalunya, els del Palau Reial de Pedralbes, els del Turó Park, els jardins de la Pl. Francesc Macià, i molts d’altres de la ciutat. Va ser el director de Parcs i Jardins de Barcelona entre 1917 i 1937. A més, també era arquitecte d’edificis destacats com l’església de Montserrat de Pedralbes, el qual planejà i inicià, o el pavelló de Ràdio Barcelona al Tibidabo, i escriptor d’obres literàries de viatges, assagos polítics i inclús de novel·les i de teatre.

Va morir el 4 de maig de 1981 als 90 anys d’edat.

 

 

20 Bis. Ramon Sarró Urbano_ tomba 25, Dep. 2

Metge humanista, és considerat un dels psiquiatres més importants del llarg del segle XX.

Llicenciat en Medicina l’any 1923 a la Universitat de Barcelona, Ramon Sarró va viatjar a Viena mogut pel seu interès en la psiquiatria, on va conèixer els més prestigiosos psiquiatres europeus, entre ells Sigmund Freud, de qui Ramon Sarró va ser l’únic deixeble de tot l’Estat. L’any 1929 va retornar a Barcelona i va ser nomenat metge auxiliar de l’Institut Mental de la Santa Creu, metge psiquiatre de l’Institut Psicotècnic de Barcelona l’any 1930 i també al Sanatori de Sant Boi, on hi va treballar fins al 1936. Posteriorment, va guanyar l’oposició a cap del Dispensari d’Higiene Mental i Toxicomanies de la Direcció Provincial de Sanitat de Barcelona l’any 1949.

Doctorat en Medicina, va esdevenir catedràtic en Psiquiatria a la Universitat de Barcelona, des d’on va desenvolupar una important obra de síntesi entre diverses tendències psiquiàtriques alhora que va mantenir una intensa activitat acadèmica i una gran projecció professional. Com a congressista, va viatjar per tot el món, especialment a l’Amèrica Llatina, i va ser molt participatiu en els projectes de creació de revistes professionals. Per tota la seva obra, va rebre nombroses distincions i nomenaments, com el d’acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya o President del Primer Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, perquè Ramon Sarró també va ser un dels signants de defensa i divulgació de la llengua catalana. A nivell internacional, va ser President de l’Associació Internacional de Psiquiatria Mèdica i vicepresident de la Secció de Psiquiatria i Psicologia Mèdica de la Unió Mèdica Mediterrània, entre d’altres càrrecs.

 

21- Jaume Mercadé Queralt_tomba 30, Dep 2

Pintor i orfebre nascut a Valls l’any 1887, es va formar a l’Escola d’Art del pintor i pedagog Francesc Galí i aviat es traslladà a viure a Barcelona. Posteriorment, es va convertir en professor de l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat de Catalunya gràcies a l’aval d’Eugeni d’Ors.

La seva obra pictòrica està bàsicament inspirada amb els paisatges del Camp de Tarragona, encara que també té retrats, nus i altres tipologies de pintures. El seu estil acabà tenint una influència noucentista, encara que ell no volia incloure’s a cap estil concret.

Com a orfebre, va col·laborar amb joies d’estil barroc i de l’art déco, les quals estan exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, i d’altres.

Jaume Mercadé va morir el 27 d’abril de 1967 i va ser enterrat a la tomba familiar, on hi destaca el bonic epitafi per la seva senzillesa que diu “Eix lloc em plau sota la llum del cel”.

 

 

22- Manuel de Solà-Morales i Rubió_tomba menor 9, Dep. 2

Manuel de Solà-Morales i Rubió va ser un gran arquitecte i urbanista, nascut l’any 1939 a Vitòria, però instal·lat a Barcelona. Era fill d’una nissaga d’arquitectes catalans rellevants, el seu pare era l’arquitecte olotí Manuel de Solà-Morales i de Rosselló i el seu avi Joan Rubió i Bellver, un gran deixeble i col·laborador modernista de Gaudí a la Sagrada Família, Casa Batlló, Parc Güell, etc. El seu avi ens ha deixat obres com la Casa Golferichs. També estava emparentat amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el famós urbanista de jardins comentat anteriorment, i del seu germà Santiago Rubió i Tudurí, enginyer pioner pel que fa al transport metropolità a Catalunya, ja que ralitzà entre d’altres la primera línia de metro de bcn (Lesseps-Liceu), i el funicular de Montserrat.

Manuel de Solà-Morales es va doctorar en arquitectura a Barcelona, va ser deixeble de Josep Lluís Sert a Harvard, on també va fer el màster en City Planning. Va ser el fundador de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, adscrita a l’Institut d’Estudis Catalans, i va ser un important catedràtic de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i impartia cursos a les millors universitats del món, Cambridge, Harvard, Lisboa, Xile, etc.

