Nombre y apellidos

Joan Salvat Papasseit

És tot fosc i jo al llit i em rosega el pit una bèstia avara. Sorolla la nit i jo en tinc neguit.

Diuen que la seva mare va passar totes les hores des de la seva mort fins a l'enterrament dient-li coses ben baixet i fins i tot va cantar-li durant una estona cançons de bressol. No volia deixar-lo un altre cop sol. No volia que es repetís la tragèdia que va viure el petit Joan quan amb només set anys va experimentar la tràgica mort en un accident laboral del seu pare, que era fogoner en el vapor Montevideo de la Companyia Transatlàntica. La falta de recursos econòmics va forçar la seva mare a ingressar-lo a l’Asilo Naval juntament amb el seu germà petit, en Miquel.

En Joan va créixer en diferents vaixells ancorats al port de Barcelona. Primer a la corbeta Mazarredo; després a la Consuelo i més endavant a la Tornado. Mai va anar a escola, tret d’una breu estada als Salesians. Va aprendre a llegir i a escriure a batzegades. Havia de treballar, i ho va fer en oficis com aprenent d’adroguer, tallista d’escultura religiosa o vigilant al Moll de la Fusta, on avui s’aixeca un monument en homenatge seu de Robert Krier.

Ni el seu origen humil ni la seva dèbil salut feien pensar que en Joan estigués cridat a ser un dels millors poetes catalans del segle XX, però era un rebel enamorat de l’escriptura i de la bellesa de les paraules. Escrivia de forma enèrgica i impulsiva, amb un optimisme desbordant i estrany en algú que havia de portar una vida rutinària i reposada. Freqüentava la parada de llibres de vell que un bregat militant anarquista, Emili Eroles, tenia al portal de la Santa Madrona. Allà compartia tardes de tertúlia amb Joan Alavedra i Antoni Palau, mentre descobria l’obra d’autors com Nietzsche, Ibsen o Gorki, a qui admirava tant que quan va començar a publicar articles signava amb el pseudònim de Gorkiano. La consciència de classe de Salvat Papasseit es va manifestar abans que escrivís els seus cèlebres Poemes en ondes hertzianes, ja que va posar la seva ploma al servei de la causa anarquista en nombrosos articles publicats a diaris, més aviat pamflets, com Sabadell Federal o Justícia Social. Escrivia amb un estil irat i descrivia les fàbriques on s’amuntegaven obrers sense gairebé drets, com presons de l’ànima que evidenciaven la crisi moral d’una societat que li repugnava.

Alguns d’aquests escrits es poden recuperar en un recull titulat Humo de fábrica, unes pàgines d’opinió amb un estil gàstric, en el sentit que neix dels budells i que expressa la necessitat d’expulsar bilis amb una urgència que el portava, fins i tot, a inventar-se paraules.

La seva feina de vigilant nocturn al Moll de la Fusta no ajudava gaire la seva precària salut, tal com va deixar per escrit en un poema:

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll: Però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots I dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa Sota els Flandes I els melis Sota els cedres sagrats

Després d’un breu període a la presó arran de l’article “Un pueblo, Portugal” aparegut a Los miserables, va entrar a treballar com a llibreter a les Galeries Laietanes i començà a escriure poesia en català. En aquell mateix any, el 1917, s’introduí en el món de les avantguardes històriques i va publicar la seva pròpia revista, Un enemic del poble, fulla de subversió espiritual, on va comptar amb nombroses col·laboracions dels més reconeguts noms de l’avantguarda catalana. Així va començar a desvincular-se del pensament polític i, a poc a poc, es va forjar com a poeta avantguardista i futurista. Volia anar més enllà de les paraules i va descobrir un nou món amb els cal·ligrames de Guillaume Apollinaire.

Diuen que en morir van trobar sota el seu coixí uns originals inèdits, que es van publicar després de la seva desaparició sota el títol Óssa Menor i el subtítol “fi dels poemes d’avantguarda”. Havia perdut la fascinació pel futurisme perquè sense vida no hi ha futur.