A Barcelona va destacar especialment en un projecte urbà, el de la transformació del Moll de la Fusta (1981-84), del front marítim i de l’obertura de la ciutat històrica de Barcelona al mar. En projectes d’edificació es pot destacar un que tothom coneix, el disseny de l’Illa Diagonal (1986-1993).

Ha rebut diferents premis per la seva trajectòria, Premi Nacional d’Urbanisme (1983), Gran Prix d’Urbanisme Europa (2000) i l’any 2009 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Va morir l’any 2012 i va ser enterrat en aquesta tomba que havia adquirit ell mateix.

 

 

23- Manuel Urda Marín_tomba 35, Dep 2

Manuel Urda Marín va néixer l’any 1888 a Barcelona i és recordat per ser un dibuixant i guionista de còmics, sobretot còmics d’humor.

Ja de petit tenia un gran interès pel dibuix i la pintura, i al 1906 va guanyar el seu primer concurs organitzat per la revista L’Escolanet (tenia 18 anys). Des d’aquest any fins al final de la Guerra civil, va fer treballs per diferents revistes que valoraven les seves historietes i acudits, com la coneguda revista catalana TBO, la Pulgarcito, Lecturas, Buen Humor, etc., i de caire més satíric a L’esquella de la Torratxa, La Rialla, i d’altres.

L’any 1915 va editar la seva pròpia revista infantil en català anomenada “En Belluguet”.

Després de la Guerra Civil va treballar principalment a la Revista TBO, on va desenvolupar en gran part la seva carrera professional. També va col·laborar amb alguns dibuixos animats.

A diferència d’altres grans dibuixants, Urda no va tenir un personatge fix, fet que possiblement fes que no fos tan conegut com d’altres, i injustament oblidat, perquè es pot assegurar que Urda forma part de la memòria gràfica d’una bona part de les generacions del segle XX.

Va morir el 10 de setembre de 1974 amb 78 anys i va ser enterrat a la tomba familiar juntament amb la seva esposa.

 

 

24- Pere Pi i Calleja_ nínxol 25, Eixample dreta, Dep 2

Pere Pi i Calleja va ser un dels matemàtics catalans més importants del segle XX.

Pere Pi va néixer a Barcelona l’any 1907 i pertanyia a la família Pi- Sunyer, membres de la burgesia coneguts en el món de la cultura, les ciències i la política catalana. De ben jove, Pere Pi destacà per ser un bon estudiant, sobretot en les matemàtiques. Es llicencià en Arquitectura i Matemàtiques, obtenint el Premi Extraordinari, i li va permetre obtenir un lloc de docent a la mateixa Universitat de Barcelona.  Al mateix temps, Pere Pi també realitzava estudis d’investigació al Centre d’Estudis Matemàtics de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’any 1933 va obtenir una beca per ampliar els seus estudis a Berlin, on hi va residí 14 mesos. Va ser l’oportunitat per fer-se un nom gràcies a la publicació amb alemany d’un extens treball que va realitzar i que li va merèixer les millors crítiques dels referents matemàtics alemanys. Al retornar l’any 1935, i al costat d’Esteve Terrades, el matemàtic més influent per a la modernització dels estudis matemàtics a Catalunya, com per exemple convocant a figures del nivell d’Albert Einstein, perquè impartís conferències), va esdevenir el director del Centre d’Estudis Matemàtics i seguí la tasca de docent a la Universitat de Barcelona.

La Guerra Civil espanyola va fer-li un gir en la seva carrera professional. Ell era una persona religiosa i d’ideals profundament republicans i catalanistes. Serví a l’Exèrcit Republicà a Barcelona, sent capità d’enginyers, col·laborà amb l’Oficina de Propaganda de la Generalitat i fou el director de l’Oficina de Turisme fins l’any 1939. Com a conseqüència de la guerra, va haver de marxar a l’exili a França. Instal·lat al camp de concentració d’Argelers, va tenir la sort que la influència familiar va fer que pogués sortir i reemprendre la seva vida a França. Va ser a la Universitat de la Sorbona de París on hi va destacar com a docent i també on hi va conèixer la seva dona d’origen croat Milena Balchich, la qual està enterrada amb ell. Posteriorment, el seu exili el va portar cap a l’Argentina, on se li va oferir tasques de docent a la Universitat de Cuyo. Allà es retrobà amb molts matemàtics refugiats. Carles Pi ja era un matemàtic internacionalment reconegut i viatjà per tot el món fent conferències gràcies als seus amplis coneixements matemàtics.

L’any 1956 retorna a Barcelona, i, tot i algunes dificultats inicials per obtenir plaça de docent, va esdevenir professor en la Càtedra de Matemàtiques de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Durant aquesta última etapa rebé tot tipus de premis per la seva trajectòria, com per exemple la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi i se li va posar el seu nom a una de les aules de la universitat. Una llarga malaltia de Parkinson va fer que es jubilés l’any 1977 i l’any 1986 morí a l’edat de 79 anys.